LA LLEGENDA DE LES PEDRES PRECIOSES DEL SENYOR DEL CASTELL DE CEURÓ

Les restes del castell de Ceuró reposen en el petit poblet de Ceuró, format únicament per dues masies, l’església romànica de Sant Julià de Ceuró i un petit cementiri, dins del terme municipal de Castellar de la Ribera, a la comarca del Solsonès. La constància documental de l’existència del castell i l’església d’aquesta petita vila es remunta al segle XI, temps en que, probablement, hauríem de situar la seva llegenda...

Castell de Ceuró.

Feia poc temps que el senyor del castell de Ceuró havia casat el seu fill amb una jove dama, quan arribaren males noves a la fortalesa que deien que la guerra havia arribat a aquelles terres. En poc temps, doncs, era necessari que tant el senyor, com el seu fill, com tota la resta dels homes d’aquella contrada es preparessin i anessin a guerrejar.

Els preparatius foren ràpids. Just a la vigília de marxar a la guerra el senyor agafà la nora, la porta a la seva cambra i li ensenyà un gran secret que tenia guardat en una petita fornícula on descansava la imatge de Santa Maria, mostrant-li una arqueta on guardava cinc riquíssimes pedres precioses, que al dir d’alguns eren cinc diamants.

Ceuró.

El casteller va dir-li:

-Cinc pedres precioses, són els tresors dels meus avantpassats, els quals les dugueren de Terra Santa. Guarda-les, mira-les, però que no surtin mai del castell en la nostra absència mentre fem la guerra, ja que si les treies no tornarien mai més!

La jove, emocionada, va prometre complir el manament del pare del seu espòs.

Sant Julià de Ceuró.

Finalment, els homes marxaren a guerrejar i en aquell immens casalot pràcticament va quedar buit: només varen quedar la nora del senyor, la jove esposa de l’hereu, acompanyada de les minyones del castell.

La guerra fou llarga i cruel. Quina guerra no ho és? Als capvespres es veia el cel vermellós, talment com si fos la sang vessada en el camp de batalla. Per fi, arribaren noves del camp de batalla: “El senyor de Ceuró i el seu fill han mort, tot crema!”

La jove esposa, en sentir aquella noticia es desesperà dins dels murs d’aquell castell i decidí marxar, fugir abans que la guerra i els saquejadors arribessin a les portes d’aquella fortalesa. Agafà l’arqueta que li va confiar el sogre amb les cinc pedres precioses i, seguida per dues donzelles, fugiren del castell.

Castell de Ceuró.

Finalment, al passar pel torrent que hi ha en un camí vers el Puitot, en un punt que era conegut popularment com “el safareig del rector”, ja que era lloc ideal per esbandir-hi la bugada i també s’aprofitava aquella aigua per regar l’hort del rector, mirà aquelles pedres precioses i decidí llençar-les dins de l’aigua, perquè mai ningú les pogués robar.

Els vells del lloc us explicaran que si passeu per allà en una nit clara d’hivern, encara avui es poden veure brillar en el fons de les aigües d’aquest lloc aquelles cinc pedres precioses...

D’aquest lloc també deien que mai s’havia vist eixut d’aigua, i que aquesta sempre era clara, transparent, nítida.

Vistes des del castell de Ceuró.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.