lunes, 26 de octubre de 2015

LA LLEGENDA DE LA MARE DE DÉU DE LES FONTS DE SALITJA

L’ermita de la Mare de Déu de les Fonts es troba localitzada en el bell paratge de les Fonts de Salitja, tot just al recer nord-oest del peu del volcà de la Crosa de Sant Dalmai, a un quilòmetre de Salitja, i quilòmetre i mig de Sant Dalmai, ambdues, poblacions de la comarca de la Selva pertanyents al municipi de Vilobí d’Onyar. Com moltes altres verges, la figura de la Mare de Déu de les Fonts guarda la seva pròpia llegenda, tan similar a moltes altres històries relatives a Verges trobades. Tot i així, com amant de les llegendes que sóc, he volgut fer-ne referència i deixar-ne constància.


Les Fonts de Salitja són el sobreeixidor natural del volcà de la Crosa, d’on surt la riera de les Fonts, afluent del riu Onyar. La font ja és documenta en l’any 1019, tot i que, naturalment la seva existència és molt anterior, fins al punt que un cartell informatiu de la zona resa així: “És molt possible que en temps passats, en aquest indret hagués existit un antic culte pagà relacionat amb l’aigua com a element de la natura. A partir del segle VII, aquestes litúrgies paganes que havien sobreviscut des d’èpoques prehistòriques, varen ser activament combatudes per la religió cristiana i en molts casos incorporades al culte marià. No seria estrany doncs que la invocació tradicional que es fa a la Mare de Déu de les Fonts per aturar la sequera i les inundacions o per guarir determinades malalties, tingui un origen molt remot.”

L’ermita de la Mare de Déu de les Fonts, tot i així, fou construïda al voltant del segle XVII, no és, per tant, excessivament antiga, si la comparem amb altres edificacions de similars característiques que, efectivament, van ocupar el lloc d’antics cultes anteriors al cristianisme.

El que sí és cert, és que aquesta advocació es va fer seu el brollador natural de les Fonts, on sembla, per més informació, que antigament hi havia un safareig, i com molt altres ermites dedicades a la Verge, es va rodejar de la seva pròpia llegenda, possiblement creada no tant per les figures eclesiàstiques com pel propi poble que li rendia culte.


Anem per la llegenda, doncs!

Segons explica aquesta, sembla ser que un bou de Can Rata –una de les cases pertanyents a la parròquia de Salitja, encara que administrativament és depenent de Sant Dalmai- s’escapava cada nit i sempre que l’anaven a buscar l’acabaven trobant al mateix lloc, a prop d’un brollador natural d’aigua.

Un dia, els habitants de Can Rata, amb la mosca al nas, estranyats d’aquest comportament, varen decidir burxar al terra de la mateixa font a veure que coi hi havia en aquell lloc perquè l’animal hi anés cada dia, i allí van trobar la imatge d’una Verge. De seguida que la van veure, van carregar-la i varen decidir portar-la a l’església parroquial, a Salitja, però misteriosament aquesta va desaparèixer.

Novament el bou la va trobar a la font, i els de Can Rata novament la varen portar a l’església de Salitja, però la Verge va tornar a desaparèixer de nou. I això es va repetir un cop i un altre, fins tres vegades. Llavors els salitgencs van entendre que havien d’erigir una capella en aquell lloc i fou aixecada l’ermita, d’on sembla ser que la Mare de déu de les Fonts –doncs aquest és el nom que li van donar-, ja no es va moure més.


El brollador on va ser trobada és el que actualment coneixem com el brollador de les Fonts de Salitja, o simplement el brollador de Mare de Déu de les Fonts, que avui en dia trobem tot just al costat esquerre de l’ermita si un la mira des del davant.

Sembla ser que abans de 1936, l’ermita tenia dues imatges, la més petita de les quals era d'alabastre, i era la que, segons la llegenda, un bou va trobar a la font, motiu pel qual es va erigir la capella. Amb la Guerra Civil, aquesta imatge es va perdre, i fou substituïda per la imatge actual, que va ser una ofrena d’una família de la contrada cap allà la dècada del 1950.

I una última nota més. Si pregunteu a als habitants de Can Rata i altres cases de la zona de quin poble són, tenen una antiga dita que diu “Som de Sant Dalmai però, per a bateigs i enterraments, som de Salitja”. Per raons històriques que vénen de molt lluny, tot i haver estat sempre parroquians de Salitja, han depès administrativament de Sant Dalmai. Aquesta situació tan singular va originar, a la segona meitat del segle XVIII, quan encara existien les jurisdiccions senyorials, molts maldecaps als qui vivien en aquests masos. I encara es dona el cas de que hi ha el que diu que “Els d’aquestes cases som molt especials, perquè som del poble de Sant Dalmai, de l’església de Salitja i del municipi de Vilobí”.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

domingo, 25 de octubre de 2015

LA LLEGENDA DE LA DAMA DEL CASTELL DE FLOREJACS

Una llegenda tradicional de la comarca de la Segarra que ha anat creixent amb el pas temps...


En la vessant occidental de la comarca de la Segarra s’aixeca el castell de Florejacs, rodejat de la petita vila que rep el mateix nom, camps de cereals, i clapes de pins, alzines i roures, tan característics d’aquesta terra. Considerat actualment com un Bé Cultural d’Interès Nacional, ja que, com castell, aquest té força història, aquest també ve acompanyat, com no!,  de la seva pròpia llegenda -la llegenda de la Dama del castell de Florejacs-, que d’aquí a poca estona us contaré.

Però, fet per fet, abans d’explicar-vos aquesta meravellosa contarella, que podrà ser  verídica o no –tot dependrà de qui us la conti o de qui l’escolti-, caldria documentar-nos abans una mica, molt breument, sobre el castell de Florejacs i la seva història. Anem per feina doncs!

LA HISTÒRIA

Les primeres mencions documentals del castell de Florejacs provenen del segle XI, si bé és molt possible que molt abans ja existís una fortificació més antiga encara, sobre la qual, posteriorment, es construiria el castell medieval. Aquest fet vindria avalat no tan sols perquè s’han trobat vestigis ibèrics per la zona, sinó perquè el mateix nom de la fortalesa podria molt bé ser derivat de Loreac, que en llengua ibèrica voldria significar “elevació fortificada de les flors”; nom que, més tard, seria llatinitzat pels romans com Floriacus, i d’aquí passaria a convertir-se en Florejacs. Bé, aquesta és una possible explicació històrica del nom, però també tenim una altra explicació, molt més elaborada i meravellosa, que és la que ens explica la llegenda. I qui diu que aquesta no pugui ser certa, si ningú hi va estar?

La torre del castell.

Bé, de la llegenda ja us en parlaré més endavant. El cas és que el castell de Florejacs, com altres edificis fortificats de la zona de la Segarra i comarques adjacents, va aparèixer un cop començada la reconquesta durant l’Edat Mitjana, marcant els límits o fronteres que separaven per aquells temps les terres de cristians i sarraïns, en el que actualment coneixem com la Catalunya Nova. En aquell temps, emperò, encara no existia la vila, i allí, a Florejacs, únicament hi vivien els habitants del castell i un reduït nombre de persones del seu servei.

Anys després, segons dades de l’any 1380, Florejacs només constava de quatre focs, és a dir, quatre cases o famílies. Després de moltes modificacions, amb el pas dels anys, concretament a l’any 1715, Florejacs ja constava d’unes divuit cases, fins arribar al cens de l’any 2008 (últim del que tinc constància), que ens diu que el seu nombre d’habitants era de 51, encara que del cens un no sempre se’n pot refiar. Tot i així, es trobava lluny dels 200 habitants que va arribar a tenir en algun moment anterior de la seva història.

Interior del portal cantoner.

Florejacs va ser, doncs, en el passat, una vila emmurallada de considerable importància que, a dia d’avui, en la seva tranquil·la calma i bellesa, encara transmet història a través de les seves pedres i la seva terra, i tot passejant pels seus carrers centenaris, un pot intuir-la encara. Passant per sota del seu portal cantoner, que s’obre just per la part inferior de la torre alta i quadrada de l’antic castell, apuntant cap el cel, sembla ser que aquesta construcció tan característica del segle XIV formava part d’un gran castell, ja desaparegut en bona part, arrambat a la muralla, del qual encara que queda memòria en la tradició local. Avui en dia, la fortificació està formada per part d’aquest antic castell, així com molts altres edificis adossats a ell, que junt el campanar de la seva vella església, formen un poble ben característic i únic.

Però deixem-nos de romanços, que si bé avui he vingut aquí a explicar-vos una història, no és d’història del que us vull parlar, sinó de llegendes, que al cap i a la fi són les històries de les quals es nodreixen els somnis!

Porta exterior.

LA LLEGENDA

La llegenda de la Dama de Florejacs –dama a la qual alguns s’atreveixen a posar-li nom, anomenant-la Ermessenda o Eliardis- és una llegenda de tradició oral que ha anat creixent amb pas del temps, en part gràcies a les lletres escrites –fou recollida per primera vegada per en Joan Amades, cap allà l’any 1934, i engrandida, entre altres autors, per alguns de tant reconeguts com en Josep M. Espinàs o en Vidal Vidal-, però també alimentada per la veu del mateix poble que algun cop l’ha escoltada.

Jo us contaré aquesta història a la meva manera, doncs al cap i a la fi és així com se solien explicar fa molt de temps. I a mida que us la vagi contant, també miraré d’anar-vos lligant i deslligant algunes de les seves diferents versions, ja que unes s’han anat afegint i sobreposant-se a les altres, i si a la tradició oral s’hi ha afegit la tradició escrita, a la tradició escrita posteriorment se li ha tornat a afegir la tradició oral, engrandint aquest meravellós relat.

La llegenda, doncs...


Diuen que la dama del castell (a la que a partir d’ara em referiré com la Dama) era bellíssima, i bé que deuria ser veritat!, doncs segons conten, aquesta circumstància feia que al castell sempre hi acudís una gran munió de galants, principalment formada per cavallers i trobadors que, tots ells, pretenien guanyar-se el cor de la Dama.

El cas és que la Dama, a més de bella era cruel. Una autèntica femme fatale, que en dirien els francesos! Així, en cada ocasió que els seus pretendents es presentaven, en secret n’escollia un, el que més li agradava, i fruïa amb ell, hem d’entendre que en tots els sentits. Però un cop n’havia fruït, no el deixava anar, sinó que, per evitar que la nova es propagués, el matava –o en tot cas els encantava i feia desaparèixer, que en això algunes versions difereixen-, protegint així la seva suposada virtut, encara que, evidentment, de virtut en tenia poca. I així anava fent.

I és precisament en aquest punt, la mort o desaparició dels seus amants –que no és necessariament el mateix- on la llegenda és un fet controvertit, i ara us explicaré els motius.

Segons sembla, en una versió, la primera, recollida per en Joan Amades cap l’any 1934, la Dama matava als seus amants valent-se d’unes flors encantades que tenia al jardí, les quals eren d’una gran bellesa i d’una aroma molt exquisida. Aquestes flors causaven una mort dolça a tot aquell que les flairava, i molt bé que se les deuria enginyar perquè els seus pretendents les oloressin, doncs un a un, tots ells, o al menys els que ella havia escollit, anaven desapareixent. I d’aquesta manera, amb el transcórrer del temps, els galants morts per la Dama mitjançant aquest procediment van ésser a dotzenes, tal i com explica la història, sense que se’ns aclareixi, però, que en feia dels cossos.


Però en Lluís Trullàs, en una nova variant de la història, afirma que la Dama era coneixedora de les arts de la fetilleria, i un cop havia fruït d’un home, per evitar que la nova es propagués i hom parlés de la pèrdua de la seva suposada virtut, es valia de les seves males arts i l’eliminava mitjançant un encantament, sense deixar clar si llavors morien o quedaven tan sols encantats. Per fer-ho, simplement li oferia una flor encantada que tenia a la seva cambra –ja no parla de vàries flors en el seu jardí-, l’aroma de la qual convertia l’encisat pretendent en una altra flor, que plantava immediatament, ara sí, al seu jardí particular (o, en altres variants de la història, aquestes passaven a poblar l’entorn del castell). Una rere l’altra, doncs, dotzenes de flors anaven ocupant el jardí del castell –o els seus contorns-, el qual a poc a poc s’anava enriquint amb nous exemplars esdevenint així un autèntic verger.

Així, segons unes versions, els captius de les arts encisadores de la Dama morien emmetzinats, mentre que en altres, més que morir eren transformats en una flor, però no necessàriament morts, ja que hi ha qui assegura que un cop desfeta la maledicció –que sembla que encara no s’ha desfet del tot-, aquests serien retornats al seu cos mortal. Que cadascú esculli la versió que més li agradi, ja que si bé jo us puc explicar aquesta llegenda, cada un pot triar la història que més li convingui!

Però clar, el relat no s’acaba aquí! Si bé un, dos o tres crims potser no haurien aixecat mai cap sospita, tantes morts o desaparicions més tard o més aviat s’havien de descobrir, i així fou com la història finalment va arribar a oïdes del rei –o, en altres versions, simplement del senyor del castell- que va fer apressar la Dama i, després d’un sumaríssim judici on finalment va ser descoberta la veritat –i, a la versió dramatitzada, intervé la mateixa Inquisició-, fou executada, i el rei o senyor del castell la va fer decapitar.

Fi de la història? Podríeu creure que sí, que un cop la Dama va ser decapitada tot es va acabar. Però ni de lluny! Ja que si bé aquesta va ser la fi de la Dama en vida, no va ser la fi en la mort!

Alguns conten que a dia d’avui el fantasma de la Dama de Florejacs encara s’apareix alguna vegada amb una flor a la mà, passejant-se lenta i silenciosament dins del castell o les seves rodalies, i algunes d’aquestes contarelles encara afegeixen que el seu esperit roman decapitat, tot i que la llegenda no explica res del que se’n va fer, del seu cap. Així, si sou dins del castell o les seves rodalies, i veieu una ombra, escolteu un soroll sord, o sentiu una corrent d’aire inesperada, això pot indicar-vos llur presència.

I de tot això s’explica que el castell, a dia d’avui, rebi el nom de Florejacs, en honor dels molts cavallers morts o encisats per la Dama, ja fos amb un jardí de flors o una flor sola, i més tard, de retruc, el poble que es funda a l’entorn del castell també rebés el mateix nom.  I la llegenda també ens diu, que aquesta flor que el fantasma encara du a la mà quan fa acte de presència, és precisament la que es troba reproduïda a l’escut i altres punts del castell, així com a l’escut de la població.

Llegenda, em dieu? Sí, ben bé que ho és, però tothom que us expliqui una llegenda us pot dir que cada llegenda té una part de veritat.

El què sí és ben cert, és que el poble de Florejacs ja fa anys que rememora la llegenda de la Dama de les Flors any rere any. Al mateix lloc on els fets varen succeir, s’explica a tots aquells que la vulguin conèixer la història de la Dama i de cadascuna de les seves enamorades víctimes, en una fira que inicialment, cap a l’any 2006, va començar sent medieval, i ha acabat sent una fira floral a tota regla que ja és un referent a tota la regió, i ha sabut fer ben seva la flor de la Dama.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

sábado, 24 de octubre de 2015

CALABAZA FRITA CON GUARNICIÓN DE ESPÁRRAGOS TRIGUEROS


Dificultad de preparación: Muy fácil.
Disponibilidad de los ingredientes: Comunes.
Tiempo: 5-10 minutos.
Precio: Barato.

Más recetas en: Las recetas del cocinillas.

Pulsar en la foto para agrandar la imagen.

INGREDIENTES

  • Calabaza
  • Espárragos trigueros
  • Sal
  • Aceite de oliva
  • Pimienta negra (opcional)

PREPARACIÓN

Deliciosa receta de facilísma preparación, apto para todo tipo de paladares. La calabaza frita es uno de los platos más sencillos y maravillosos que uno pueda imaginarse, atendiendo al sabor dulce de este fruto, que puede hacer las delicias de grandes y pequeños, y a su buena disposición para ser servida tanto como acompañamiento, como sola, condimentada con sus propias especias y acompañada de su propia guarnición. En el caso de esta receta que nos ocupa, la guarnición será un pequeño puñado de espárragos trigueros, que, sorprendentemente, encontramos paseando por el bosque durante este mes de octubre, pero puede consistir en cualquier otra cosa: unos pocos guisantes hervidos, unas patatas fritas, o un poco de carne.

Para preparar la calabaza frita, cogeremos una calabaza y la cortaremos en lonchas finas –a modo de gajos- de uno o dos centímetros de espesor, partiendo del exterior hacia su corazón, sacándole después la piel y las pepitas de su interior. Éstas últimas pueden conservarse, especialmente si son de buen tamaño, ya que más tarde, si lo deseamos, las podemos aprovechar para hacer un pequeño aperitivo o snack (ver más abajo, en la sección de consejos).

En una paella, echaremos el aceite de oliva y lo calentaremos, momento en el cual dispondremos las lonchas de calabaza sobre ella. La iremos friendo de modo que vayan tomando un tono dorado, a la vez que observaremos que su carne se aclara un poco; será ése el momento en que sazonaremos la calabaza con la sal, y un poco de pimienta si queremos darle un leve sabor picante. Repetiremos el mismo proceso por la otra cara de la loncha, momento en que una vez ya esté dorada, estará a punto para servir. Hay que tener en cuenta que la carne de la calabaza tiene que quedar blanda, pero lo suficiente dura para que no se rompa; si la tenemos demasiado tiempo en la sartén, puede que se ablande demasiado, y aunque estará igualmente deliciosa, se romperá al clavar el tenedor o al cogerla.

En otra paella, freiremos rápidamente los espárragos trigueros que previamente habremos escaldado en agua hirviendo durante 10-15 segundos, añadiéndoles un poco de sal, y un poco de ajo el polvo si nos gusta el sabor de esta especia.

Poner la calabaza en lonchas en un plato, y poner una pequeña guarnición de espárragos trigueros sobre éstas para darle contraste y color. ¡El plato ya está listo para servir!


Algunos consejos:

  • Naturalmente, podemos condimentar la calabaza con varios tipos de especias. Las hierbas aromáticas -orégano, albahaca, menta...- le quedan especialmente bien, pero también puede probarse con ajo en polvo, cebolla seca, etc.
  • Las pipas de la calabaza, si tienen un buen tamaño (esto es, aproximadamente, 1 cm), pueden aprovecharse para comerse crudas o fritas. Para comerse crudas, debemos limpiarlas y ponerlas a secar al sol. Para comerlas tostadas, se pueden hacer al horno o freírlas levemente en una sartén, acompañándolas con un poco de sal.

miércoles, 21 de octubre de 2015

URBEX: BÚNKERES Y TRINCHERAS DEL PIRINEO

Texto y fotografías: Joan Ramon Santasusana Gallardo.
Fecha: 15 de octubre de 2015. Lugar: En algún lugar de los Pirineos catalanes, comarca del Pallars Sobirà, provincia de Lleida, Cataluña, España.
Total fotografías tomadas: 29. Total fotografías publicadas: 27.
Si quieres saber qué es el urbex: Urbex: exploración urbana.
Si quieres ver otros archivos urbex: Archivos urbex.


Tras la Guerra Civil Española (1936-1939), cientos lugares así fueron quedando paulatinamente abandonados, año tras año, a lo largo de la frontera de los Pirineos. Había sido ésta, una frontera que en un principio había querido impedir que entrase gente de fuera, proveniente de Francia, en su mayoría judíos que huían de una Alemania cada vez más hostil hacia ellos, como que más tarde, ya iniciada la Guerra Civil Española, huyeran o escapasen la gente que tenían dentro.


Muchos de estos lugares, con el transcurrir de las décadas, fueron clausurados, quedando abandonados, y algunos acabaron desapareciendo, pero muchos otros permanecen todavía ahí, como guardianes de la memoria de una guerra de hechos que ocurrieron en tiempos no tan lejanos, que llegaron a ser vividos por algunos de nuestros padres o nuestros abuelos.


Y hoy en día, estos lugares, trincheras y búnkeres construidos con las mismas rocas del Pirineo, esperan totalmente abiertos la visita de muchas personas, curiosos que posiblemente ni tan siquiera tendrán tiempo de pensar en los hombres que allí se guarecieron, en la oscuridad, cobijándose del frío de la montaña, ni se detendrán a pensar siquiera en cuales podían ser los sueños, las ilusiones o los miedos de aquellos que estaban ahí apostados, posiblemente contra su propia voluntad, obedeciendo las órdenes y caprichos de hombres voraces y ruines que los condujeron a una innecesaria guerra tan sólo para satisfacer sus apetito salvaje de poder.


No lo han olvidado, sin embargo, muchos de los pueblecitos aledaños a estos búnkeres y trincheras, que en muchos casos han querido dejar, con la conservación de algunos de ellos, la memoria histórica de un tiempo en que la única esperanza de algunos hombres consistía en lograr atravesar los Pirineos.
























martes, 20 de octubre de 2015

VISIONES RETROFUTURISTAS: LA GIRONA DEL FUTURO QUE NUNCA FUE

¡Bienvenidos a la Girona del futuro! ¡Bienvenidos al año 2000!

Una breve visión de la Girona del futuro (año 2000) visto desde los ojos del pasado (año 1930).


Hace pocos días, cayó en mis manos, gracias a uno de mis contactos del Facebook (concretamente, el Sr. Edgar Falgueras), una imagen que mostraba parte de un artículo del año 1948 que giraba alrededor de una imagen de 1930 que ilustraba la Girona del año 2000. Siendo un amante como soy de la fantasía, y dentro de ella, al steampunk y otros retrofuturismos, y siendo, además, “gironí” por adopción, no pude quedarme indiferente ante tamaño pequeño gran descubrimiento, y por eso mismo me decidí escribir un pequeño artículo relativo al asunto que nos ocupa.

Para los que no están muy metidos en ello, y a modo de resumen, simplemente diré que un retrofuturismo podría decirse que es una visión del futuro visto desde los ojos del pasado, aunque en realidad el término es algo mucho más complejo, pero en esencia podría decirse que es así, la visión que podían tener en el pasado relativo a su propio futuro, que en muchos casos, ya es pasado para nosotros mismos.

El caso es que al ver esa imagen y leer el texto que la acompañaba (que en breve, transcribiré más abajo), no pude menos que sonreír ante esa mirada inocente de un futuro que no es pero pudo haber sido, quizás en otro tiempo, en otro lugar, en otro mundo... Una Girona futurista –a día de hoy, retrofuturista- dominada por modernos rascacielos que ahora se nos antojarían viejos, al estilo del Empire State Building (aunque quizás no tan altos), puentes colgantes de metal al estilo Golden Gate de San Francisco (aunque sin duda no tan largos) y puentes aéreos cruzando entre un y otro edificio, y, ¡cómo no!, góndolas surcando el río Onyar, y posiblemente navegando también los ríos Ter y Güell que cruzan la ciudad -sin atreverme a incluir el río Galligants porque sus aguas no dan para tanto-...

Faltaría si acaso, para rematar esa vieja ilustración al estilo retrofuturista que muchos imaginamos hoy en día, si acaso algunos vehículos de tierra a vapor, o en su defecto viejos automóviles diesel, y ¿cómo no?, algunos dirigibles o aviones de diseño antiguo surcando el cielo, y si me apuran más, algún hombre mecánico paseando con su largo y estrecho sombrero de copa. Al fin y al cabo, los mundos imaginados por el hombre pueden ser infinitos...

En todo caso, y para los más curiosos, aquí abajo dejo la foto de la imagen en cuestión, donde aparece la ilustración y el texto que la acompañaba (y el único que pude leer, todo sea dicho), que reza así:

GERONA EN EL AÑO 2000
 *
Desaparecen las viviendas insanas.
*
El espacio será cruzado por numerosos aviones gigantes.
*
Fantasía por J. Pla.


Ofrecemos a la curiosidad del lector este artículo escrito por D. Joaquin Pla y publicado en “LA ILUSTRACIÓN IBERO-AMERICANA” en su número correspondiente a noviembre de 1930, ilustrado por Andrés Gil.

No sabemos si la Gerona futura será así, pero lo cierto es que vemos un poco difícil el que sea así el año 2000. Es hora ya de colocar esas fantasías allá por el año 3000, y aún contando de que no haya ninguna Corporación Municipal apegada al tradicionalismo gerundense.

No obstante, no hay que olvidar que vivimos en plena era atómica, y a lo mejor se inventa el modo de que las casas crezcan como los hongos bajo la lluvia. De todos modos, ese par de años que faltan transcurrir para llegar al medio siglo, debemos dedicarlo los gerundenses a asfaltar nuestras calles, cumplido lo cual podrá comenzarse a colocar las primeras piedras a los rascacielos.

En el dibujo, se ve en primer término el Puente de Piedra, que aún cuando sea de hierro, continuará llamándose “de piedra” porque es lo tradicional. A la derecha del puente en primer término el edificio de la Biblioteca y la Rambla, cuyos porches se alcanzan a ver. Revelado esto, les será a Vds. Fácil reconocer lo demás.

Llevados por nuestra fantasía un tanto desbordada nos place imaginarnos una visión, la de Gerona del porvenir, la del año dos mil, por ejemplo.

Entonces, el recinto de la que hoy es ciudad vieja será un conjunto de monumentos venerables: legiones de turistas se extasiarán, más aún, si cabe, que ahora, delante de sus perspectivas de las viejas calles, la gracia de sus antiguos monumentos y el arte medieval de su ambiente. El llano, contrariamente, será un hormiguero de construcciones, con carácter absolutamente distinto de las de hoy, con casas de muchos pisos de elevación, numerosos jardines para solaz...

Y hasta aquí llega el artículo en cuestión, que sin duda era mucho más extenso, pero quede aquí, en todo caso, como documento curioso para todos aquellos amantes de los retrofuturismos, els gironins y los más curiosos.

viernes, 9 de octubre de 2015

SOBRE BRUJAS Y BRUJOS: VISITANDO LA 10ª FIRA INTERNACIONAL DE BRUIXERIA DE SANT JOAN LES FONTS

Pero de haberlas, haylas...


Después de un fin de semana intenso repartido entre la Cerimònia del Foc de Girona, la noche del viernes, y la III Fira Steampunk de Barcelona a lo largo del sábado, el domingo 4 de octubre de 2015 le tocaba el turno a la Fira Internacional de la Bruixeria de Sant Joan les Fonts, población que se halla en pleno centro de la mágica comarca catalana de la Garrotxa, tan llena de leyendas sobre follets, dones d’aigua, bruixes y encantades, que este año cumplía su décimo aniversario. Y si bien, ni mi pareja ni yo, nunca hemos sido seguidores de ciencia mágica, esotérica u ocultita alguna, nos sentimos atraídos a visitar esta feria por el hecho de ser amantes de ese modo antiguo de ver la vida, a menudo tan ligado a la naturaleza, de sus tradiciones, mitos y leyendas paganos, y, ¡cómo no!, de esa magia que, aunque no creamos en ella, a menudo nos parece sentirnos rodeados por ella.


Habiéndonos perdido sin duda algunas de las mejores actividades de esta singular feria, muchas de las cuales se realizaron durante el sábado, y especialmente durante la noche de éste (no en vano la noche del sabbat es la noche de la brujería), decidimos visitar esta feria durante la tarde del domingo, atrezzados para la ocasión, esto es, como dos supuestos brujos.


Como cada año a lo largo de estos últimos diez años, la Fira Internacional de la Bruixeria de Sant Joan les Fonts se viene celebrando el primer fin de semana del mes de octubre. En ella pudimos ver un gran número de tenderetes y tiendas que, efectivamente, estaban dispuestos para la ocasión, dedicados sino todos ellos a la brujería clásica –antigua o moderna- o algunas de sus variedades, sí a algún tipo de ciencias alternativas o esotéricas, pudiendo ver una gran cantidad de tiendas que ofrecían naturopatía y otros remedios naturales, ungüentos, amuletos minerales, herboristería, inciensos y aromas naturales, artesanía variada (especialmente en joyería) y algunos practicantes de distintas modalidades de artes adivinatorias, como el tarot o la quiromancia.


Naturalmente, aparte de este mercadillo brujeril o esotérico, también se celebraron otras muchas actividades, la mayoría de ellos en el Clot de l’Infern, donde se habían dispuesto cuatro escenarios, cada uno representativo de uno de los cuatro elementos (agua, aire, fuego o tierra). Así, a lo largo de esos dos días, se celebraron diversos talleres infantiles, se mostraron distintas danzas rituales, y se hicieron algunas pequeñas representaciones teatrales animadas por distintos brujos y brujas.


Por otro lado, en el pequeño castillo de Sant Joan les Fonts se celebraron diversas conferencias de temáticas druídicas, esotéricas, astrológicas u ocultistas.


Más allá de eso, nos entusiasmó ver que diversas calles y algunos de los pequeños centros comerciales del lugar, se habían dedicado a engalanar las calles y algunos escaparates para la ocasión, mostrándonos murciélagos, arañas, fantasmas, brujas y calabazas en uno u otro lado de la pequeña localidad de Sant Joan les Fonts, que en cierto modo ya es mágica por sí misma.