Pots llegir aquest text en castellà clicant aquí /
Puedes leer este texto en castellano clicando aquí:
Puedes leer este texto en castellano clicando aquí:
Text escrit i recollit per: Joan Ramon Santasusana Gallardo.
Abans de começar aquest article, vull fer constar que aquest, de fet, no està sencer, o no està de lluny tan sencer com ho podria estar. Hi ha referències prou interessants -com la història del Gos Nonell, també anomenat Nonell de les Neus, o la Rabosa de la calça, entre d'altres- que no comento aquí. Això és així perquè, de fet, aquest article és només una petita part d'un escrit molt més gran, que forma part d'un llibre que gira al voltant de tots els éssers fantàstics del Països Catalans que he pogut recopilar, que ja superen en molt el nombre de tres-cents. En tot cas, si aquest article us agrada, espero que ho disfruteu i us serveixi d'aperitiu, perque com dic, en el nostre imaginari popular hi ha més, molt més...
HOME LLOP
Arreu de les terres catalanes, i fora d’elles, hi han llegendes i històries que ens parlen d’homes capaços de convertir-se en llops i altres feres. Aquestes transformacions bé poden ser voluntàries, i anar lligades, generalment, a les bruixes i bruixots, com poden ser producte d’ una maledicció que damna al subjecte a transformar-se en un animal i romandre en el món amb tal forma de bèstia. Sovint, en l’actualitat, anomenats també licàntrops, cal distingir aquests dels homes llops o “homes bèstia” del folklore tradicional. La licantropia és una malaltia d’origen mental o nerviós que explica el comportament anormal d’un individu que es veu o es creu transformat en un animal (generalment un llop), però no va acompanyat de cap canvi físic que el transformi en tal. Talment, l’home llop o “home bèstia” (no confondre amb els anomenats homes salvatges) si que gaudeix d’aquest do del canvi físic. Transformació que més d’una vegada, segons el folklore, ha estat observada directament per un testimoni, tot i que sovint es descobreix al presumpte “home bèstia” (o dona) per alguna ferida infligida quan estava sota la seva forma animal, que li perdura quan més tard es transforma en humà de nou.
Claus: Bruixa, Bruixot, Cadell, Damnat, Donamula, Espantainfants, Gos Nonell, Home bèstia, Home isard, Home llop, Home ós, Home salvatge, Home senglar, Joan de l’Ós, Licàntrop, Llobater, Lupromonaro, Mare de guilles, Menador de bèsties, Nyerro, Pare Llop, Peix Nicolau, Rabosa de la calça.
DESCRIPCIÓ
Un home llop no és gaire diferent a un home, quan té l’aspecte d’home, o d’un llop quan té l’aspecte de llop, però no sol gaudir de cap forma intermèdia entre home i llop, tot i que ja comentarem algunes excepcions, com és el cas dels nyerros i els cadells. En tot cas, un home llop és bèstia, o és home. De la mateixa manera passa en la majoria de casos en que l’home o la dona adopta la forma d’algun altre animal, ja sigui una guilla, una garsa o qualsevol altre bestiola. Ja veurem, en aquest sentit, que el ventall és ampli.
Així, dins d’aquesta descripció no només incloem aquells éssers humans que tenen la capacitat de transformar-se en llop o una altra bèstia voluntàriament -tal és el cas de moltes bruixes i bruixots-, sinó, també, tots aquells que han estat transformats en animal a causa d’alguna maledicció, éssers damnats a ser una bèstia determinada per causa de llurs pecats.
Cal deixar clar que, a la cultura catalana, les transformacions que donen pas d’home a animal, són a causa d’una transformació voluntària, ja sigui mitjançant l’ungüent de bruixa o seguint algun altre tipus de ritus ancestral, o pot ser a causa d’una maledicció, que tant pot venir en nom del Cel com a causa de que la criatura rep una maledicció de la pròpia mare o d’algú altre que ha rebut un perjudici. En canvi, en les nostres terres es desconeix el pas de licantropía per contagi -com podria ser per una mossegada d’un altre home llop-, per herència, o per possessió de mals esperits.
En aquest sentit, en altres parts d’aquest llibre parlem d’alguns d’aquests éssers damnats que destaquen per tenir característiques ben pròpies i marcades, com és el cas del Gos Nonell, la Rabosa de la calça, el Peix Nicolau o la Donamula. Arribat el moment, ja els comentarem.
Com curiositat, comentar que a l’Alguer, a l’illa de Sardenya, hi ha el lupromonaro, que més que els trets d’un home llop, té les característiques d’un licàntrop, o sigui, un home que tot i no transformar-se en animal, actua com a tal, i actua com un espantainfants. Aquest personatge està descrit millor a la seva pròpia entrada.
Per un altre costat, cal remarcar que hi han certs personatges, com és el cas del Pare Llop, els llobaters, la mare de guilles i altres menadors de bèsties, que tot i tenir la virtut de dominar a les bèsties que representen amb el seu nom, i compartir certes característiques amb les bèsties que representen, no tenen la capacitat de convertir-se en una d’elles.
I més enllà daixò, tenim algun cas, com el d’en Joan de l’Ós, que és producte de la relació carnal directa entre una dona i una bèstia. Un ós, tal i com diu el nom del personatge. Però en aquest sentit, no parlem d’un licàntrop, i entraríem a parlar més de les característiques d’un home salvatge o home bèstia.
Cal esmentar que tot i que la cultura popular actual ha acabat convertint a l’home llop en una criatura pràcticament invulnerable a tot mal, excepte a la plata, a algunes matèries vegetals o a objectes màgics o beneïts per la gràcia divina, segons el cas, no passa així en la tradició de les nostre terres. Certament, de vegades aquestes criatures semblen ser inmunes als atacs dels gossos guardians dels ramats, a les armes comuns, ja siguin de tall o de foc, i al mateix pas del temps -cosa que les converteix quasi bé en immortals-, però això només sol ocórrer així en el cas de les criatures damnades, no en el cas dels homes bèstia que es transformen per producte de bruixeria. Però cal tenir present, que tant els uns com els altres són terriblement perillosos, quan és el cas, doncs sempre uneixen les millors virtuts de les seves dues parts, la del home i la de la fera en que es poden transformar, i per norma general tenen un enginy i una intel·ligència molt superior a la mitjana, tan d’una com d’una altra espècie.
HÀBITAT
De llegendes d’homes que es transformen en animals n’hi ha per tot Catalunya, talment com històries de bruixes i bruixots. L’única cosa que les sol distingir, en la majoria d’històries, és que l’ambient on viuen sol ser un ambient rural o totalment silvestre dels mateixos animals que prenen forma, tot i que hi ha alguna excepció, talment com els tavernaris del carrer de les Carretes, a Barcelona, els quals, en una Diada de Corpus a l’església de Sant Pau del Camp no es van enviar a la Sagrada Forma de l’hòstia que representa a Crist, i tractaven d’empassar-se-la amb un bon tip de vi, sense mostrar cap respecte. Al intentar-ho, i a causa de llur sacrilegi, es van veure convertits en llops.
COSTUMS
Entre les bruixes i els bruixots, la facultat de transformar-se en un animal es prou coneguda: gats, perdius, guilles, mules, gallines, mosques, llops… Només una cosa s’acostuma demanar per aquest ritus, tot i que no sempre es menciona: la persona s’ha de despullar i, per poder-se tornar a transformar en dona o home, ha de recuperar les peces de vestir que portés posades a sobre quan es va despullar. Si no ho poden fer, romandran convertits en bèsties. Així, hi havia bruixots que gaudien de la facultat de tornar-se en isards, senglars, óssos, i encara altres bèsties grosses del bosc o de la muntanya, al igual que altres ho feien en llops, o les bruixes es podien transformar en gats, guilles, mules, perdius, garses i altres ocellots totalment desconeguts, i, fins i tot, en mosques. D’aquesta manera, tal com parlem d’homes llop, podríem parlar de homes isard, homes ós, homes senglar, dones guilla, dones garsa, dones serp, dones mosca, i així anar dient fins tenir tota la fauna en que poden transformar-se, recollida.
Segons els pastors del Prat del Lluçanés, hi han bruixots que tenen la facultat de tornar-se en llop i que, si volen, poden ser un dia home i l’altre llop, o bé persona de dia i bèstia de nit. Per saber si un llop és home o no, cal ventar-li una bastonada entre els dos ulls, especificant, de vegades, que ha de ser amb un bastó de llorer beneït; si no és llop, al moment es tornarà home. Els gossos mastins que guardaven antigament els ramats, així que s’abraonaven al llop, el primer que feien era atacar-lo per entre els dos ulls, i més d’una vegada havia passat que inmediatament la fera es convertia en home.
ELS PASTORS DEL CANIGÓ
Es deia que els pastors del Canigó, muntanya màgica catalana per excel·lència, tot i trobar-se al sud de França, a la comarca del Rosselló, la nit de Sant Joan, per tal d’iniciar-se en l’art de menar llops, es despullaven al peu de l’Estany Negre, i penjaven la roba a les branques d’un arbre immediat, i al bell punt de les dotze de la nit es tiraven a l’estany ben nus, i al sortir per l’altra riba, quedaven transformats en llops. Allà trobaven una gran llopada que els esperava i els rebia amb mostres de molta joia i alegria. Així, aquests homes, durant set anys eren llops com els altres, aprenien llur vida i costums, i es guanyaven la seva amistat i confiança. Després de set anys, al mateix dia i a la mateixa hora, es tornaven a tirar a l’aigua de l’estany per allà on havien estat rebuts pels llops, i al sortir pel mateix indret on havien entrat set anys enrere, es trobaven encara la roba penjada. Talment se la posaven, restaven convertits en pastors com abans, amb els mateixos anys que tenien quan varen començar la seva transformació en llops, i, per tant, era com si per ells el temps no hagués passat. Els llops, com que els entenien, els estimaven i els obeïen, i com que els pastors els hi sabien les costums i la seva manera de viure, els podien fer de mestres de llops o menadors de bèsties. Tal, diuen, és l’origen d’alguns d’aquests homes que tenen la capacitat natural de controlar aquests animals.
EL LLOP DE MÓRA
Anys enrere, quan el cruel senyor del castell de Móra (Móra d’Ebre, a la comarca de la Ribera d’Ebre) va morir, es va transformar en un enorme llopàs terrible, conegut com el Llop de Móra. Sembla que aquest llop era l`ànima immortal d’aquest noble, que campava per aquelles terres que havien estat seves, sembrant el terror i fent malifetes talment com havia fet com home quan estava viu. Hi tan forta era aquesta bèstia, que era capaç d’atravessar, d’un salt, el mateix riu Ebre. Tot i que fa anys que ja no se’n sap res d’ell, tampoc se sap pas que hagi deixat de córrer per aquelles terres o en algun altre racó de món, tot i que hi ha la creença que l' aparició d' un ésser estrany o d’un frare el va espantar i el va fer desaparèixer per sempre més.
SI ELS HOMES SÓN LLOPS, LES DONES SÓN GUILLES
Són diverses les bruixes que poden convertir-se en una guilla, o fins i tot hi ha el cas d’alguna noia que per una maledicció sofreix la condició de convertir-se en guineu, com pot ser el cas de la rabosa de les calces, que ja comentarem més endavant. Un fet important i a destacar, en el cas de les bruixes, és que per transformar-se en guineus, han de despullar-se i romandre ben nues. Generalment amaguen la roba en algun racó del camp o del bosc, però si tenen la desgràcia de que algú els hi tregui la roba o els hi canviï de lloc i no es poden vestir, romanen convertides en guilles per sempre. És així, com algun saberut que s’ha trobat les robes d’aquestes bruixes, ha aconseguit descobrir-les i obtenir-ne favors, aconseguir les confessions dels mals que han causat, o simplement els han donat una bona garrotada.
EL PRIMER ÓS
Diuen que fa molt de temps vivia en l’entrada d’un poble dels Pirineus un ferrer de molt mal caràcter, fort, gros, corpulent i pelut com una bèstia, que no parava de renegar. La gent del poble, coneixent el seu mal geni, l’evitava, però clar, en aquells temps, tothom, més tard o més aviat hi havia d’acudir , si no volien que els seus animals de peu rodó anessin mal ferrats. Tal era el seu geni, que llavors, fins i tot els animals, mentres els calçava, no gosaven moure ni un pél, i hi ha qui diu que fions i tot quan agafava un mall, el ferro ja tremolava.
Un dia, va arribar un captaire d’aspecte salvatge a aquell poble: amb prou feines duia una roba decent, anava brut, sense afaitar i descalç com un menador de bèsties o un llobater, i dirigint-se a la ferreria, va demanar una almoina al ferrer en el nom de Déu.
El ferrer, que en aquell moment estava manxant el foc on tenia una ferradura roent, se’l va mirar de dalt a baix, i veient-lo descalç li va tirar la ferradura bruent als peus, dient-li:
- Té, calçat! I en acabat, vés-te’n a pèixer, bestiota!
El captaire, que al dir d’alguns en realitat era Nostre Senyor, aïrat per aquell insult, se’l va mirar fixament i li va llençar aquesta meledicció:
- Ós ets i ós seràs! A tot arbre pujaràs, sinó a l’arç que et punxaràs i a l’avet que relliscaràs.
I al mateix moment el ferrer va quedar convertit en un ós, que va marxar correns cap el bosc.
Diuen que tots els óssos són parents d’aquell ferrer, o al menys o eren els que habitaven pels Pirineus. I es per aquesta raó que aquests animals poden caminar drets com persones, i s’enfilen a tots els arbres, tret de l’arç i l’avet.
L’ORIGEN DELS NYERROS I ELS CADELLS
Antigament, els nyerros i els cadells eren dos dels bàndols de bandolers més populars de Catalunya. Més que bandolers, eren una força moguda per la política, on podríem dir que els bandolers eren el braç armat. Segons diu una història, l’origen dels noms d’aquests bàndols ve donat pel fet que explicarem a continuació.
Sembla que hi havia dues dames que eren germanes, i una vivia al castell de Nyer, al Conflent, i l’altra, a la Torre del Cadell o Arànser, entre Bor i Bellver de la Cerdanya. No sembla cosa de coincidència, que les dues germanes, quan estaven embarassades, al mateix dia i a la mateixa hora, van rebre a dues germanes que eren pobres i que també estaven en estat, cada una per un costat. Aquestes noies van demanar almoina a les dames, i en ambdós casos la resposta que van rebre va ser la mateixa: les dames, no només els hi van negar l’almoina, sinó que encara van gosar insultar a les dones dient-li’s que si amb prou feines no tenien ni on caure mortes, com s’atrevien portar una nova vida a llur ventre. Així fou dit, que, maleint a la dama del castell de Nyer, la mendicant que allí havia implorat almoina, va dir-li que infantaria set garrins; mentre que l’altra, maleint a la dama de la Torre del Cadell, va dir-li que infantaria set cadells. Tot i així, les dames rient, les van fer treure a empentes i riallades, fent-les retirar de la seva vista. Però el cas és que al cap de poc temps, cada una va infantar set nens, damnats a ser mig homes i mig garrins, els uns, i mig homes i mig cadells, els altres. I, a partir d’aquell moment, sempre hi hauria mala maror entre aquests cosins, cosa que acabaria conduint a les famoses batusses entre els nyerros i els cadells que ens expliquen les cròniques de l’época.
Si t'ha agradat aquest article, poster vols llegir:
No hay comentarios:
Publicar un comentario