Mundos propios: LLEGENDES DEL CASTELL DE MALMERCAT

El castell de Bielsa o Malmercat, conegut també, popularment, com Casa Macareno, és troba al capdamunt del poble de Malmercat, al terme municipal de Soriguera, a la comarca del Pallars Sobirà. Esmentat per primer cop l’any 1122, originàriament era una obra de certa magnitud, però la construcció ha estat molt afectada per constants remodelacions que ha sofert i avui en dia està força compartimentada, formant diferents habitatges. Sigui com sigui, aquest edifici ha donat origen a un bon grapat de llegendes que us explicarem tot seguit.

El castell de Bielsa o castell de Malmercat.

EL DRAC DE SAVERNEDA O DRAC DE MALMERCAT

Segons una llegenda popular, en el terme de Malmercat, i més concretament en un lloc conegut com el forat del Drac o cova del Drac, molt a prop de la casa de Saverneda, hi vivia un enorme drac que es cruspia el bestiar i les persones com qui res. Aquesta cavitat, que encara podem veure avui en dia, ha estat coneguda de sempre i utilitzada per la gent de la casa de Saverneda com a rebost, i a l’interior de la mateixa encara s’hi conserva l’escala per accedir-hi i part de l’edificació. El cas és que, per aquell temps, era molt el mal que causava aquesta fera, motiu pel qual, finalment, el senyor de Malmercat va decidir enfrontar-s’hi en persona. Però deixem que sigui en Joan Amades (1890-1959) qui ens expliqui la versió d’aquesta llegenda:

Drac.

“Es atribuïda al seu senyor (es refereix al senyor de Malmercat) la mort d’un terrible drac que van deixar els alarbs quan, empaitats pel comte de Pallars, hagueren de deixar aquelles terres. La bèstia vivia en una profunda cova dita del Drac, que té dos estanyols al seu interior, situada prop de Sorigueres (Soriguera), en el terme de la casa coneguda per Sa Verneda (Saverneda). La fera era el terror del país: s’havia menjat no poques persones, entre elles més d’un cavaller del temple que des de el seu castell d’Embiny (Enviny) havia tractat d’atacar-la.

El cavaller de Malmercat tingué un enginy, i fou abraonar contra la fera tota una trepa de gossos llebrers que portaven el coll guardat per amples collars de ferro ben cosits de llargues i afinades punxes. En intentar atacar-los es ferí i, si bé en matà molts, d’altres la feriren a mossegades i punxades. Quan ferida, sortí del cau, el cavaller l’esperava i amb la llança la va acabar de matar. Per aquesta gesta tan solemne prengué com a divisa per al seu escut la ferotge figura d’un drac, que encara es pot veure gravada a la portalada del castell de Malmercat.”

La cova o forat del Drac, Saverneda.

Si la figura del drac encara està gravada en la portalada del castell, nosaltres no la vàrem saber trobar.

En una altra versió molt similar d’aquesta llegenda, el senyor de Malmercat no va acompanyat de tot un estol de gossos, sinó només d’un de sol, vestit i recobert de navalles i ganivets, i tots dos junts s’abraonen contra la fera, donant-li fi.

Però segons conta la història, no és aquest l’únic drac de Malmercat, doncs sembla que n’hi va haver un de molt més sinistre, i que va fer molts més morts, no a les rodalies de Malmercat, sinó en el seu mateix castell. Però això ja és una altra llegenda de la qual us explicarem dues versions a continuació.

EL DRAC DEL CASTELL DEL SENYOR DE MALMERCAT

Si bé algunes llegendes ens parlen d’un veritable drac, altres, molt més sinistres ens parlen d’un drac que no era tal, sinó una mena de trampa o enginy que el senyor de Malmercat tenia dins del seu castell, i que feia servir contra els seus propis súbdits, especialment quan el contrariaven o parlaven malament sobre els seus mals usos.

Així, Joan Bellmunt i Figueras, diu que “La veritable llegenda, la conten els temorosos i soferts vassalls d’aquell senyor, del qual es diu que quan tenia alguna cosa contra algú l’enviava a buscar. Els seus vassalls així ho feien i portaven la persona en qüestió fins a la porta de l’estança on ell es trobava. Al obrir-la s’hi veia un llarg i estret passadís que, al fons, donava accés a una sala on hi havia el senyor assegut darrere la taula.

-Acosta’t -deia l’amo- que vull parlar amb tu!

Aleshores, l’infortunat anava avançant, però mai arribaria on es trobava el senyor de Malmercat, ja que en el passadís se li obria una trampa als peus que l’engolia per sempre.

Van ser-ne alguns els que van començar a caminar aquella porta vers la taula del senyor però mai hi van arribar.”

Restes del mur de l'antic castell amb obra nova.

Tot i que similar, molt més extensa és la versió que Pere Català i Roca (1923-2009) recull en el seu llibre Llegendes de castells catalans. Ens explica que en temps antics, en el poble de Malmercat hi havia un senyor que tenia dret a tot, era amo de les persones i de totes les terres del terme. D’aquelles persones que no els hi venien bé o de gust, en feia el que volia. Deien que tenia un drac que tot ho engolia, i quan una persona no volia combregar amb les seves rodes de molí, ja començava a córrer la veu per la comarca que el drac del senyor de Malmercat tenia fam. Quan un home faltava de casa seva, el sortien a buscar, i si als tres dies no trobaven el rastre, deien: “Se l’ha menjat lo drac de Malmercat”. I d’aquesta manera en faltaven molts, d’homes i homes, per aquest país.

Llavors no hi havia llei ni justícia per segons qui. Només hi havia aquesta: l’home que no estès conforme amb les voluntats del senyor del castell de Malmercat, el prenien una nit fosca i el feien acudir davant del senyor , i aquest no feia res més que malmirar-se’l i manava que el fessin passar pel forat del drac.

Aquest forat es trobava a la mateixa casa del senyor de Malmercat. I quan havia manat la seva voluntat, un parell d’homes forçuts, d’aquells que servien al senyor, el prenien i el tancaven en un quartet que portava a un corredor molt llarg i fosc, que en deien la gargamella del drac, i del quartet, la boca del drac. L’empresonat, al veure’s tancat, anava seguint amb desfici aquell corredor buscant una manera de fugir, i el que trobava ben aviat era el ventall del forat de la mort.

I allò era una mena de trampolí que hi havia al final del corredor, afinat com una balança. El pobre confiat marxava confiat en poder escapar, i tot d’una era abalançat i llançat al fons d’un pou per no eixir-ne mai més en vida. Al fons d’aquell pou hi havia una portella que es comunicava amb la panxa del drac, que era un forat que tenia l’eixida per damunt de la masia de Saverneda (es refereix a la cova o forat del Drac). Els homes del senyor s’hi escolaven de negra nit i treien el cos del pobre desgraciat per enterrar-lo per les rodalies del bosc, o bé se’l menjaven les feres saltvagines.

Però la veritable llegenda la conten els temorosos i soferts vassalls d’aquell senyor, del qual es diu que quan tenia alguna cosa contra algú l’enviava a buscar. Els seus vassalls així ho feien i portaven la persona en qüestió fins a la porta de l’estança on ell es trobava. Al obrir-la s’hi veia un llarg i estret passadís que, al fons, donava accés a una sala on hi havia el senyor assegut darrere la taula.

-Acosta’t -deia l’amo- que vull parlar amb tu!

Aleshores, l’infortunat anava avançant, però mai arribaria on es trobava el senyor de Malmercat, ja que en el passadís se li obria una trampa als peus que l’engolia per sempre.

Van ser-ne alguns els que van començar a caminar aquella porta vers la taula del senyor però mai hi van arribar.

I potser això encara seria així, si no fos perquè la nissaga d’aquests senyors finalment es va acabar, el que ens porta a una altra llegenda.

LA FI DEL SENYOR DE MALMERCAT

Joan Lluís i Pallarés (1912-1999), en la seva obra El meu Pallars, ens explica una llegenda que marca la fi del senyor de Malmercat, de la qual aquí en faré una transcripció una mica lliure:

Diuen les veus que d’aquella ronda de senyoriu no en va sortir cap senyor bo. Tots eren uns malvats de caps a peus -si més no, si se’n va salvar algun, va ser aquell cavaller que va acabar amb l’autèntic drac de Malmercat, si és que realment aquest va existir mai, cosa que nosaltres no posarem en dubte-. El cas és que un d’aquests senyors de Malmercat es va assabentar que a Tornafort hi havia un parell de fadrines molt boniques, i rossegat per la lascívia, el gormand del senyor se’n va pescar una idea i va fer acudir al seu casal els pares i germans d’aquelles noies tan formoses, per fer-los seguir el camí del drac i cruspir-se així, sense que ja ningú s’hi oposes, les donzelles.

Part de l'antic castell sobre un dels carrers de Malmercat.

Però sembla ser que entre els homes que va fer cridar i que ja feien camí cap al castell del senyor de Malmercat, hi havia un anomenat Valentí, que tenia la força d’un gegant i que era el germà d’una d’aquelles fadrines, i era prou astut i valent.

Mentre baixaven pel camí que porta de Tornafort a Malmercat, ell va dir als altres:

-Això d’avui no em fa bona espina!

I tots li van preguntar mig esverats:

-Què vols dir, amb això?

I el Valentí de Tornafort digué:

-L’altre dia li vaig veure una acció, amb aquest sòcio, que em va fer recelar. Vaig baixar a portar-li les delmes amb la meva germana, i el diablot del senyor li va fitar una mirada fibladora, mentre tot ell es desfeia a afalacs. Jo no me’l vaig deixar d’ullar. I ell que se n’adona del meu recel, m’engega aquesta per fer-me por: “És veritat, Valentí, que et vas barallar amb l’àliga, dies enllà?” “I amb el llop també m’agarbaria si convingués!” -li vaig contestar amb tota la intenció. Ell va seguir dient: “Però, i si te’n sortien dos a l’encontre, i et prenguessin la cordera, que faries, Valentí?” “Què faria, dieu? Arrencar-li’ls la budellada pestilenta i tenir el ganivet ben apunt per si venia el més gros. Ja ho sabeu, el que faria, senyor!” “Així sí que veig que ets de valent, de nom i de llengua. De totes maneres, els eixerits també ve un dia que tenen un descuit”, em va dir amb una mena de rialla traïdora. “Si no m’agafen adormit, tindran feina”, li vaig respondre amb la febre a les urpes. I no fora res estrany que, precisament avui, el senyor ens parés un parany i ens fes engolir pel drac famèlic, per fer sortir en acabat els seus gossos, que sempre els té a punt, i robar-nos les fadrines de casa nostra.

-Jesús, Ave Maria Puríssima! Vols dir, Valentí, que podria fer això el senyor?

-Pot fer això i tot el que vulgui, si la gent calla!

-Què podem fer nosaltres, per evitar-ho, davant del poder del senyor? -van dir els companys acovardits.

-Què podríem fer, dieu? Escanyar el senyor i els seus llops. El gros, deixeu-me’l per mi.

-I què vindrà després, Valentí?

-Després, Déu dirà...

Els homes de Tornafort van arribar al portal de la casa del senyor, i al moment en que anaven a picar, la porta es va obrir, i al darrera hi havia un home preparat. Un cop van haver passat el llindar, la portalada va ser tancada i barrada pel guardaespatlles del senyor. Però no li va caler anar a buscar a Roma el perdó. Només va fer per veure’l, el Valentí li va clavar la sarpa al coll sense deixar-li dir xerric ni merric. I el va deixar com un porc, estirat darrera la porta. I sense dir paraula, aquells homes s’enfilen escales amunt del gran casalici.

Arribat al replà, troben un altre home que també es comprèn que esperava complir la seva feina; però el Valentí li va voler estalviar i, més ràpid que un llampec, li clava les urpes i el deixa morat i amb un pam de llengua fora de la boca. I escales amunt, s’ha dit, i aquells homes, més valents que mai, entren de dret a dret al saló, i el senyor estava assegut esperant-los. Al veure’ls, els va dir:

-O em doneu les fadrines de tot grat, o bé el drac us ensenyarà el camí etern.

Ni a combregar va ser a temps, i el senyor i dos homes seus van fer la mateixa fi. Un pam de llengua fora la boca, i la pau als pobles.

I així, podríem creure que amb la fi del la nissaga dels senyors de Malmercat, i del seu drac, de carn i óssos o d’estranya arquitectura, les llegendes haurien arribat a la seva fi, però no és el cas, no. Encara ens en queda una més per explicar.

Part de l'antic castell des de la pujada del poble.

EL FUM MISTERIÒS DE MALMERCAT

Ja fa un bon grapat d’anys, a Casa Macareno -que, en temps, fou el castell de Malmercat- un mal dia va començar a sortir fum. La campana de l’església esvalotava tocant foc. Tot el poble va córrer amb galledes per aturar-lo de seguit. I feren un cordó des de la font fins al foc, i llençaven l’aigua damunt les flames. Més allò era un no acabar mai, si l’apagaven d’un costat, sortia de l’altre. Al final semblava que ja ni fumava. Farts de treballar, se’n van anar a descansar. Però a l’endemà tornem-hi, i així va durar més d’un any seguit aquell foc. Era un foc estrany, això es cremava i allò no. Tant i tant es va allargar, que va començar a preocupar a molta gent de la contrada. Tothom parlava del fum misteriós de Malmercat. “Ara vindrà lo fum”, deien alguns... Encara avui en dia es parla del cas: hi ha qui parla de màgica, altres, de càstig diví, i altres de fenomen natural, atribuint-lo als focs follets, que apareixen sense saber com.

"Era un foc estrany, això es cremava i allò no..."

El foc follet és un fenomen natural produït pels gasos -fosfur d’hidrogen- que es desprenen de la matèria orgànica en descomposició, que s’inflamen en posar-se en contacte amb l’aire, i no són gens estranys que apareguin en cementiris o terres pantanoses. Aquests llums, han donat origen a tota mena de llegendes: ànimes en pena, follets, màgica de capellans... i si anem més lluny encara, follets, com el famós Jack’o’Lantern que finalment ha donat origen a les famoses carbasses de Halloween.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixem algunes de les fotografies que vàrem prendre del castell i el poble de Malmercat, que espero que us ajudin a submergir-vos en aquest seguit de llegendes que us hem explicat.