domingo, 30 de abril de 2017

LA LLEGENDA DE DE L’ANELLA DE CAL BUFALÀ

Si visitem la petita localitat de Bellvís, a la comarca del Pla d’Urgell, podem passar-nos a fer una ràpida visita a la portalada principal de la casa senyorial de Cal Bufalà, situada al carrer Major, núm. 3, de la mateixa vila, molt a prop de la Plaça de les Sogues, on es troba l’església parroquial del poble, l’Assumpció de Bellvís. Al voltant de Cal Bufalà, i més concretament, al voltant de l’anella que hi ha a la seva porta, hi ha una curiosa llegenda que aquest poble ha fet tant seva que actualment la teatralitza a la Festa dels Firals de Bellvís. Coneguem aquesta llegenda...

Façana de Cal Bufalà.

Sembla ser que antigament la família Bufalà gaudia d’una prerrogativa reial que permetia donar asil a casa seva a totes aquelles persones que per una causa o una altra eren fugitius de la justícia. Si la persona en qüestió, delinqüent o no, aconseguia arribar a la casa Bufalà abans de ser detingut, i podia tan sols arribar a tocar o agafar l’anella de la seva picaporta -cosa gens fàcil, al menys a l’actualitat, degut a l’excessiva alçaria de la mateixa respecte al terra-, els Bufalà s’encarregaven de fer-los i donar-los un judici just, ja que serien ells mateixos qui actuarien com advocats defensors davant la justícia.

L'anella de Cal Bufalà.

Aquesta llegenda o tradició encara es recorda actualment a la Festa dels Firals Bellvís, on es fa una recreació històrica teatralitzada d’un episodi que va succeir l’any 1637, quan van entrar a Catalunya les tropes de Felip IV, provocant força aldarulls i mal de caps a la població rural, on en determinats moments van arribar a actuar com un veritable exèrcit d’ocupació, fets que acabarien desembocant, tres anys després, amb la Guerra dels Segadors.

La portalada de Cal Bufalà.

En aquesta festa popular, el senyor de Bufalà utilitza el dret reial atorgat a la seva família per protegir el Joan i la Maria del capità Rodrigo, que persegueix injustament en Joan. Després de que en Joan aconsegueix arribar a la casa de Cal Bufalà, la història s’acaba en un judici públic on els senyor de Bufalà intenta demostrar la innocència d’en Joan recolzat pel poble de Bellvís i d’aquesta manera poder fer fora al capità Rodrigo i als seus soldats, que actuant amb el nom de la justícia i l’empara de la llei abusaven del poder que tenien atorgat sobre el poble.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies que vàrem fer de Cal Bufalà que espero que us puguin servir per complementar aquesta llegenda.

Cal Bufalà.

La façana de Cal Bufalà.

Cal Bufalà, detall.

Cal Bufalà, detall del pany.

Comprovant l'alçada de l'anella...

Senyalant l'anella salvadora de Cal Bufalà...

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

sábado, 29 de abril de 2017

LA LLEGENDA DE LA TORRE DE SANUI

La Torre de Sanui, aproximadament a un quilòmetre de la vila d’Àger, a la comarca de la Noguera, era una antiga torre de guaita d’estil romànic (segle XI), les restes de la qual, actualment, es troben situades dins de la casa de camp del mateix nom, on fou reaprofitada com cisterna. D’aquesta torre existeix una llegenda -la qual fins i tot va existir en forma d’un romanç, avui perdut-, del qual encara se’n conserva el record.


Popularment la Torre de Sanui, coneguda també com Torre Sanui, era considerada com una “torre dels moros”.

Segons la llegenda, aquesta torre antigament havia estat habitada per un rei sarraí molt fort i valent, i els cristians no la podien prendre per més que ho intentaven. Un dia, però, se’ls acudí la manera de fer-se seva aquella fortalesa: van tallar un gran nombre d’heures, i tots els homes es van cobrir amb elles com si fossin arbres, dirigint-se cap aquella petita fortalesa.


La filla del rei àrab, que era a la finestra, li va semblar veure uns arbres que caminaven com si es tractés de tot un bosc en marxa i va córrer a contar-ho al seu pare. Però com que aquell dia feia molt de vent, l’home no en va fer cabal, creient que només era el vent que feia moure les branques dels arbres, i no es prepararen per la defensa. Quan se’n van adonar, ja era massa tard. Els cristians ja els entraven per la porta, i d’aquesta manera es feren amos de la Torre de Sanui.


Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

jueves, 27 de abril de 2017

LA LLEGENDA DEL PONT VELL DE LLEIDA, LA PAGESA I EL BUROT

L’origen del Pont Vell de Lleida, a la comarca del Segrià, es perd en el temps, havent-hi constància històrica de que aquest ja existia, com a mínim, des de l’any 47 aC. Durant segles, la seva estructura de pedra va anar sofrint diferents obres i canvis a causa de les riuades del Segre que el malmeteren, fins que finalment fou enderrocat l’any 1911 per bastir un nou pont metàl·lic que discorria paral·lelament a l’antic pont de pedra, si bé conservant el punt de sortida de l’original; però aquest també es va perdre quan, el 3 d’abril del 1938, l’exèrcit republicà va volar-lo en la seva fugida de les tropes franquistes. Després d’això, l’any 1939, per tal d’assegurar les comunicacions, es va bastir un nou pont de fusta, segur i estable, mentre s’iniciava la construcció del pont que ens ha arribat avui en dia, que no seria finalitzat fins l’any 1944. Tot i haver perdut el pont original de pedra, l’actual Pont Vell de Lleida conserva el record de tots els seus predecessors, la seva història i, naturalment, la seva llegenda, que us explicarem a continuació...

El Pont Vell de Lleida, amb la Seu de fons.

Antigament, per poder entrar a la ciutat de Lleida tothom  havia de passar pel Pont Vell, cap a l’Arc del Pont, i d’allí a la Plaça de Sant Joan, on es feia el mercat. Al passar per aquest pont, tots havien de fer parada davant el burot, antic funcionari municipal encarregat de cobrar un tribut per l’entrada de certs articles comercials, i pagar la taxa corresponent.

El Pont Vell de Lleida.

Sembla ser que en certa ocasió que una pagesa va anar a Lleida amb una cistella carregada amb uns pocs ous, el burot va exigir-li que pagués un tribut per aquells ous que duia al cistell, i aquesta si va negar, dient que no, iniciant-se així una picabaralla entre el burot i una pagesa sobre si els pocs ous que aquesta portava a la cistella havien de pagar tribut o no. El burot assegurant que sí i la pagesa que no... Aquesta baralla dialectal i verbal poc a poc va anar pujant de to, degenerant en una discussió, paraules gruixudes i finalment en un fort enrenou que no semblava que portés a cap lloc, mentre la pagesa assegurava que no pagaria res per entrar a la ciutat amb aquells ous, i el burot assegurava que si no pagava una taxa, no entraria.

El Pont Vell de Lleida.

Finalment, la pagesa, farta de l’actitud del burot, esclafà un per un els ous que duia al damunt i anà bevent-se’ls tots allà mateix, i un cop acabat aquell àpat improvisat, va exclamar ben cofoia, mentre començava a caminar pont endins cap a la ciutat: Veus com sí que passaran sense pagar!

No cal dir que el burot va quedar-se amb un pam de nas.

L'antic Pont Vell de Lleida.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

miércoles, 26 de abril de 2017

LA LLEGENDA DEL QUEIXAL DE LA BRUIXA DE SANTA COLOMA DE QUERALT

El Queixal de la Bruixa és un antic monòlit que es troba als afores de Santa Coloma de Queralt, a la comarca de la Conca de Barberà, just a la vora del camí de terra que corre paral·lel a la carretera C-241d direcció a l’Aguiló (poble que pertany al mateix municipi de Santa Coloma de Queralt). Com moltes altres pedres d’aquestes característiques, a aquesta no li falta la seva llegenda...


La veu popular explica que el Queixal de la Bruixa és el darrer carreu que portava el dimoni volant pel cel, la mateixa nit que construïa el Pont del Diable de Martorell (a la comarca del Baix Llobregat) a canvi de l’ànima d’una dona. Sembla ser que quan aquest passava pels aires de Santa Coloma de Queralt, va ser sorprès pel primer raig de sol i va deixar caure la pedra, que va quedar clavada a l’indret conegut com l’Hostal de la Banya, al peu del camí vell de l’Aguiló, que és punt en el qual va romandre fins l’any 1974, any en que l’Ajuntament el va traslladar a la plaça de l’església de Santa Coloma de Queralt, tot i que avui en dia ha tornat al seu lloc original.


Altres versions diuen, però, que no era el diable qui portava la pedra, sinó una bruixa provinent de Guimerà (a la comarca de l’Urgell), que també és d’on provenia aquest enorme roc, que ajudava al Banyeta en la construcció del mencionat Pont del Diable, i que la pedra li va caure en sentir tocar les dotze de la nit o en sentir cantar un gall, segons quina versió us expliquin. De fet, alguna versió de la història encara afegeix que la bruixa portava la pedra al cap mentre anava filant, però es va cansar i va deixar la pedra en aquell raconet de  l’Hostal de la Banya.


I el fet és que la llegenda encara afegeix que a la base del Pont del Diable de Martorell hi havia un forat on faltava una pedra que tenia exactament les mateixes mides que el Queixal de la Bruixa de Santa Coloma de Queralt. Quan en temps antics la gent de la contrada anava en carro a Barcelona, paraven a descansar a Martorell i comprovaven que el forat era exactament de la mateixa mida que la seva pedra.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

martes, 25 de abril de 2017

LA LLEGENDA DEL CASTELL DE FARENA O EL CASTELLOT

Farena és una entitat de població que pertany al municipi de Mont-ral, a la comarca de l’Alt Camp. Si visitem aquest petit poble d’inusitada bellesa, just al seu cim trobarem l’església romànica de Sant Andreu (que probablement data del segle XII) i a la vora d’aquesta, les restes d’alguns dels murs de l’antic castell de Farena, conegut com el Castellot o el castell dels Templers, del que s’explica la senzilla llegenda...

L'església de Sant Andreu i el castell de Farena.

Conta la gent de Farena que des de dalt del castell dels Templers -al que podem accedir pujant les escales del carrer dels Templers-, que també és conegut com el Castellot, hi havia un pas interior o subterrani que anava cap el riu Brugent, que es troba als peus del poble, molts metres més avall. Sembla ser que per aquest pas secret podia escapar-se el capellà o qui fos, perquè era una comunicació que anava per sota del poble i recorria un bon tros.

Detall de la porta del castell de Farena, o el Castellot.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies que vàrem fer de l’església de Sant Andreu i el castell de Farena que espero que us puguin servir per complementar aquesta llegenda.

El carrer dels Templers.

La pujada del carrer dels Templers.

L'església de Sant Andreu.

La porta de l'església de Sant Andreu.

L'església de Sant Andreu i el castell de Farena.

El castell de Farena.

Restes del castell de Farena al final del carrer dels Templers.

Part posterior del Castellot.

Farena.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

miércoles, 19 de abril de 2017

LA LLEGENDA DE LA MARE DE DÉU DE CAMP-REAL

De Verges, Santes Maries i Mares de Déu trobades el llegendari català n’està ple, ja que des de ben antic la devoció popular feia seves moltes d’aquestes imatges adjudicant-li’s una troballa miraculosa dins del seu propi ambient geogràfic local. La Mare de Déu de Camp-real, al municipi de Massoteres, a la comarca de la Segarra, no és, doncs, una excepció, sinó una confirmació més d’aquest fet. Tot i que aquest tipus de llegendes és molt freqüent, amb les seves petites variants segons cada cas, no vàrem voler desaprofitar l’ocasió per visitar aquesta senzilla ermita, fer algunes fotografies i explicar-vos un nova llegenda popular com a Caçadors de Llegendes.


L’ermita o església de la Mare de Déu de Camp-real és una petita edificació de fàcil accés, ja que podem arribar just fins a la seva vora amb qualsevol vehicle. Aquest petit edifici aïllat, envoltat pels camps de conreu de Camp-real, al nord-est de la vila de Massoteres, es troba tot just a tocar el peu de la petita carretera asfaltada que enllaça la carretera LV-3113, que va de Guissona a Biosca, amb la LV-3114, de va de Massoteres a Palouet, a uns 500 metres d’on actualment es troba el Camp de Golf BonÀrea P&P.


Datada entre els segles XIV i XV, tot i que va patir reformes diverses reformes durant el passat segle XX, aquesta ermita està formada per una nau de planta rectangular amb coberta de canó i una capella lateral, així com un gran campanar d’espadanya amb doble ull d’arc de mig apuntat. Té dos portes d’accés, però actualment l’ermita romàn tancada la major part del temps, tot i que el dia 8 de setembre s’hi celebra un aplec, moment en que obre les seves portes obertes al públic.


Arran de la Guerra Civil, es destruí la imatge de la Mare de Déu que es conservava al seu interior, que posteriorment, ja passada la guerra, el senyor Joan Robles, fill de Palau d’Anglesola, reproduí.

LA LLEGENDA

La llegenda de la Mare de Déu de Camp-real explica que aquesta Verge fou trobada -sense especificar per qui- sobre una roca coneguda com la Roca Ferrada, i davant la seva miraculosa aparició, els habitants de la contrada la van anar a buscar en processó, i així la van portar fins Camp-real però, misteriosament, la imatge va retornar al lloc on l’havien trobat sense saber ben bé com.


Persistents, novament recuperaren la imatge i aquest cop la dugueren a l’església de Massoteres, però novament, i de manera misteriosa, aquesta imatge retornà a la Roca Ferrada.

Per tercer cop la van tornar a buscar i la portaren de nou a Camp-real i la col·locaren a l’ermita, obrint una finestra de tal manera que es podia veure el terme i el lloc on l’havien trobat. Fou d’aquesta manera que la Mare de Déu es quedà allí, i ja no va marxar mai més.


Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.