LA LLEGENDA DE LA DAMA DEL CASTELL DE FLOREJACS

Una llegenda tradicional de la comarca de la Segarra que ha anat creixent amb el pas temps...

En la vessant occidental de la comarca de la Segarra s’aixeca el castell de Florejacs, rodejat de la petita vila que rep el mateix nom, camps de cereals, i clapes de pins, alzines i roures, tan característics d’aquesta terra. Considerat actualment com un Bé Cultural d’Interès Nacional, ja que, com castell, aquest té força història, aquest també ve acompanyat, com no!,  de la seva pròpia llegenda -la llegenda de la Dama del castell de Florejacs-, que d’aquí a poca estona us contaré.

Però, fet per fet, abans d’explicar-vos aquesta meravellosa contarella, que podrà ser  verídica o no –tot dependrà de qui us la conti o de qui l’escolti-, caldria documentar-nos abans una mica, molt breument, sobre el castell de Florejacs i la seva història. Anem per feina doncs!

LA HISTÒRIA

Les primeres mencions documentals del castell de Florejacs provenen del segle XI, si bé és molt possible que molt abans ja existís una fortificació més antiga encara, sobre la qual, posteriorment, es construiria el castell medieval. Aquest fet vindria avalat no tan sols perquè s’han trobat vestigis ibèrics per la zona, sinó perquè el mateix nom de la fortalesa podria molt bé ser derivat de Loreac, que en llengua ibèrica voldria significar “elevació fortificada de les flors”; nom que, més tard, seria llatinitzat pels romans com Floriacus, i d’aquí passaria a convertir-se en Florejacs. Bé, aquesta és una possible explicació històrica del nom, però també tenim una altra explicació, molt més elaborada i meravellosa, que és la que ens explica la llegenda. I qui diu que aquesta no pugui ser certa, si ningú hi va estar?

La torre del castell.

Bé, de la llegenda ja us en parlaré més endavant. El cas és que el castell de Florejacs, com altres edificis fortificats de la zona de la Segarra i comarques adjacents, va aparèixer un cop començada la reconquesta durant l’Edat Mitjana, marcant els límits o fronteres que separaven per aquells temps les terres de cristians i sarraïns, en el que actualment coneixem com la Catalunya Nova. En aquell temps, emperò, encara no existia la vila, i allí, a Florejacs, únicament hi vivien els habitants del castell i un reduït nombre de persones del seu servei.

Anys després, segons dades de l’any 1380, Florejacs només constava de quatre focs, és a dir, quatre cases o famílies. Després de moltes modificacions, amb el pas dels anys, concretament a l’any 1715, Florejacs ja constava d’unes divuit cases, fins arribar al cens de l’any 2008 (últim del que tinc constància), que ens diu que el seu nombre d’habitants era de 51, encara que del cens un no sempre se’n pot refiar. Tot i així, es trobava lluny dels 200 habitants que va arribar a tenir en algun moment anterior de la seva història.

Interior del portal cantoner.

Florejacs va ser, doncs, en el passat, una vila emmurallada de considerable importància que, a dia d’avui, en la seva tranquil·la calma i bellesa, encara transmet història a través de les seves pedres i la seva terra, i tot passejant pels seus carrers centenaris, un pot intuir-la encara. Passant per sota del seu portal cantoner, que s’obre just per la part inferior de la torre alta i quadrada de l’antic castell, apuntant cap el cel, sembla ser que aquesta construcció tan característica del segle XIV formava part d’un gran castell, ja desaparegut en bona part, arrambat a la muralla, del qual encara que queda memòria en la tradició local. Avui en dia, la fortificació està formada per part d’aquest antic castell, així com molts altres edificis adossats a ell, que junt el campanar de la seva vella església, formen un poble ben característic i únic.

Però deixem-nos de romanços, que si bé avui he vingut aquí a explicar-vos una història, no és d’història del que us vull parlar, sinó de llegendes, que al cap i a la fi són les històries de les quals es nodreixen els somnis!

Porta exterior.

LA LLEGENDA

La llegenda de la Dama de Florejacs –dama a la qual alguns s’atreveixen a posar-li nom, anomenant-la Ermessenda o Eliardis- és una llegenda de tradició oral que ha anat creixent amb pas del temps, en part gràcies a les lletres escrites –fou recollida per primera vegada per en Joan Amades, cap allà l’any 1934, i engrandida, entre altres autors, per alguns de tant reconeguts com en Josep M. Espinàs o en Vidal Vidal-, però també alimentada per la veu del mateix poble que algun cop l’ha escoltada.

Jo us contaré aquesta història a la meva manera, doncs al cap i a la fi és així com se solien explicar fa molt de temps. I a mida que us la vagi contant, també miraré d’anar-vos lligant i deslligant algunes de les seves diferents versions, ja que unes s’han anat afegint i sobreposant-se a les altres, i si a la tradició oral s’hi ha afegit la tradició escrita, a la tradició escrita posteriorment se li ha tornat a afegir la tradició oral, engrandint aquest meravellós relat.

La llegenda, doncs...

Diuen que la dama del castell (a la que a partir d’ara em referiré com la Dama) era bellíssima, i bé que deuria ser veritat!, doncs segons conten, aquesta circumstància feia que al castell sempre hi acudís una gran munió de galants, principalment formada per cavallers i trobadors que, tots ells, pretenien guanyar-se el cor de la Dama.

El cas és que la Dama, a més de bella era cruel. Una autèntica femme fatale, que en dirien els francesos! Així, en cada ocasió que els seus pretendents es presentaven, en secret n’escollia un, el que més li agradava, i fruïa amb ell, hem d’entendre que en tots els sentits. Però un cop n’havia fruït, no el deixava anar, sinó que, per evitar que la nova es propagués, el matava –o en tot cas els encantava i feia desaparèixer, que en això algunes versions difereixen-, protegint així la seva suposada virtut, encara que, evidentment, de virtut en tenia poca. I així anava fent.

I és precisament en aquest punt, la mort o desaparició dels seus amants –que no és necessariament el mateix- on la llegenda és un fet controvertit, i ara us explicaré els motius.

Segons sembla, en una versió, la primera, recollida per en Joan Amades cap l’any 1934, la Dama matava als seus amants valent-se d’unes flors encantades que tenia al jardí, les quals eren d’una gran bellesa i d’una aroma molt exquisida. Aquestes flors causaven una mort dolça a tot aquell que les flairava, i molt bé que se les deuria enginyar perquè els seus pretendents les oloressin, doncs un a un, tots ells, o al menys els que ella havia escollit, anaven desapareixent. I d’aquesta manera, amb el transcórrer del temps, els galants morts per la Dama mitjançant aquest procediment van ésser a dotzenes, tal i com explica la història, sense que se’ns aclareixi, però, que en feia dels cossos.

Però en Lluís Trullàs, en una nova variant de la història, afirma que la Dama era coneixedora de les arts de la fetilleria, i un cop havia fruït d’un home, per evitar que la nova es propagués i hom parlés de la pèrdua de la seva suposada virtut, es valia de les seves males arts i l’eliminava mitjançant un encantament, sense deixar clar si llavors morien o quedaven tan sols encantats. Per fer-ho, simplement li oferia una flor encantada que tenia a la seva cambra –ja no parla de vàries flors en el seu jardí-, l’aroma de la qual convertia l’encisat pretendent en una altra flor, que plantava immediatament, ara sí, al seu jardí particular (o, en altres variants de la història, aquestes passaven a poblar l’entorn del castell). Una rere l’altra, doncs, dotzenes de flors anaven ocupant el jardí del castell –o els seus contorns-, el qual a poc a poc s’anava enriquint amb nous exemplars esdevenint així un autèntic verger.

Així, segons unes versions, els captius de les arts encisadores de la Dama morien emmetzinats, mentre que en altres, més que morir eren transformats en una flor, però no necessàriament morts, ja que hi ha qui assegura que un cop desfeta la maledicció –que sembla que encara no s’ha desfet del tot-, aquests serien retornats al seu cos mortal. Que cadascú esculli la versió que més li agradi, ja que si bé jo us puc explicar aquesta llegenda, cada un pot triar la història que més li convingui!

Però clar, el relat no s’acaba aquí! Si bé un, dos o tres crims potser no haurien aixecat mai cap sospita, tantes morts o desaparicions més tard o més aviat s’havien de descobrir, i així fou com la història finalment va arribar a oïdes del rei –o, en altres versions, simplement del senyor del castell- que va fer apressar la Dama i, després d’un sumaríssim judici on finalment va ser descoberta la veritat –i, a la versió dramatitzada, intervé la mateixa Inquisició-, fou executada, i el rei o senyor del castell la va fer decapitar.

Fi de la història? Podríeu creure que sí, que un cop la Dama va ser decapitada tot es va acabar. Però ni de lluny! Ja que si bé aquesta va ser la fi de la Dama en vida, no va ser la fi en la mort!

Alguns conten que a dia d’avui el fantasma de la Dama de Florejacs encara s’apareix alguna vegada amb una flor a la mà, passejant-se lenta i silenciosament dins del castell o les seves rodalies, i algunes d’aquestes contarelles encara afegeixen que el seu esperit roman decapitat, tot i que la llegenda no explica res del que se’n va fer, del seu cap. Així, si sou dins del castell o les seves rodalies, i veieu una ombra, escolteu un soroll sord, o sentiu una corrent d’aire inesperada, això pot indicar-vos llur presència.

I de tot això s’explica que el castell, a dia d’avui, rebi el nom de Florejacs, en honor dels molts cavallers morts o encisats per la Dama, ja fos amb un jardí de flors o una flor sola, i més tard, de retruc, el poble que es funda a l’entorn del castell també rebés el mateix nom.  I la llegenda també ens diu, que aquesta flor que el fantasma encara du a la mà quan fa acte de presència, és precisament la que es troba reproduïda a l’escut i altres punts del castell, així com a l’escut de la població.

Llegenda, em dieu? Sí, ben bé que ho és, però tothom que us expliqui una llegenda us pot dir que cada llegenda té una part de veritat.

El què sí és ben cert, és que el poble de Florejacs ja fa anys que rememora la llegenda de la Dama de les Flors any rere any. Al mateix lloc on els fets varen succeir, s’explica a tots aquells que la vulguin conèixer la història de la Dama i de cadascuna de les seves enamorades víctimes, en una fira que inicialment, cap a l’any 2006, va començar sent medieval, i ha acabat sent una fira floral a tota regla que ja és un referent a tota la regió, i ha sabut fer ben seva la flor de la Dama.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.