miércoles, 1 de noviembre de 2017

LA LLEGENDA DEL CASTELL DE COLL DE SOM

El castell de Coll de Som és una fortalesa del segle XIX, que fou utilitzada durant les Guerres Carlines i la Guerra Civil. Localitzada dins del terme municipal de Benifallet, a la comarca del Baix Ebre, està situat a la cota més alta del Coll de Som (251 m), des d’on es domina una àmplia vista panoràmica de la vall de l’Ebre, just per sobre de l’Assut de Xerta. D’aquesta fortificació actualment només en resten runes, quedant en peu les restes d’alguns murs de maçoneria ordinària arrebossada amb carreus a la base i espitlleres, i les cantonades dels mateixos, formant tot el conjunt un recinte petit i estret. La seva localització l’ha volgut convertir en centre o part d’una antiga vila medieval desapareguda.

El castell de Coll de Som.

En el lloc estratègic on actualment descansen les runes del castell de Coll de Som, de molt difícil accés, car no hi ha camí ni sender per arribar-hi fàcilment, convertint-lo en un veritable niu d’àguiles, algunes persones han volgut situar l’antiga vila medieval de Som, la existència de la qual vindria avalada pel fet que, per la superfície de la zona d’aquesta muntanya s’han trobat diferents fragments de ceràmica ibèrica, àrab i moderna.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies de les restes del castell de Coll de Som, i d’algunes de les vistes que des d’aquell castell s’albiren.

El castell de Coll de Som.

El castell de Coll de Som.

Restes del castell de Coll de Som.

Restes del castell de Coll de Som, amb vistes al riu Ebre.

Restes del castell de Coll de Som.

Restes del castell de Coll de Som.

Restes del castell de Coll de Som.


Restes del castell de Coll de Som.

Restes del castell de Coll de Som.

Vistes des del castell de Coll de Som de l'Assut de Xerta.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

martes, 31 de octubre de 2017

LLEGENDES DE L’ASSUT DE XERTA I EL MOLÍ DE L’ASSUT

L’Assut de Xerta és una antiga presa d’origen incert que fou construïda en diagonal al llarg d’uns 375 metres de banda a banda del riu Ebre. Situada just en mig del punt on es troben el límits dels termes municipals de Xerta, Tivenys i Benifallet, a la comarca del Baix Ebre, aquesta construcció consta de la presa o resclosa -l’assut pròpiament dit-, i les seves construccions annexes: els espigons, l’antic Molí de l’Assut, una vella fàbrica de farina abandonada i l’actual central hidroelèctrica. Són, precisament la vella resclosa i l’antic Molí de l’Assut, els protagonistes d’algunes de les llegendes que us explicarem a continuació.

El Molí de l'Assut, convertit en castell per la llegenda.

ORÍGENS LLEGENDARIS DE L’ASSUT DE XERTA

Diu una llegenda que, quan els antics romans vingueren a la Península Ibèrica, van construir una resclosa just en el punt on avui en dia hi ha l’Assut de Xerta per tal de dificultar el tràfec fluvial per l’Ebre. D’aquesta manera aconseguien el controlar totes les embarcacions que passaven per aquest punt, ja fos que portessin mercaderies o enemics.

L'Assut de Xerta, amb la població de Xerta al fons.

Altres llegendes, que ens remunten a temps més propers, i que també esdevenen hipotètiques teories, asseguren que el primer assut fou construït durant els primers temps de la dominació islàmica d’aquestes terres, per tal de poder canalitzar l’aigua a les sèquies de reg, i és molt possible que en aquesta llegenda hi hagi part de veritat.

Aquesta última llegenda, possiblement també aniria lligada amb l’origen llegendari del Molí de l’Assut, que també s’atribuïa als musulmans, i que explicarem a continuació.

L’ORIGEN LLEGENDARI DEL MOLÍ O CASTELL DE L’ASSUT

El Molí de l’Assut fou construït per la ciutat de Tortosa l’any 1575. Aquest molí fou una construcció industrial de l’època de Renaixement català que utilitzava el sistema de regolf per moure els seus mecanismes de rodes dentades i turbines i està ubicat al mig de les aigües del riu Ebre.  Inicialment va ser un molí de farina que aprofitava de la corrent del riu per treballar, fins que a principis del segle XX s’hi instal·là una fàbrica d’electricitat, tot i que avui en dia es troba pràcticament abandonat i en molt mal estat de conservació. En l’imaginari popular, aquesta construcció, en el seu origen, va esdevenir no un molí, sinó un castell amb la seva pròpia llegenda.

El Molí de l'Assut, part posterior.

La llegenda, recollida per Joan Amades i Gelats (1890-1959), explica que temps enrere els moros volien fer un castell enmig del riu Ebre i que no se’n sabien sortir, car en venir el corrent un xic fort, s’ho emportava tot. Els millors savis moros de l’època havien donat llur parer sense sortir-se’n. Un pagès cristià, però, digué que si fos ell l’encarregat de l’obra la faria de tal manera que l’aigua no se l’emportaria. Els moros, en to burleta, va preguntar al camperol com s’ho faria, i aquest digué que faria com una socolada que fes una punxa ben aguda pel cantó de riu amunt, perquè, quan baixés el corrent fort, l’aigua es partís i perdés força. Els moros ho feren així i el corrent mai no s’emportà el vell castell ni l’actual molí. Moltes vegades l’aigua ha estat tan forta que ha cobert completament la construcció. Però en tornar la corrent al nivell normal, aquesta sempre ha aparegut intacta.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies del Molí de l'Assut i l’Assut de Xerta, que vàrem prendre durant la nostra visita per les terres de l’Ebre, que espero que serveixin per il·lustrar millor ales llegendes que us hem explicat.

L'Assut de Xerta i el Molí de l'Assut.

El canal esquerre de l'Assut de Xerta i el Molí de l'Assut.

El Molí de l'Assut.

El Molí de l'Assut.
 
La central hidroelèctrica de l'Assut de Xerta.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

domingo, 29 de octubre de 2017

LA SIRENA DE SÒL DE RIU O SÒL-DE-RIU

La desembocadura del riu de la Sénia, coneguda com Sòl de Riu o Sòl-de-riu, marca el límit de la costa de  les comarques del Montsià, a Catalunya, i el Baix Maestrat, al País Valencià, sent aquest riu la frontera natural que separa aquestes dues comarques fins arribar a varis kilòmetres a l’interior. En el punt català on costa i mar s’ajunten, arriben els límits de la població de les Cases d’Alcanar, dins del municipi d’Alcanar, que té una amplia tradició marinera, dins de la qual hi ha inclosa la llegenda de la sirena de Sòl de Riu.

Sòl de Riu o Sòl-de-riu, la desembocadura del riu de la Sénia.

Antigament, la manca d’aigua corrent a les Cases d’Alcanar propiciava que les dones anessin a fer la bugada a la desembocadura del riu de la Sénia, l’anomenat Sòl-de-riu, indret que es caracteritzava per la seva aigua neta, un espai natural ubicat just a la frontera entre Catalunya i el País Valencià. Segons explicaven, les mestresses que anaven allà, en varies ocasions havien sentit la veu bonica i melodiosa d’una sirena cantant. Fins i tot els, els mariners de les Cases d’Alcanar que navegaven per aquesta zona sembla ser que l’havien contemplat, ressaltant tant la dolcesa de la seva veu com del seu físic, descrivint-la com una dona bellíssima que tenia una cua llarguíssima de molts colors, i uns ulls d’un color blau tan brillant que il·luminaven tot el que la sirena veia. Tot i que la tradició no fa esment del caràcter d’aquesta criatura, hi ha qui diu que cantava per encantar els homes, que atrets per la seva veu i la seva bellesa se li acostaven. Sembla ser que en honor a ella s’havia compost una cançó de la qual no en consta cap referència escrita.

Sirena (Il·lustració de Victor Nizovtsev).

No hi ha cap referència que pugui determinar l’origen exacte d’aquesta llegenda. Tanmateix, sí que es pot afirmar que des del segle XIX s’explicava i formava part de la tradició marinera de la població d’Alcanar. Persones centenàries, actualment, recorden haver-la escoltat dels seus avis, nascuts en aquesta època. No obstant això, avui en dia és desconeguda pel públic en general, malgrat haver estat recollida per autors com Joan-Josep Sancho o Agustí Bel.

Sòl de Riu, entre les comarques del Montsià i el Baix Maestrat.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies que vàrem prendre de Sòl de Riu o Sòl-de-riu, durant la nostra visita per les terres de l’Ebre, que espero que serveixin per il·lustrar millor aquesta llegenda que us hem explicat.

Sòl de Riu a tocar de mar.

Sòl de Riu, zona natural protegida.

Sòl de Riu: si no hi ha aigua, hi ha platja...

A tocar de mar...

Entrant al Baix Montsià.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA LLEGENDA DE LA SERENA

Si visitem la vila de Gandesa, al municipi del mateix nom, a la comarca de la Terra Alta, i passem pel carrer Miravet, en un mur del mateix descobrirem una curiosa escultura metàl·lica que fa referència a la llegenda de la Serena, anomenada també com Cerena o Çerena. Aquesta criatura, pervivència de les antigues sirenes gregues que eren meitat dona i meitat ocell, és un monstre femení que, segons la tradició terraltenca, s’amaga en les properes serres de Pàndols i de Cavalls -repartides entre les comarques de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. Coneguem la seva llegenda…

La Serena, Gandesa.

LA SERENA EN LA TRADICIÓ ORAL DE LA TERRA ALTA

Diu la llegenda, que entre serres boscoses i rocoses de les serres de Pàndols i Cavalls s’amaga la Serena, una monstruosa criatura mig dona mig ocell, a la que es descriu com una preciosa dona de llarga cabellera d’un to rogenc, que com a boca té un bec petit i corbat, i dues grans ales de plomatge marró a les extremitats superiors, que acaben amb unes garres de moixó idèntiques a las que es troben als seus peus.

La serra de Pàndols.

Sembla ser que la Serena només sortia les nits de lluna plena, i d’aquí que en el vocabulari s’utilitzi aquest nom per designar les nits clares. Mai ningú va testimoniar haver-la vist, però se sabia que les nits de pleniluni atreia amb la dolçor de la música de la seva arpa als homes incauts que trescaven per aquestes muntanyes.  Aquests, atrets pel so dolç del seu instrument, no dubtaven en apropar-se cap a ella encisats, i queien sotmesos als seus peus, en un estat de somnolència del qual no tornarien a despertar mai més.

La serra de Cavalls.

Segons la tradició oral ebrenca, la Serena gandesana originalment hauria estat una bella jove que es va transformar en la criatura monstruosa després de sofrir un rebuig amorós, sense especificar-se més detalls d’aquesta història. Arrel d’aquest fet, però, passaria a convertir-se en un ésser fantàstic de característiques luxurioses i venjatives que enganya als homes a través de la seva música, focalitzant-se la seva descripció molt més en la ferotgia del personatge i el temor que representa el seu físic, que no pas amb la càrrega o connotacions eròtiques de la seva figura femenina. De fet, en el context terraltenc, la Serena era empleada per espantar als més menuts, als qui se’ls amenaçava dient-los que, si no es portaven bé, se’ls enduria la bèstia, i sovint també se la descrivia com una bèstia ferotge, una autèntica depredadora que atacava els ramats dels pastors.

L'atac de la Serena.

L’ORIGEN CULT DE LA SERENA

La Serena, Cerena o Çerena és un ésser descrit en alguns bestiaris catalans, datats entre els segles XIV i XVI, on conjuga la bondat i malesa que podia tenir una dona segons l’imaginari medieval. El contingut al·legòric i moralitzador d’aquesta criatura reprova l’atracció per la bellesa i castiga els homes amb la mort quan es senten atrets per la seva música o encants, en una història que perseguia un discurs moralitzador on es desaprovava la luxúria, el plaer, la fantasia sexual i la bellesa.

La serra de Pàndols.

En aquests bestiaris, la Serena podia tenir tres formes, la de mig dona mig peix (la tradicional sirena marina), la que és mig dona mig cavall, o la que és mig dona mig ocell, equivalent a les sirenes mítiques gregues. A continuació es detalla la descripció d’aquestes última en un dels mencionats bestiaris:

“E quela que és mig oçell e mig fembra fa un ço de arpa tant dolç que tothom ve a hoir volenterós aquel ço, e plau ha hom tant, que adormse tot qui·l va a hoir; e axí matex aquesta serena l’osiu. […] Aquestes serenes podem nós acomparar a les àvols fembres, vills e de vil conditió, que enganyen als hòmens los quals se anamoren d’elles, y és per belea de cos, [o per belles paraules que elles los diuen], o per paraules ingenioses que·ls diguen, ho en altra manera que elles puguen enganyar a l’home; leshores l’ome se pot tenir per mort. [Car, sí s’és que, quant a Déu, mort és si les creu]; així com diu en algun loch: qui tothom qui lexa la amor de Déu per amor de la fembra, pot dir verament que és en mal port arribat; e si per son peccat mor en aquell estament, pot ben saber que serà perdut en cos e en ànima”

La Serena.

A finals dels anys 1970 eren poques les persones que coneixien la llegenda, ja fos en el seu origen culte o de tradició oral. Fou el gandesà Mateu Aubà qui s’interessà en recuperar aquest ésser mític, davant la possibilitat que pogués perdre’s. Unes dones grans del poble li transmeteren aquesta història, però tanmateix, no van poder-li detallar tots els aspectes concrets de la fisonomia física del personatge.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies que vàrem prendre durant la nostra visita a Gandesa i les serres de Pàndols i Cavalls, que espero que serveixin per il·lustrar millor aquesta llegenda que us hem explicat.

La serra de Pàndols.

Roques dels Estrets, a la serra de Pàndols.

Els Estrets de la Serra de Pàndols i el riu Canaletes.

El riu Canaletes per la serra de Pàndols.

El sol es pon sobre la serra de Pàndols.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

sábado, 28 de octubre de 2017

LA LLEGENDA DEL CASTELL DEL REI O DE PILAT

El castell del Rei de Tarragona, conegut tradicionalment com castell o torre del Pretori o de Pilat, és un castell d’època romànica del segle XII que es troba a la ciutat de Tarragona (a la comarca del Tarragonès), tot i que la veu popular li atribueix una antiguitat força superior que l’equipara a la de les restes romanes de la ciutat, ja que, efectivament, fou, en gran part, el resultat de la rehabilitació d’una gran construcció romana que havia format part del fòrum provincial. En l’imaginari popular, aquest castell està lligat a l’emblemàtica figura de Ponç Pilat, governador de la província romana de Judea que, segons els Evangelis, condemnà Jesús a morir a la creu per les demandes dels grans sacerdots del temple, després de rentar-se’n les mans. A causa d’aquest crim, la llegenda convertí a aquest funcionari romà en una figura damnada.

El castell del Rei o de Pilat.

LA LLEGENDA DE PONÇ PILAT

Segons la tradició, un cop sacrificat Jesús, el cèsar Tiberi manà posar pres a Pilat i l’envià a Tarragona. Com a presó li destinà el castell que encara avui es conserva i que porta el seu nom. El cònsol de Judea restà molts anys allí sense veure cel ni terra , fins que va morir l’emperador Tiberi, que l’havia condemnat.

Ponç Pilat.

No podia treure per res el cap a la finestra perquè els tarragonins l’increpaven i apedregaven. No trobà qui el volgués servir; sols es prestaren a fer-ho veïns de Sarral (a la comarca de la Conca de Barberà), i per aquest motiu els habitants d’aquesta població són qualificats de jueus. Tenia les mans tacades amb sang del Redemptor; per més que se les rentés no se la podia treure i es passava dies i dies sencers rentant-se i fent-se rentar pels seus servents. No tan sols tenia sempre les mans roges de sang, ans àdhuc tacava les coses que tocava. A les parets de la construcció es veuen algunes petites taques de color indefinit, les quals hom creu que són de sang de les mans del mal jutge.

Tenia les mans tacades amb sang del Redemptor...
Mort Tiberi, Pilat fou deixat en llibertat i se’n va anar vagant pel món, escarnit, rebutjat i apedregat de tothom, que l’aporrinava en veure’l i reconèixer-lo per les taques de les mans, que no podia dissimular. Segons una tradició, va morir ofegat al riu Segre en un revolt de prop de Ponts (a la comarca de la Noguera), mentre tractava de rentar-se les mans. Una altra tradició diu que era fill d’aquesta població, d’on de molt petit va passar a Roma per a obtenir fama i renom, fins al punt d’assolir el càrrec de cònsol de Judea. Els pontsetins són, per aquesta creença, tinguts com a falsos i traïdors i és corrent per la contrada la dita “De Ponts, n’era Pilats”.

Una altra tradició el fa arribar fins l’estany pirinenc de Guils (a la comarca de la Cerdanya), on, en voler-se rentar les mans i mirant la fons del llac, hi veié representada l’escena del Calvari. Desesperat, es tirà a les aigües de l’estany. En rebre el cos del mal jutge, les aigües mai més no criaren peix i prengueren un tuf i una sentor que encara de vegades se sent. També es creu que una vegada cada any es veu travessar amb el cap cot i consirosa la seva figura i es veu representada al fons de les aigües l’escena del Calvari.

Detall de la façana del castell.

El castell per la seva estada restà maleït i tothom qui l’habità més tard fou pres de forta malastrugança i dissort, tant que ningú no vol habitar-lo i és destinat a presó.

Segons una altra variant, Pilat és fill de Tarragona. Quan Jesús era clavat en creu preguntà què s’havia fet de Pilat i digué que, mentre món hi hauria, la llei catòlica podia ésser prima a Espanya, però que mai no cauria, i féu construir la catedral amb la seva santíssima Mare i els dotze apòstols.

La torre de les Monges i part de les muralles de Tarragona.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies que vàrem prendre durant la nostra visita nocturna al castell del Rei o de Pilat, que espero que us serveixin per il·lustrar millor aquesta llegenda que us hem explicat.

El castell del Rei o de Pilat.

Portal del castell del Rei o de Pilat.

El castell del Rei o de Pilat.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

jueves, 19 de octubre de 2017

LA LLEGENDA DE LA PUNTA DE LA GALERA DE PALAMÓS

Tot just al peu del promontori rocós on es troba el Far de Palamós -en la mateixa vila de Palamós, a la comarca del Baix Empordà-, conegut com la Punta des Molí o Punta de sa Galera, trobem una roca que és coneguda popularment com sa Mà des Gegant i, a uns 25 metres mar endins, podem veure la peculiar formació rocosa coneguda popularment com la Galera o sa Galera. L’origen d’aquest rocam que descansa arran de mar, és explicat amb una bella llegenda popular que ens transporta a més de dos mil anys enrere...

La roca de la Galera, davant la costa de Palamós.

Diu la llegenda que fa dos mil anys, en el terme del que avui és Sant Antoni de Calonge, en el terme municipal de Calonge, i just en el lloc que avui dia es troba l’ermita i les restes de l’antic monestir de Santa Maria del Collet, hi havia una vil·la romana on vivien uns masovers que tenien una única filla, la més bella i llesta de tota la contrada de la badia de Palamós. Tantes eren les virtuts que tenia aquesta noia, que tots els joves de les vil·les properes la festejaven.

No gaire lluny d’allà, a les ruïnes del poblat ibèric que hi ha vora la platja de la cala del Castell, en el municipi de Palamós, hi vivia un gegant. Un dia, tot caçant, el gegant va veure la jove noia i quedà corprès per la seva bellesa, de manera que se n’enamorà a l’instant.

No es sap ben bé com, però al poc temps el gegant començà a parlar amb la noia, i cada dia que passava les trobades entre els dos eren més freqüents i les xerrades informals del principi s’anaren convertint en carantoines i converses d’enamorats.

La roca de la Galera i la roca de la Mà del Gegant.

Els pares de la jove no veien aquesta relació amb bons ulls perquè el gegant estava molt més acostumat a tractar amb llops i guineus que no pas amb persones i, a més, de fer de pagès, que era del que ells vivien, no en tenia ni idea. Però a la filla, aquell noi li feia peça i contradient les indicacions dels seus pares el continuà veient d’amagat.

Al cap d’unes setmanes, la pubilla del Collet i el gegant foren vistos festejant sota una olivera. Això enfurismà el pare de la noia, que decidí enviar a la seva filla a casa d’uns parents d’Empúries, confiant que l’absència refredés l’estimació dels dos amants. En el fons, malgrat les seves queixes, la noia, per respecte als seus progenitors es mostrà conforme amb la decisió que aquests havien pres.

Dos dies més tard una galera que enfilava la costa va recollir a la noia a la platja del Collet. Quan al gegant li va arribar la notícia de que s’enduien la noia, ple de fúria i tristesa, va anar corrent fins aquell punt on avui en dia hi ha la vila de Palamós, just a la punta del penyal rocallós on avui en dia hi ha aixecat el far. Allí, en la seva desesperació, començà a ajuntar pedres i còdols fins a formar un promontori que li servís de guaita per veure passar el vaixell, i quan l’albirà, va agafar un d’aquests còdols i va posar-lo en un mandró que duia a propòsit. Quan la galera fou a prop, començà a llençar còdols contra ella.

La roca de la Galera de Palamós.

Els primers rocs varen caure a l’aigua, però després d’uns intents fallits, les pedres començaren a fer blanc en alguns mariners i finalment en el timoner. Sense pilot, la nau on anava la noia començà a anar a la deriva.

Quan el gegant veié la nau a un tir de ballesta cregué arribada l’hora de la seva venjança i, prenent arrencada,  intentà arribar a la galera d’un salt potent per entrar-hi a l’abordatge. Però la sort no li fou propícia. Ja fos perquè errés el peu o ja fos perquè no hagués calculat bé la distància, el cas és que el gegant va caure al mar, entre la galera i el rocam, i va morir trinxat desesperadament, víctima de la seva imprudència. I així, tant els tripulants de la galera, com el gegant i la noia, moriren aquell dia allà i quedaren convertits en escull.

La gent de la vila de Palamós encara creu endevinar la forma d’una galera en l’escull de la punta del Far de Palamós, que porta el nom de sa Galera, i creu endevinar la mà del gegant sota el Far de Palamós, en una gran roca granítica solta de grans dimensions que és coneguda com sa Mà des Gegant. D’aquesta manera hi ha qui diu que el gegant encara ensenya el puny clos, amenaçant de caure sobre l’imprudent que s’atreveixi a passar a prop de la galera, sobretot de les barques que s’hi apropen.

La Galera de Palamós.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.