viernes, 23 de septiembre de 2016

LA LLEGENDA DE LA MARE DE DÉU DELS ÀNGELS

El Santuari dels Àngels es troba dins del terme municipal de Sant Martí Vell, en comarca del Gironès. Situat al cim del Puig Alt (484 msnm), en el punt més alt del paratge natural del massís muntanyós de les Gavarres, des del seu cim s’hi poden albirar les comarques del Gironès, l’Alt Empordà, el Baix Empordà i la Selva, limitant la visió del seu horitzó amb els Pirineus, les Guilleries, el Montseny i la Mediterrània. En aquest santuari s’hi venera la Mare de Déu dels Àngels, sent un dels més coneguts i visitats de les terres gironines. Naturalment, com sol ser habitual en aquests casos, al voltant de la imatge d’aquesta Verge hi circula la llegenda de la seva miraculosa troballa, tot i que el cert és que durant el transcórrer dels anys la imatge de la Mare de Déu dels Àngels original ha estat renovada vàries vegades a causa de la pèrdua o desperfectes que patiren les imatges anteriors durant els saquejos originats en diferents guerres. En tot cas, si la imatge original ja fa anys -segles, de fet- que no existeix, la llegenda encara perdura.

La Mare de Déu dels Àngels.

LA HISTÒRIA

La tradició afirma que a l’antiguitat el cim del Puig Alt havia estat un indret de culte de la gran mare Cíbele, que hauria donat nom al veí poble de Madremanya, ja que en els documents medievals aquesta vila era coneguda com a Matremagna -“Matre Magna” en llatí-, tot i que mai s’ha trobat cap edificació primitiva de culte a aquesta deessa -ni cap de similar- en la zona que ho confirmi i, per tant, aquesta creença possiblement estigui més a prop de la llegenda que no pas de la realitat, com ja comentarem més tard.

El Santuari dels Àngels.

Si ens atenem només a la documentació existent, no seria fins l’any 1409 que s’iniciaria la construcció de la primera capella dedicada a la Mare de Déu dels Àngels en el cim del Puig Alt, que amb els transcurs dels anys s’aniria ampliant amb diferents naus i una hostatgeria, per convertir-se en el santuari que trobem avui en dia. Durant anys, el santuari va ser un punt de peregrinació, on també hi acudien processons i romeries provinents de Girona i molts pobles veïns, implorant la protecció de la Mare de Déu dels Àngels sobre els termes respectius contra les inundacions, les pestes, les guerres i els atacs dels bandolers.

El Santuari dels Àngels.

Sembla ser que la Verge original era una imatge romànica pintada tallada en fusta i que tenia un àngel a cada costat (o al menys així ho diu la llegenda), però la imatge es va perdre durant un saqueig de la Guerra de Successió, en el segle XVIII. Més tard, durant la Guerra del Francès, el santuari va ser incendiat pels francesos el maig de 1809, després d’una cruenta batalla amb el sometent local, però acabada la guerra, l’any 1814, la imatge de la Verge va ser reposada, ja que havia estat guardada a Sant Martí Vell. Novament durant una altra guerra, durant la Guerra Civil, la imatge va ser destruïda de nou durant l’estiu de l’any 1936, que va ser restituïda per una de nova de grans dimensions, l’any 1943; aquesta és la Verge que veiem actualment al santuari. Al voltant d’aquesta imatge estan escrits una part dels Goigs dedicats a aquesta Verge, molt coneguts pels fidels devots: “Vos que teniu milers d'àngels posats al vostre servei, dels àngels Mare i Regina, a tot mal dau-nos remei”.

El Santuari dels Àngels.

Sota la direcció de Mossèn Joan Juanola, capellà del santuari del 1955 al 1994, es van condicionar tots els edificis del santuari i els seus voltants, que rep la visita de creients i no creients al llarg de tot l’any, però s’omple especialment el dia 2 d’agost, que és la diada de la Mare de Déu dels Àngels.

LA LLEGENDA

La principal llegenda de la Mare de Déu dels Àngels, i la més coneguda, l’entronca directament amb les llegendes del que s’anomenen Mares de Déu trobades, ja que segons s’explica, la imatge d’aquesta Verge va ser trobada per uns pastors. Però més allà d’aquesta llegenda, que més a baix explicaré amb més detall, n’hi ha altres que si bé poden ser més tardanes en quant a la seva creació, estan situades anteriorment en el temps cronològicament parlant i per aquestes començaré.

La Mare de Déu dels Àngels.

Segons expliquen algunes creences, sembla que l’antic temple de la Mare de Déu dels Àngels anteriorment podia haver estat un santuari pagà dedicat a l’antiga deessa frígia de la fertilitat Cíbele, una deessa tel·lúrica que representava la fertilitat de la natura, especialment en el seu aspecte més salvatge. Els grecs la van assimilar a altres deesses, com Gea, Demèter o Àrtemis, però sobretot es confonia amb Rea i, com a tal, fou anomenada Mare dels Déus. Els romans, seguint la denominació referida a la Mare Terra, la coneixien també amb els sobrenoms de Magna Mater -“la Gran Mare”- i Bona Dea. Precisament, com ja hem comentat més a dalt, aquest fet explicaria l’antic nom del poble veí de Madremanya, Matermagna en llatí.

Una altre llegenda ens explicaria que un primitiu temple, possiblement dedicat a Maria, hauria estat fundat per un capellà anomenat Esteve que va ser expulsat de Jerusalem. El religiós hauria fugit després de la crucifixió de Jesús en companyia de sant Llàtzer, santa Maria Magdalena i santa Marta en una barca amb rumb desconegut, i el mar els hauria fet desembarcar a Marsella, on van predicar la bona nova de Jesús. Tots ells, menys el mateix Esteve, a qui l’Esperit Sant hauria portat fins a la muntanya dels Àngels, on fundà una petita ermita. El que seria d’aquesta ermita ja no s’explica en aquesta llegenda, però ens remet directament a la següent llegenda, que és la més coneguda de totes, la de la troballa de la Mare de Déu dels Àngels.

La Mare de Déu dels Àngels.

Era l’any 1409, i segons ens explica la tradició, uns pastors van trobar una imatge de la Mare de Déu en el lloc exacte on hi ha el temple del Santuari dels Àngels. La troballa d’aquesta imatge, però, no va ser pas casual. Sembla ser que durant diversos dissabtes previs a la troballa, al vespre, al caure el sol, els veïns de les masies de les contrades veien unes llums misterioses al cim del Puig Alt. Finalment, un dia, intrigats, i superant les seves pors, van decidir acostar-s’hi i esbrinar què passava amb aquella lluminària misteriosa, i, sorpresos, es van adonar que, enmig de les ruïnes d’una capella oblidada feia ja temps , hi havia una tela amb una imatge pintada de la Mare de Déu amb el Nen Jesús als braços i un àngel a cada costat, i juntament amb aquest teixit, trobaren l’escultura original de fusta de la Mare de Déu dels Àngels. Després de donar noticia d’aquesta troballa miraculosa, les autoritats decidiren aixecar allà mateix un temple.

I per això, antigament en la zona era costum encendre una foguera cada dissabte a la tarda a fi de recordar-ho.

EXVOTS

Tot i que per si mateixos els exvots formen més aviat part d’un antic costum o ritual que no part d’una llegenda -encara que molts exvots famosos si amaguen alguna llegenda darrera seu-, en aquest article voldria també deixar constància que al Santuari dels Àngels s’hi pot trobar una petita sala dedicada als exvots, interessant de visitar.

Exvots del Santuari dels Àngels.

Dins del cristianisme, un exvot és un objecte que hom oferia a Jesucrist, a la Verge o a un sant, en compliment d’un vot o promesa, o com acció de gràcies per algun benefici rebut, i que s’acostumava a dipositar en santuaris i llocs de culte. Antigament era molt freqüent veure exvots penjant de les parets i els sostres de les esglésies i ermites, especialment d’aquelles on hi havia alguna imatge que gaudia de molta devoció popular. Aquest és el cas del Santuari dels Àngels.

Exvots del Santuari dels Àngels.

Si visiteu aquest santuari en hores de visita, podeu accedir a la part superior de l’edifici passant pel deambulatori o girola que hi ha darrera de la imatge de la Mare de Déu dels Àngels i, després de pujar unes escales, arribareu a una petita sala on hi ha una taula d’espelmes on la gent presenta les seves pregàries o peticions. Darrera d’aquesta sala hi trobareu una altre que encara és més petita, on hi ha tot un conjunt d’exvots i una petita exposició on es representen alguns dels retaules votius més antics.

Exvots del Santuari dels Àngels.

Tot i que no sóc creient, reconec que quan contemplo aquells exvots el meu cor s’encongeix, doncs darrera de cadascun d’ells hi ha una història amagada: el vestit d’un nen petit, les fotografies de diferents persones, alguns braçalets... En certa manera reflecteixen la tristesa i la por humanes que en un moment donat alguna persona ha patit, però també les seves esperances i, en especial, el seu agraïment quan la cosa ha acabat bé.

Retauló o exvot pintat del Santuari dels Àngels.

Algunes de les persones que en el seu dia van presentar una ofrena, han deixat la seva història per escrit en targetes o simples fulls de paper. Fent una ullada per sobre veiem històries de pèrdues, però també de felicitat, de tràngols superats. Altres, simplement agraeixen haver tingut una bona estada en aquest santuari o les seves rodalies, o haver passat bons moments de contemplació.

La petita exposició de exvots pintats o retaulons, per altra part, ens transporten a uns altres anys, uns altres segles. Eren costums d’abans, quan la fe marcava el dia a dia de moltes persones.

Visió de les Gavarres des del mirador dels Àngels.

LA LLEGENDA DEL VAMPIR DELS AGULLANA

Si anem a la ciutat de Girona i visitem el Barri Vell, seguint la Pujada de Sant Domènec, ens trobarem amb l’edifici del Palau dels Agullana, un dels llocs més emblemàtics de la ciutat. Aquest peculiar edifici es troba dividit en dos parts ben diferenciades, la casa vella i la casa nova, i ambdues estan unides mitjançant uns arcs i un pont cobert que s’estén per sobre del carrer. Si observem bé, un cop creuat aquest pont cobert, donant-nos la volta i mirant cap a munt amb atenció, veurem que hi ha un curiós escut de pedra repicada del qual ja no se’n conserva el dibuix, però a sobre del qual encara hi ha la figura d’un ratpenat amb les ales ben obertes. Aquest ratpenat és conegut a la ciutat com el vampir dels Agullana o del Palau dels Agullana... i aquesta és la seva llegenda!

El Palau dels Agullana, Girona.

El Palau dels Agullana, també conegut com Casa Agullana, és un edifici que ha sofert diverses modificacions al llarg dels segles, observant dues parts ben diferenciades del mateix, que estan separades per les costerudes escales que porten fins la intersecció de la Pujada de Sant Domènec amb el carrer de l’Escola Pia, abans de que aquest primer prossegueixi amb l’últim tram de camí fins a la Plaça de Sant Domènec. Aquests dos edificis principals són la casa vella dels Agullana, del segle XIV, situada a la dreta, al costar de l’amplia escalinata que condueix directament a la façana de l’església de Sant Martí Sacosta, una mica més amunt, i la casa nova, situada a l’esquerra, que probablement data del segle XVI, l’època de major esplendor de la família Agullana.

Posteriorment aquest dos edificis formarien una única edificació al ser units mitjançant dos arcs i un pont cobert que passa per sobre d’una part de les escales de la Pujada de Sant Domènec, en el que descansen algunes habitacions del palau. Aquest pont cobert va ser construït en el segle XVII (més concretament l’any 1631). Si observem bé per sobre del primer arc, veurem que hi ha l’escut dels Agullana, però per l’altre costat, passat el segon arc i a sobre d’aquest, només podrem veure la figura no identificable d’un escut que anys enrere va ser repicat (esborrat a consciència, que dirien alguns), que està presidit, per sobre, per la figura d’un ratpenat, que és l’únic element identificable del mateix que sembla mantenir-se intacte.

El misteri de l'escut repicat.

L’explicació històrica d’aquest fet sembla ser molt lògica: el ratpenat formava part de l’escut d’un noble aragonès que es va casar amb la filla dels Agullana. I sembla ser que l’escut es va repicar perquè, en un moment que es va voler tapar l’escut amb una paret, aquest sobresortia massa. Però el cas és que, de l’escut, avui en dia només queda el ratpenat, i a sobre del contorn de l’escut no sembla haver cap paret que el tapi. Això de per sí ja és un misteri, però encara hi ha més...

Es dona la curiosa circumstància de que, quan els últims membres de la família Agullana van vendre l’edifici a les monges del Servei Domèstic (Religioses de Maria Immaculada), van posar com condició que aquestes no podrien traslladar del lloc els cossos que reposaven a les dues sepultures familiars que hi havia a la cripta que es troba a sota de la capella del palau. I així va néixer la llegenda...

Encara que sense cap mena de fonament lògic, era impossible evitar unir la idea d’uns cossos que no podien ser moguts d’un lloc concret sota cap circumstancia, amb el fet de que aquest edifici estigués presidit per dos escuts, en un dels quals hi havia la figura d’un ratpenat sobre un escut de pedra repicada i esborrada a consciència, com si algú hagués volgut amagar el seu origen o fos l’escut d’un nom maleït que s’havia volgut esborrar de la memòria.

El ratpenat o "vampir" dels Agullana.

Temps enrere, quan estudiava a la Facultat de d’Educació i Psicologia de la Universitat de Girona, que confronta precisament amb la Pujada i la Plaça de Sant Domènec, recordo que algú em van explicar que les monges que havien residit en l’antic Palau dels Agullana havien convertit aquest edifici en una mena d’hospital o residència per gent gran, ja ancians, i que sembla ser que molts d’aquests morien misteriosament debilitats. Algunes persones ho atribuïen a l’avançada edat d’aquests venerables avis, però d’altres deien que morien a causa dels esperits de l’últim o últims dels Agullana, i que aquest o aquests -era un o dos segons la versió de qui ho expliqués- en realitat eren vampirs que s’alimentaven de la seva energia o la seva sang.

Efectivament, al cap d’un temps, diuen que davant d’aquestes misterioses morts, es van decidir a obrir les tombes dels Agullana, i dins d’una d’aquestes tombes encara hi havia el cos o cossos incorruptes de l’últim o últims dels Agullana, que encara que molt pàl·lids, semblaven estar en molt bon estat de conservació. Si dels cos o cossos se’n va fer alguna cosa, ja no recordo si m’ho van explicar, però sí recordo que en alguna ocasió algú em va dir que semblava ser que l’últim dels Agullana no era un altre que aquell misteriós senyor que possiblement s’havia cassat amb la filla dels Agullana, i que a dir d’alguns havia viatjat o provenia d’una terra europea molt llunyana. Hem de suposar que si un era aquest senyor, l’altre vampir, en cas de no ser l’únic, seria la filla dels Agullana, que va ser la seva muller en vida.

Realment desconec si és veritat que les monges van utilitzar alguna vegada aquest edifici com una mena d’hospici, hospital o centre geriàtric (no crec que fos gaire difícil esbrinar-ho), però aquesta és la història que em van contar, que per alguns afegits, sospito que és bastant moderna, al voler-la emparentar directament amb el mite dels vampirs centreeuropeus. Sigui com sigui, esperits o vampirs, un, una parella o tota la família Agullana, l’únic vampir dels Agullana del que avui en dia tenim constància, és el del petit ratpenat que presideix aquell misteriós escut de pedra repicada. Però aquest és el misteri de les llegendes!

jueves, 22 de septiembre de 2016

URBEX: LA CABAÑA EN LA ROCA

Texto y fotografías: Joan Ramon Santasusana Gallardo.
Fecha: 15 de septiembre de 2016. Lugar: En algún lugar del Lacio, Italia.
Total fotografías tomadas: 22. Total fotografías publicadas: -.
Si quieres saber qué es el urbex: Urbex: exploración urbana.
Si quieres ver otros archivos urbex: Archivos urbex.


Una cabaña en la roca. Sólo es eso, una cabaña en la roca. Una vieja cabaña de pastores -o puede que de un viejo campesino- que en tiempos muy antiguos fue excavada en el interior de una enorme roca, y alrededor de estas, con el paso de los años, se añadieron unos pocos muros para ampliar su uso.

Sobre el muro de la roca se añadieron huecos cuya utilidad, hoy, se ha olvidado. Quizás fueron repisas para dejar objetos de uso cotidiano, quizás pequeños altares, pues sobre uno de ellos hay grabada una pequeña cruz, y en esa zona del Lacio (Italia) no es extraño encontrar pequeños rincones dedicados a alguna virgen o algún santo.


Por detrás, la enorme roca es lisa, con pequeños salientes que pueden ser empleados para guarecerse de la lluvia. Al subir sobre ella, cuando parece que ya todo esta visto y explorado, aún hallo otra sorpresa: un pequeño depósito de agua cuadrado, también excavado sobre la roca.

Sigo mi camino hacia el pueblo cercano, aquí ya no queda nada más que ver, salvo una cabaña en la roca.















miércoles, 21 de septiembre de 2016

"MARAVIGLIOSA FRANCIGENA", LA FERIA MEDIEVAL DE SAN MINIATO

Visitando la localidad de San Miniato (en la región de Toscana, Italia), nos tropezamos de pura casualidad con la segunda edición de la feria medieval “Maravigliosa Francigena” que se celebraba precisamente ese día, domingo 18 de septiembre de 2016. Era una feria pequeña, sencilla, sin demasiadas pretensiones, pero en la que se notaba el cariño que habían puesto todos sus participantes, por lo que la disfrutamos a gusto.


En la Edad Media, la población de San Miniato se encontraba en la Vía Francígena, una de las principales rutas de peregrinación y de paso que conectaba el norte de Europa con Roma, por lo que esta localidad estaba constantemente expuesta al tráfico de comerciantes, peregrinos, ejércitos –algunos amistosos y otros hostiles- y todo tipo de viajeros.


Con esto, no es de extrañar que esta ciudad tenga un importante bagaje cultural e histórico a sus espaldas, ideal para realizar una feria medieval de este tipo, que no sólo se basa en la historia, sino también en las leyendas, destacando entre ellas la leyenda de Pía de’ Tolomei, que quizás explique en otra ocasión.


Para ser sinceros, era una feria sencilla, no demasiado grande, y su fuerza reposaba más en sus exposiciones de esculturas, cetrería, armas y de vestidos, que no en sus puestos y tenderetes de artesanía y alimentación, típicos de la mayoría de ferias medievales que solemos visitar. ¡Eso sí!, disfrutamos de un buen par de jugosos bocadillos con carne de cochinillo que fueron una delicia para el paladar.


El lugar donde se celebraba la feria era ideal para la misma; aunque no se puede hablar de villa medieval propiamente dicha, las edificaciones del lugar eran sin duda viejas, recordándonos quizás más al Renacimiento, con sus iglesias, torres y palacios, junto a calles adoquinadas, angostas y estrechas en los que solían verse grabados escudos y blasones, y en los que uno iba hallando las estatuas y esculturas de diferentes santos o bien  monstruos de hierro forjado, invitando a situarte y ambientarte en la feria.


Poco más nos queda por decir, la nuestra, a pesar de que amamos las ferias medievales, fue una visita rápida, pues aún teníamos que visitar otros lugares a lo largo de ese día, pero, en todo caso, aquí dejamos unas cuantas fotos para ilustrar algunas de las cosas que allí vimos.