lunes, 31 de octubre de 2016

LA LLEGENDA DE SANT LLOP

El Turó de Sant Llop, de 223 metres d’alçada sobre el nivell del mar, és el punt més alt del cràter del volcà de la Crosa, a prop del petit nucli urbà de Sant Dalmai, pertanyent al municipi de Vilobí d’Onyar, a la comarca de la Selva. Just en aquest punt, rodejat d’un bosc d’alzines sureres i de roures, podem trobar l’ermita fortificada de Sant Llop, avui en dia molt deteriorada, tot i que l’edificació encara es manté dempeus. Aquesta ermita és un recordatori a la figura de Sant Llop, sant a qui la tradició popular atribuïa la protecció dels ramats precisament contra els animals del qual li ve el nom, així com als problemes derivats del coll i la gola. Tot plegat, aquesta va ser una petita excursió que ens va servir com excusa per fer un petit recordatori d’algunes d’aquestes llegendes que anem recollint dels llocs que anem visitant.


L’origen de l’edificació de l’ermita fortificada de Sant Llop podria remuntar-se al segle IX o X, tot i que no s’ha localitzat documentació escrita del mateix fins el segle XIII. Sembla que originàriament, o si més no en determinades èpoques, l’ermita estava dedicada a San Abdó i Sant Senén, i possiblement va servir també com a guaita de defensa i fortificació. Aquesta situació en una alçada privilegiada, li va permetre tenir un breu període de tímida resurrecció a finals del segle XIX, quan va formar part de la xarxa de telegrafia òptica de l’exèrcit que anava de Barcelona a la Jonquera. D’aquesta època data el fossat defensiu i la torre de rajols bastida damunt de l’espadanya de l’edificació. Durant la Guerra del Francès, pels volts de 1808, la imatge de Sant Llop fou traslladada a l’església de Sant Dalmai, d’on va desaparèixer durant la Guerra Civil de 1936-39.


Des d’aleshores, mig enrunat, Sant Llop s’ha mantingut com a una edificació fantasmagòrica que domina tot el pla de la Selva, des de Girona fins Hostalric.

SOBRE SANT LLOP COM PROTECTOR DELS RAMATS I LA GOLA

Antigament, la festivitat de Sant Llop es celebrava el dia 1 de setembre, amb retoc de campanes i una missa, on acudien especialment totes aquelles persones que estaven afectades d’algun mal de la veu, ja fos mudesa, quequeig, o simple afonia o mal de coll. Això era així perquè Sant Llop era considerat el protector dels pastors i els seus ramats, ja que es creia que aquest sant tenia la facultat d’espantar els llops que atacaven els animals, així com de protegir contra els problemes del coll i la gola, incloent-hi l’afonia, el quequeig i la mudesa; aquest últim fet no era pas casual, doncs com veure’m més a baix, la creença popular també atorgava als llops cert poder sobre la veu d’aquell que se’n trobava un.


Durant la diada d’aquest sant, les pageses feien el pastís, una coca triangular o uns panellets que eren anomenats de Sant Llop. Amassats amb farina de blat, civada i ordi, tres ous, i tres cullerades de sal, hi havia la creença de qui se li donava aquest pastís, coca o panellets al primer captaire que trobessin, la família quedaria lliure de tot tipus de mal que afectés la veu durant un any sencer.

UNA CREENÇA MÍTICA SOBRE EL LLOP

El poder de Sant Llop sobre els llops i els mals que afectessin al coll o la veu, no era casual, ja que antigament hi havia la creença, molt estesa, de que els llops podien fer perdre la veu d’aquell a qui es trobaven en el seu camí, per impedir que pogués demanar ajuda.


Ara bé, si bé és cert que es deia que si un llop veia a un home, aquest quedava mut, i en certes ocasions fins i tot es deia que aquest quedava paralitzat de l’ensurt, a mercè de la fera si així ella ho decidia, també és cert que es deia que passava al revés: si un home veia un llop abans de que aquest el veiés a ell, era la fera qui quedava muda, no tenint d’aquesta manera la capacitat de poder-se comunicar amb els integrants de la seva llopada, i encara es deia en alguns casos que el llop quedava paralitzat, quedant llavors a la mercè de l’home. És per això que quan un home sentia la presència del llop a prop, havia d’estar ben atent, per ser ell el primer en sorprendre a la fera.

A les terres catalanes, hi ha moltes altres creences mítiques relatives a la figura del llop, que expliquen tant el seu origen com els seus costums, però aquestes s’hauran de deixar per un altra ocasió, ja que no és el tema d’aquest article.

ALTRES GENIS MÍTICS PROTECTORS CATALANS CONTRA ELS LLOPS

A més a més de Sant Llop, dins del folklore català hi havia tot un altre seguit d’éssers mítics que protegien al bestiar dels llops, que anaven des d’alguns bruixots especialitzats, a menadors de bèsties i els llobaters, que gràcies a certes oracions o conjurs tenien poder sobre aquests animals, passant pel Pare Llop, el gos Nonell -conegut també com Nonell de les Neus-, o en Jan Pelut.

Antigament, quan encara hi havia molts llops per les contrades muntanyeses, un personatge, el Pare Llop, tenia la propietat de governar i dominar els llops. El Pare Llop era de feréstega expressió i conductor de famèlics grups de llops disposats a devorar el bestiar de tots aquells pagesos que no li donessin hospitalitat a llur amo en les seves masies. Vivia en el més profund i travat dels boscos i baixava en les jornades de més fred per fer captació de menjar o altre bens. Qui el tractava bé, gaudiria de la seva protecció, però qui no, els seus ramats patirien les conseqüències de les seves llopades.


Per un altre costat el gos Nonell o Nonell de les Neus, és una mena de enorme gos blanc o home salvatge enormement alt, despullat i molt pelut, cobert d’un bell llarg i blanc com la neu que es deia que apareixia amb les primeres neus, viatjant sense cap ruta ni orientació, udolant desesperadament, la vista del qual era considerada de mal averany, tot i que se’l considera un geni pacífic i protector dels humans i dels seus ramats.

Per últim, en Jan Pelut és una altra mena d’home salvatge que va despullat i duu tot el cos cobert de pèls, àdhuc a la cara, però no són pas pèls animals, sinó vegetals, formats amb brins d’herbes. Aquest personatge és l’amo de tots els arbres i de totes les herbes del bosc, i governa tots els llops, que fa anar cap on vol i els mana atacar els ramats dels qui no li són amics, de manera semblant a com fa el Pare Llop, amb el qui es confon de vegades.










Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

lunes, 24 de octubre de 2016

LLEGENDES DEL CASTELL DE FALGONS

Si un agafa la carretera que porta de Sant Miquel de Campmajor a Mieres, en la comarca del Pla de l’Estany, tot just passat aquest primer poble, trobarà un trencant que girà cap a l’esquerra, que porta cap a el veïnat de Falgons. En aquest petit nucli agregat a Sant Miquel de Campmajor hi trobarem el Castell de Falgons, avui en dia de propietat privada, al voltant del qual hi circulen vàries llegendes, algunes de les quals us explicarem a continuació...


El castell de Falgons és un edifici de planta quadrangular, amb quatre torres de reforç que surten dels angles i pati central, i la seva data de construcció podria ser el segle XI. Tres de les torres i part de la base dels murs d’aquest castell han estat datats del segle XIII; el pati interior l’acosta a la tipologia pròpia dels castells medievals però els elements més significatius (portes, finestres, etc.), en canvi, ens condueixen directament a l’obra dels segles XV i XVI. La seva especial història fa que el castell tingui la disposició d’un gran casal residencial i que el castell actual sigui el resultat de nombroses reformes, amb una planta quadrada sensiblement geomètrica i poc habitual.

El castell de Falgons ha anat estretament  lligat al llinatge dels Cartellà, que des de principis del segle XII fins al segle XVIII va pertànyer a aquesta poderosa família, que va arribar a posseir molts altres castells, com el d’Hostoles i el de Rocacorba, entre d’altres.

CARLEMANY I LA NISSAGA DELS CARTELLÀ

Els orígens del llinatge dels Cartellà són confusos i embolicats, ja que la llegenda els fa remuntar fins al temps de Carlemany (742-814), en la que Arnau de Cartellà va acompanyar a aquest rei franc en l’alliberació de Girona contra el setge dels sarraïns. Sigui com sigui, damunt de la porta d’entrada del castell de Falgons hi ha l’escut dels Cartellà amb la llegenda “Ave Maria, Gratia Plena, Dominus Tecum”, divisa que segons ens explica la tradició, fou concedida per Carlemany al llinatge dels Cartellà.


GUILLEM GALCERAN II DE CARTELLÀ: EL COMTE DESPERTAFERRO

De tota la nissaga dels Cartellà, el més il·lustre va ser Guillem Galceran II de Cartellà (aprox. 1230-1309) del que Ramon Muntaner deia en la seva Crònica que era un dels millors cavallers del seu temps, tot comparant-lo amb Lancelot del Llac. Guillem Galceran II de Cartellà va combatre a la Guerra de Sicília (1282-1289) i fou considerat el primer gran capità dels almogàvers, raó per la qual ha passat a la història amb el sobrenom de Comte Despertaferro, precisament en honor al crit de guerra dels almogàvers.


Ramon Muntaner explica que Guillem Galceran II portà armes fins els setanta anys i Déu li feu la gràcia de morir, als vuitanta anys, entre els seus, a Hostoles, a la mateixa cambra on va néixer; es sap, però, que va passar els darrers anys de la seva vida precisament a Falgons, amb la seva filla Ermessenda.

El segon diumenge de setembre de cada any es commemora a l’oferiment de les relíquies del màrtir Sant Ferriol al temple de Sant Vicenç de Falgons. La llegenda ens diu que el Cavaller Guillem Galceran II de Cartellà, va oferir les relíquies del màrtir Sant Ferriol, portades des de Sicília, al temple de l’indret on va néixer, Falgons. El Castell participa de la festa com a punt d’inici d’una cavalcada o processó que va fins al temple en homenatge a aquest fet.


EL BARÓ I LA BARONESSA DE FALGONS

Fa molt i molt de temps, quan encara en el castell de Falgons hi havia el baró i la baronessa, un dia que el baró tornava de les seves llargues creuades es va trobar la baronessa fent-li el salt. El baró va enfilar-se per les parets i va desterrar la baronessa del castell per sempre més al mas Bertrà -no gaire lluny del castell, a  només 1,7 km del castell si anem per carretera, i 0,4 si hi anéssim en línea recta-, perquè hi visqués la resta dels seus dies. I com a càstig va posar-li la condició que cultivés un jardí i cada dia de la seva vida portés flors al castell. Aquest jardí, avui en dia, encara existeix al mas Bertrà.

LA VIRTUT DE LES DONES DE FALGONS

La fama que tenen les dones de Falgons de prudents, honestes i virtuoses es remunta a molts segles enrere, i en certa manera va lligada al castell de Granollers de Rocacorba – que es troba a 4,5 km si hi anéssim en línea recta, però a uns 50 km si agafem la carretera- i naturalment al veïnat de Falgons i el seu castell.


Conta la llegenda que al castell de Granollers de Rocacorba s’hi celebraven unes festes escandaloses, principalment en temps de pau, encara que només dirigides als potentats del crim i del vici. S’hi organitzaven balls descaradament deshonestos, en el qual les noies més gallardes de la baronia, si us plau o per força, dansaven nues. El senyor enviava als seus emissaris a reclutar, d’entre els seus dominis, les noies més belles per a les seves escabroses orgies. Com que hi va haver una època en la qual Granollers de Rocacorba i Falgons, amb llurs castells, pertanyien al mateix baró, els servidors d’aquell poble acudien també a aquesta darrera localitat per complir la seva missió de reclutar noves víctimes pels seus plaers luxuriosos.

La gent de Falgons, de costums nets i ingenus, temia el caràcter despòtic del senyor, però no gosava enfrontar-s’hi obertament. Tanmateix, les noies de Falgons van saber com fer-ho per no desafiar obertament la seva tirania: se les van enginyar per amagar llur bellesa i quan els emissaris del baró acudien al poble en busca de noves donzelles, sortien amb la cara tan lletja, bruta i estranya com podien. D’aquesta manera, cap d’elles no era mai elegida.


D’aquí ve aquella creença de la qual ja ens parlava en Joan Amades, que diu que abans hom tenia a la gent de Falgons per la més lletja de tota la rodalia, però a les seves dones se les tenia per les més honrades, puix que preferien ésser lletges que desvergonyides. I encara hi havia qui afegia que les noies de Falgons anaven a ballar brutes a Granollers de Rocacorba perquè cap malcarat s’hi acostés i  les tragués a ballar.

APARICIONS FANTASMALS DEL CASTELL DE FALGONS

Del castell de Falgons s’explica que també té les seves pròpies aparicions misterioses o fantasmals; es parla de l’existència d’una misteriosa taula parada, sense comensals, però amb tot a punt per fer-hi un bon àpat, guarnida amb tota una coberteria d’or que és enterrada en un indret desconegut de la fortalesa, i tot i que hi havia qui deia que l’havia vista, mai l’havia sabut trobar una altra vegada.


Ja en temps més moderns, també conten que en algunes fotografies preses dins del castell han aparegut ombres estranyes darrere dels protagonistes, espectres que no s’han volgut perdre l’ocasió de sortir retratats.

I UNA MÉS! LA LLEGENDA DEL MAL CAÇADOR

En alguns masos de Falgons, quan era arribada la nit, i s’escoltaven lladrucs imprevistos, algunes padrines no s’estaven de recordar: “Aquesta nit he sentit el Caçador, que passava amb els gossos...”. Es referien al Mal Caçador, l’ànima damnada d’ un caçador empedreït, que no pensava res més que a caçar, i que feia temps que anava darrera d’una llebre blanca molt grossa, que al dir d’alguns era el mateix Diable. Portat per l’afany de la cacera, en anar un dia a l’ofici de la missa, es va posar a la porta del temple per tal de trobar-se més aviat al bosc en acabar la funció i anar a caçar a l’anomenada llebre. Tot d’una, va passar pels seus peus la llebre blanca, i, sense recordar-se’n del sant sacrifici de la missa, li va engegar un tret, que va sonar, just, al moment de l’elevació de l’hòstia, el cos de Crist. Per aquest sacrilegi fou damnat a haver de caçar per tota la vida, mentre el món serà món, i contínuament volta, seguit d’un allau de gossos que lladruguen i clapeixen sense descans.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

viernes, 14 de octubre de 2016

URBEX: PEQUEÑA IGLESIA ITALIANA ADOSADA

Texto y fotografías: Joan Ramon Santasusana Gallardo.
Fecha: 19 de septiembre de 2016. Lugar: En algún lugar de la Toscana, Italia.
Total fotografías tomadas: 11. Total fotografías publicadas: 11.
Si quieres saber qué es el urbex: Urbex: exploración urbana.
Si quieres ver otros archivos urbex: Archivos urbex.


Paseando por los paisajes de la Toscana, yendo a la aventura, uno no para de hallar caminos que le conducen a lugares inesperados. ¡Bien, supongo que eso puede ser así en todos los sitios!, pero es cierto que, aunque caiga en un tópico al decirlo, los paisajes toscanos tienen un encanto especial.

Así fue como, caminando por un pequeño sendero de tierra, nos topamos con una pequeña iglesia de puertas cerradas con aire de abandono que estaba adosada junto a una casa de campo habitada. No quisimos penetrar en su interior por aquello del sentido común, aunque penetrar en su interior hubiese sido posible a través de sus ventanas desvencijadas, pero quise darme el gusto, como mínimo, de fotografiar parte de su decadente exterior, con campanario y sus paredes invadidas por la verde vegetación en aquel día soleado.

Soy consciente que en este artículo es poco lo que ofrezco, salvo unas pocas imágenes de una iglesia toscana y un pequeño cartel quemado en los que se explicaba un breve retazo de su historia.











jueves, 13 de octubre de 2016

LA LLEGENDA DE LA MARE DE DÉU DEL COLLELL

El santuari de Santa Maria del Collell, al municipi de Sant Ferriol, a la comarca de la Garrotxa, es troba situat en mig d’un bell paratge natural format per camps, boscos i muntanyes, actualment de fàcil accés gràcies a la carretera GIP-5244 que travessa aquesta zona. A més de dos santuaris, aquest lloc aplega un conjunt d’edificis formats per una casa de colònies, una hostatgeria, un restaurant, vàries instal·lacions esportives i una amplia zona de picnic. Santa Maria del Collell, però, més que un punt de lleure, és un lloc ple d’història: va ser centre de pelegrinatge, antic seminari, col·legi internat i fins i tot una presó durant la Guerra Civil. Però darrera de tota història, com no podia ser menys, sempre s’hi amaga també una llegenda, i en aquest cas us volem parlar de la llegenda de la Mare de Déu del Collell.

La Mare de Déu del Collell.

És possible que molt abans de l’existència del primer santuari de Santa Maria del Collell, a la contrada ja existís algun tipus de temple o ermita cristiana, com diu la tradició. Documentalment, consta que l’any 1198 al Collell existia un priorat que depenia del monestir de Sant Pere de Besalú, el prior del qual era un monjo anomenat Andreu. L’any 1256 s’esmenta que el lloc del Collell que es troba sota el domini directe del senyor de Falgons, Arnau de Cartellà. El llistat de priors, des de finals del segle XII fins al 1405, corresponen a l’orde benedictí; a partir d’aquesta última data, però, qui regirà aquesta casa seran sacerdots diocesans nomenats pel Bisbe de Girona, que molt sovint no hi faran estada.

L'església vella del Collell.

En 1487, quatre anys després del suposat miracle que va ocórrer en el mateix lloc, del qual ja parlarem quan parlem de la llegenda de la Mare de Déu del Collell, el santuari de Santa Maria del Collell va rebre la protecció del Papa i sis anys més tard va rebre la de Ferran el Catòlic, que es creu que va visitar el santuari l’any 1495 (altres afirmen que va ser el 1496). A partir d'aquests dos fets, el fervor i la devoció per la Mare de Déu del Collell va anar creixent, el que propicià l’augment de les dependències construïdes al voltant del santuari, fins al punt que s’hi va construir una hostatgeria.

La porta de l'església vella del Collell.

No ens estendrem gaire més en la seva història, que és força amplia. Es feren diverses modificacions a l’antic temple i el lloc passà d’unes a mans a altres, passant a ser seminari, presó i col·legi. Actualment es venera a la Mare de Déu del Collel en un nou santuari, l’església nova del Collell, una enorme basílica iniciada l’any 1912 i enllestida l’any 1952, que està tot just al costat de l’església vella del Collell.

L'església nova del Collell.

LA LLEGENDA

La tradició situa la fundació de la primera ermita en l’any 780. El Baró de Cartellà va donar una gran extensió de terreny, una part d’ell on hi ha actualment el santuari, amb la intenció que s’hi edifiqués una capella dedicada a la Verge després que un dels seus fills sortí refet d’una greu malaltia. Els goigs en honor a la Mare de Déu del Collell també ens ho indiquen així: “Quan el segle octau finia, el Baró de Cartellà, a vostres peus se’n venia, per son fill salut lograr. En agraïment alçà, eixa capella emboscada”.

Bé, el cas és que, segons ens explica la llegenda, un piadós feligrès de la parròquia del Torn, anomenat Miquel Noguer, cada dia anava a caçar amb la seva ballesta pels voltants de Santa Maria del Collell, i abans de tornar a casa seva, sempre s’acostava a l’antiga capella que hi havia allí, s’agenollava i destinava un temps a la pregària.

L'interior de l'església nova del Collell.

Succeí, però, que un capvespre, concretament el del 25 d’octubre de 1483, després de fer les seves oracions davant la porta del temple, en Miquel Noguer va escoltar uns grans plors acompanyats de tristos laments que semblaven provenir de l’interior de l’església, malgrat que la porta romania tancada. Sorprès per aquell inusual so, va acostar-se a la porta, i súbitament els batents d’aquesta es van obrir: davant seu va aparèixer una nena de set o vuit anys vestida de blanc que demanava misericòrdia pels pecats dels habitants de la zona i que li digué que era la Mare de Déu!

Dirigint-se a ell, li demanà que fes conèixer als veïns de les parròquies del Torn, de Mieres, del Sallent i de Sant Miquel de Campmajor els següents desitjos: que esmenessin la seva conducta pagant els delmes i altres drets eclesiàstics, restituint dins del termini de trenta dies tot allò que haguessin adquirit injustament; que guardessin el sant diumenge i el compliment de les lleis de Déu; que s’abstinguessin de jurar, obeint els pius llegats i fundacions dels seus avantpassats, i que practiquessin la caritat. A continuació, li va demanar que vetllessin per la regeneració del santuari, restituint la capella al culte, i que s’hi celebressin romeries i processons els divendres anant-hi en dejú. Finalment, abans de desaparèixer, també li va demanar que comuniqués al bisbe de Girona o al seu vicari general el seu celestial missatge.

Altar de l'església nova del Collell.

Aquesta aparició va provocar l’obertura al culte del temple, i el santuari de Santa Maria del Collell ben aviat es va convertir en un gran centre de pelegrinatge, fet que fou afavorit per la concessió de diversos privilegis que li varen ser atorgats per monarques i virreis.

A dins de l’antiga església del Collell hi ha una làpida a terra, on la veu popular indica que aquell va ser el punt precís on Miquel Noguer va poder presenciar l’aparició miraculosa d’aquella nena que era la Mare de Déu.

El vell seminari del Collell.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

miércoles, 5 de octubre de 2016

LA LLEGENDA DEL CASTELL DE LA BISBAL D’EMPORDÀ

L’antic castell de la Bisbal d’Empordà es troba situat a la Plaça del Castell, ben bé al mig de la vila de la qual aquest edifici pren el seu nom, a la comarca del Baix Empordà. A l’època medieval, lluny de ser una fortificació militar regida per nobles o guerrers, va ser un castell palau episcopal que, durant molts anys, va ser la residència dels bisbes de Girona, que eren els senyors de la ciutat. Des d’aquest edifici el bisbat de Girona va centralitzar l’administració de les seves importants possessions, utilitzant-lo com a presó per condemnats a cadena perpètua, amb unes condicions tan dures que un text medieval ho descrivia així : “Un lloc estret, fosc i dolent on cap presoner no hi podia esperar una llarga vida”. Pocs eren, doncs, els que sobrevivien gaire temps a les seves masmorres, si ens atenem a la documentació existent.


CARACTERÍSTIQUES

El castell de la Bisbal de l’Empordà és un edifici d’origen romànic que apareix documentat per primer cop l’any 1180 (segle XII), que posteriorment, durant el segle XIV, seria reformat i ampliat amb la construcció d’altres dependències, com un pati d’armes, graners, horts i, sobretot, una muralla exterior de la qual encara avui en dia si poden veure algunes restes. Més tard, entre els segles XVI i XVII, s’hi afegiria el cos rectangular a la façana de ponent que conformarien l’edifici actual que avui en dia podem veure, de base rectangular, encara que quasi bé quadrada.

LA LLEGENDA

L’única llegenda que actualment ens consta sobre el castell de la Bisbal d’Empordà són les històries que ens parlen de l’existència d’un túnel o túnels secrets que anaven del castell de la Bisbal fins a un punt indeterminat de la riera de riu Daró, molt proper al castell -a uns 40 metres del mateix, si hi anéssim en línea recta-, o bé fins el més llunyà Convent de Sant Sebastià -que està situat a uns 900 metres del castell si, igualment, ens dirigíssim a ell en línea recta, evitant tots els obstacles que poguéssim trobar pel camí-.

Sempre hi havia algú que deia que havia passat per algun d’aquests passadissos subterranis, però si hi realment existien, ningú, excepte aquells que deien que hi havien passat, no els havia sabut trobar mai...

De l’ús que es donava a aquest túnels, però, al contrari que altres passadissos subterranis llegendaris d’altres castells catalans, no se n’ha explicat res.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

martes, 4 de octubre de 2016

LA LLEGENDA DE LES BRUIXES DE MALATOSCA

Ben a prop de la població de Sant Joan de les Abadesses, a la comarca del Ripollès, podem trobar un lloc ombrívol i misteriós d’una bellesa excepcional: el gorg de Malatosca, conegut també com el gorg de les Bruixes. En aquest punt, que es troba al fons d’una estreta clotada formada per l’acció erosiva de les aigües de la riera de Malatosca, que va a parar al riu Ter, hi trobem un impressionant salt d’aigua que, al caure, forma una gran bassa enclotada i humida rodejada d’una vegetació fresca i espessa de verns, avellaners i salzes, tot rodejats de molses i falgueres. Just l’ambient propici per que al seu voltant s’hagin desenvolupat tot tipus de llegendes...

El gorg de Malatosca, refugi de bruixes...

EL GORG DE LES BRUIXES

Diu la tradició popular que el gorg de Malatosca s’anomena també gorg de les Bruixes perquè temps enrere aquestes dones hi havien fet estada i aquest era, precisament, el seu punt de trobada, on feien els seus balls, festes i aquelarres nocturns, que al dir d’alguns, més precisos, celebraven en les nits de lluna plena.

El gorg de Malatosca.

Tot i parlar de bruixes, no deixa de ser curiosa la similitud que tenen les bruixes d’aquest gorg i les llegendes que al voltant d’elles s’expliquen, amb les històries relacionades amb les dones d’aigua, goges o encantades, que també són mencionades molt freqüentment dins del folklore d’aquesta comarca, i tot sovint es confonen mútuament.

També es diu que aquest era un refugi d’altres éssers màgics, però sense entrar en més detalls.

LA LLEGENDA DE LA LLEVADORA I LES BRUIXES DE MALATOSCA

La llegenda més popular referent a les bruixes de Malatosca explica que fa temps, durant una nit tan fosca com el sutge, algú va trucar a la porta de la llevadora de Sant Joan de les Abadesses amb certa emergència. A l’obrir la porta, la llevadora va veure que qui trucava tan desesperadament era una bruixa, que li demanava ajuda perquè una companya havia de parir una criatura. Morta de por, la llevadora va seguir la dona a traves de la foscor fins al gorg de Malatosca, on hi havia un nombrós grup de bruixes al voltant del foc. Després del part, les bruixes van pagar els seus serveis a la llevadora, fent-li entrega d’un un saquet lligat amb un cordill, tot advertint-la que no l’havia d’obrir fins la sortida del sol. De camí cap a casa, però, al passar pel Pont Vell de Sant Joan de les Abadesses, la curiositat va fer que la llevadora deslligués el sac a mitja nit. Quin engany! Era ple de llenties! Es va enfadar tant que d’una estrebada va llençar totes les llenties al riu Ter. L’endemà, però, la llevadora va adonar-se que una llentia havia quedat enganxada dins del  sac i, en agafar-la, va veure que la llegum s’havia transformat en un gra d’or! Ja podeu imaginar si va córrer cap el riu! Però era massa tard, l’or havia desaparegut.

El gorg de Malatosca.

Aquesta llegenda és similar a altres de molt semblants que s’expliquen arreu de Catalunya –molt sovint fent referència a les ja mencionades dones d’aigua, goges i encantades- i altres indrets d’Europa.

EL PONT VELL DE SANT JOAN DE LES ABADESSES I L'OR DE LES BRUIXES DE MALATOSCA

Possiblement com conseqüència de la llegenda anterior, a Sant Joan de les Abadesses es diu que si un passa pel Pont Vell de la ciutat, i mira fixament i amb atenció al fons del riu Ter des del punt més alt del pont, encara podrà veure l’or de les bruixes de Malatosca al fons del riu. O potser es tracti només del reflex de les aigües, en el que els més crèduls hi creuran veure l’or de les bruixes!

El Pont Vell de Sant Joan de les Abadesses.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.