Recordo al meu tiet com un home treballador; un home que vivia pel seu treball i que, dins del que era el seu treball, era un autèntic artesà.
El meu tiet era ferrer. Treballava el ferro i ho feia amb les mans, a cop de martell, picant sobre una enclusa que reposava sobre la soca tallada d’un gran arbre. Naturalment també feia servir altres eines més modernes, elèctriques, i màquines que li feien el treball més fàcil. Però jo havia vist al meu tiet treballar el ferro a cops de martell, quan el ferro estava roent, com es feia antigament, i donar-li al ferro la forma que desitjava.
Recordo els meus dies d’infància, quan passava els estius al Cal Marçal i, entre passejos cap a la roca de la muntanyeta, pel camp o alguna de les fonts de les rodalies, o potser després de jugar per la “caseta”, el jardí, o l’hort de la casa, deambulava per l´antic taller on el meu tiet treballava, junt amb el seu fill, el meu cosí Ramon Maria, i sovint, un parell de manyans o aprenents. Així, quan passava de visita i no estaven molt enfeinats, tot i que al taller sempre hi havia feina, el meu tiet m’explicava quin era el nom de cada eina, perquè servien o que era el que estaven fent...
Recordo això, perquè si em preguntessin qui era el meu tiet, o què era el meu tiet, diria que el meu tiet era ferrer, amb tot l’art que això comportava, al menys antigament. L’art de treballar el ferro. Això era el meu tiet. Una persona capaç de moldejar el metall i donar-li la foma que desitjava o fer allò que li demanaven, empleant les eines més bàsiques.
Això és el que per mi era el meu tiet: un ferrer.
Però si algú em preguntés perquè recordo al meu tiet, fora del que és l’àmbit més familiar i quotidià, més enllà de la seva feina, una feina que ell estimava i més encara, sentia i vivia, o d´aquelles caminades que de vegades fèiem tota la família per les muntanyes i boscos del Berguedà, o pobles d´altres comarques, on celebravem aquells dinars opulents en hostals i restaurants díficils d´oblidar, o aquelles passejades al voltant fonts i rieres d´aigües nítides, diria que recordo al meu tiet Ton perquè va ser gràcies a ell, en bona part, que se’m van obrir els ulls al món màgic de les fades, follets, dracs i altres éssers fantàstics catalans.
Va ser a Berga, durant les festes de la Patum (no recordo el dia ni l´any en concret), quan entre la gentada, vam entrar a una llibreria, i allí vaig veure el llibre de “Hadas”, de Brian Froud i Alan Lee. Deuria quedar fascinat amb ell, o me’l deuria mirar molt, perquè recordo que, sense demanar-li, el meu tiet em va preguntar si m’agradava, i quan li vaig dir que sí, va dir que l´agafés i me’l va comprar i regalar. Aquest és un fet que podria semblar intranscendent per un altre persona, que a la llarga podria acabar corventint-se en irrellevant, però dins del que és la meva vida, puc dir que aquest va ser un dels regals que més ha marcat la meva vida, ja que és el que va despertar el meu interès i passió pel món dels éssers imaginaris dels Països Catalans, i en part ha fet de mi la persona que ara sóc. Un llibre que encara a dia de avui guardo com un tresor. Un llibre del qual, tothom que em coneix i coneix la meva passió per el món de l´imaginari popular, sap la seva història i de com el meu tiet me´l va regalar despertant en mi un interès per les històries, rondalles, llegendes i contes populars.
El meu tiet Ton era un home que treballava amb les mans, un home que treballava el ferro i que tenia l’esperit d’un home de camp. A les nostres terres, avui en dia, ja no queden gaires homes així.
No crec en l’altre vida, però si hi cregués, m’agrada imaginar que avui el meu tiet ha anat a parar a un món molt més senzill, més rural, similar al nostre, on hi ha un petit hostal que és el petit paradís dels ferrers, un punt de trobada dels forjadors de metall... i que allí, potser acompanyat de Sant Eloi, patró dels ferrers a Catalunya, i del déu ferrer Hefest, tots plegats parlaran de noves maneres de treballar el ferro a mà, o de com donar forma a alguna peça de metall per convertir-la en una petita obra d´art, i entre ells es faran petits reptes i juguesques, per veure quin d’ells és el millor ferrer, com succeix de vegades en els contes. I en realitat no importarà qui guanya o qui perd, si Hefest, Sant Eloi o el Ton de Cal Marçal, doncs d´alguna manera tots ells comparteixen el mateix ofici i la mateixa vida que tots tres estimaven.
I en aquest món imaginari, tots tres es reuniran i picaran i picaran el metall sobre una enclusa per donar-li la forma desitjada, perquè així es com és forja el metall; així es com es forgen les ànimes.
Et recordaré per sempre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario