viernes, 24 de febrero de 2017

LLEGENDES DEL PONT DEL DIABLE DE CARDONA

Cardona, a la comarca del Bages, sempre ha format part del meu cor, ja que allà vaig passar bona part de la meva infància, i és el lloc on, a cal Paperer, a les ribes del riu Cardener, vaig aprendre a estimar la natura i escoltar històries explicades sota la llum dels estels. Cardona és una vila comtal i de gran història, però també rica en llegendes, la majoria de les quals giren al voltant del seu impressionant castell o al voltant d’alguns dels personatges que l’habitaren o que formen part del seu llinatge. Hi ha però, moltes altres llegendes, i una d’elles -de fet unes quantes- giren al voltant de les restes inacabades del Pont del Diable de Cardona.

El Pont del Diable de Cardona.

ORÍGENS ROMANS LLEGENDARIS

Tot i ser una construcció de la primera meitat del segle XV, es diu que part de les pedres del Pont del Diable foren bastides molt abans pels mateixos romans que arribaren a la península segles enrere.

LA JUGUESCA ENTRE EL DIABLE I SANT JOAN

Sobre la construcció d’aquest pont, diu la tradició popular que antigament el pas del riu Cardener en aquest punt era molt perillós i més d’una vegada les seves aigües s’havia emportat aigües avall a algun vianant o romeu. A una banda del pont es trobava la capella de Sant Joan, un dels llocs més concorreguts de la zona perquè s’hi unien els camins de Solsona, San Llorenç de Morunys, Berga i Manresa amb els camins de Cardona, Calaf i Torà. En aquest indret eren molts els traginers que honoraven el sant i s’estaven de blasfemar. El dimoni, tot això s’ho mirava amb mals ulls i per aconseguir allunyar els viatgers de la capella dedicada al sant, va començar a construir, una mica més avall, un enorme pont amb el qual faria el camí dels traginers més curt i més fàcil. En algunes versions aquesta tasca era realitzada pel diable tot sol, mentre que en altres, ho feia amb l’ajuda d’un estol de dimonis, uns quants dels quals carregaven pedres des del Montseny o Montserrat, mentre que els altres anaven construint el pont amb la major rapidesa.

El Pont del Diable de Cardona.

Sant Joan, en veure les males idees del dimoni, va aconseguir que el Senyor li enviés un estol d’àngels per fer un pont al costat de la seva capella. A mitjanit, quan el diable tenia la seva obra a mig fer, sant Joan ja havia acabat la seva, de manera que el dimoni va marxar cap l’infern avergonyit, tot i que hi ha qui afirma que es va amagar dins de l’interior del Pont del Diable mateix.

Altres versions d’aquesta llegenda expliquen que tot va ser una juguesca per part del diable i de sant Joan, en la qual, durant una sola nit, tots dos contrincants havien de construir un pont estable i havien d’acabar-lo abans que sortís el sol o cantés el gall. Es diu que fou Sant Joan el qui, amb ajuda dels àngels, va aconseguir acabar el magistral pont de sant Joan. Així el diable se’n va anar a l’infern, des d’on es diu que els dies de tempesta encara se sent com protesta.

El Diable.

I encara hi ha qui relaciona aquest fet a la llegenda de la Pedra Llarga de Palau-solità i Plegamans, a la comarca del Vallès Occidental; concretament a prop de la riera de Caldes, on antigament hi havia la masia de Can Cortès. Sembla ser que la mestressa d’aquest mas, sense conèixer exactament la raó d’aquesta activitat frenètica del diable, que anava carregant pedres amunt i avall, va rumiar una solució, i sens pèrdua de temps va anar al corral i va llençar una galleda d’aigua sobre el gall que dormia. L’animaló, espantat, va llençar un quiquiriquic fort i fora d’hora que va ser respost per tots els galls del veïnat, tot i que encara no era de dia. Precisament quan el dimoni gros passava per aquells voltants, carregant un pedra enorme al coll, va cantar el gall d’aquesta masia, de manera que el dimoni, pensant que ja era de dia i que havia perdut la partida, enrabiat, va llençar un renec i va deixar caure la pedra amb tal ira que quedà clavada set canes en la terra ben a prop d’aquell mateix mas.

LA DESTRUCCIÓ DEL PONT DEL DIABLE PER PART DELS CARDONINS

És evident que el Pont del Diable de Cardona mai s’acabà de construir, però no hi ha cap noticia de quin fou el motiu de que la seva obra no es finalitzés. Hi ha qui diu que aquest pont podia haver tingut fins i tot cinc o sis arcs, dels quals no queda cap rastre avui en dia.

El Pont del Diable vist des del castell de Cardona.

Una explicació popular de l’estat inacabat del pont que no té res que veure amb el diable explica que els ducs de Cardona construïren el pont amb l’objectiu de fer pagar pontatge tant als romeus que anaven al Monestir de Montserrat, la Basílica del Pilar de Saragossa o a Sant Jaume de Galicia, així com als habitants de la vila. Aquest fet va indignar els cardonins de tal manera, que en llur fúria van enrunar la part del pont que manca avui dia com a mostra de rebuig, motiu pel qual no es continuaren les seves obres i quedà inacabat.

FENT RONDINAR AL DIABLE

A finals del segle XIX i principis del segle XX els nens de Cardona s’entretenien a fer rondinar el dimoni sota les arcades del Pont del Diable que hi ha als peus del mateix poble. En realitat, el rondineig del dimoni no era una altra cosa que l’eco que retornava les pedres del pont quan es dirigia la veu cap a la seva direcció.

Recordo que quan jo vivia a Cardona, havia sentit dir que l’eco era originat per uns esperits que estaven damnats a repetir tot allò que sentien, pel que era considerat de mala educació cridar, però no sabria dir si això podria estar relacionat amb aquesta vella costum.

El Pont del Diable de Cardona.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

¡CUMPLECANSADO FELIZ!

¡Quisiera daros las gracias a todos!


La verdad, yo no suelo prodigarme demasiado felicitando a nadie por su cumpleaños, ni suelo recordar las fechas de los mismos, ni me fijo demasiado en esa pequeña esquinita de la página de inicio de Facebook que te avisa de los cumpleaños de los demás. En ese sentido soy un desastre, lo sé. Quizás por eso, cuando alguien que apenas conozco se molesta en felicitarme en mi cumpleaños, lo valoro, independientemente de que me importe poco que la gente me felicité o no. ¡No deja de ser un gesto de buena voluntad! Por otro lado, los que ya me conocéis -familia, amigos o compañeros más allegados- que me felicitéis o no, me da igual, que os querré lo mismo, ¡ya lo sabéis! En definitiva, si yo no tengo memoria, ¿para qué voy exigir que tengan memoria los demás? ¡Hay que ser justos!

¡Bueno, al meollo, que me enrollo! ¡Vaya, que bonita rima me ha salido! Sé que me he tomado mi tiempo para leerme todas las felicitaciones que he recibido; de hecho, en estos momentos, cuando escribo esto, para ser sinceros, aún no he contestado personalmente ninguno de los mensajes que he recibido por Facebook, ni creo que me haya leído la mitad de ellos, únicamente, el día de mi cumpleaños y al día siguiente, me digné a contestar las llamadas al teléfono y me leí y contesté los whatsapps que había recibido en el móvil. ¡Demasiada información de golpe! Últimamente voy saturado, y si no he contestado o no he escrito nada antes sobre todo ello es porque realmente me podía más el cansancio que otra cosa y he preferido tomarme mi tiempo, no “estresarme” demasiado. ¡Supongo que lo entenderéis!

El trabajo, los problemas y… ¡bueno, y sobretodo los problemas!, últimamente se han cobrado su precio y debo reconocer que estoy agotado en muchos sentidos. Una mala racha de ésas que nos han pasado a todos en un momento u otro y te dejan con pocas ganas de hacer nada salvo descansar. Y en situaciones así, la vida suelo tomármela con filosofía. O al menos lo intento. Pero vayan bien o mal, las cosas siempre procuro tomármelas con humor.

¡Ay, el humor! ¡El humor y la vida! ¡Qué aunque no estemos felices, nunca nos falte una sonrisa, y si nos falta una sonrisa, que al menos no nos falte la felicidad! Al fin y al cabo, la felicidad tampoco es incompatible con la tristeza, ni el hecho de estar desanimado nos deja necesariamente exentos de buen humor ni carcajadas.

Es filosofía barata, lo sé, pero la vida suele ir conformada de pequeñas alegrías y grandes tristezas y a veces de pequeñas tristezas y grandes alegrías. Hoy por hoy, esas felicitaciones que he recibido, esas felicitaciones que aún he de leer, son parte de esas pequeñas alegrías que me hacen más llevadero este pequeño temporal por el que he pasado y, aunque remitiendo ya, aún estoy pasando. Esas felicitaciones -¡Sí, sí, las vuestras!-, me han dado parte de esa alegría, esa vida y ese humor que necesitaba. ¡Muchas gracias!

Estoy cansado, sí, pero feliz. En los próximos días espero ir reactivándome… ;)
 

martes, 21 de febrero de 2017

LA LLEGENDA DEL RUC I EL CAMPANAR DE SOLSONA

Si visitem el casc antic de la ciutat de Solsona, a la comarca del Solsonès, en un punt del carrer del Castell que és conegut popularment com la Plaça del Ruc trobarem l’antic Campanar d’Isanta, que també és conegut com la Torre de les Hores. El nom d’aquesta plaça on trobem el campanar prové d’una de les celebracions més reconegudes d’aquesta població, la Penjada del Ruc, que es celebra durant les festes de Carnaval, on es rememora una de les llegendes més populars dels solsonins, que explicarem a continuació.

El Campanar d'Isanta.

Els solsonins i solsonines són coneguts popularment com mata-rucs. El motiu d’aquest sobrenom es troba en una vella llegenda de caire humorístic, de la que podreu escoltar diferents versions segons qui us l’expliqui.

Sembla ser que fa molts anys, a la ciutat de Solsona, ves saber ben bé per quin motiu, van fer fora el bisbe a cops de ceballots i, per aquest acte, Déu Nostre Senyor els va castigar amb set anys de secada. Ja podeu comptar si les van passar magres!

La Plaça del Ruc i la Torre de les Hores (Campanar d'Isanta).

Quan per fi va tornar a ploure, la mala fortuna va fer que la primera herba verda sortís dalt del campanar d’Isanta, amb tanta força i exuberància que els solsonins temeren que aquesta els esberlés el campanar. Fos com fos, per celebrar la fi de la sequera i eliminar aquella mala herba i deixar el campanar ben net, els notables de la ciutat decidiren fer pujar un ruc campanar -hi ha qui diu que era l’ase de l’alcalde- dalt de la torre, però com la porta i l’escala eren tan estretes i la bèstia no hi passava, els més entesos i espavilats de la ciutat finalment van decidir que la millor manera de pujar aquell animal era mitjançant una corriola, però no se’ls va acudir una altra cosa que penjar-lo del coll.

Així doncs, van lligar una corda al coll del ruc i el van fer pujar cap a dalt del campanar, on hi havia aquella mala herba, i mentre més el pujaven, més l’escanyaven, el que feia que ensenyés les dents. I els d’a baix que s’ho miraven anaven dient tot satisfets “Mireu! Mireu com riu el ruc de content!”.

El ruc de Solsona en un mural de la Plaça de Sant Joan.

Tot d’una, mentre la pobra bèstia agonitzava, amb la força escapant-se ja del seu cos, el ruc no va poder aguantar més la bufeta i la va buidar sobre tots els presents!

I és per aquesta feta que als solsonins encara avui en dia els diuen mata-rucs.

En motiu d’aquesta llegenda, els solsonins, fent ús del sentit de l’humor, van començar a realitzar la Penjada del Ruc a la Torre de les Hores o el Campanar d’Isanta durant les festes de Carnaval, el dissabte a la nit, lògicament, no amb una bèstia de carn i ossos, sinó amb un ruc de cartó pedra i peluix, que està dotat d’un mecanisme que serveix per simular l’última micció de la pobra bèstia de la llegenda.

El Campanar d'Isanta.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

lunes, 20 de febrero de 2017

LLEGENDES DEL CASTELL DE SANT MARTÍ DE CENTELLES

El castell de Sant Martí de Centelles es troba situat dins del terme municipal del mateix nom, a la comarca del Moianès. Malgrat que la major part de l’estructura d’aquesta edificació que es conserva és dels segles XV i XVI, el castell ja existia, amb el nom de castell de Sant Esteve, l’any 898, actuant com castell fronterer, i és un dels exemples més importants de fortificació medieval de Catalunya.


LA DEFENSA DEL CASTELL DE CENTELLES

Feia molt temps que la noble família de Centelles estava assetjada dintre del castell per un gros estol de moros i no trobava manera de desfer-se’n. El castellà tenia una filla molt preciosa. Un dels seus patges se’n va enamorar perdudament i bojament, tant que, no podent resistir el foc amorós que sentia, va demanar-la al seu pare. Aquest, indignat per tal gosadia, el volia fer penjar; però es detingué, puix, com que era jove i brau, bon goig se’n podria veure per a la defensa del castell.


La negativa del cavaller no va pas fer minvar l’amor del patge, que com més anava més s’encenia. El noble decidí fer una proposició al seu servent; fou donar-li la mà de la seva filla si en el terme d’un any aconseguia salvar el castell del setge sarraí; però si no ho aconseguia el faria penjar. El patge s’hi avingué. Va provar moltes maneres de defensa per tal d’alliberar-se dels moros; però totes eren inútils i com més provava aquells es feien més forts i atacaven amb més fúria. El terme de temps ja era a punt d’expirar i la situació no millorava.

El patge tingué una idea, que posà a la pràctica com darrer recurs. Prengué cent moltons d’un ramat que el castell conservava i posà al cap de cada un una grossa teia i un vespre els va aviar tots muntanya avall. Els moros, en veure aquella munió de flames que estava a punt de caure’ls al damunt, van fugir a la desbandada, abandonant al camp armes i bagatge i deixaren lliure el castell. El patge, en premi per la seva ardidesa, rebé la mà de la donzella. El castell, que fins aleshores s’havia dit de Sant Martí, prengué el qualificatiu, no pas de Centelles, com escriuen i diuen els savis, sinó de cent teies, com diu el poble, en record de les cent teies que els moltons portaven clavades a les banyes.


Hi ha una variant que agafa el fet en sentit invers. Els qui estaven encastellats eren els moros, i els cristians els assetjaven volent-los treure del castell; però no podien aconseguir-ho per més esforços que feien. Un dia sant Martí, antic patró de la cavalleria catalana abans d’ésser-ho sant Jordi, i segons altres sant Miquel, capità de les forces del cel, volgué protegir els cristians i es valgué de l’ardit explicat.

EL TÚNEL SECRET DEL CASTELL DE SANT MARTÍ DE CENTELLES

És creença molt estesa que l’avenc dit de Centelles, que es troba prop del castell, és tan pregon que té una sortida al peu del riu Congost. Els castellans se’n serviren més d’una vegada per proveir el castell de queviures quan aquest era assetjat per fam, puix que també se’n conta la llegenda del setge per la gana.


EL TRESOR DEL CASTELL DE SANT MARTÍ DE CENTELLES

El tresor del castell de Centelles és guardat per uns encantats, brilla a les nits -de vegades fent només unes llumenetes, de vegades com un sol- i, tanmateix, quan hi acut l’home intrèpid, no troba ni tresor, ni encantats ni castell.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies del castell de Sant Martí de Centelles, que us poden servir per complementar aquesta llegenda.

























Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

domingo, 19 de febrero de 2017

LLEGENDES DEL CASTELL DE MONTBUI

El Castell de Montbui és un castell medieval, que ja és esmentat i documentat l’any 987, situat al cim del turó del Castell de Montbui, dins del terme municipal de Bigues i Riells, a la comarca del Vallès Oriental, tocant el límit dels municipis de Caldes de Montbui i Sant Feliu de Codines. Aquest castell, al costat del qual també trobem la petita ermita de Sant Mateu de Montbui, una antiga església parroquial preromànica, és l’origen de diverses llegendes.

El castell de Montbui.

LA CONQUESTA DEL CASTELL DE MONTBUI

Segons explica una llegenda, de la que existeixen diferents variants, antigament el castell de Montbui era ocupat per un poderós rei moro que es deia Sussa -o Mussa, en altres versions-, que tenia vuit-centes dones. Sabedor que els cristians s’acostaven al castell per atacar-lo, ideà un procediment nou i pintoresc per combatre’ls, i reuní tots els bous de la rodalia amb l’intent de bornar-los contra l’exèrcit cristià. Aquest rei moro tenia un general de confiança -en algunes versions es tracta només d’un esclau- que li segava l’herba per sota peu desitjós d’erigir-se rei en el seu lloc i quedar-se amb l’harem, i aquesta finalitat va anar a trobar el cabdill cristià, que hi ha qui diu que era el duc de Montcada, i el previngué de la manera com aquests serien atacats mitjançant el subterfugi ideat pel seu senyor.

El castell de Montbui.

Els dos exèrcits es van trobar en una gran esplanada que hi ha entre el turó de Montcada i el poble de Cerdanyola, cap el cantó de tramuntana. Els cristians, previnguts pel traïdor general moro, es van apinyar tots formant un triangle amb els angles molt aguts; els guerrers s’atapeïren tant com van poder per fer impossible que cap moro ni cap bou poguessin passar entre soldat i soldat ni entrar dintre del clos format per ells, i plantaren a l’entorn tot de llances, estaques i estris punxants, i amb les llances i piques van esperar l’atac de la bouada, que en acostar-se als cristians veieren que es punxaven i van recular contra aquells que els havien atiat. Aleshores els cristians caigueren damunt de la host mora i feren una estossinada en la qual moriren la major part de tots ells, entre ells el propi rei Sussa, donant la victòria a l’exèrcit cristià. A partir d’aquell dia, el paratge on tingué lloc la batalla i bèsties i moros foren anorreats és conegut amb el nom de Pla de Matabous.

El castell de Montbui.

Acabada la batalla, el general traïdor tornà cap al castell de Montbui i féu saber a les vuit-centes dones del difunt Sussa que havien quedat vídues, i que ell passava a ésser el rei i amo del castell i que també es disposava a ésser el marit de totes elles, si el volien per tal. A l’escoltar aquelles noticies, tot foren plors i gemecs i les dones decidiren esperar un dia per determinar-se. L’endemà mateix feren saber al nou senyor que totes es disposaven a ésser les seves mullers, i proposaren fer una gran festa per celebrar noces. Aquella mateixa tarda, al pati del castell van celebrar un joc de canyes -un joc de lluita on es simula un combat-, en el qual les vuit-centes dones van prendre part, armades cada una d’una canya, que esgrimien i jugaven amb molta gràcia i enginy. Tot d’una i mentre llur marit i tots els seus estaven embadalits mirant aquell espectacle, van trencar les canyes pel mig, tragueren una llança de dintre i van emprendre-les contra els moros que havien traït al seu rei, que sorpresos no varen tenir esma de reaccionar, i confosos i esmaperduts es van deixar matar com a mosques; un dels primers en morir fou el nou rei traïdor de Sussa. Les dones no s’havien volgut sotmetre al nou senyor!

Quan els cristians van saber d’aquell desgavell, dirigint-se al castell se’ls van tirar al damunt, i mataren els pocs moros que encara hi quedaven, donant la llibertat a les vuit-centes vídues, convertint-se ells en els amos del castell. Una versió explica, però, que les dones musulmanes de l’harem, amb la voluntat de no abandonar la terra als infidels cristians, no volgueren abandonar el castell, convertint-se en pedres de la muralla per guardar-lo per sempre més.

Les vuit-centes donzelles es convertiren en pedres de la muralla...

D’aquesta llegenda, però, hi ha diferents versions. Una d’elles conta que després de molts anys de tenir els moros el castell van arribar a entaular certa amistat amb els cristians, els quals un dia es van oferir per fer en el pati del castell una festa cristiana que havia d’agradar-los molt, i aquesta festa fou el joc de les canyes, que va acabar exactament igual al joc de les canyes atribuït a les vuit-centes dones de Sussa, amb tots els moros morts, i els cristians erigint-se com amos únics del castell..

I en una altra variant expliquen que al joc de les canyes també intervingueren uns bous que, ben ensinistrats, arribada l’hora de la brega, atacaren furiosament els moros i en feren un estrall. De la intervenció dels bous a la facècia derivà el nom del castell de Montbui i de la propera població de Caldes de Montbui..

El castell de Montbui.

EL GORG DE LES DONZELLES

Una llegenda afirma que el rei moro del castell de Montbui, tot i haver estat desposseït del castell, no per això va perdre el domini dels pobles de la contrada, ans el contrari. Després de que fos desposseït del seu castell, el caràcter d’aquell rei moro que fins llavors havia tingut un tarannà benèvol, s’enfosquí i exigí que anualment se li entregués l’odiós tribut de cent donzelles cristianes, sota l’amenaça que de no fer-ho cauria sobre els pobles tota llur fúria. Vivia en una cova de Vallderrós, coneguda com la cova del Moro, al terme de Riells, a prop de la riera de Tenes, i allí es feia portar el tribut de les dissortades joves.

Un any, mentre les ploroses nines que havien estat escollides per tant deshonrós tribut  feien via acompanyades de llurs guàrdies, cap a la cova del rei moro passant per la vora dels alterosos cingles que voregen la riera (coneguts com els Cingles de Bertí), va desencadenar-se una terrible tempesta que semblava endur-s’ho tot. Preses per la por, les pobres donzelles, en passar per la vora d’un gorg d’aquella zona, preferint abans la mort que l’ultratge que els esperava, es van llançar totes elles cingle avall i anaren a caure dintre el gorg. Des d’aquell dia, aquest gorg seria conegut amb el nom del Gorg de les Cent Donzelles o Gorg de les Donzelles.

LA FILLA DEL SENYOR DE CALDES

El Gorg de les Donzelles també és conegut amb el nom del Gorg de la Donzella, en singular.

Restes de la torre del castell de Montbui.

La llegenda explica que una de les filles del senyor del castell de Montbui, resta com encantada al fons d’aquest gorg, on encara hi és, i que no en podrà sortir d’ell fins que haurà teixit i filat les dotze camises que li van deixar les seves germanes per fer una corda prou llarga, nuada amb les dotze camises esmentades, que li facilitaren l’escapada de la torre on llur pare l’havia reclòs, tot i que no se’ns explica el motiu d’aquest càstig. Per això, si algú tira una mica de fil al gorg, podrà sentir una veu molt pregona que demana: “Tireu-ne més! Tireu-ne més!” És la veu de la donzella, que vol teixir les dotze camises necessàries per poder-se desencantar.

LA MINA SECRETA DEL CASTELL DE MONTBUI

S’explicava que antigament una mina secreta unia el castell de Montbui amb el castell de Rocafort, a la veïna comarca del Bages.

El castell de Montbui.

LES BRUIXES DEL CASTELL DE MONTBUI

Es considerava que les ruïnes del castell de Montbui era mansió de bruixes i cau de feristeles.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies del castell de Montbui i l’ermita de Sant Mateu de Montbui, que us poden servir per complementar aquesta llegenda.

El castell de Montbui.

El castell de Montbui.

El castell de Montbui.

El castell de Montbui.

El castell de Montbui.

El castell de Montbui.

El castell de Montbui.

El castell de Montbui.

L'ermita de Sant Mateu de Montbui.

L'ermita de Sant Mateu de Montbui.

L'ermita de Sant Mateu de Montbui.

L'ermita de Sant Mateu de Montbui.

L'ermita de Sant Mateu de Montbui.

L'ermita de Sant Mateu de Montbui, interior.

L'ermita de Sant Mateu de Montbui.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.