miércoles, 18 de enero de 2017

LA LLEGENDA DEL CASTELL DEL PAPIOL

Si visitem el poble del Papiol, a la comarca del Baix Llobregat, podrem admirar, al cim més elevat del poble, l’imponent castell fortificat del Papiol. Com molts altres castells, aquest no està exempt de tenir la seva pròpia llegenda.

El castell del Papiol.

Segons explica una llegenda, de la que podeu trobar diferents versions, el senyor del Papiol proposà al Diable, amb un pacte terrible, que li construís un castell en el territori que el rei li acabava d’atorgar. Per aquest fet, i possiblement perquè al Banyeta mai li ha agradat massa la llum del sol, la construcció havia d’ésser feta en set nits i sense que ningú no hagués esment del constructor. La setena nit, però, quan ja l’obra ja acabava, un sastre manefla, vassall del senyor, descobrí a la matinada, amb espant i més mort que viu, qui era l’arquitecte del castell. El Banyeta, al veure’s descobert i frustrat, va fer rebotre al terra la pedra que duia, i que era la darrera de l’obra i, proferint una recargolada maledicció, marxà cap a on no devia d’haver-ne eixit, és a dir, directe cap a l’infern. Hi ha qui sosté que per efecte d’aquesta maledicció, cada any cauen set pedres del castell del Papiol, pel que qualsevol que el visiti ha d’anar en compte, doncs mai se sap ben bé de quin costat del castell cauran.

El castell del Papiol.

Una versió molt similar fas referència a la mateixa llegenda, però no relativa a la construcció del castell, sinó més aviat a la seva reconstrucció, després de que un violent terratrèmol que afectà a bona part de Catalunya el féu caure l’any 1448, encara que es va poder conservar bona part de la construcció romànica dels pisos baixos. Segons aquesta versió, va ser arrel d’aquest fet, que el senyor del castell va decidir fer el temible pacte per aixecar de nou el castell al llarg de set nits seguides.

D’aquest castell, en Joan Amades també s’explica l’habitual llegenda del setge per la fam, en que els assetjats no poden ser vençuts pels seus assetjadors ja que s’avituallaven de peix a través d’una mina que arribava fins el riu Llobregat, on anaven a pescar. Aquesta llegenda li fou explicada per Joan Figueres, un mitjaire de Martorell d’uns seixanta anys, l’any 1915.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixem algunes altres fotografies amb detalls del castell i els seus contorns, que esperem que puguin servir per il·lustrar millor aquesta llegenda.

El castell del Papiol.

El castell del Papiol.

El castell del Papiol, detall.

El castell del Papiol.

El castell del Papiol.

El castell del Papiol, part lateral.

El castell del Papiol, part posterior.

El castell del Papiol, part posterior.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

martes, 17 de enero de 2017

LLEGENDES DEL CASTELL DE MONTCLÚS

Dins del terme municipal de Sant Esteve de Palautordera, a la comarca del Vallès Oriental, trobem el castell de Montclús, conegut popularment, també, com el castell dels Moros. La construcció d’aquest castell situat en un dels contraforts del massís del Montseny data dels segles XI o XII, tot i que aquesta es féu sobre un bastiment anterior; si el visitem, encara podem observar una imponent torre, bona part del murs del castell pròpiament dit i de les seves muralles i pels seus voltants podrem trobar les ruïnes de l’antiga ermita de Santa Margarida de Montclús, l’entrada d’un túnel subterrani que s’endinsa a la terra i algunes restes d’un antic poblat ibèric. Com no podia ser menys, a un lloc així no li poden mancar llegendes...

El castell de Montclús, interior.

DE MOROS I CRISTIANS

Com passa amb moltes construccions antigues, l’origen del castell de Montclús es perdia en el temps, raó per la qual el poble tot sovint atribuïa la construcció d’aquest castell -al que popularment se’l coneixia com castell dels Moros- als sarraïns, tot i que la seva construcció fou posterior a la breu presència musulmana que hi havia hagut en aquestes terres.

El castell de Montclús, murs exteriors.

Per altre costat, hi ha qui diu que aquest castell fou construït precisament per defensar la vall d’atacs sarraïns provinents de l ’Al-Àndalus quan aquests s’estengueren cap el nord de la Península Ibèrica -i d’aquí li prové, novament, el nom del castell dels Moros-, però que com aquests mai arribaren a aquestes terres, avui en dia el castell encara espera pacientment.

TÚNELS SECRETS

Com molts altre castells, a la fortificació de Montclús no li falten pas llegendes sobre túnels secrets. I si hem de escoltar a les veus populars, no es tractaria d’un sol túnel, sinó tota una xarxa d’ells.

Castell de Montclús, túnel subterrani (exterior).

Diuen que hi havia un túnel que connectava el castell de Montclús amb el riu de la Tordera, al fons de la vall, i més allà d’aquest, una altre que el connectaria amb el castell de Fluvià, a l’altre costat del mateix riu. Hi encara hi ha qui afirma també que hi havia túnels que portaven fins el castell de Montsoriu. En aquests casos sol explicar-se que aquests túnels servien per poder anar d’un castell a un altre en cas d’atac.

Parlant de túnels, més romàntiques són altres versions que asseguren, però, que a través d’aquests passadisos subterranis els trobadors i joves pretendents visitaven a la bella Dama de Montclús.

Castell de Montclús, túnel subterrani (interior).

Túnels secrets o no, el que és cert és que les darreres intervencions arqueològiques fetes al voltant del castell de Montclús han permès localitzar un túnel que connectava el recinte amb l’exterior, però el cert és que es desconeix quina funció complia exactament aquesta estructura, encara que no sembla que fos una funció defensiva.

LA DAMA DEL CASTELL DE MONTCLÚS

Segons explica una llegenda, la nit de Tots Sants surt una terrible host fantasmal des de les restes del castell de Montclús que arriba en processó fins la vall de la Tordera, a les restes de la capella de la dita Casa del Torrent -casa no documentada que probablement fa referència al castell de Fluvià-. Aquesta terrible processó està conduïda per l’espectral Dama de Montclús, d’ulls verds com les aigües glaçades, damnada per sempre més a causa del seu crim parricida. Efectivament, a l’arribar a la capella on s’havia aixecat l’altar al peu del qual va assassinar, degollant-la, a la seva fillastra Elisenda, està damnada a repetir el mateix crim que va cometre molt temps enrere, i encara es pot escoltar el crit horripilant de l’Elisenda tot repetint: “No! No! No sigueu parricida...”, que foren les últimes paraules que aquesta va dir abans de morir.

El castell de Montclús, torre interior.

EL SENYOR DEL CASTELL DE MONTCLÚS I EL DIABLE

Una llegenda explica que cap l’any 1721 el senyor del castell de Montclús, aclaparat per un capgirell de la fortuna, cridà al Diable i li vengué l’ànima a canvi de que durant set anys pogués tirar de veta. Com que casos com aquest són el plat de cada dia pel Galifardeu i, per altra part, ningú no pot negar que Llucifer tingui paraula i compleixi, el cavaller de Montclús pogué granejar i no mirar prim amb les despeses, i fins i tot lligar els gossos amb llonganisses durant el temps convingut. La nit en que ja s’acabava el termini, el Trapella trucà a la porta del castell per reclamar el que en pagament havia de ser seu: l’ànima del senyor del castell. Li obrí la porta la senyora, que va informar al Diable que el senyor feia testament i que s’esperés una mica. I en l’espera, la dama va bufar sobre la teia de foc, de manera que una petita creu d’argent que ella ja havia posat expressament vora la flama de la mateixa s’escalfés fins el punt de semblar un ferro roent, i aquesta anés a caure damunt del Pelut, qui del dolor, cames ajudeu-me!, va sortir del castell a tota velocitat. I a dia d’avui encara corre!


El castell de Montclús, interior.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixem algunes altres fotografies amb detalls del castell i els seus contorns, que esperem que puguin servir per il·lustrar millor aquesta llegenda.

El castell de Montclús, murs exteriors.

El castell de Montclús, mur exterior i torre.

El castell de Montclús, muralla.

El castell de Montclús, mur exterior i torre.

El castell de Montclús, mur exterior i torre.

El castell de Montclús, interior.

El castell de Montclús, interior.

El castell de Montclús, interior.

El castell de Montclús, interior.

Capella de Santa Margarida de Montclús.

Capella de Santa Margarida de Montclús.

Capella de Santa Margarida de Montclús.

Castell de Montclús, túnel subterrani (exterior).

Castell de Montclús, túnel subterrani (interior).

Castell de Montclús, túnel subterrani (interior).

Castell de Montclús, túnel subterrani (interior).

El castell de Montclús, muralla

El castell de Montclús, muralla.

El castell de Montclús, murs.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA LLEGENDA DEL CASTELL DE COLLBATÓ

El castell de Collbató -termenat dins del mateix municipi don li prové el nom, a la comarca del Baix Llobregat- és documentat per primer cop l’any 1113, però avui en dia d’aquesta antiga edificació ja només s’hi troben les restes d’una part de la torre i dos petits murs que en el seu temps devien delimitar alguna cambra, tot i que encara es conserva la base soterrada. Aquest castell té una llegenda que també està lligada amb la Font Seca de Collbató i la Font del Miracle del monestir de Montserrat. A continuació us deixem dues versions de la mateixa llegenda -una més elaborada que laltra- acompanyades amb algunes de les fotografies que vàrem prendre d’aquest lloc per tal de documentar aquesta història.

Restes del castell de Collbató i part del massís de Montserrat.

Com en altres ocasions, el nostre deler per “caçar” llegendes i visitar alguns dels llocs on aquestes succeïren -fabulosament parlar, és clar- van dur-nos per passos estrets i pedregosos fins conduir-nos al cim on vàrem trobar les restes del castell de Collbató.

UNA VERSIÓ MÉS CURTA...

A Collbató hi havia un castell que va anar a parar a mans de Beremund el Roig, famós capità d’aventurers que es va apropiar del camí de Collbató que s’anomenava Font Seca. A la font de l’anomenat camí hi va col·locar un criat seu com a guarda, el qual tenia la missió d’exigir el tribut a tots aquells que anessin a beure-hi a omplir els seus càntirs. Aquesta font era, a més, un indret concorregut pels pelegrins, fatigats i assedegats, que anaven al monestir de Montserrat en romiatge. O pagaven el tribut imposat el seu amo, i podien utilitzar l’agua de la font per mullar els seus llavis com a refrigeri pel seu fatigós viatge, o bé es veien obligats a continuar el seu camí al monestir, encara que defallissin de set i cansament. Aquest fet tan lamentable no es podia perpetuar i per això hi intervingué la mà divina. La Mare de Déu escoltà les pregàries dels devots i va assecar la font del camí de Collbató, i en descobrí una de nova, la font del davant de la porta del clos del monestir de Montserrat. Aquesta nova font que traslladava l’aigua de la Font Seca s’anomenà des de llavors la Font del Miracle.

Restes de la torre central del castell de Collbató.

I UNA VERSIÓ MÉS LLARGA

Més elaborada és la llegenda que ens explica que aquest castell havia estat de Guillem de Montserrat, el qual tingué un fill molt dolent, roig de pèl, que era conegut amb el sobrenom de Barba-roig. Per aquell temps sembla ser que a la muntanya de Montserrat hi havia una font d’aigua tan bona que era anomenada Font de la Mare de Déu.

Un dia s’escaigué que al peu d’aquesta font hi havia un dia una jove donzella de Collbató, just en el punt mateix en que per allà passava el Barba-roig, que se n’enamorà perdudament més per efecte de la luxúria que no pas una altra cosa. Pres dels seus instints més baixos, la prengué, la pujà al seu cavall i se l’emportà al seu castell, i allí la va tenir durant una quinzena de dies fins que se’n va cansar.

Restes de la torre central del castell de Collbató.

Malgrat el seu mal cor, tingué per la donzella un gest de compassió, i decidí pagar-li una renda per tot el mal que li havia fet, cercant, malgrat tot, la manera de pagar-li la gràcia sense ell tenir que sacrificar res, pel que decidí posar un tribut a l’aigua de la font de la Mare de Déu.

En aquell temps l’aigua escassejava i tothom havia d’anar a buscar aigua a aquella font. Així doncs, la gent de la contrada es veié obligada a pagar el malaguanyat tribut, que s’encarregaven de cobrar uns servents del Barba-roig amb el més cru rigor.

Part d'un dels murs del castell de Collbató, amb la vila al fons.

Un dia arribà a la font un pelegrí mort de set i cansament, el qual anava a complir una prometença feta a la Mare de Déu de Montserrat. Però a l’anar a beure de la font, fou apartat bruscament pels servents del mal senyor que li exigiren el tribut. El pelegrí no duia cap diner a sobre, car li ho privava la prometença que havia fet. Però per més que pregà per un glop d’aigua, tot fou inútil. Així doncs, el pelegrí, quasi mancat de forces, prosseguí el seu viatge fins el peu del monestir, on caigué més mort que viu. Però just fou el moment de caure al terra, que brollà un raig d’aigua de la gran cisterna del monestir, que produí un gran sot i una font coneguda encara avui dia com la Font del Miracle, al mateix temps que s’estroncava la rica font de Collbató, que a partir d’aquell moment prengué el nom de la Font Seca.

Casc antic de la vila vist des del cim del castell de Collbató.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA LLEGENDA DE L'ARC D'EN BROS DE COLLBATÓ

Si visitem el poble de Collbató, a la comarca del Baix Llobregat, que es troba just a sota de les muntanyes de Montserrat, podrem donar-nos el plaer de passejar per la seva antiga vila. Seguint el carrer Amadeu Vives, ja sigui per entrar o per sortir del casc històric, per força haurem de passar per sota de l’Arc d’en Bros o de Cal Bros, construït cap a la segona meitat del segle XIII, que té una petita llegenda lligada a ell.

L'Arc d'en Bros.

L’arc d’en Bros -que pren el seu nom de la família que antigament residia a la casa que hi ha just al damunt de la pròpia arcada-,  és l’accés de migdia del recinte emmurallat de Collbató que dona entrada a l’actual carrer Amadeu Vives, que antigament era conegut amb el nom de carrer de les Roquetes, denominat així possiblement perquè estava enllosat amb pedres. Testimoni perenne de com la població sorgida al peu de la muntanya on s’erigia l’antic castell de Collbató -del que ja només queden unes ruïnes-, es va emmurallar per protegir el seus interessos, l’Arc d’en Bros enllaçava amb l’antic camí ral de Barcelona i era alhora una de les principals vies de comunicació i pelegrinatge cap el monestir de Montserrat, seguint el camí de la Costa o de Collbató, font, per tant, de riquesa.

Banc de pedra a l'Arc d'en Bros.

La llegenda explica que sobre el banc de pedra que hi ha vora l’arc d’en Bros o de cal Bros, que era l’antiga entrada al casc antic de Collbató per on entraven els peregrins que anaven a Montserrat pel Camí de la Costa o de Collbató, és on es feia “dringar el duro” per tal de veure si les monedes amb que pagaven els qui traspassaven les portes eren bones.

Si un s’hi fixa, comprovarà que en l’anomenat banc de pedra hi ha una llosa blanca, diferent de la resta, que és el lloc on feien picar la moneda amb força per sentir el soroll que emetia.

Llosa blanca al banc de pedra de l'Arc d'en Bros.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixem algunes altres fotografies amb detalls de l’Arc d’en Bros i par del carrer d’Amades Vives, que esperem que puguin servir per il·lustrar millor aquesta llegenda.

L'Arc d'en Bros, façana exterior.

L'Arc d'en Bros, part interior.

L'Arc d'en Bros, frontissa interior esquerra.

L'Arc d'en Bros, frontissa interior dreta.

L'Arc d'en Bros, façana interior.

Detall d'entrada del carrer d'Amadeu Vives.

Pujant pel carrer d'Amadeu Vives.

Pujant pel carrer d'Amadeu Vives.

Detall d'una portalada al carrer d'Amadeu Vives.

Detall d'una portalada al carrer d'Amadeu Vives.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.