LA LLEGENDA DE LA CUCAFERA DE TORTOSA

De cuques feres n’hi ha tot un plegat de repartides per terres catalanes, però sense cap mena de dubte la més coneguda de totes elles és la Cucafera de Tortosa, convertida en un dels símbols més emblemàtics de la ciutat. La llegenda d’aquesta criatura es troba repartida per diferents indrets geogràfics de la comarca del Baix Ebre, que ens porten a indrets com la platja de la Punta del Fangar -al municipi de Deltebre-, o la ciutat de Tortosa i les seves rodalies, fins a la Vall d’en Rubí, on trobem la bassa d’en Xaco i la cova d’en Rubí, que formen part de la seva història. Apa, doncs, fem ara un breu repàs al passat, real i llegendari, de la Cucafera!

La Cucafera de Tortosa.

UNA MICA D’HISTÒRIA...

La Cucafera de Tortosa és un dels monstres més emblemàtics del bestiari popular català, i en aquesta ciutat, la Cucafera no ve pas tota sola, sinó que l’acompanyen els seus fills: dues petites cuques feres que són coneguts com els cucaferons, havent-hi un de cada sexe.

La seva existència, tan de la mare com de les filles, es remunta al segle XVI, i cap a l’any 1600 la Cucafera ja tenia guanyada la seva fama, apareixent en un poema de Francesc Vicent Garcia i Torres (1582-1623), més conegut com el Rector de Vallfogona, dedicat “A la Cuca-fera de Tortosa propria de la confraria dels pescadors d’aquella ciutat, que fentse la prosesó del Corpus Christi, disconcertà ab una morrada sis flautas de un organét portatil”.

Pel que fa a les filles, el Rector de Vallfogona en dona la partida de naixement, accidentat i masculí segons ell: “Y de pur regirament / lo ventre de Bocaram / avorta els Cuca-ferons / com uns minyons de quinze anys”.

El riu Ebre pel seu pas per Tortosa...

Tradicionalment, aquesta bèstia  precedia la processó del Corpus Christi de la ciutat de Tortosa com una representació de la idolatria o l’heretgia, però avui en dia les cuques feres surten per les festes de la Mare de Déu de la Cinta i altres celebracions locals, a més a més de participar en moltes altres processons de caràcter més festiu arreu de les terres catalanes.

Joan Amades (1890-1959), en el seu Costumari Català, diu: “La Ciutat de Tortosa ha conservat fins ara uns exemplars notables d’aquesta fauna mitològica, d’espècie diferent, de difícil classificar, per bé que volen semblar tortugues. Són qualificades de Cuquesferes. Són tres: una de grossa que vol figurar la mare, i dues de xiques, que són les filles... per efecte d’un dispositiu especial obren i tanquen la boca, i en cloure-la produeixen un petar especial de dents, que fa esporuguir la mainada, a la qual hom explica que cada dia es menja tretze gats i tres infants vius”.

Un dels cucaferons de la Cucafera de Tortosa.

A partir d’aquest punt passem a la llegenda...

BREU DESCRIPCIÓ DE LA CUCAFERA

Les cuques feres són uns monstres o animals difícils de classificar; no són víbria ni tortuga, però semblen talment una barreja de tots dos. Tenen el cos cobert per una gran closca feta d’escates, i el seu cap recorda al d’un drac o cocodril que estira i arronsa el coll, tot obrint i tancant la boca amb força soroll, fent petar els dents. Del règim alimentari no se’n té notícia, però hi ha qui explica que cada dia es menja tretze gats i tres infants vius.

LA LLEGENDA DE LA TROBALLA DE LA CUCAFERA

Hi ha una antiga llegenda, recentment popularitzada, que definia a la Cucafera com una mena de bèstia mitològica propera a una tortuga que va ser caçada després de quedar encallada al Fangar, en el municipi de Deltebre. Es tractaria doncs, d’una espècie de toruga marina monstruosa. Els pescadors que la van capturar i dominar la van dur a Tortosa per exhibir-la, però allí va morir. Per recordar aquella gesta, es va fer una reproducció d’aquella estranya criatura perquè sortís amb la Confraria de Pescadors de Sant Pere durant la processó de Corpus, tot i que posteriorment va passar a la Confraria de la Cinta.

La platja del Fangar.

A partir d’aquesta llegenda hi ha reculls literaris, com el realitzat per Francesc Vicent Garcia i Torres (1582-1623), el ciutadà tortosí popularment conegut com el Rector de Vallfogona, que descriuen la participació de la Cucafera a la celebració del Corpus i el seu comportament ferotge i lúdic que espanta la gent.

Dunes de la platja del Fangar.

LA LLEGENDA DEL RUFOLET I LA PRINCESA RUBÍ

Posterior és una altra llegenda que conta que, fa molts anys, arribà a Tortosa un jove d’una talla fora del corrent de tant alt com era. De nom li deien Rufolet i venia d’un país molt llunyà per a rescatar una princesa, Rubí, qui havia estat encantada per un bruixot i amagada a una cova prop de Tortosa.

La vall d'en Rubí.

S’encaminà, sortint pel portal de Remolins, a la bassa de Xaco. Pel camí sentí uns forts crits i, en atansar-se a una bassa, veié un follet que s’estava ofegant. Amb dues passes entrà a la bassa i el tragué. Aquest, en agraïment, el portà fins a la cova on estava Rubí i l’alertà de la presència d’una bestiola estranya que treia foc pels ulls i bromera per la boca. El follet explicà a Rufolet que la bestiola, a qui anomenaven Cucafera, perdria els seus poders i força si li tallaven la cua i les orelles.

La bassa d'en Xaco.

En entrar a la cova per salvar a Rubí aparegué amenaçant la Cucafera. El follet, a qui anomenaven Xaco, i els seus companys Pepo, Guari, Canasta, Xanca, Moixina i Mut havien esmolat molt bé l’espasa de Rufolet, qui d’un cop va poder tallar la cua i les orelles de la Cucafera i es convertí, d’aquesta manera, en una bèstia mansa.

La cova d'en Rubí.

Després de tot, Rufolet, Rubí, els follets i la cucafera tornaren cap a Tortosa. En entrar a la ciutat trobaren dolçainers i tambors que anaven a tocar a la processó de Corpus. Tots plegats formaren una estranya comitiva que embadalí tots els ciutadans. Des de llavors, tots ells obren la processó de Corpus, tot i que avui ja no són de carn i ossos, perquè se’n van anar tots al país de Rufolet i encara no han tornat.

La cova d'en Rubí, detall.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.