miércoles, 13 de diciembre de 2017

LA LLEGENDA DEL RUC DE LA GRANADA I EL CAMPANAR DE SANT CRISTÒFOL

L’església de Sant Cristòfol, a la població i municipi de la Granada, a la comarca de l’Alt Penedès, ja es troba documentada des d’antic - ja és esmentada cap a finals del segle X- tot i que l’edifici actual és obra del segle XVI, quan fou bastida aprofitant els carreus del castell ensorrat de la mateixa població -del qual encara se’n poden veure les restes en altres indrets del municipi-, i ha anat experimentant modificacions posteriors. El campanar d’aquesta església parroquial, d’estil barroc, planta octogonal amb obertures als quatre vents i un doble campanar a la part superior, va ser aixecat l’any 1676, i forma part essencial de la llegenda del ruc i el campanar, una llegenda que si ve moltes altres poblacions accepten com a pròpia, només dues poblacions, la de la Granada (Alt Penedès) i la de Solsona (Solsonès), s’han atrevit a escenificar-la tot pujant l’animal al campanar. Expliquem aquesta llegenda, doncs!

L'església de Sant Cristòfor de la Granada.

LA LLEGENDA DEL RUC DE LA GRANADA

Diu la història que una vegada, a La Granada, hi havia un ruc que no menjava i que cada dia estava més prim i famolenc. Els seus propietaris anaven atabalats amb l’animal, però es van adonar que cada dia, quan passaven per davant de l’església, la bèstia s’aturava i mirava frisós un lletsó d’herba que havia nascut dalt del campanar. Tot comentant aquest fet, finalment els veïns van aconsellar als amos del ruc que tractessin de fer-li menjar aquella herba de la que estava tan engelosit, ja que possiblement li reviscolaria la gana.

La portalada de l'església de Sant Cristòfor de la Granada.

Va ser dit i fet! Entre tot el veïnat van muntar un sistema de bastides, taulons i corrioles per tal de pujar l’animal dalt el campanar, i un cop fou aixecat tot, va lligar el ruc pel coll i l’empenyeren amunt i amunt, tibant la corda, tot dient: “Mireu com riu de content que està abans de prendre la medecina!” I efectivament, els semblava que el ruc reia, sense adonar-se’n que de fet estaven escanyant al pobre animal.
 
El campanar de l'església de Sant Cristòfor.

El fet és que, per sort o per desgràcia, abans de que el ruc arribés a dalt de tot del campanar, es van trencar les cordes i tota la bastida va caure. I diem si per sort o per desgràcia perquè no se sap del cert si el ruc va morir o no de la caiguda, però el clot que fer en caure va ser anomenat la Bassa Pedrera, que no és un altre lloc que aquell punt on avui dia es troba la plaça de Sant Joan, just darrera de l’església.

L'esgléisa de Sant Cristòfor de la Granada.

EL BESTIARI: EL RUC DE LA GRANADA

D’aquesta llegenda, finalment, se’n derivar una peça del bestiari català: el Ruc de la Granada. Construït l’any 1989 en record d’aquesta contarella popular, aquest ruc de tres metres de llargada i 60 kg de pes, és portada per dues persones mentre la bèstia escup foc per vuit punts i ruixa amb aigua a tothom a través d’un llarg atribut masculí.

El Ruc de la Granada.

Aquest ruc és el protagonista de la vida festiva de la Granada al llarg de l’any. La seva pujada al campanar es produeix durant la segona setmana del mes d’octubre, durant la Festa Major Petita o de Minerva, patrona del poble, també coneguda com la festa del Most, i és un espectacle de foc, música i coreografia d’una gran bellesa plàstica. L’espectacle comença amb l’entrada del Ruc tirant d’un carro que es situa al mig de la plaça i amb la narració de la llegenda que ja hem comentat. Tot seguit s’inicia a la plaça al voltant de l’església un espectacle de foc amb llum química, monocicles, cordes, torxes, globus i pirotècnia. El moment culminant arriba quan el Ruc és hissat al campanar. Llavors, un espectacular castell de foc amb l’església i el cel nocturn de fons posa fi a aquesta festa.

El correfoc del Ruc de la Granada.

D’octubre a juliol, el Ruc representa que roman a dalt del campanar observant els fets més rellevants que succeeixen al poble mentre espera l’arribada de la Festa Major, el segon diumenge de juliol, que és dedicada al patró del poble: Sant Cristòfol. Aleshores, el Ruc és baixat del Campanar. Després es fa un correfoc i un espectacle pirotècnic que arriba fins l’Ajuntament, i allà es duu a terme la lectura del pregó oficial i, posteriorment, el Ruc explica de manera satírica tot el que ha vist des de dalt del campanar.

El 7 de juliol de 2017 el Ruc de la Granada es va cremar accidentalment durant la celebració de les festes i va quedar parcialment destruït. A hores d’ara encara no se sap si es reconstruirà de nou.

El Ruc dalt del campanar.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

domingo, 10 de diciembre de 2017

LA LLEGENDA DE LA CAMPANA DE SANT GERVASI I LA VILA ENFONSADA SOTA EL MAR

Vilanova i la Geltrú, a la comarca del Garraf, és una ciutat -i municipi- rica en llegendes, moltes d’elles relatives al món mariner. Ja han passat molts anys des de que els pescadors deixaven reposar les seves barques a la sorra de la platja i estenien les seves barques a la zona on avui en dia trobem el Passeig de Ribes Roges i el Passeig Marítim, però tot i així no ha deixat mai de ser una vila de forta tradició marinera, com són testimoni la seva llotja i el seu port. Vaig viure molts anys a Vilanova i la Geltrú, bona part de la meva infància i tota la meva adolescència, i durant aquells anys vaig escoltar moltes d’aquestes històries i llegendes. Avui m’agradaria compartir amb vosaltres algunes d’aquestes llegendes marineres, concretament les que fan referència a la campana de Sant Gervasi, una Mare de Déu submarina i una mítica ciutat enfonsada sota el mar.

La campana de Sant Gervasi, enfonsada sota el mar.

LA CAMPANA DE SANT GERVASI

Del Costumari català, segons Joan Amades: “ Els vells pescadors de Vilanova i la Geltrú deien que davant de les roques de Sant Gervasi immediates a la població hi havia una grossa campana enfonsada que mai ningú no havia vist, però que més d’un d’ells l’havia sentida tocar al bell punt de caure les dotze del migdia d’avui (29 de juny, Sant Pere), que era l’únic moment de l’any que tocava.”

Sobre la punta de Sant Gervasi.

Aquesta llegenda fàcilment pot anar lligada amb la de la suposada existència d’una imatge de la Mare de Déu de les Neus al fons del mar, i al d’una mítica ciutat enfonsada sota les mateixes aigües, de les quals les ruïnes del  poblat ibèric de Darró -dins del terme de Vilanova, ben bé a tocar de mar-, serien només les petites romanalles d’aquesta vila submergida sota el mar.

Direcció cap a la punta de Sant Gervasi.

UNA VERGE SOTA EL MAR

En els anys de la meva infantesa a Vilanova i la Geltrú, quan anava a estudiar al Col·legi Samà, havia sentit parlar en nombroses ocasions de l’existència d’una estàtua o escultura d’una Verge situada en mig d’un gran prat submarí que es trobava davant de la platja de Vilanova i la Geltrú, molts metres cap a l’interior del mar. Algunes persones asseguraven, a més a més, que en aquest prat submarí hi havien les restes d’una ciutat enfonsada, en mig de la qual hi havia un campanar, i que la Mare de Déu descansava just al cim d’aquest. I encara hi havia qui assegurava que, algunes nits, en aquella zona s’hi podien veure llums al fons del mar, entreveient així les restes fantasmagòriques de la vila enfonsada -campanar inclòs- i es podia escoltar el repicar d’una campana. És possible que aquesta campana fes referència a la ja esmentada llegenda del la campana de Sant Gervasi.

La mar Mediterrània, davant les platges de Vilanova i la Geltrú.

Si bé la major part de vegades que m’havien parlat de l’existència d’aquesta misteriosa escultura submarina, ho feien com si aquesta es trobés allà, en el fons del mar, des de temps immemorials, alguns m’havien assegurat que aquesta Verge  l’havien posada allà els mateixos pescadors de Vilanova i la Geltrú, per tal de que els protegís de tot mal i garantís la pesca de la qual vivien, tractant-se per tant de la Mare de Déu de les Neus, patrona de Vilanova i la Geltrú.

Al fons, a la dreta, les puntes de Sant Gervasi i de Santa Llúcia.

LA MÍTICA CIUTAT SUBMARINA DE DARRÓ

A la vora de la platja de Sant Gervasi, just al final del Passeig de Ribes Roges, hi ha les ruïnes de l’antic poblat ibèric pre-romà de Darró. Aquest poblat va romandre enterrat sota les sorres de la platja que s’havien anat dipositat durant molt de temps, al llarg dels anys, fins que s’hi van realitzar les primeres prospeccions arqueològiques l’any 1955, i més tard, entre els anys 1986 i 2005, aquestes es van consolidar i adequar per ser visitades.

Les ruïnes de Darró.

Però més enllà de la realitat de l’existència d’aquest poblat, moltes vegades he sentit dir que aquestes ruïnes no serien només que la punta visible d’una enorme ciutat que s’estén molt més enllà del que veiem avui dia, cap a l’interior del mar. I encara hi ha qui avui en dia assegura que Darró no seria només l’extrem de la mencionada ciutat, i que la major part de la mateixa descansa avui en dia sota les aigües, en una terra que molts anys enrere es trobava per sobre del nivell del mar, just davant de la zona on avui en dia es troben la platja i el turó de Sant Gervasi. I encara hi ha qui lliga l’existència d’aquesta mítica ciutat amb les anteriors llegendes que ja he mencionat, que fan referència a la campana de Sant Gervasi, a l’existència d’una Mare de Déu submarina, i les restes d’una ciutat fantasmal que encara algunes nits pot ser observada sota les aigües.

Sota aquestes aigües, una ciutat submergida.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

miércoles, 6 de diciembre de 2017

CHISTES Y MEMES DE INTERNET QUE ME HICIERON REÍR MÁS DE UNA VEZ

"La función química del humor es ésta:
cambiar el carácter de nuestros pensamientos."
Lin Yutang (1895-1976), escritor chino.

De cuando en cuando, mientras deambulo perdido y náufrago por esos mares absurdos que son las páginas de internet, me tropiezo con algún chiste o meme que me hace sonreír o reírme a carcajada limpia. Es frecuente que eso suceda. Sin embargo, una vez visto y leído, sólo suelo hacerlo una vez. Aún así, hay unos pocos que tienen la capacidad de hacerme reír -aunque ya sólo sea por dentro, en mi alma- cada vez que los miro. Ya sea porque considero que ese chiste o meme es real como la vida misma -aunque exagere un poquito-, por lo crítico hacia nuestro modo de vivir o nuestra sociedad, por lo surrealista, lo escatológico o porque aborde temas cercanos a mí modo de vivir, pensar o sentir. Cuando me tropiezo con algunos de estos chistes, éstos van a parar a mi ordenador, simplemente por el hecho de que me han hecho tanta gracia que necesito verlos de cuando en cuando, o bien me los guardo para mostrárselos a mi pareja o a quién tenga la desgracia de caer cerca de mí… En todo caso, ¿para qué guardarlos en mi ordenador, si desde aquí puedo mostrárselos al resto del mundo?




































domingo, 3 de diciembre de 2017

CUATRO AÑOS JUNTO A TI...

... y espero que sean muchos más.


Hoy hace cuatro años desde que te conocí en persona. Según me cuentas, antes ya habíamos coincidido en una ocasión, pero yo no la recuerdo, y, en aquel momento, tampoco sabíamos que en un futuro, casi tres años después, nuestros caminos iban a cruzarse de nuevo para formar algo juntos. Lo reconozco, en aquella primera ocasión, tú estabas allí con aquella vieja amiga a la que me pasé a saludar, pero yo no me fijé en ti. Iba a mi bola, ¡como siempre!

La historia podía haberse acabado aquí. Punto y final.

El tiempo pasó…


Pocos días después de aquel fugaz encuentro contigo, empecé una nueva relación que no terminó de cuajar bien, y tras la ruptura, me sumí en un largo año de soledad y reflexión, que se inició con pena y tristeza pero empezó a evolucionar en un gran cambio en mi vida. Descubrí que soltero y libre, lo empezaba a llevar bien y era mucho más feliz. No fue el mejor de mis años, pero fue uno de los años en que más aprendí, y empecé a manejar bien el timón de mi vida.

Aprendí a disfrutar de mi soledad haciendo cosas que verdaderamente me hacían sentir feliz y me realizaban, y a retomar cosas que tenía olvidadas o aparcadas. Aprendí que si bien no tenía claro que era lo que quería en mi vida, si tenía muy claro que era lo que no quería. Aprendí a retomar viejas amistades y a conocer a gente nueva según nuestras afinidades. Aprendí que mucho mejor que mirar al pasado u obsesionarse con el futuro, lo mejor es vivir el presente, el día a día. Aprendí a dar un nuevo valor a las cosas según si me servían para ser más feliz, o a desembrazarme de ellas si, por el contrario, no servían para nada más que para convertirse en un lastre. Y aprendí muchas cosas más que ahora mismo no recuerdo o que se me habrán borrado de la memoria. El caso es que, en pocos meses aprendí lo que de otro modo quizás me hubiese llevado toda una vida. Fue una época de evolución y cambio brutal, que me ayudó a mejorar muchos aspectos de mi vida. Me sentía libre y feliz de un modo en que no me había sentido durante muchos años.


Aunque reconozco que eventualmente sí que podía pensar en si algún día volvería a encontrar alguien con quien compartir mi vida, esa fue una prioridad que dejó de importarme. Me di cuenta que realmente necesitaba conocer a gente nueva para ampliar horizontes y compartir parte de esos momentos que me hacían sentir feliz, pero no necesitaba a una pareja, sino simplemente conocer a gente nueva afín a mis gustos, mis pasiones, a lo que realmente me hace sentir vivo: las ferias medievales y steampunk, las exploraciones urbanas, los largos paseos por el campo o los bosques, el reencuentro con viejos amigos, la familia, el humor absurdo, el descanso en el hogar, el respeto a la intimidad… Aprendí mucho, y todo eso, y mucho más, me ayudó a crearme una nueva vida en la que, aún estando solo, me sentía feliz de un modo en que no me había sentido en muchos años.

Y un día, por casualidad, nos conocimos a través del mundo virtual, yo aceptando tu solicitud de amistad, pero preguntándote los motivos de que me hicieras esa solicitud si no nos conocíamos ni veía claro que compartiésemos nada en común. Pero hablamos, y acabamos descubriendo que teníamos muchas más cosas en común de las que yo hubiese sospechado al principio. Tu gusto por lo pequeño y los pequeños detalles, tu sensibilidad en las fotografías, el amor por la naturaleza, por lo medieval, la artesanía y lo creativo… ¡Tener una amiga en común en el mundo real que te hablase bien de mí también ayudó, claro! ¡Jajajajaja!


Y dimos ese primer paso de conocernos un día en persona, y pese a mis nervios y miedos, la cosa fue bien y avanzó… No explicaré aquí mucho más, porque como sabes, ya he hablado de ello en muchas otras ocasiones. Hoy no quiero repasar aquellos días, sino más bien reflexionar en lo que has supuesto tú en mi vida y como has cambiado mi mundo.

Tengo claro que desde que te conocí, contigo he sido feliz cada día de mi vida, incluso en esos malos momentos que hemos atravesado en alguna otra ocasión, en las que tu simple mirada, un abrazo tuyo o una caricia han aliviado mi dolor al igual que yo he intentado aliviar el tuyo. He sido feliz por todo lo que me has dado, pero también por lo que no me has quitado, porque me has dejado conservar mi verdadero yo aceptando mis virtudes y mis defectos. Jamás has intentado modificar mi manera de ser, y eso no es algo fácil de encontrar en otra persona, y mucho menos cuando se convive juntos.


Me has dado mi espacio individual, y eso ha hecho que los momentos que hemos compartidos juntos sean mejores, más intensos, más genuinos. No es sólo un nosotros, sino también un tú y un yo. Un respeto a la persona que somos cada uno de nosotros como individuos.

Otra cosa que sabes que valoro mucho o me maravilla de ti es tu sentido del humor, a la hora de darlo o recibirlo, que pasa desde el humor inteligente o la fina ironía hasta llegar a lo más surrealista o escatológico. Porque, ¿qué sería la vida sin risas? Un lugar bello, pero más gris.


Cuatro años, y creo que aún después de tanto tiempo no hay ni un día que no me sorprendas con algún pequeño detalle. Quizás me sorprendo porque después de tanto tiempo aún estás aquí, junto a mí. Pero es mucho más que eso, es nuestra capacidad de vivir el presente y de podernos sorprender mutuamente improvisando cada día, con los banquetes que hacemos en casa, con esas salidas inesperadas al aire libre, buscando fotografiar pájaros o pequeños detalles de la naturaleza, cazando leyendas o árboles monumentales, descubriendo la belleza de pequeños pueblos que aún guardan calles que parecen olvidadas o suspendidas en el tiempo, los cuentos inventados que nos contamos en ocasiones por la noche antes de dormir, las miradas, lo sublime, lo obsceno, el arte o lo mundano… Y así, cada día, vamos construyendo un mundo nuevo, e, incluso en la monotonía, contigo cada día es diferente.

Es muy sencillo… simplemente te amo por ser como eres. Ni más ni menos. Y hoy ya son cuatro años junto a ti. T’estimo!