El conjunt monumental del castell de Gósol, l’església de Santa Maria del Castell de Gósol i l’antic nucli de població de Gósol que avui dia es coneix com la Vila Vella i rau abandonat, es troben dins del recinte murallat que descansa en el puig que hi ha sobre el poble de Gósol, al municipi del mateix nom, a la comarca del Berguedà. D’aquest castell ja es té constància de la seva existència el segle XI, i no li falta pas història -que en té molta- ni llegenda. Com aficionats que som a caçar llegendes i visitar els llocs on suposadament succeïren aquests fets, o part d’ells, no podíem fer un altra cosa que oferir-vos la llegenda d’aquest castell...
 |
| El castell de Gósol i l'església de Santa Maria del Castell de Gósol. |
El castell de Gósol era el més gran i el més fort de tota aquesta part del Pirineu. Tenia una torre tan alta que des del seu cim diuen que es veia el mar. Els vassalls del senyor que podien pujar dalt de tot de la torre i contemplar el panorama que s’estenia al seu davant, i amb ell el mar, es tenien per venturosos i consideraven el cas com un honor i una distinció.
El senyor de Gósol tenia setze fills i una sola filla, que s’estimava com les ninetes dels seus ulls. El senyor tenia un servent jove i gallard, valent i gentil com cap d’altra mai s’hagués vist. El servent, a les hores de lleure, solia anar a esplaiar-se al cim de la torre per tal de fruir del gran panorama, costum que també tenia la filla del senyor. A força de molt anar l’un i l’altra a passar estones a la torre a veure’s i conversar, de la conversa va venir la franquesa i de la franquesa l’enamorament.
 |
| Ruïnes de la Vila Vella de Gósol. |
Quan el senyor de Gósol es va adonar que la seva filla festejava d’amagat amb el seu servent en va tenir un gran disgust, ja que de cap manera no podia tolerar que la seva filla única, per molt que l’estimés, no es casés amb un senyor, com pertocava al seu rang i a la seva nissaga. Per tal d’evitar tota complicació, decidí casar ràpidament la seva filla amb el senyor de Lladurs, que ja alguna vegada li havia fet indicacions en aquest sentit. I per gosat i atrevit féu tancar el servent en la presó més fosca del castell.
Van celebrar-se unes bodes molt pomposes i galanes, com pertocava a persones de tanta categoria. I perquè en ocasió d’unes festes tan grans no hi hagués ningú al castell que hagués de plorar, la núvia va demanar al seu pare que tragués de la presó al servent. El senyor va escoltar la demanda de la seva filla i va donar llibertat a tots els presos que tenia tancats.
 |
| La torre del castell de Gósol. |
El senyor de Lladurs era un home adust, poc expansiu i poc parlador, tenia una afecció boja per la cacera i només pensava en isards, cérvols, senglars, óssos i altres feres. Es passava el dia caçant i moltes nits dormia fora de casa. I quan hi era gairebé no obria boca i només pensava en la seva fal·lera. Tant és així que al cap d’un any de matrimoni no havia tingut amb la seva esposa una dotzena de converses una mica llargues. Aquesta fredor feia molt més viu en el cor de la dama el record del seu primer amor amb el servent, que seguia estimant calladament.
Heus aquí que, al cap de molt temps, un dia el senyor de Gósol va enviar el servent que havia estat galant de la seva filla a una comanda urgent. Quan va ser fora, va reparar que la dama s’encaminava cap a la torre més alta, on tant havia fruït i festejat amb el servent. El pare va notar que el servent trigava a tornar més temps del que necessitava per a complir l’encàrrec, i va témer que potser estava al peu de la torre parlant amb la seva filla. Tot seguit va sortir del castell i, allà lluny, va veure el servent tot embadalit que mirava la torre amb ulls de gran enamorament. El senyor, irat, s’hi va acostar fins a tocar-lo, sense que el fadrí se n’adonés de tant encantat que estava i, sense dir-li paraula, el senyor ventà una forta bufetada al minyó que tot va trontollar. Quan el servent va reaccionar es va treure l’espasa, es tirà damunt del senyor, el féu caure a terra i li anava a tallar el coll, però sobtadament es va detenir, pensant que era el pare de la seva estimada, i aquest record el va moure a respectar-li la vida. El fadrí se’n va anar i no va tornar mai més al castell.
 |
| L'església de Santa Maria del Castell de Gósol. |
Feia molt de temps que els senglars devastaven aquella contrada, sobretot de nit. Malmetien els sembrats i altres conreus i atacaven el bestiar. Havien sortit nombroses partides de caçadors que els havien donat batudes i els havien morts tots, llevat d’un que era el més vell i, sobretot, el més astut de tots ells. Ja li deien l’Avi Porc. Quan l’animal es va veure sol perquè li havien mort tota la companyia, va tornar-se encara més terrible que abans, i no es limitava a atacar el bestiar, sinó que s’encarava amb la gent, sobretot amb els infants i la gent jove, i havia mort i esquarterat diverses persones. Era l’estrall de totes aquelles muntanyes i la gent no gosava sortir en despoblat. Calia prendre un bon determini per tal de veure si es podia matar aquella fera terrible.
Els caçadors més decidits de la contrada es van reunir i van decidir cridar més gent per fer-hi una bona batuda. Fixaren un dia i van comparèixer caçadors de tot arreu, perquè la fama de la bèstia que anaven a caçar era molt estesa. Tothom creia que el millor caçador de tots era el senyor de Lladurs, i decidiren fer-lo capità de la cacera.
 |
| Ruïnes de la Vila Vella de Gósol. |
El senyor de Gósol féu veure al seu gendre que era massa eixut i adust amb la seva esposa, que era convenient que la convidés a anar amb ell a la cacera, perquè molts dels seus caçadors anaven acompanyats de llurs esposes i filles. I el senyor de Lladurs, que s’estimava deu vegades més qualsevol dels seus servents ganduls que la seva muller, es va veure obligat a convidar-la a aquella important cacera. Pare i marit van creure que el millor punt per a poder veure la fera era un pontet que s’estenia damunt del Llobregat, entre Guardiola i Fígols, puix que des d’allí es dominava tota la vall del riu i tots els cims. I allí va situar-se la dama de Gósol amb el seu marit, que estava al seu costat com un ninot i no es recordava d’ella perquè tenia tota l’atenció i tot l’afany posats en la cacera.
Caçadors, cavalls, gossos, corns, trompetes, tot estava en joc per agafar el murri senglar, que la sabia més llarga que tots ells. Per tota aquella contornada ressonava un gran brogit de la gran gentada que anava i venia i que es bellugava a desdir dirigida pel senyor de Lladurs. Entres tots van acorralar la fera, precisament ben a la vora del pont, des d’on s’ho mirava el matrimoni, però amb tanta gentada i amb tants bons caçadors, a ningú se li va acudir que el senglar podia passar a l’altra banda del riu per damunt del pont, com va fer quan es va veure acorralat. Quan el senyor de Lladurs va veure que el senglar enfilava el pont amb un pam de boca oberta i amb set pams d’ullals que ensenyava i grinyolant com un dimoni, es va espantar i, sense recordar-se de la seva dona, es va tirar al riu; el senglar, amb quatre queixalades de ràbia i de fúria, va esquarterar la pobre dama de Gósol i, llesta la malifeta, va fugir per l’altra banda del riu sense que ningú el molestés per res, ja que entre els caçadors va estendre’s un gran pànic i una gran confusió.
 |
| L'Avi Porc, amb set pams d’ullals... |
Al cap d’una mesada va córrer la veu que s’havia trobat el senglar mort d’una ganivetada al cim del pont del Llobregat. Molt aviat va arribar la nova a coneixement del senyor de Gósol, que havia manat que ningú no toqués la bèstia del mateix lloc on havia estat trobada. Tot seguit ell hi va anar, va reconèixer el ganivet que la fera tenia clavat al cor i va veure que era del seu servent galant de la seva filla. S’estirava els cabells perquè no li havia donat per marit el qui ella estimava, però aleshores ja era tard. Per esborrar el record de la desgràcia, va manar que fos enrunat el pont. Va tornar-se com boig i a tothom i tothora no parava de murmurar:
-
Ai, pares que teniu filles!,
no les caseu a disgust,
no els hi doneu un marit,
com el senyor de Lladurs.
A les ribes del Llobregat, entre Guardiola i Fígols, hi ha un punt que la gent vella encara anomena Pas de l’Avi Porc, que correspon a l’indret on, segons la tradició, s’aixecava el pont, teatre de la llegenda.
DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA
A
continuació us deixo algunes de les fotografies que vàrem prendre del castell de Gósol, Santa Maria del Castell de Gósol, la Vila Vella o l’ermita del Roser, que es troben en els límits o dins del conjunt murallat, que
espero que
us ajudin a situar-vos una mica millor en aquesta llegenda que us hem explicat.
 |
| El castell de Gósol i l'església de Santa Maria del Castell de Gósol. |
 |
| El castell de Gósol i l'església de Santa Maria del Castell de Gósol. |
 |
| El castell de Gósol i l'església de Santa Maria del Castell de Gósol. |
 |
| El castell de Gósol i l'església de Santa Maria del Castell de Gósol. |
 |
| Interior de l'església de Santa Maria del Castell de Gósol. |
 |
| Interior de l'església de Santa Maria del Castell de Gósol. |
 |
| Un dels finestrals de l'església... |
 |
| Vistes al camí del Molí de Gósol. |
 |
| El cementiri vell. |
 |
| El cementiri vell. |
 |
| La torre del castell de Gósol. |
 |
| Al cim de la torre... |
 |
| El castell de Gósol. |
 |
| El castell de Gósol. |
 |
| Ruïnes de la Vila Vella de Gósol. |
 |
| Ruïnes de la Vila Vella de Gósol. |
 |
| Ruïnes de la Vila Vella de Gósol. |
 |
| Ruïnes de la Vila Vella de Gósol. |
 |
| Ruïnes de la Vila Vella de Gósol. |
 |
| Ruïnes de la Vila Vella de Gósol. |
 |
| Ruïnes de la Vila Vella de Gósol. |
 |
| Ruïnes de la Vila Vella de Gósol. |
 |
| L'ermita del Roser. |
 |
| Porta de l'ermita del Roser. |
 |
| L'ermita del Roser, interior. |
 |
| L'ermita del Roser. |
Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.
