El 17 de setembre de 2017 els meus pares van celebrar les seves noces d’or. Vaig voler dedicar-los unes paraules que vaig replegar en un petit llibret que vaig fer a mà, que transcric a continuació...
50 anys des de que es van casar! Uf!
De vegades, quan un pensa amb els pares, costa recordar que cadascun d’ells, com tots nosaltres, té tota una història personal al darrera, conformada d’alegries i tristeses, de felicitat i desenganys, d’il·lusions i pors… Crec que bona part de la nostra vida, la conformen aquests somnis i il·lusions que ens fan seguir endavant, i la felicitat que aconseguim quan alguns d’aquests somnis fins i tot es compleixen. Ningú no coneixerà mai del tot qui som com individus, potser ni nosaltres mateixos, però realment a la vida de tots nosaltres sempre hi haurà persones que s’acostaran més a aquest coneixement de qui som realment, que arribaran a tocar la nostra ànima, ja sigui per la convivència, o perquè amb ells ens podem mostrar tal com som. Parella, família, amistats…
Avui voldria parlar dels meus pares, però no com a pares, sinó simplement com els individus que són i que van decidir, en algun punt de la vida, unir els seus camins: el Josep i la Remei.
Van néixer en indrets i de famílies molt diferents, però un dia, per circumstàncies de la vida, l’atzar o el destí, es van conèixer, i no se sap ben bé com, van acabar junts. Bé, no se sap, no se sap! Sí que se sap! De fet, part d’aquestes històries i anècdotes de la seva joventut, formen part de les històries que ens explicaven a la Susana i a mi de petits.
En un dia com avui vull recordar part de la seva joventut, quan encara feia poc temps que la Remei havia vingut des de les seves terres andaluses a Catalunya on ja tenia una colla, i el Josep tot just acabava de tornar de fer la mili al desert del Sàhara, i es van anar a conèixer a Puig-reig. Puig-reig, que per aquell temps era molt més petit del que és avui en dia, però que tenia el seu cinema, un camp de futbol, una piscina o fins i tot un carrilet. Eren temps de somnis, de canvis i, tot i haver una dictadura pel mig, ja es començaven a sentir aquells nous aires de llibertat. Eren joves! Què us he de dir jo, si encara no havia nascut?
I com tots els joves d’aquella època, sortien a prendre el vermut amb la colla al bar del poble, a l’estiu anaven a la piscina a nadar i prendre el sol, assistien al concert del típic grup del moment o anaven a ballar a l’envelat… Ui, el ball! Ui, la nit! Quin perill! Llavors, un simple ball tenia una càrrega d’emocions i erotisme molt més complexa del que avui en dia ens podem imaginar. Ara tot és més fàcil, però potser no tan bonic!
No conec tota la seva història ni crec que mai arribi a conèixer tots els seus somnis i les seves il·lusions, ni tot el que heu sacrificat pel camí. Però no dubto que en la vostra joventut, l’amor que veu viure, amb tots aquells alts i baixos, va tenir aquella màgia única que té l’amor en els primers anys de la nostra vida, quan s’obre un nou món de possibilitats davant els nostres ulls.
Tampoc sé exactament en quin punt es van decidir a casar. Però ho van fer un dia com avui, i d’aquell dia fins avui ja han passat cinquanta anys. De Puig-reig a Cardona, de Cardona a Vilanova i la Geltrú, després cap a Girona… Una nena, un nen, canvis de feina, de cases, de vida, néts… Collons, sense saber com els anys havien passat i ja eren avis! L’Èlia, l’Eduard, el Marcel! Un no parar!
En tots aquest anys els he vist riure i discutir. Els he vist enfadar-se i fer les paus. I algun matí, des del meu llit, fins i tot els havia sentit fer l’amor! Potser es pensaven que no els sentiríem! Infinites vegades els he vist jugar, abraçar-se o fer-se petons. S’ha de dir… Què bonic!
Podria parlar del seu valor com a pares, i de la llibertat que ens han donat com a fills, però avui no toca! La meva germana i jo formem part de la seva vida, som fruit del seu amor i d’aquesta vida que ens van donar. Però avui no celebrem el dia de la mare ni el del pare, sinó el dia de la parella que ells són, i del que, com a parella, encara els queda per viure. L’edat pesa, però la vida continua i s’ha d’aprofitar! Tot i així, no està de més donar-los les gràcies per tot el que ens han ensenyat, tot el que ens han donat, i per tantes vegades que ens han ajudat o fet costat. No els podrem agrair mai prou.
Ara només vull dir una cosa més! Ja heu fet la vostra feina, heu sigut pares, avis i molt més. Ens heu regalat bona part de la vostra vida i del vostre temps. De vegades les heu passat putes i heu fet sacrificis, però ara -i això també va per la resta de la gent- és el vostre moment! Viviu la vida i gaudiu de cada instant mentre pugueu! Què ja toca! I ja ens veurem d’aquí a cinquanta anys més!
Per molts anys, i que us continueu estimant!
No hay comentarios:
Publicar un comentario