jueves, 27 de abril de 2017

LA LLEGENDA DEL PONT VELL DE LLEIDA, LA PAGESA I EL BUROT

L’origen del Pont Vell de Lleida, a la comarca del Segrià, es perd en el temps, havent-hi constància històrica de que aquest ja existia, com a mínim, des de l’any 47 aC. Durant segles, la seva estructura de pedra va anar sofrint diferents obres i canvis a causa de les riuades del Segre que el malmeteren, fins que finalment fou enderrocat l’any 1911 per bastir un nou pont metàl·lic que discorria paral·lelament a l’antic pont de pedra, si bé conservant el punt de sortida de l’original; però aquest també es va perdre quan, el 3 d’abril del 1938, l’exèrcit republicà va volar-lo en la seva fugida de les tropes franquistes. Després d’això, l’any 1939, per tal d’assegurar les comunicacions, es va bastir un nou pont de fusta, segur i estable, mentre s’iniciava la construcció del pont que ens ha arribat avui en dia, que no seria finalitzat fins l’any 1944. Tot i haver perdut el pont original de pedra, l’actual Pont Vell de Lleida conserva el record de tots els seus predecessors, la seva història i, naturalment, la seva llegenda, que us explicarem a continuació...

El Pont Vell de Lleida, amb la Seu de fons.

Antigament, per poder entrar a la ciutat de Lleida tothom  havia de passar pel Pont Vell, cap a l’Arc del Pont, i d’allí a la Plaça de Sant Joan, on es feia el mercat. Al passar per aquest pont, tots havien de fer parada davant el burot, antic funcionari municipal encarregat de cobrar un tribut per l’entrada de certs articles comercials, i pagar la taxa corresponent.

El Pont Vell de Lleida.

Sembla ser que en certa ocasió que una pagesa va anar a Lleida amb una cistella carregada amb uns pocs ous, el burot va exigir-li que pagués un tribut per aquells ous que duia al cistell, i aquesta si va negar, dient que no, iniciant-se així una picabaralla entre el burot i una pagesa sobre si els pocs ous que aquesta portava a la cistella havien de pagar tribut o no. El burot assegurant que sí i la pagesa que no... Aquesta baralla dialectal i verbal poc a poc va anar pujant de to, degenerant en una discussió, paraules gruixudes i finalment en un fort enrenou que no semblava que portés a cap lloc, mentre la pagesa assegurava que no pagaria res per entrar a la ciutat amb aquells ous, mentre que el burot assegurava que si no pagava una taxa, no entraria. Finalment, la pagesa, farta de l’actitud del burot, esclafà un per un els ous que duia al damunt i anà bevent-se’ls tots allà mateix, i un cop acabat aquell àpat improvisat, va exclamar ben cofoia, mentre començava a caminar pont endins cap a la ciutat: Veus com sí que passaran sense pagar!

El Pont Vell de Lleida.

No cal dir que el burot va quedar-se amb un pam de nas.

L'antic Pont Vell de Lleida.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

miércoles, 26 de abril de 2017

LA LLEGENDA DEL QUEIXAL DE LA BRUIXA DE SANTA COLOMA DE QUERALT

El Queixal de la Bruixa és un antic monòlit que es troba als afores de Santa Coloma de Queralt, a la comarca de la Conca de Barberà, just a la vora del camí de terra que corre paral·lel a la carretera C-241d direcció a l’Aguiló (poble que pertany al mateix municipi de Santa Coloma de Queralt). Com moltes altres pedres d’aquestes característiques, a aquesta no li falta la seva llegenda...


La veu popular explica que el Queixal de la Bruixa és el darrer carreu que portava el dimoni volant pel cel, la mateixa nit que construïa el Pont del Diable de Martorell (a la comarca del Baix Llobregat) a canvi de l’ànima d’una dona. Sembla ser que quan aquest passava pels aires de Santa Coloma de Queralt, va ser sorprès pel primer raig de sol i va deixar caure la pedra, que va quedar clavada a l’indret conegut com l’Hostal de la Banya, al peu del camí vell de l’Aguiló, que és punt en el qual va romandre fins l’any 1974, any en que l’Ajuntament el va traslladar a la plaça de l’església de Santa Coloma de Queralt, tot i que avui en dia ha tornat al seu lloc original.


Altres versions diuen, però, que no era el diable qui portava la pedra, sinó una bruixa provinent de Guimerà (a la comarca de l’Urgell), que també és d’on provenia aquest enorme roc, que ajudava al Banyeta en la construcció del mencionat Pont del Diable, i que la pedra li va caure en sentir tocar les dotze de la nit o en sentir cantar un gall, segons quina versió us expliquin. De fet, alguna versió de la història encara afegeix que la bruixa portava la pedra al cap mentre anava filant, però es va cansar i va deixar la pedra en aquell raconet de  l’Hostal de la Banya.


I el fet és que la llegenda encara afegeix que a la base del Pont del Diable de Martorell hi havia un forat on faltava una pedra que tenia exactament les mateixes mides que el Queixal de la Bruixa de Santa Coloma de Queralt. Quan en temps antics la gent de la contrada anava en carro a Barcelona, paraven a descansar a Martorell i comprovaven que el forat era exactament de la mateixa mida que la seva pedra.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

martes, 25 de abril de 2017

LA LLEGENDA DEL CASTELL DE FARENA O EL CASTELLOT

Farena és una entitat de població que pertany al municipi de Mont-ral, a la comarca de l’Alt Camp. Si visitem aquest petit poble d’inusitada bellesa, just al seu cim trobarem l’església romànica de Sant Andreu (que probablement data del segle XII) i a la vora d’aquesta, les restes d’alguns dels murs de l’antic castell de Farena, conegut com el Castellot o el castell dels Templers, del que s’explica la senzilla llegenda...

L'església de Sant Andreu i el castell de Farena.

Conta la gent de Farena que des de dalt del castell dels Templers -al que podem accedir pujant les escales del carrer dels Templers-, que també és conegut també com el Castellot, hi havia un pas interior o subterrani que anava cap el riu Brugent, que es troba als peus del poble, molts metres més avall. Sembla ser que per aquest pas secret podia escapar-se el capellà o qui fos, perquè era una comunicació que anava per sota del poble i recorria un bon tros.

Detall de la porta del castell de Farena, o el Castellot.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies que vàrem fer de l’església de Sant Andreu i el castell de Farena que espero que us puguin servir per complementar aquesta llegenda.

El carrer dels Templers.

La pujada del carrer dels Templers.

L'església de Sant Andreu.

La porta de l'església de Sant Andreu.

L'església de Sant Andreu i el castell de Farena.

El castell de Farena.

Restes del castell de Farena al final del carrer dels Templers.

Part posterior del Castellot.

Farena.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

miércoles, 19 de abril de 2017

LA LLEGENDA DE LA MARE DE DÉU DE CAMP-REAL

De Verges, Santes Maries i Mares de Déu trobades el llegendari català n’està ple, ja que des de ben antic la devoció popular feia seves moltes d’aquestes imatges adjudicant-li’s una troballa miraculosa dins del seu propi ambient geogràfic local. La Mare de Déu de Camp-real, al municipi de Massoteres, a la comarca de la Segarra, no és, doncs, una excepció, sinó una confirmació més d’aquest fet. Tot i que aquest tipus de llegendes és molt freqüent, amb les seves petites variants segons cada cas, no vàrem voler desaprofitar l’ocasió per visitar aquesta senzilla ermita, fer algunes fotografies i explicar-vos un nova llegenda popular com a Caçadors de Llegendes.


L’ermita o església de la Mare de Déu de Camp-real és una petita edificació de fàcil accés, ja que podem arribar just fins a la seva vora amb qualsevol vehicle. Aquest petit edifici aïllat, envoltat pels camps de conreu de Camp-real, al nord-est de la vila de Massoteres, es troba tot just a tocar el peu de la petita carretera asfaltada que enllaça la carretera LV-3113, que va de Guissona a Biosca, amb la LV-3114, de va de Massoteres a Palouet, a uns 500 metres d’on actualment es troba el Camp de Golf BonÀrea P&P.


Datada entre els segles XIV i XV, tot i que va patir reformes diverses reformes durant el passat segle XX, aquesta ermita està formada per una nau de planta rectangular amb coberta de canó i una capella lateral, així com un gran campanar d’espadanya amb doble ull d’arc de mig apuntat. Té dos portes d’accés, però actualment l’ermita romàn tancada la major part del temps, tot i que el dia 8 de setembre s’hi celebra un aplec, moment en que obre les seves portes obertes al públic.


Arran de la Guerra Civil, es destruí la imatge de la Mare de Déu que es conservava al seu interior, que posteriorment, ja passada la guerra, el senyor Joan Robles, fill de Palau d’Anglesola, reproduí.

LA LLEGENDA

La llegenda de la Mare de Déu de Camp-real explica que aquesta Verge fou trobada -sense especificar per qui- sobre una roca coneguda com la Roca Ferrada, i davant la seva miraculosa aparició, els habitants de la contrada la van anar a buscar en processó, i així la van portar fins Camp-real però, misteriosament, la imatge va retornar al lloc on l’havien trobat sense saber ben bé com.


Persistents, novament recuperaren la imatge i aquest cop la dugueren a l’església de Massoteres, però novament, i de manera misteriosa, aquesta imatge retornà a la Roca Ferrada.

Per tercer cop la van tornar a buscar i la portaren de nou a Camp-real i la col·locaren a l’ermita, obrint una finestra de tal manera que es podia veure el terme i el lloc on l’havien trobat. Fou d’aquesta manera que la Mare de Déu es quedà allí, i ja no va marxar mai més.


Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

miércoles, 29 de marzo de 2017

LLEGENDES DEL CASTELL DE SOLIUS

El castell de Solius -també conegut com castell de la Roca- està situat al veïnat de Solius, en el municipi de Santa Cristina d’Aro, a la comarca del Baix Empordà, just al capdamunt d’un enorme turó de granit envoltat per un paratge natural de pins, roures i alzines sureres. Tot i que avui en dia el castell de Solius està enrunat i de les seves restes no queda gaire cosa, encara podem trobar alguna que altra llegenda de temps passats que giren al voltant seu i li donen un xic de vida.

El castell de Solius.

Del castell de Solius se’n conserva poca cosa. Tot just seguint el camí que ens porta cap el castell, i abans de pujar cap aquest, just davant la roca on es troba el mateix, del costat de ponent veurem una majestuosa penya coneguda com la roca del Moros on hi ha una obertura artificial força visible que es coneguda com la cova dels Moros, la utilitat de la qual encara és un misteri. Hom suposa que fou utilitzada com aixopluc humà, ara fa uns quatre mil anys, tot i que hi ha qui diu que es tracta d’una cova sepulcral del final de l’Edat de Bronze; altres opinen que s’utilitzava com habitació o magatzem de gra, però els estudis més recents semblen indicar que aquesta cova tindria un origen medieval lligat a l’ocupació del castell de Solius.

Tornant cap a llevant, i pujant ja el petit camí que ens porta fins la roca on es troba al castell, ens trobem una porta d’arc rebaixat que dóna accés a les escales que porten cap el castell, moltes d’elles picades directament sobre la pedra.

La porta d'arc rebaixat al peu de la roca del castell.

De les quatre parets del castell que hi havia al cim, queda ja ben poc, doncs bona part de les mateixes van caure davant la força la forta tramuntanada del 9 de desembre de l’any 1969, però encara s’hi poden albirar les restes d’algun mur, però poca cosa més. Al llarg d’aquests murs i de la roca sobre la que s’assenta el castell, però, poden observar-s’hi diversos forats arrodonits fets sobre la roca que antigament servien per posar estructures de fusta que servien per barrar l’accés al recinte, i també podem observar petits forats que possiblement servien per apostar-s’hi. A més a més, a mitja muntanya encara es conserva una cisterna o recollidor d’aigua fet de pedra i mig tapat per la boscúria.

Resta de part del mur de l'antiga fortalesa.

HISTÒRIA

Anomenat antigament com castell de la Roca, el castell de Solius fou bastit probablement entre finals del segle XII i principis del segle XIII, sent concebut com una fortalesa atermenada encarregada d’administrar i governar el territori de seu voltant. Els habitants del terme, la pagesia, estaven obligats a contribuir a la conservació del castell i la seva defensa, i també eren forçats a pagar al senyor del castell amb part de les seves collites segons cada cas, donat que pertanyia a la Seu de Girona. Durant la Guerra dels Remences del segle XV, el castell fou assaltat i pres pels pagesos en dues ocasions, i no fou retornat al seu propietari fins la redempció dels anomenats mals usos. Després d’aquesta guerra, el seu abandonament conduiria al progressiu deteriorament de la construcció, fins que a principis del segle XVIII l’antiga fortalesa es trobava en un estat de degradació que feia inhabitables les seves dependències. Tot i així, va gaudir de certa revifalla durant les guerres carlines del segle XIX, quan el seu propietari feu certes obres d’escassa solidesa l’any 1830 per fortificar de nou el castell, que són les que s’han conservat fins ara, quedant de l’època anterior poca cosa més que l’obra treballada directament sobre la pedra del quer on es troba. Acabades les guerres carlines, el castell fou definitivament abandonat i es va anar ensorrant poc a poc al no fer-se ningú càrrec del seu manteniment, fins arribar avui en dia.

Vistes de la Vall d'Aro des del castell de Solius.

LA COVA DELS MOROS

D’aquesta curiosa cavitat no em descobert cap llegenda en concret, tot i que el seu curiós nom sembla indicar que possiblement antigament hi havia la creença que aquesta cova l’havien fet els moros o havia estat habitada per ells. Recordem que temps enrere, s’atribuïa la construcció de diferents monument megalítics, castells o fins i tot esglésies als moros, entenent que aquesta paraula s’atribuïa a tot ésser humà antic i pagà, fins i tot pre-cristià, considerant sovint als moros com una antiga raça de gegants que amb llur força podien moure o excavar les pedres sense cap esforç.

La cova dels Moros.

EL TRESOR AMAGAT DEL CASTELL DE SOLIUS

Una llegenda explica que entre les pedres del castell de Solius s’amaga un tresor des de temps molt remots, tot i que no s’arriba a especificar de quina mena de tresor es tractaria, i que encara ningú no ha estat capaç de trobar-lo. Aquesta llegenda va contribuir a que en algun moment indeterminat del segle passat (segle XX), quatre desaprensius destruïssin alguns dels vestigis arqueològics d’aquest paratge buscant aquest tresor imaginari.

Entre les pedres del castell s'hi amaga un tresor...

EL CABDILL CARLÍ DEL CASTELL DE SOLIUS

Hi ha qui diu que un dels antics propietaris d’aquest castell fou un destacat cabdill carlí que va viure durant molts anys en aquest edifici.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies del castell de Solius i la cova dels Moros que espero que us puguin servir per complementar aquesta llegenda.

El castell de Solius vist des de la roca dels Moros.

El castell de Solius.

Porta del castell a la part inferior de la roca del Castell.

Porta del castell vista des de l'interior.

Escales tallades a la roca.

Escales tallades a la roca i un antic orifici per estructures de fusta.

Escales tallades a la roca.

Un antic mirador tallat a la roca.

Un dels murs de l'antiga fortalesa.

Antic mur exterior, amb el monestir de Santa Maria de Solius al fons.

El monestir de Santa Maria de Solius.

La roca dels Moros.

La cova dels Moros.

La cova dels Moros, interior.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

lunes, 27 de marzo de 2017

LLEGENDES DEL CASTELL DE ROCABRUNA

Situat dins del municipi de Camprodon, a la comarca del Ripollès, el castell de Rocabruna està situat just al cim del Tossal del Castell, un turó de 995 m d’alçada envoltat de cingles que es troba a uns 18 minuts, transitant a peu, del veïnat de Rocabruna, molt a prop del petit poble medieval de Beget. En aquest punt podem trobar les restes del conjunt arquitectònic del castell, l’origen del qual es remunta al segle X, actualment abandonat, tot i que al voltant del mateix s’hi han fet diverses reformes. Format per les restes d’un doble recinte de muralles, diverses torres, i el conjunt de les antigues parts habitades del mateix i una petita capella dedicada a Sant Llorenç, al voltant d’aquesta vella edificació, i de les tutes o coves que té al voltant, s’han desenvolupat un bon grapat de llegendes, algunes de les quals hem recollit per reunir-les aquí.

El castell de Rocabruna.

EL SETGE DEL CASTELL DE ROCABRUNA

Temps enrere, quan encara hi havia àrabs per aquestes contrades, el castell de Rocabruna va ser assetjat pels sarraïns, de manera que els seus habitants van construir una llarga mina per anar a cercar aigua al riu, en una versió força curta de la clàssica llegenda del setge per la fam, tan habitual en molts altres castells.

Edifici principal del castell.

Tot i que en el cas de la llegenda de castell de Rocabruna no s’especifica res més, generalment, en aquestes altres llegendes que fan referència al setge de la fam, els assetjants sempre posaven fi al setge quan comproven que al castell no els faltava aigua ni menjar, que generalment consistia en peix fresc (tot i que podia consistir en altres viandes). Això podien esbrinar-ho simplement quan els assetjats els mostraven el queviures dels que disposaven des de les muralles del castell, o bé quan aquests oferien a l’enemic -ja fos com un present o mitjançant un banquet a l’interior del castell- l’aigua i els queviures en qüestió. Tenint present que un setge podia durar mesos i fins i tot anys, al comprovar que el castell no es rendiria per la fam, l’enemic es veia obligat a desistir.

LES TUTES DEL CASTELL DE ROCABRUNA

A l’anterior llegenda hem parlat d’una mina secreta que van construir els habitants del castell, però sembla ser que aquest no seria pas l’únic túnel o passadís secret del castell. A les faldes escarpades del turó del castell de Rocabruna, de naturalesa càrstica, hi abunden les coves, anomenades tutes, i això va fer que, al voltant de les mateixes, proliferessin diverses llegendes de passadissos secrets que portaven del castell fins a aquestes tutes.

Una de les tutes que hi ha a sota del castell.

De totes aquestes tutes, la més coneguda en aquest sentit llegendari, però no l’única, és la Tuta dels Maimons, sota la cinglera de Coll de la Mola, just al davant de la casa coneguda com La Guardiola. La memòria popular diu que d’aquesta cova entraven i sortien els cavallers que visitaven de nit el castell en busca de la donzella que hi vivia. I també s’explicava que en dies ventosos els follets sortien a recórrer aquells cims embolcallats amb un gran llençol, i que aquells que aconseguissin d’agafar i prendre’ls un d’aquests llençols, mai més no els faltaria roba a casa seva. Com a dada curiosa, també comentaren que antigament, a Beget, deien als infants que els nens els portaven de la Tuta dels Maimons.

EL BOU D’OR DEL CASTELL DE ROCABRUNA

Del castell de Rocabruna també s’explica la llegenda d’un tresor enterrat: un bou d’or. Aquesta creença era tan ferma i estava tan arrelada que, en certa ocasió que un llamp va caure al castell i va enderrocar un gran pany de la muralla, els veïns de la contrada van acudir-hi ràpidament, àvids de veure si l’enderroc havia posat al descobert l’envejat i famós bou d’or, sense que se’ns expliqui, però, si van arribar a trobar-hi res.

En algun punt del castell diuen que hi ha enterrat un bou d'or...

EL CORN D’OR DEL SENYOR DE ROCABRUNA

Més completa, tot i que menys coneguda, és la història d’un altre tresor secret: el corn d’or que el mateix Diable oferí al senyor de Rocabruna. Sembla ser que temps enrere, quan el castell encara era dempeus, el senyor de Rocabruna, assedegat, va renegar dient que volia beure encara que fos el mateix Cornut qui li proporcionés l’aigua. Dit i fet, al moment va sentir a la vora el raig abundós d’una font i tingué a les mans un corn d’or ple d’aigua fresca que el Maligne li féu arribar per mitjà d’una formosa donzella. El senyor de Rocabruna, espantat per la blasfèmia que acaba va de proferir, sense servir-se ni un xarrup, s’afanyà a enterrar aquell corn, i aneu a saber on el va colgar!

Restes del castell.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies del castell de Rocabruna que us poden servir per complementar aquesta llegenda.

Arribada al castell amb cartell informatiu.

Dins del castell de Rocabruna.

Arbre mort.

Murs antics del castell amb el poble de Rocabruna al fons.

Edifici del castell.

Entre les pedres del castell de Rocabruna.

Edifici del castell.

Edifici del castell.

Edifici del castell.

Restes de l'edifici principal.

Restes de l'edifici principal.

Restes de l'edifici principal.

Restes de l'edifici principal.

Arbre contemplant el paisatge de l'Alta Garrotxa.

Restes de pedres.

Restes de l'interior de l'edifici principal.

Restes de l'interior de l'edifici principal.

L'antiga capella de Sant Llorenç.

Restes de l'interior de l'edifici principal.

Visió de part del castell des del l'edifici principal.

Torre principal (de base quadrangular).

Torre principal (de base quadrangular).

Torre principal (de base quadrangular).

Torre principal (de base quadrangular).

Torre (de base rodona).

Torre (de base rodona).

Un arbre entre les runes.

L'antiga portalada principal.

L'antiga portalada principal.

Una de les tutes que hi ha sota el castell de Rocabruna.

A mig camí del castell de Rocabruna.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.