PARE...

Pare, encara recordo quan, en la meva llunyana infància, m’explicaves aquelles històries fantàstiques que a tu mateix t’havia explicat la teva mare –“la flor del Penical”, “Els tres pèls del diable”, “El soldat del sarronet”...-. Recordo que al escoltar-les em quedava meravellat, esmaperdut i palplantat segons la situació que anaves explicant.

Recordo quan, a la meva adolescència, en aquella època en que ens veiem tan poc a causa de la feina, alguns diumenges de tardor anàvem junts a buscar bolets, fent aquells memorables esmorzars a base de pa amb tomàquet, botifarra i cansalada per treure’ns el fred de la muntanya.

Recordo quan, ja a la meva edat adulta, m’has fet costat, també, davant tantes i tantes situacions complicades o adverses que ens presenta la vida, com encara me l’has fet fins a dia d’avui.

Et dec molt de la meva educació, i part del meu pensament i de la meva manera de veure o entendre la vida. Ets un bon home i sempre has estat un bon pare. Com tu, voldria estar a l’alçada de les circumstàncies. No em consta que mai hagis fet mal a ningú, i sempre has demostrat respecte cap a totes les persones, animals o plantes, un respecte a la naturalesa que em segueix.

De tu hauria volgut aprendre moltes coses, pare: conèixer els ocells pel seu cant i els seus noms catalans; les teves habilitats d’electricista, mecànica o filatura; el teu coneixement de velles històries i contes; la teva distinció de boletaire o saber com es cuida el bestiar...

Pare, papa, avui no m’estendré com vaig fer temps enrere amb un escrit. A dia d’ avui només voldria donar-te un petó i una abraçada! Potser més tard em passi per casa per donar-te’ls...