domingo, 20 de agosto de 2017

LA IGNORANCIA

“Nada hay en el mundo tan común como la ignorancia y los charlatanes.”
Cleóbulo de Lindos (s. VI aC- s. VI aC), filósofo griego.

Últimamente he estado desconectado de las redes sociales por varios motivos. Incluso después de estos últimos hechos acaecidos en Cataluña he continuado callado porque ante el dolor prefiero el silencio. Pero leyendo las barbaridades que se han dicho y he oído, ahora me es difícil callar ante la magnitud del odio y la ignorancia que durante estos días han hecho gala tantas personas, sirviéndose de las redes sociales, en vez de mostrar un poco de empatía o silencio ante el dolor de tantas víctimas; no sólo los muertos y heridos, sino hacia sus familiares o los habitantes a los que estas ciudades o pueblos ha golpeado.

No voy a mencionar las miserables palabras que he leído o escuchado, no me hace falta repetir nada de lo que se ha dicho. Odio contra los terroristas, contra los musulmanes, contra los catalanes (independientemente de que sean nacionalistas o no), contra los españoles, contra los racistas y fascistas (ellos mismos promovedores de odio), contra los que callan, contra los que no hicieron nada, contra los que apoyan a unos u otros... Gente exigiendo a gente que no tiene que disculparse de nada que se disculpen en nombre de los terroristas por algo en lo que ellos no han participado de modo alguno, simplemente por el hecho de pertenecer a su propia etnia, cultura o religión. En conjunto todo ello me ha resultado patético. Por suerte, por encima de estas necedades ha triunfado la solidaridad, el apoyo a todos aquellos a los que la tragedia ha golpeado, el amor o la empatía. Ha habido muertos por una causa absurda, por algo que se podía haber evitado, y eso no deja de ser doloroso, ya sea aquí o en cualquier otro punto del mundo; puntos que por su lejanía a menudo olvidamos o ignoramos.

No voy a decir que odie a ninguna de estas personas que han hablado con actitudes de odio porque sinceramente no los conozco ni sé como son, pero reconozco que algunas de esas palabras que he oído o leído llegan a llenarme de rabia y de ira por lo inoportunas que son. Pero esa gente que las ha dicho o aquellos que las ha apoyado, por encima del odio, me hecho sentir tristeza, una enorme tristeza al ver que aún queda tanta gente que vive atrapada en un mundo tan corto de miras, convencidos de “su” realidad absoluta. Personas que viven atrapadas en clichés de fronteras, razas, culturas o creencias, tanto da que sean de aquí o de allí o de más allá. Me apena ver hablar a esos fanáticos que carecen de la más mínima empatía, dispuestos a sembrar odio a la más mínima oportunidad, antes que sentir comprensión. Debe ser fácil vivir atrapado en un mundo de ignorancia donde simplemente crees ser lo mejor, sin pararte a pensar siquiera en como serías tú mismo de haber nacido en otra parte, en otro tiempo, en otras circunstancias, en otra cultura, en otra nación, o en cualquier otra etnia. Debe ser fácil vivir, siendo incapaz de ponerte en la piel del otro, siempre que esos otros no sean los “tuyos”. Ciegos que no quieren ver ninguna otra realidad, salvo esa realidad alternativa que ellos mismos se han creado, o peor, que siguen ciegamente los dictados de otros para convertirse en bestias sin criterio, en los fanáticos que son. Por favor, pensad, usad el cerebro, tened corazón...

Y sí, terroristas, racistas, xenófobos, catalanófobos y similares, no puedo llegar a odiaros porque por encima de todo me dais lástima. Tengo la esperanza de que con el tiempo, un poco de sabiduría os abra los ojos y os haga cambiar.

No siento odio, sólo tristeza: tristeza por las víctimas y sus allegados, por la injusticia, porque se ha roto la paz, y tristeza por la ignorancia.

Me entristece la ignorancia.

Me entristecen los ataques terroristas porque se basan en la ignorancia.

Me entristecen los ataques racistas y xenófobos porque se basan en la ignorancia.

Me entristecen los ataques catalonófobos porque se basan en la ignorancia.

Me entristecen los ataques cualquier otra cultura que no sea la propia porque se basan en la ignorancia.

Me entristece la simple estupidez humana porque se basa en la ignorancia.

¿Hace falta deciros más? ¿Hace falta deciros lo que sois?

miércoles, 16 de agosto de 2017

LA LLEGENDA DEL CAVALLER DEL CASTELL DE MEROLA

El Castell de Merola, conegut també com la Torre de Merola, és un castell del municipi de Puig-reig, a la comarca del Berguedà, del que actualment queda ben poca cosa, només la paret de tramuntana de l’antiga torre d’homenatge. Com en el cas de molts altres castells, amb el temps, bona part de l’aparell de la torre i de l’antiga fortificació foren aprofitats durant els segles posteriors per bastir les masies del seu entorn. Tot i que Merola ja consta documentada com a fortalesa des de l’any 983, sembla ser que les restes d’aquest castell són del segle XII, i possiblement el feu construir Bernat de Merola, que s’enfrontà repetidament amb el bisbe de Vic, i amic del trobador Guillem de Berguedà. L’església parroquial de Santa Maria de Merola, que es troba just al costat de la Torre de Merola, fou construïda el segle XVII, substituint la vella església romànica de Santa Maria de Merola, que es troba a uns 2,5 kilòmetres de distància. Però deixem-nos d’explicacions i anem a la llegenda!

El Castell o la Torre de Merola.

EL CAVALLER DE MEROLA

Joan Amades recull una llegenda sobre el cavaller de Merola: Quan el rei Jaume I el Conqueridor va conquerir València, a Barcelona, en saber-se la notícia de la rendició de la ciutat, va haver-hi una gran alegria al palau, i la reina i les principals dames, mullers i filles dels cavallers que estaven a la campanya es van entusiasmar per a anar a València i donar una sorpresa a llurs marits i pares. I així ho van fer. Portades per l’entusiasme regnant entre la nostra gent, van voler arribar al límit de lloc que s’havia fixat com a frontera amb els moros, per tal de veure la mala carota que feien els sarraïns, i sense dir res a ningú van organitzar una llarga cavalcada que va anar-se’n terres enllà. Quan menys s’ho podien pensar, es van trobar voltades de moros que se’ls van abraonar, i segurament que les haurien fetes presoneres i les haurien mortes si no hagués estat per la diligència i el braó del cavaller de Merola, que es va adonar de l’entremaliadura i, acompanyat d’un estol de valents homes, va seguir la cavalcada de la vora per conjurar qualsevol possible contratemps. Per fer fugir els moros els guerrers van haver de lluitar molt aferrissadament.

El Castell o la Torre de Merola i restes d'un antic edifici.

Quan el rei Jaume I i els altres cavallers interessats van saber el que havia passat, van tenir un gran disgust, sobretot de pensar el dol que hauria entelat la gran victòria si la reina i les dames més principals haguessin caigut en mans dels moros. El rei va cridar el cavaller de Merola i li va dir que se sentia obligat amb ell, que demanés allò que volgués, que li fóra concedit, fos el que fos, puix que per al rei no hi havia res impossible. El de Merola no s’atrevia a demanar, i, davant de la insistència del rei, li digué que, allò a què ell aspirava, el rei no li ho voldria donar. El rei es va picar i li repetí que demanés allò que volgués, perquè per a un rei no hi havia res impossible. El senyor de Merola li va demanar una de les cinc barres que aleshores tenia l’escut reial de Catalunya. Efectivament, el rei va trobar que era molt demanar; però, com que la paraula de rei no torna enrere, i li havia promès donar-li allò que demanés, li va concedir el que volia.

L'església de Santa Maria de Merola, i el Castell o la Torre de Merola al fons.

Des d’aleshores que l’escut de Catalunya, que tenia cinc barres o pals, va tenir-ne només quatre. L’escut del cavaller i senyor de Merola, que feia unes aigües, va ostentar enmig un pal vermell de sang, com el de l’escut de Catalunya, concedit pel gran rei Jaume I.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies que vàrem prendre de les restes del castell de Merola i de l’ermita de Santa Maria de Merola per il·lustrar millor aquesta llegenda.

El Castell o la Torre de Merola.

Mur o marge inferior del castell.

L'església de Santa Maria de Merola i el Castell o la Torre de Merola.

Església de Santa Maria de Merola.

Església de Santa Maria de Merola, detall exterior.

Restes d'un antic edifici vora el castell.

Restes d'un antic edifici vora el castell.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA LLEGENDA DE LA MARE DE DÉU DE L’HORTA

L’ermita de la Mare de Déu de l’Horta, construïda al segle XVI, es troba al municipi d’Ivars d’Urgell, a la comarca del Pla d’Urgell, i està inclosa dins de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La Verge que allà s’hi venera, com moltes altres figures religioses d’aquestes característiques, té la seva pròpia llegenda i s’adscriu dins del grup del que s’anomena marededéus trobades. Descobrim la seva llegenda...

Ermita de la Mare de Déu de l'Horta.

Segons explica la llegenda, la Mare de Déu de l’Horta va ser trobada per un pastor de Barbens anomenat Perles (o bé que provenia de la casa Perles), dins d’un frondós om del Camí dels Pouets, en mig de l’horta (és a dir, els camps) d’Ivars d’Urgell.

Davant aquest descobriment, el pastor va anar al poble d’Ivars d’Urgell a comunicar la seva troballa, i els d’allà la van anar a buscar i se la van endur a l‘església del poble portant-la en processó, on la van instal·lar, però quina no fou la seva sorpresa quan la van anar a visitar de nit -alguns diuen que al dia següent-, i aquesta havia desaparegut! Només hi van trobar el vestit! La Verge s’havia tornat a l’om on l’havien trobada.

Nau de l'ermita de la Mare de Déu de l'Horta.

La gent va pensar aleshores que la Mare de Déu no es volia moure de l’horta on es trobava aquell arbre, i que era el seu desig quedar-se allà, i per això, finalment, van decidir aixecar una ermita en aquell mateix indret, que encara que actualment està unit al poble d’Ivars d’Urgell, en aquells temps només era un descampat als afores.

La Mare de Déu de l'Horta.

S’explica que el mantell de la Mare de Déu de l’Horta era emprat per ajudar a les parteres en el trànsit del part, i que molts malalts que l’havien visitada eren guarits miraculosament. I quan la secada i la fam amenaçava aquestes contrades, la Verge era visitada a l’ermita processionalment, i el cel es mostrava molt generós i amorós deixant la terra ben regada per obtenir fruits i flors.

A més, s’assegurava que al peu d’aquell mateix arbre on la van trobar, va brollar una fonteta que donava un aigua de virtuts remeieres i miraculoses, raó per la qual els pelegrins que la visitaven en bevien amb avidesa, ja que es tenia la creença de que guaria.

Ermita de la Mare de Déu de l'Horta.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

miércoles, 9 de agosto de 2017

LA LLEGENDA DE L’OLLA D’OR DE VIU DE LLEVATA

Viu de Llevata és un poble que pertany al terme municipal del Pont de Suert, a la comarca de l’Alta Ribagorça, que es troba situat al cim d’un tossal allargassat on hi hagué l’antic castell de Viu de Llevata, del que actualment només queden les restes d’uns quants murs, i que també conté l’església parroquial romànica de Santa Maria de Viu de Llevata, les restes de la capella romànica de Santa Llúcia de Viu de Llevata, i la capella en ruïnes de la Mare de Déu del Carme. Aquesta llegenda, però, fa referència a l’antic monestir d’un priorat benedictí que hi hagué per aquesta zona, l’emplaçament del qual encara no és del tot conegut ni ha estat confirmat.

L'església de Santa Maria de Viu de Llevata.

L’emplaçament de l’antic priorat benedictí de Sant Joan de l’Espluga de Viu és encara controvertit, atès que alguns estudiosos l’han situat al mateix roc on hi hagué el castell, i damunt del qual actualment reposa el poble, mentre que d’altres el situen al nord de Viu de Llevata, a l’altra banda del barranc de Viu, a la partida de l’Espluga o del Solà, on encara és viu el record d’antigues construccions que hi havia per la zona, ara desaparegudes.

S’explica que molt temps enrere hi havia un monestir a Viu, on hi havia uns quants monjos que sabien fer quelcom que l’altra gent de la contrada no sabia, com ara certes manualitats, llegir o escriure. Com que l’alcalde del poble, igual que molts altres, no sabia llegir, quan rebia alguna carta la donava als monjos perquè aquests l’hi llegissin el contingut.

El barranc de Viu, probable emplaçament de l'antic monestir.

Bé, el cas és que, en una ocasió, va rebre una carta i la va dur als monjos com tantes altres vegades havia fet, i en ella es deia que estava a punt de començar la guerra, i que calia que l’alcalde comencés a reclutar homes.

Llegida la carta pels monjos, i previnguts per ella de la mala nova, aquests van decidir agafar el més just i necessari a tota presa, i van emprendre el camí de la muntanya, però no sense abans deixar enterrada al racó on tenien la mula una olla plena d’or, deixant-la al càrrec d’un servent, perquè la guardés.

L'església de Santa Maria de Viu de Llevata.

Molt espavilat no deuria ser, aquest servent, ja que expliquen que l’home anà a la taverna i que, trago aquí, trago allà, el vi li va fer contar allò que si hagués estat seré no hagués contat mai, és a dir, on era l’olla plena d’or.

A l’endemà, l’home va trobar un forat al lloc on havia estat l’olla enterrada, i  d’aquesta no se’n va saber mai res més.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes quantes fotografies que vàrem prendre a Viu de Llevata per il·lustrar molt millor aquestes llegendes.

L'església de Santa Maria de Viu de Llevata.

El campanar de l'església de Santa Maria de Viu de Llevata.

Portalada de l'església de Santa Maria de Viu de Llevata.

El cementiri de Viu de Llevata.

Detall del cementiri.

El turó del Castell, a Viu de Llevata.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LLEGENDES DE CASTELL DE LES ESCALES O CASTELL DELS MOROS

El castell de les Escales, conegut també con el castell dels Moros, castell dels Solers, és un castell que es troba amagat dins dels boscos del terme municipal de Vilanant, a la comarca de l’Alt Empordà. Construït entre el segle XIII-XIV, avui en dia d’aquest castell només en queda una torre cilíndrica d’uns vuit metres d’alçada, les restes d’algun mur... i alguna que altra llegenda, com les que us deixem a continuació.

Torre del castell de les Escales o dels Moros.

ELS DIMONIS DEL CASTELL DE LES ESCALES

Segons sembla, anys enrere, les ruïnes de l’antic castell dels senyors de Galliners, conegudes avui en dia amb el nom de castell de les Escales, d’Escaldes, dels Moros o dels Solers, estaven rodejades de boscos ben densos i espessos, com encara poden donar fe alguns dels enormes arbres centenaris que es troben a la zona avui en dia. A causa d’aquesta inaccessibilitat, aquestes durant molts anus aquestes ruïnes foren cau i refugi de dimonis.

Torre del castell de les Escales o dels Moros.

LES PERDIUS ENCANTADES DEL CASTELL DE LES ESCALES

Conten que, ja uns anys, els pagesos de la zona acostumaven a anar al castell de les Escales de nit, amb teies enceses per caçar ocells. En una ocasió, un noi de Vilanant hi va anar tot sol una nit de festa anyal i, tot d’un plegat, li sortiren tres perdius. Començà a perseguir-les i en perdé dues. Observant que la que continuava corrent davant d’ell portava cresta, el noiet va exclamar tot admirat:

-Et refot, i porta cresta!

-Sí, cresta, cresta! - respongué la perdiu, que desaparegué com les altres dues.

Una perdiu amb cresta i que parlava.

El caçador quedà glaçat i pensà que aquella perdiu no podia ser res més que un dimoni que li havia sortit perquè havia anat a caçar en nit de festa anyal. En aquell moment, atemorit i penedit, s’encomanà a Sant Jaume dels Verders (o dels Solers), que es venera en una ermita que hi ha molt propera al castell, i fugí cames ajudeu-me corrents a casa seva.

L'ermita de Sant Jaume dels Verders o dels Solers.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes quantes fotografies que vàrem prendre per la zona per il·lustrar molt millor aquestes llegendes.

Torre del castell de les Escales o dels Moros.

Torre del castell de les Escales o dels Moros.

Restes de murs del castell de les Escales o dels Moros.

Restes de murs del castell de les Escales o dels Moros.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

martes, 8 de agosto de 2017

URBEX: LA ERMITA DE LOS MURCIÉLAGOS

Texto y fotografías: Joan Ramon Santasusana Gallardo.
Fecha: 30 de julio de 2017. Lugar: En algún lugar de la comarca de l'Alt Empordà, provincia de Girona, Cataluña, España.
Total fotografías tomadas: 35. Total fotografías publicadas: 13.
Si quieres saber qué es el urbex: Urbex: exploración urbana.
Si quieres ver otros archivos urbex: Archivos urbex.


En la calurosa tarde estival, nos adentramos en una zona boscosa donde abundan los árboles centenarios y reposa un antiguo jardín de bambú asilvestrado al lado de las ruinas de un antiguo molino de agua que descansa junto a un riachuelo dormido entre las piedras. Siguiendo un pequeño camino de tierra entre este paisaje que en ciertos momentos se nos antojaba onírico, subimos por el camino que rodeaba la loma de una pequeña colina. Al llegar a la cima, tras una curva y un pequeño recodo, apareció ante nuestros ojos aquella ermita que, por su aspecto, parecía que hacía tiempo que había sido olvidada.


Hicimos algunas fotos del exterior de ese antiguo edificio religioso, y al observar su puerta de madera desvencijada, sujeta por una cadena rota y oxidada, decidimos penetrar en su interior.


Así, con el crujir de los goznes y la madera del abrir de la puerta, perturbamos la paz de aquel lugar olvidado y sagrado. De repente, fuimos sorprendidos por el aleteo brusco de decenas de murciélagos que, quizás tan sorprendidos como nosotros, y asustados, empezaron a revolotear caóticamente, muchos de ellos escapando a través de la abertura de la puerta o por la pequeña estrechez de una ventana que iluminaba el ábside del interior encalado del edificio.


Entré solo al interior del edificio, acompañado por el revolotear ocasional de algún murciélagos, observando aquellos individuos que, imperturbables, aún continuaban colgados del techo como negras piñas de alas membranosas. Poco a poco la calma fue llegando al interior. Algunos murciélagos fueron regresando al hogar que yo había invadido, y se fueron reuniendo. En silencio me retiré, devolviendo su reino de paz y sombras a los pequeños quirópteros, ajustando nuevamente la vieja puerta de madera, sujetándola con la vieja cadena oxidada.


El sol empezaba ya su rápido ocaso…








domingo, 6 de agosto de 2017

JUNCOSA I LA LLEGENDA DEL MIG DEL MÓN

El municipi de Juncosa, a la comarca de les Garrigues, té el privilegi de trobar-se al mig del món, o així ho assegura una vella llegenda que s’explica en aquesta població. Aprofitant una visita per terres lleidatanes, vàrem decidir-nos a visitar aquest poble per poder il·lustrar amb algunes fotografies aquesta història.

Juncosa, el Mig del Món.

JUNCOSA ÉS AL MIG DEL MÓN

Explica la llegenda que quan Déu va crear l’univers, va fer dia rere dia tot de coses belles: la llum, els estels, el sol, la lluna, el cel... Però, ai!, quan havia de fer la terra, li entrà un dubte: no sabia si fer-la llarga o curta, ampla o estreta, quadrada o bé rodona... Després de molt pensar i de consultar-ho amb els seus consellers, finalment va decantar-se per fer-la rodona, i clar!, per fer-la rodona havia de menester un compàs.

Placa de la Plaça del Mig del Món.

El lloc on va clavar la punta d’aquell compàs, havia de ser per força el Mig del Món, i no fou aquest un altre que el lloc precís on avui en dia es troba el poble de Juncosa. Si aneu allà i pregunteu pel punt exacte on es troba el Mig del Món, però, potser obtindreu diferents respostes:

Uns us diran que avui en dia el forat que el compàs diví va fer a la pedra es pot veure tocant l’ermita de Sant Joan de Juncosa, a un kilòmetre del poble, que avui en dia és a dins d’una propietat privada,, i que aquesta roca ningú l’ha pogut arrencar mai de tan pesada com és. D’altres us explicaran, en canvi, que Déu va clavar la punta fixa del compàs en un punt que es troba sota un dels porxos que hi ha davant de l’església parroquial de la Nativitat de Nostra Senyora de Juncosa, on avui dia encara es pot veure el forat. I finalment hi haurà qui us assegurarà que el Mig del Món es troba just a la Plaça del Mig del Món, al barri del Castell, on hi ha enclavada la pedra que escenifica la dita popular que Juncosa és al Mig del Món, tot i que un petit cartell informatiu que hi ha allà assegura que aquest punt es troba precisament en l’esmentat porxo que hi ha davant l’església de la població. Fet i fet, però, del que no hi ha dubte és que Juncosa és al Mig del Món, i per aquest motiu els de Juncosa encara avui en dia són coneguts per tota la rodalia i fora d’ella com els del “Mig del Món”.

Església parroquial de la Nativitat de Nostra Senyora de Juncosa

Com curiositat, esmentar que l’aspecte de l’escultura de la Plaça del Mig del Món no és casual, ja que la pedra té la forma del terme municipal de Juncosa, amb un petit punt que indica també el poble del mateix nom, i sobre aquest està un dels hemisferis del món, sobre el que descansa el compàs diví amb el que la llegenda explica de Déu va crear la terra on vivim, la punta fixa del qual, això sí!, descansa  on estaria la vila de Juncosa.

L'escultura de la Plaça del Mig del Món.

LA CAMPANA D’OR ENTERRADA AL MIG DEL MÓN

Doncs bé, d’aquesta llegenda que us hem explicat, n’eren sabedors els sarraïns que, quan va envair la Península Ibèrica, van decidir dirigir-se cap a les terres garriguenques per aixecar la que seria la mesquita més important i més gran del seu regne musulmà en aquest punt del Mig del Món, car la importància que assolirien de tenir-la aixecada just aquí, els feia creure que finalment podrien dominar-ho tot. I és per aquest fet que, mentre anaven conquerint terres i terres, portaven amb ells una campana grossa, tota d’or massís, per tal de posar-la en el temple que pensaven erigir. I per transportar aquesta campana, de tant pesant com era, feia falta una gran munió de mules que anava seguint als guerrers en les seves conquestes.

Juncosa.

El fet, però, és que per quan els musulmans arribaven a aquestes terres amb la seva campana, els exercits cristians ja havien iniciat la lluita per tal de netejar de sarraïns tota la terra catalana, i quan s’entaularen les primeres batalles entre els dos bàndols, els moros s’adonaren que duien les de perdre i que els calia tocar retirada a corre-cuita si no volien caure presoners. I com que aquella campana d’or era molt pesada i feixuga de transportar, els alentia la retirada, així que van decidir enterrar-la ben fonda en un lloc indeterminat que només ells sabien, amb l’esperança i seguretat de que tornarien algun dia per tal d’aixecar la mesquita somiada.

Pels carrers de Juncosa.

JUNCOSA I EL MERIDIÀ DE GREENWICH

Una altra llegenda afirma que el forat del Mig del Món el van fer tècnics de l’Observatori Reial de Greenwich per senyalar el punt exacte del pas d’aquest meridià per la localitat. Aquesta creença, però, resulta injustificada, ja que aquest meridià no arriba passar per cap punt del territori de les terres catalanes.

La Plaça del Mig del Món.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.