miércoles, 30 de noviembre de 2016

AMAR A LOS ANIMALES

Qué fácil es hablar del amor sin hacer nada por demostrarlo...


Hasta donde yo recuerdo, siempre he amado a los animales, lo que no significa necesariamente que siempre los haya tratado bien.

Es muy fácil hablar de animales y decir cuanto los ama y respeta uno cuando se trata de gatos, perros o cualquier tipo de mascota en general. Pero hablar de amor hacia los animales debería ir muchos pasos más allá: incluir a todos los animales salvajes, independientemente del género al que pertenezcan, a su medio natural y a su entorno. ¿De qué sirve decir que amamos a los animales si después destruimos sus ecosistemas fragmentándolos con carreteras, quemamos las tierras donde viven y lo llenamos todo con nuestra basura y nuestro ruido? ¿Cómo podemos hablar de amor, cuando fomentamos la crianza de los animales que nos servirán de alimento en granjas donde no se muestra ningún respeto hacia la propia dignidad de esos animales que más tarde consumiremos? Que la finalidad de un animal sea acabar como alimento humano no significa que no le debamos un trato digno.


Oigo a demasiada gente decir que ama a los animales simplemente porque algunos de éstos les parecen graciosos, simpáticos… pero no basta con eso. Si uno ama a los animales, debería hacer algo por ellos: defender el entorno donde estos viven, denunciar los malos tratos gratuitos a cualquier animal (¡y sí, eso incluye a las corridas de toros!), y respetarlos con misma dignidad que desearíamos para nosotros.

Me crié en el campo, y los animales, cuando vives en el campo, acaban formando una parte de ti, aunque te alimentes de ellos, del mismo modo que acaba formando parte de ti la vegetación que te rodea, el río, las montañas, el paisaje, las cosechas o las estaciones. Percibes el mundo de otro modo, el entorno forma parte de ti, y tú de él. Creo que eso lo entenderán mejor aquellas personas que se criaron en el campo desde su niñez, especialmente si les inculcaron un mínimo de valores y respeto hacia la vida. El egoísmo y la crueldad también tienen cabida en ese entorno, pero la percepción del yo y lo que te rodea, por lo general, funciona de otro modo. La gente no es tan egocéntrica como suele serlo en las ciudades.


Supongo que mi respeto a los animales fue algo que me enseñaron mi padres. Por parte de mi madre, el cariño hacia cada animal o ser vivo, empezando por los cachorros o polluelos, y de ahí, hacia arriba. Por parte de mi padre, entendí el valor que cada animal tiene, ya sea como alimento, como amigo o como vecino, pero que a todos debe respetárselos por igual porque cada uno tiene su función y cumple su papel en el mundo, del mismo modo que nosotros.

Amor, respeto, vida, muerte… Los animales sienten, cada uno a su modo, e intentar negar eso es adjudicarnos una superioridad que realmente no tenemos. Podemos ser más inteligentes, pero eso no nos hace ni mejor ni peor que un leopardo, un canguro, una lagartija, un mejillón o un mosquito… En todo caso, es la propia vanidad la que nos puede hacer creer eso. Con ello, no digo que las otras especies animales sean mejores. Ni mejores ni peores, simplemente diferentes.


Al final todos formamos parte de este rompecabezas que es la vida, pero no sé exactamente porqué, el hombre parece deseoso de destruir buena parte de las piezas que forman este mosaico o este puzzle, y en ello, hoy más que nunca, la codicia, la vanidad, la ignorancia o la falta de conciencia tiene mucho que ver. Y el falso amor a los animales no ayuda.

Con Félix Rodríguez de la Fuente aprendí mucho más sobre todo ello. Fue uno de esos pocos naturalistas que supo transmitirme algo que iba mucho más allá de la ciencia. Algo que también hicieron algunos otros, como Jacques Cousteau, con su estudio de los océanos, o David Attenborough, al mostrarme un espectro tan amplio de la vida en el mundo. E incluso Carl Sagan, al hablarnos de las estrellas y el papel de la vida en ellas.


En su conjunto, más que hablarnos de la vida, estos naturalistas se preocuparon de los efectos devastadores que el hombre ejerce en su propio planeta al no luchar lo suficientemente por mantener un equilibrio entre sus propios deseos, el consumismo desmedido, la presión de su población, su turismo o su avaricia. Donde antes habían árboles, montañas, ríos o cielos, los hombres sin alma sólo ven negocio, dinero y especulación, sin considerar las cenizas que dejaran detrás suyo, porque únicamente viven para su egocentrismo y ansias de poder desmedido, sea éste del tipo que sea.

Hoy quiero decir que amo a los animales, y de hecho a la naturaleza en general, pero me pregunto, ¿qué hago en realidad por ella? ¿Qué hago para contrarrestar todo el mal que de un modo u otro casi todos nosotros permitimos que se haga contra ellos? Más bien poco… porque en el fondo soy un simple reflejo de lo que somos la mayoría de nosotros.


lunes, 28 de noviembre de 2016

LA LLEGENDA D'EN BANYETA

Girona, és una ciutat que ens depara multitud de llegendes que giren al voltant d’alguns dels seus edificis, monuments, escultures o relleus. De tots aquests, un del que sol passar més inadvertit, potser pel diminut de la seva mida, és un petit cap que es troba en l’angle de la cantonada on la Plaça del Vi es troba amb el carrer Ciutadans. Aquest cap seria poc més que un relleu sobre la pedra si no fos perquè aquest cap té un nom propi i la seva pròpia llegenda. Es tracta d’en Banyeta, i aquí us deixem la seva llegenda...


EL VELL USURER

Diu la llegenda que, en aquells temps en que la Plaça del Vi era el centre de la vida comercial de la ciutat de Girona i allí s’hi celebrava el mercat, un vell usurer tenia allà la seva parada, aprofitant-se dia sí i dia també, dels  tots els gironins que feien tracte amb ell, de manera que cada dia s’anava enriquint més i més a costa d’anar empobrint les butxaques de molts gironins.

Tal era la mala fe i la usura amb que feia els seus tractes, que un bon matí, per càstig diví, i com expiació dels seus pecats, l’usurer va aparèixer convertit en pedra, enganxat per sempre més a la cantonada de la paret on encara es troba avui en dia (i on alguns afirmen que aquell vellot avariciós tenia la seva parada), amb la forma d’un dimoni que per banyes tenia un bon parell d’orelles alçades, i d’aquí li prové el nom d’en Banyeta.

Una versió de la llegenda afegeix que per aquest fet en Banyeta es va convertir en el vigilant que vetlla per tal que tots els gironins paguin els seus impostos municipals, cosa que concordaria amb el fet de que antigament -a partir del 1714, per ser més concrets- l’edifici on avui en dia es troba en Banyeta també va ser la Duana de la ciutat (i abans d’això, durant els segles XVI i XVII, havia estat la seu de la Generalitat a Girona).

Però hi ha una altra versió, que acostuma a agradar molt més a la gent, que afegeix que tot aquell que toqui amb el seu nas el nas d’en Banyeta (i amb els peus a terra), se li perdonaran tots els deutes que ha contret... però com el rostre d’en Banyeta està a prou alçada, el fet és que fins a dia d’avui no hi ha constància de que ningú que ho hagi aconseguit.


EL PETIT BAPHOMET

En Carles Vivó, en el seu llibre Llegendes i misteris de Girona, afirma que antigament, l’edifici on actualment es troba en Banyeta, va ser el centre de l’Ordre del Temple a la ciutat de Girona, i que s’ha volgut relacionar a en Banyeta amb la figura de Baphomet, amb l’estrany ídol o dimoni que es deia que adoraven els templers, i un dels pilars -entre d’altres- sobre els quals els inquisidors del rei de França (Felip, el Bell) van basar el gruix de les seves acusacions d’heretgia contra aquests. Aquest ídol presumptament seria una deïtat procedent de l’antiga Babilònia, tot i que el seu nom apareix mencionat per primer cop precisament durant el procés contra els templers, sense haver cap prova de que la seva existència anterior. Baphomet fou representat amb la figura d’un boc de figura humana que contenia dins de si mateix elements diversos elements heterodoxes associats al cristianisme medieval, especialment en allò relatiu a la figura del Diable.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

domingo, 27 de noviembre de 2016

LA LLEGENDA DEL CORB DE BÀSCARA

La petita població de Bàscara, a la comarca de l’Alt Empordà, encara recorda els efectes devastadors que l’epidèmia de la pesta bubònica va tenir sobre els habitants de la vila durant el segle XVII. Aquest record es guarda viu mitjançant l’explicació d’una llegenda: la llegenda del corb de Bàscara.

El corb de Bàscara.

HISTÒRIA

Abans d’explicar la llegenda, fem un petit repàs a la història per situar-nos millor.

Durant el segle XVII, en l’any 1650 i l’any de 1652, la vila de Bàscara va viure dos brots de pesta bubònica que van afectar a la població de manera important. Per ser conscients de la magnitud del que va significar aquella tragèdia, hauríem de tenir en compte que el cens d’habitants de Bàscara cap l’any 1553 indicava que dins del seu terme hi havia 67 habitants censats, mentre que l’any 1717 n’hi havia 368. D’això, hauríem de deduir que durant els anys dels que parlem, el nombre d’habitants de la vila oscil·laria en un valor comprès entre aquestes dues xifres.

El carrer del Mig (Bàscara), entrant des del carrer del Castell.

El primer brot de pesta va succeir l’any 1650, entre els dies 8 i 23 de juliol, en que a la població van morir un total d’11 persones, 10 d’elles a causa de la pesta: nou membres de la família Espolla, entre familiars i servents, i el cirurgià Mº Salvi Boy.

Dos anys després, l’any 1652, entre el 30 de maig  i un dia indeterminat del mes de juliol, van morir 51 persones, 48 d’elles a causa de la pesta (d’aquests, 3 durant el mes de maig, 29 durant el mes de juny i  16 durant el mes de juliol), dels quals 12 van ser homes, 20 dones i 16 albats (així s’anomenaven a les criatures mortes abans de tenir ús de raó). No cal dir que el pànic va ser tal, que molta gent va fugir de la vila pel temor d’un contagi que des del seu inici anava en augment. La relació de la llista de malalts traspassats va encapçalada amb una nota que diu “Als 30 de maig de 1652 se declara lo contagi que Deu nos guard a la vila de Bàscara dia de Corpus”.

LA LLEGENDA DEL CORB DE BÀSCARA

Diu la llegenda que el dia que el poble de Bàscara estava reunit a la plaça de la vila ballant, celebrant la seva festa grossa -possiblement, per aquelles dates, la festa de Corpus-, un corb ferit va caure al carrer del Mig. Tement que la ferida del corb fos causada per la pesta, que durant aquells temps estava assolant les terres catalanes, i tement també que aquesta no es pogués estendre a la població, el batlle va ordenar aixecar un mur a banda i banda del carrer del Mig, fins que s’asseguressin de que no hi havia perill. La por, fos casual o no, va resultar premonitòria, perquè aquell mateix any de 1650, i en un sol mes -entre els dies 8 i 23 de juliol-, van morir deu vilatans per contagi de l’epidèmia de la pesta, i dos anys més tard, moririen quaranta-vuit vilatans més a causa de la mateixa malaltia.

El carrer del Mig (Bàscara), entrant des de la Plaça Major.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

viernes, 25 de noviembre de 2016

LLEGENDES DEL CASTELL DE DOSRIUS

En el cim del petit turó que hi ha al nord de la població de Dosrius, a l’interior de la comarca del Maresme, encara s’hi poden veure les restes del desaparegut castell de Dosrius, del que només queda part del seu mur nord i poc més.  Documentat des dels inicis del segle XI, aquest castell fou habitat fins a finals del segle XIX pels masovers administraven i conreaven les terres properes al mateix. Possiblement van reutilitzar com habitatge algunes de les estructures visibles entre els matolls, que possiblement eren dependències baixes del castell. Tot i que l’edifici no sembla haver estat gaire gran, les poques restes que encara queden defineixen la planta d’una torre rectangular, i les restes d’espitlleres i una sèrie de forats permeten suposar que l’edifici havia tingut, almenys, dues plantes per sobre de la planta baixa. Tot i quedar ja ben poc del castell, al voltant del mateix encara hi ha un grapat de llegendes.

El castell de Dosrius.

L’ORIGEN LLEGENDARI DEL CASTELL DE DOSRIUS

La tradició explica que el castell de Dosrius fou construït per Cneu Escipió durant la Segona Guerra Púnica (es a dir, durant el segle III aC), i aquest fou reconstruït més tard pels àrabs, que s’establiren en ell durant uns segles.

El castell de Dosrius, detall.

LA MINA SECRETA DEL CASTELL DE DOSRIUS

Els àrabs obtenien l’aigua que necessitaven per consum humà i animal amb una contramina que baixava per l’interior de la muntanya i arribava fins la riera de Rials, en una zona propera al lloc on, fins fa pocs anys, s’aixecava l’arbre monumental conegut com el Pi de la Teula.

Espitllera del castell de Dosrius, detall.

EL CASTELL DE DOSRIUS ES COMUNICAVA AMB MIRALLS

S’explica que el castell de Dosrius es comunicava amb els castells veïns de Burriac (Maresme) i Bell-Lloc (Vallès Oriental), i amb la masia de Can Bordoi (Vallès Oriental) utilitzant miralls a manera de senyals òptics.

El castell de Dosrius, detall del mur.

LA SERP DEL CASTELL DE DOSRIUS

En un moment indeterminat del segle XIX , quan el castell ja arribava al seu declivi final, els aleshores masovers del castell de Dosrius van ser pares d’un nen. L’alegria inicial del naixement del nadó, però, ben aviat va ser substituïda per la preocupació, perquè a cada dia que passava el nen estava més i més prim, sense poder conèixer la causa d’aquest fet, ja que la mare li donava el pit i l’alimentava com correspon. Es veu que per aquella època hi havia per aquelles rodalies unes serps enormes, i el masover del castell va començar a sospitar, ja que segons s’explicava per aquells temps, les serps es delien per la llet. Per tal de confirmar les seves sospites, l’home va escampar cendra per les habitacions, i poc temps després les seves sospites van veure’s confirmandes, doncs sobre la cendra havia quedat impresa la inconfusible ziga-zaga que fan les serps en desplaçar-se. Davant això, l’home va decidir amagar-se quan la mare havia d’alimentar al nadó i va poder veure el que passava: així com la mare es posava el nadó al pit, apareixia una serp de tamany considerable que hipnotitzava a la dona i es col·locava de tal manera sobre seu que, donant la punta de la seva cua al nadó perquè mamés, el nen xuclava però no obtenia cap aliment, mentre que la serp esgotava tota la llet de la mare. D’aquesta manera, resulta que la criatura cada dia estava més magra.

La serp esgotava tota la llet de la mare...

No cal dir que, una vegada van lligar caps, els pares van estar a l’aguait i van matar a la serp quan es disposava a donar un nou tiberi.

Si d’aquesta mena de serps encara se’n conserva la mena, la història ja no ens diu res, tot i que potser cal remarcar que aquesta creença, la de que a les serps els hi agrada la llet és molt comú a Catalunya i jo mateix se l’havia escoltat nombroses vegades a la meva àvia, la iaia Maria Orriols a les terres del Berguedà, de la mateixa manera que em m’explicava que les serps més velles i longeves tenien cabellera. Però de l’extensa mitologia que hi ha al voltant de les serps i les més llegendàries serpents, potser ja en parlarem en una altra ocasió.

Espitllera del castell de Dosrius, detall.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA LLEGENDA DE L’ERMITA DE SANT PAU DE SANT POL DE MAR

L’ermita de Sant Pau, a Sant Pol de Mar (a la comarca del Maresme), també coneguda com el monestir o l’església de Sant Pol de Mar, és un edifici amb un gran llegat històric que ha arribat fins els dies d’avui. Amb tanta història al darrere, era difícil que aquesta vella edificació no tingués també la seva pròpia llegenda, que ens porta des de l’època dels antics romans fins l’arribada del ferrocarril a la població de Sant Pol de Mar.

L'ermita de Sant Pau, a Sant Pol de Mar.

HISTÒRIA

L’edifici de l’ermita de Sant Pau que s’aixeca dalt del turó de nom homònim correspon a l’església de l’antic monestir benedictí de Sancti Pauli in Maritima, que dona nom i origen a la població de Sant Pol de Mar.

L'ermita de Sant Pau vista des dels jardins inferiors.

Aquest és un edifici complex que barreja elements i estils de diferents èpoques. Exteriorment, la part més antiga és la que no presenta arrebossat i mostra carreus irregulars amb materials ceràmics d’època romana, mentre que sota l’altar de l’església, com si d’una cripta es tractés, hi ha una cambra rectangular amb volta de canó, de l’època paleocristiana datada entre els segles V-VII, que es tractaria de l’única construcció d’aquest tipus que es conservaria integra en tota la comarca del Maresme. El sector principal és romànic, probablement de l’etapa benedictina dels segles XI-XII, i està format per una nau única coberta amb volta de canó i absis semicircular.

Cripta visigòtica paleocristiana sota l'altar de l'ermita.

La documentació més antiga del monestir data de l’any 955 i fa referència a la donació d’una vinya al monestir. En aquella època, l’oració i la producció de vi eren la principal activitat dels monjos. El monestir, probablement va ser destruït pels sarraïns l’any 985, i fou reconstruït, posteriorment pels Comtes de Barcelona, que el van posar sota la seva protecció, tot i que aquesta mesura no va funcionar, ja que arran dels nombrosos atacs els monjos finalment van abandonar-lo.

Per restaurar la vida monàstica, l’any 1068, Ramon Berenguer I va cedir el monestir a la comunitat benedictina de Sant Honorat de Lerins. La pèrdua dels territoris de la Provença finalment va obligar als monjos a marxar l’any 1265, i vendre el monestir a Guillem de Montgrí, que el va cedir a la cartoixa d’Escaladei. El període en el qual el monestir va estar sota la direcció de la cartoixa (segles XIII-XIV) va ser una etapa esplendorosa en la que va augmentar el seu patrimoni i va esdevenir un centre intel·lectual important amb un scriptorium.

Part lateral de l'ermita de Sant Pau.

El 1415, els eclesiàstics es van fusionar amb la comunitat de Tiana i això va provocar un progressiu abandonament del monestir, fins que el 1434 va ser venut al vescomte de Cabrera, que el va utilitzar com a fortificació davant dels freqüents atacs pirates. Posteriorment s’hi van afegir nous elements defensius i va anar passant per diverses mans fins que, al segle XIX, es fortificà de nou i patí un incendi.

Finalment el bisbat de Girona va quedar com a propietari de l’església i posteriorment el monestir va ser enderrocat i les seves terres van ser venudes a gent dels pobles dels voltants. L’entorn de l’església que havia ocupat el monestir es va anar urbanitzant i quan es va edificar la nova església parroquial a la població, la de Sant Pau va passar a ser una capella.

Part lateral de l'ermita de Sant Pau, detall.

LA LLEGENDA DE LA MINA AMAGADA

Diu la llegenda que, en una cambra secreta de l’antic monestir benedictí de Sant Pol de Mar, hi havia l’entrada a una mina o passadís subterrani, obra dels antics romans, que portava directament fins a la platja. Segons altres versions, hi havia una altra mina que anava del monestir fins a Can Pi (on actualment hi ha la urbanització que porta el mateix nom), que aleshores era una casa de meditació que també pertanyia als monjos benedictins.

Tot pujant les escales...

Però de totes les mines del monestir, la més llegendària -si no es tracta d’una de les ja esmentades- és la que, sortint de l’antic lloc benedictí, arribava fins on avui dia hi ha el túnel de les vies del tren, que els santpolencs anomenen encara “la mina”, i que sembla que podia tenir un possible brancal en direcció a llevant. Conten que en algun punt d’aquest passadís hi havia una cambra on els monjos hi van amagar un gran tresor, on s’acumularen moltes riqueses, entre les quals destacava per sobre de totes una figura d’or massís que representava al diable.

Quan a mitjans del segle XIX es van iniciar les obres del ferrocarril i, per tant, es va començar a fer el túnel del tren que actualment encara travessa la població, es va descobrir que la roca tenia moltes cavitats i vetes, i conten que fou llavors quan va quedar al descobert una gran gruta que podria correspondre’s amb aquest passadís.

Al dir d’alguns, aquesta és la raó per la que en la zona de Sant Pau hi va haver tants esfondraments mentre es construïa el túnel i la raó per la qual sempre s’han produït esfondraments al fer obres en aquest sector. El motiu és que en un moment o un altre es topaven amb una secció de l’antiga mina que utilitzaven els benedictins, i aquesta acabava cedint amb motiu de les obres que s’hi feien al seu voltant.

Detall de l'ermita de Sant Pau.

En una d’aquestes obres es va enfonsar una de les tres cases de Sant Pau, que ja s’havien desallotjat prèviament, i també es va enfonsar les escales que portaven al monestir. Les despeses derivades d’aquests desperfectes van córrer a càrrec de l’empresa del ferrocarril, com es pot observar en la reconstrucció de les escales del monestir, els maons dels quals estan posats en vertical, tal i com ho feien els antics carrilaires.

Sobre la mina en qüestió, ningú, excepte d’uns pescadors que ja fa anys van intentar-ho, no s’ha atrevit a explorar-la profundament, per por a la “guilla”, un gas asfixiant que es forma a les parts més baixes dels forats i avencs(format bàsicament per anhídrid carbònic). Aquests pescadors van acabar per fugir per por a morir ofegats sense trobar pas el final de la mateixa, i aquest mateix motiu és el que ha impedit que altres persones hagin intentat entrar-hi.

LA LLÀNTIA DELS PESCADORS

Damunt de la porta de l’ermita de Sant Pau hi ha una enorme llàntia a manera de far, utilitzada antigament pels pescadors. En sí mateix això no és cap llegenda, però he trobat el fet el suficientment curiós per deixar-ne constància aquí.

A sobre de la porta descansa la llàntia dels pescadors.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

jueves, 24 de noviembre de 2016

LLEGENDES DEL CASTELL DE PALAFOLLS

El castell de Palafolls està situat a dalt del turó del Castell (a 188 m d’alçada), dins dels límits del municipi del mateix nom. A prop de la costa, es troba situat a la cresta d’una muntanya allargada i de poca elevació que s’estén de nord-oest a sud-est i que va quasi paral·lela al riu Tordera, el que li atorga una vista panoràmica del curs baix i tota la plana fèrtil del riu, de bona part de la costa del Maresme i del paisatge muntanyenc i boscós que l’envolta. Molt enrunat actualment, aquest és un dels castells més grans de Catalunya, amb tres recintes esglaonats, la torre d’homenatge i diverses sales i annexos, entre els quals destaca una capella dedicada a Santa Maria. Com no podia ser menys, amb totes aquestes característiques, no és d’estranyar que al voltant d’aquest castell afloressin tot un conjunt de llegendes i creences.

El castell de Palafolls.

Hi ha indicis que indiquen que l’indret on avui en dia s’alça el castell de Palafolls ja havia estat fortificat molt abans de la construcció del mateix, i hi ha motius per creure en l’existència d’una força estratègica pre-feudal pertanyent als vescomtes de Girona, que dominaria la part baixa de la Tordera i la via d’accés a la costa del Maresme i a Barcelona.

Visió del castell des de la capella de Santa Maria.

Les restes que del castell que es conserven actualment estan datades del segle X (ja és esmentat l’any 968, en la fundació del monestir benedictí de Sant Pau, a la moderna localitat de Sant Pol de Mar) fins al segle XIV, en què va assolir la seva grandària actual. Antigament, aquest castell va esdevenir el centre de la important baronia de Palafolls dins el comtat de Girona, jurisdicció de la qual s’estenia pels actuals termes de Malgrat, Palafolls, Santa Susanna i part de Blanes.

Part superior del castell.

La planta del castell, de forma allargada, és força complexa, dividida entre la part sobirana i la jussana. L’emplaçament, amb els acusats desnivells de la muntanya, determina aquesta irregularitat, amb un desequilibri manifest en les masses de construcció, ja que les més fortes i destacades han d’agrupar-se al cim, que s’alça a l’extrem meridional de la muntanya, mentre el recinte exterior es prolonga fins al nord per cobrir tota la longitud de l’allargat planell. Tot i així, el conjunt presenta una planta aproximadament rectangular dins de la qual s’acumulen els edificis residencials a la meitat meridional i més enlairada.

Capella de Santa Maria, dins del recinte del castell.

L’ORIGEN LLEGENDARI DEL CASTELL DE PALAFOLLS

Es diu que el castell de Palafolls fou construït per un cavaller franc a qui havia estat atorgada en feu una gran part de Maresme.

Visió panoràmica del castell de Palafolls.

EL PRIMER CASTELL CATALÀ QUE VA UTILITZAR RASTELL

Segons la tradició, el castell de Palafolls fou el primer castell de Catalunya que va utilitzar el rastell o reixa de porta, el dispositiu movedís de defensa muntat a la porta fortificada o a la barbacana d’un castell o d’una vila, que era constituït per un enreixat de metall o de fusta que podia apujar-se i abaixar-se mitjançant un cabrestant i un contrapès, per a impedir (un cop baixat) el pas als soldats enemics.

Antiga portalada del castell de Palafolls.

EL SETGE PER FAM

Segons en Joan Amades, del castell de Palafolls se’n conta l’estesa història del setge per fam, en que l’enemic que assetjava un castell (que no especifica si eren moros o cristians) esperava la rendició dels residents del mateix quan, per manca d’aigua i queviures, no els quedés més opció que la mort per set i gana, o la rendició. Quan els residents del castell van convidar al cap de les forces assetjadores, i li serviren com a àpat peix fresc pescat al mar, on sembla ser que els habitants del castell arribaven a través d’una llarga mina, als assetjadors no els va quedar cap altre remei que marxar, al comprovar que d’aquesta manera el setge seria interminable.

Castell de Palafolls, detall.

EL PASSADÍS DEL CASTELL DE PALAFOLLS

Com ja hem vist per l’anterior llegenda, s’afirma que el castell de Palafolls té un passadís secret que, segons la tradició, surt d’un lloc indeterminat del recinte del castell, i va a parar a un altre lloc, també indeterminat, de la propietat coneguda com Cal Sastre, que es troba una mica més avall del castell, sense que la tradició ens sàpiga especificar, però, si aquesta sortida és troba sota cobert o bé està amagada entre algun d’aquells racons que el bosc o la muntanya propicien.

Castell de Palafolls, detall.

De l’ús d’aquest passadís, no se sap si només es feia servir per abastir o fugir del castell en cas de setge, tal i com ja hem explicat en una anterior llegenda, o bé s’utilitzaria per contribuir a la unió d’homes i dones que vivien en llocs diferents.

EL TRESOR DEL CASTELL DE PALAFOLLS

De totes les llegendes del castell de Palafolls, possiblement la més popular i coneguda és aquella que ens explica l’existència d’un llegendari tresor que es troba a dins d’unes coves que hi ha a sota del castell de Palafolls, on sembla ser que els antics propietaris d’aquesta fortificació haurien anat guardant els seus tresors amb el pas dels anys. D’entre totes les peces més preuades, hi hauria un burro d’or massís.

Sota el castell s'hi amaga un tresor...

Després de que el castell fos abandonat, i que aquest es va anar enderrocant amb el pas del temps, moltes d’aquestes riqueses van quedar soterrades. Qui les vulgui anar a cercar només ho pot fer la nit màgica de Nadal, abans de la mitjanit, únic moment de l’any en que l’accés al mateix és possible, però només el pot treure d’aquestes cambres secretes del castell mentre toquin les dotze campanades, ja que al sonar la darrera batallada de la mitjanit, un s’ha de trobar a més d’una llegua -uns cinc kilòmetres i mig- del castell o del contrari tot l’or que hagi tret se li transformarà immediatament en pedra i ja no valdrà res.

Castell de Palafolls, detall.

Es sap de molta gent que ha intentat recuperar aquests tresors amagats, i fins i tot hi ha qui obtingut temporalment grans quantitats d’or a l’aconseguir entrar a les coves o cambres secretes del castell. Però com sol passar en aquests casos, la cobdícia ha pogut més que el seny, i n’ha carregat en excés. Així, no se sap de ningú que mai hagi aconseguit cap riquesa del tresor del castell, perquè mai cap persona ha aconseguit allunyar-se prou com per poder-se quedar ni una sola unça d’or. El cas és que, segons expliquen, el tresor del castell segueix allí, a l’abast de tot aquell que el vulgui arreplegar.

LA MARE DE DÉU DE VIVELLES

A l’església de Sant Genís de Palafolls, a banda del sant titular, s’hi venerava la Mare de Déu de Vivelles, també coneguda com a Mare de Déu de les Dones, una talla del segle XIV que sembla que era procedent de la capella de Santa Maria, del castell de Palafolls. Aquesta talla està desapareguda des de l’any 1957.

La Mare de Déu de Vivelles.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixem algunes altres fotografies que vam prendre durant aquesta visita que esperem que puguin servir per il·lustrar millor aquesta llegenda.

Castell de Palafolls, detall.

Pujant cap al castell...

Entrant al castell...

Castell de Palafolls, detall.

La capella de Santa Maria.

Interior de la capella de Santa Maria.

Castell de Palafolls, detall.

Mirant cap a la costa...
   
Castell de Palafolls, detall.

Castell de Palafolls, detall.

Castell de Palafolls, detall.

Castell de Palafolls, detall.

Castell de Palafolls, detall.

Castell de Palafolls, detall.

Visió panoràmica de la portalada del castell de Palafolls.

Visió panoràmica del castell.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.