sábado, 30 de junio de 2018

LLEGENDES DEL GORG DELS BANYUTS

El gorg dels Banyuts, a la riera de Garfull, està situat vora la carretera de Montgrony, dins del municipi de Gombrèn, a la comarca del Ripollès, a poc més de 250 metres dessota de la masia del Pla de la Molina. Amagat sota l’ombra obaga dels arbres dels boscos de la Serra de Cruïlles, aquest indret, tal i com indica el seu nom, està rodejat de llegendes i misteris que, tal i com indica el seu nom, el relacionen directament amb els dimonis i l’infern, alhora que se’l relaciona sovint, també, amb la llegenda del Comte Arnau.

El gorg dels Banyuts.

UNA PORTA A L’INFERN...

Al dir de alguns, el gorg dels Banyuts és una d’aquelles tantes boques que l’Infern té al nostre món. No és estrany, doncs, que estigui envoltat de tot un seguit de llegendes que el relacionen amb el  diable, dimonis i la pròpia ànima damnada del Comte Arnau.

DE PASTORS, BOCS, CABRES I CABRITS

El gorg dels Banyuts és ric amb llegendes del diable, i sovint s’explica que és una boca de l’Infern, d’on surt un boc o marrà negre que atreu els ramats de xais i cabrits al gorg engolidor.

Boc o diable?

Dues d’aquestes llegendes estan relacionades amb la masia de Ca la Foradada, un mas que es troba relativament a prop del gorg dels Banyuts. Una d’elles ens explica que a Ca la Foradada  hi havia un pagès que volia un boc que li prenyés les cabres, fins el punt de dir que l’acceptaria encara que vingués del diable. I, efectivament, dit i fet, com sortit del no res va aparèixer un marrà negre que va anar per feina i li va cobrir cadascuna de les cabres del seu ramat, però una volta aquest hagué cobert les cabres, i elles xaiat, el boc, seguit dels cabrits, és precipità al gorg dels Banyuts, on ell i els cabrits desaparegueren per sempre més.

I hi ha una altra llegenda, la de la noia de la mateixa casa esmentada, Ca la Foradada, que es volia casar fos com fos, baldament fos amb el diable. Malauradament d’aquesta llegenda no us puc explicar res més, car no he trobat la informació que fa referència a la història completa.

El gorg dels Banyuts.

LA FONDÀRIA DEL GORG NEGRE

Expliquen que, en una ocasió, un home va pretendre mesurar la fondària d’aquest gorg fent servir una pedra lligada amb un cabdell de fil. I vinga tirar fil cap endins, i vinga tirar, que semblava que el roc que havia llençat lligat no trobava mai el fons. De cop i volta, quan el cabdell de fil ja s’estava acabant, l’home va escoltar una mena de veu que semblava sorgir del mateix forat del gorg: “Cabdella i descabdellaràs, que al fons no hi arribaràs!”.

DEL GORG NEGRE I EL COMTE ARNAU

A la riera de Garfull, d’aigües fondes i fosques, la tradició diu que s’hi ofegà el Comte Arnau, llençat per una colla de dimonis bocs, anant així a raure a l’Infern sense haver mort, i des d’aquest gorg se n’ha vist sortir la seva ànima damnada cavalcant el seu cavall de foc.

El Comte Arnau surt del gorg dels Banyuts amb el seu cavall de foc...

Diu la llegenda que, en aquesta bassa, el Comte Arnau tenia dos servents amb forma de boc -altres diuen que eren gats, tot i que segons altres aquests gats es trobarien amagats no gaire lluny d’aquí, al Forat de Sant Ou, al Montgrony-. Aquest bocs, enviats pel Diable, vigilaven que el comte no fes cap bona obra, fins que una nit Arnau va matar-ne un, i l’altre, com a reacció, llençà el comte al gorg o infern. Des de llavors s’explica que el Comte Arnau surt cada nit del gorg dels Banyuts amb el seu cavall envoltat de foc. Per aquesta raó aquest lloc era temut pels pastors i tot el veïnat de Gombrèn, que tenien por de venir fins aquest indret, especialment de nit.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes de les fotografies que vàrem prendre del Gorg dels Banyuts que espero que us ajudin a situar-vos una mica millor en aquestes llegendes que us hem explicat.

Cartell indicador.

Baixant al gorg...

El del gorg dels Banyuts vist des de dalt.

El gorg dels Banyuts.

El Garfull.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

viernes, 29 de junio de 2018

LA LLEGENDA DEL CASTELL DE TUIXENT

El castell de Tuixent probablement estava situat a la part alta de Tuixent, en algun lloc proper a l’església de Sant Esteve de Tuixent, a la vila del municipi de Josa i Tuixén, a la comarca de l’Alt Urgell. En l’actualitat, d’aquest castell no en resta cap vestigi, tret algunes restes que es van aprofitar per a la construcció de les cases del poble. Però si bé avui en dia no es conserva el castell, encara es conserva el record de la seva llegenda...

Tuixent.

Diu la llegenda que els castellers de Tuixent i d’Odèn eren parents.

Quan una de les ràtzies provinents del Califat de Còrdova va arribar pràcticament fins a les portes del castell d’Odèn, el seu casteller, ja fos per l’inesperat de l’atac o perquè aquests venien amb un exèrcit realment nombrós, es veié superat per poder-s’hi enfrontar, així que va decidir arreplegar ràpidament tots els seus tresors per posar-los a resguard fins que les coses tornessin a estar assossegades.

El cas és que, efectivament, entre el seu nombrós tresor, el d’Odèn conservava una gran caixa de teles treballades i teixides per mans de dones sarraïnes que eren una meravella de veure, i que ell tenia en el seu poder com botí de guerra. Aquestes teles, però, eren la prova indiscutible que, anys abans, aquest casteller havia estat un dels que van passar a tall d’espasa els sarraïns que abans de la seva arribada havien habitat aquelles contrades.

Pujant cap a la part alta de Tuixent...

Creant una gran comitiva que carregava aquell immens tresor -arques de botí que eren plenes de sedes, tissús, draps, gipons, joies, arracades i cadenes d’or, agulles, pedres precioses, monedes i altres riqueses que feien saltar els ulls del seu lloc només de mirar-ho-, van decidir portar-ho tot al castell de Tuixent, on estaria a bon resguard, car el senyor d’Odèn no volia perdre-ho.

Arribats a Tuixent, i explicat el cas, el casteller de Tuixent va decidir complaure el seu familiar, tot donant-li paraula d’honor que vetllaria per conservar aquella immensa riquesa de la qual ara n’era dipositari. I per a més seguretat, va disposar que aquell tresor fos guardat en la més fosca caverna del castell, en un esvoranc obert a la mateixa roca on cap home no podia saltar-hi, i tan profund que tirant una pedra no se sentia la seva arribada a fons.

A partir d’aquell moment, el castell no acollí mai ningú, ni era oberta la seva porta a cap pobre, ja que tot era desconfiança, pors i dubtes que venien a espiar els tresors portats allí pels d’Odèn.

Va succeir, però, que continuant els sarraïns la seva ferotge escomesa avançant per aquelles contrades, el casteller de Tuixent va haver de deixar aquell tresor tan zelosament guardat, ja que ell i els seus homes havien d’acudir a la lluita. Tot i així, si ell marxava volia deixar a bon resguard el tresor dels seu parent, així que va reunir a totes les bruixes del lloc i les comminà que fessin un encanteri per tal que ningú no pogués tocar ni un bri del que contenien aquells baguls. I vaja si ho van fer!

L'església de Sant Esteve de Tuixent.

El casteller de Tuixent i els seus homes varen marxar a la lluita per morir tots en batalla. Ja no tornaria ningú al castell.

El poble va començar a parlar del fabulós tresor. Els més atrevits, valents i agosarats s’acostaren al castell, tot pensant que si poguessin apoderar-se només d’una part ja no els caldria treballar més. Entraren al castell, però ja no en sortiren mai. El misteri de les seves desaparicions va atemorir a la gent. Ningú més no s’acostà al castell i els anys passaren...

El cas és que, anys després, una de les bruixes que van participar en l’encantament del castell i el seu tresor, abans de morir, per fi va revelar el secret de per què no tornaren del castell aquells intrèpids que un dia varen tenir la gosadia d’entrar-hi: una negra porta folrada de planxes de ferro guardava l’entrada al tresor, i davant d’aquesta, un estol de serps, seques i famolenques, de color blanquinós, xiulaven paorosament sense parar, tirant-se sobre tot aquell o aquells que intentessin obrir la porta. Al costat de dins, s’hi amagava un drac d’ulls roents i respirar espès, d’esbufegar compassat, i que feia un esfereïdor soroll d’escates al fregar el seu cos contra el paviment.

"Al costat de dins, s'hi amagava un drac d'ulls roents..."

La gent afirma que qui vulgui abastar els tresors que encara romanen amagats en les cavernes del castell de Tuixent, primer haurà de trobar aquella terrible porta de ferro que el guarda, i un cop allà haurà de desencantar aquells terrible eixam de serps fastigoses i ferotge drac que s’hi amaga darrera.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes de les fotografies que vàrem prendre de l’església de Sant Esteve de Tuixent, i part dels carrers del poble que espero que ajudin a il·lustrar una mica millor aquesta llegenda.

L'església de Sant Esteve de Tuixent.

L'església de Sant Esteve de Tuixent.

El campanar de Sant Esteve de Tuixent.

La portalada de l'església.

Part posterior de Sant Esteve de Tuixent.

Els murs del vell cementiri...

El cementiri...

Vistes a l'església...

Vistes des del cim de Tuixent.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

jueves, 28 de junio de 2018

LA LLEGENDA DE FERRAN O EL CAÇADOR DE GER

Santa Coloma de Ger, al poble i municipi de Ger, a la comarca de la Cerdanya, és una antiga església documentada per primer cop al segle IX. La seva porta, d’origen romànic, té unes magnífiques ferramentes, que segons els entesos la converteixen en una de les millors portes ferrades del Pirineu. En les arrencades de l’arc de pedra d’aquesta mateixa porta, hi han esculpits dos baixos relleus que, al dir d’alguns, expliquen la llegenda del Ferran o el Caçador de Ger, una llegenda que a la vegada entronca amb la llegenda universal del Mal Caçador i la cacera infernal... Si s’acosta la tempesta, guardeu-vos d’aquesta ànima damnada i la seva terrible gossada!

L'església de Santa Coloma de Ger.

Si visiteu el petit poble de Ger, acosteu-vos a veure la seva església i la seva magnífica portalada. Si us fixeu bé, veureu un relleu, força desdibuixat avui dia, que mostra un caçador, i altres relleus que mostren part de la seva terrible gossada.

Ferran o el Caçador de Ger. Avui dia costa de veure, però hi és..

L’imaginari popular explica que aquests relleus són la reproducció de la llegenda del Caçador de Ger o la Gossada d’en Ferran, que és el nom que rep aquest terrible personatge que sembla que corre per les muntanyes properes en els dies de tempesta. La llegenda explica que un diumenge de primavera, un ric propietari de Ger anomenat Ferran caçava amb els seus magnífics gossos quan, de sobte, se li aixecà la llebre. Delerós per aconseguir aquell cobejada peça, la va empaitar d’immediat, perseguint-la fins que va arribar a la vora de l’església en el moment de l’elevació de la missa. Així com el veieren, alguns dels feligresos el comminaren a aturar-se i a adorar al Senyor. A la qual cosa ell contestà, irat: “No em detindré mai, encara que m’ho demani el mateix Déu!”.

La gossada d'en Ferran, o un parell dels seus gossos.

Dit i fet, en dir aquestes terribles paraules, el cel es tornà negre com la mateixa nit i, entre llamps i trons, caigué una forta tempesta que semblava amenaçar en engolir-ho tot, i en Ferran continuà la seva indeturable cursa. Des d’aleshores, molts asseguren que les nits de tempesta han sentit el Ferran, el Caçador de Ger, i la seva terrible gossada, damnats a vagar per les valls i muntanyes obagues en una fantàstica cursa que no té fi.

El relleu que mostra la llebre maleïda.

La llegenda d’en Ferran o el Caçador de Ger, entronca directament amb la llegenda del Mal Caçador: llebre, aixecament dels sagrat cos, desafiament a Déu… i damnació! I aquests dos no són pas els únics caçadors damnats de les terres catalanes; trobem així, molts altres: el Caçador de la Lluna, el Gran Caçador, el Caçador Negre, el Caçador del Rei o els Caçadors del Rei (car a la comarca del Solsonès són tres), el Rei Herodes, els Encantats, Artús el Damnat, o fins i tot el Comte Arnau... i altres que ara no recordo.

Portada de El Mal Caçador, de Josep M. de Segarra.

Totes aquestes ànimes damnades, a la vegada, entronquen amb el mite universal de la Cacera Salvatge de la tradició europea, que és coneguda amb molts altres noms: Wilde Gjoad (Àustria); Wild Hunt, Woden’s Hunt, Wilde Jagd (Alemanya); Cŵn Annwn (Gales); Herlathing (Anglaterra); Devil’s Dandy Dogs (Cornualles); Mesnee d’Hellequin, Mesnie Hellequin (al nord de França); Divoký Hon, Štvaní (Txèquia); Dziki Gon, Dziki Łów (Polònia); Oskoreia, Åsgårdsreia (Noruega); Odens Jakt, Vilda Jakten (Suècia); Divja Jaga (Eslovènia); Caccia Morta, Caccia Selvaggia (Itàlia); Cain’s Hunt, Ghost Riders, Herod’s Hunt, Gabriel’s Hounds (a Norteamérica). Naturalment, dins de les terres de la península Ibèrica, i fora ja de Catalunya, també tenim exemples d’aquest mite: Estantigua, Estantiga -de Hoste Antica, Huestantigua- (Castella); Hostia, Compaña, Santa Compaña (Galicia); Güestia (Astúries)... i no hi són tots!

Åsgårdsreien (1872), de Peter Nicolai Arbo.

El simbolisme del caçador que corre indeturable darrera una presa inabastable, expressa la incontinència, la follia interior de perseguir el propi desig. D’aquí neix el mite universal de la cacera infernal, on, enmig dels udols del vent, el caçador maleït està damnat a no deturar-se mai en la cursa ni abastar mai la seva presa. No és mite sobre la immortalitat, sinó més aviat tot el contrari: la negació del repòs, la pau i la benaurança eternes, la pena més terrible dels insaciables.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes de les fotografies que vàrem prendre de l’església de Santa Coloma de Ger, i part dels carrers del seu poble que espero que ajudin a il·lustrar una mica millor aquesta llegenda.

L'església de Santa Coloma de Ger.

La porta ferrada de l'església de Santa Coloma de Ger.

Part lateral de l'església de Santa Coloma de Ger.

Un ocell misteriós del qual no se'n parla a la llegenda.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

miércoles, 27 de junio de 2018

L’ORIGEN LLEGENDARI DE MAÇANERS

Maçaners és un petit poble del  municipi de Saldes, a la comarca del Berguedà, des del qual es pot gaudir d’una magnífica visió del Pedraforca. Com molts altres petits indrets que descansa al peu d’aquesta muntanya màgica, a aquest no li havia pas de faltar un reguitzell de llegendes, com aquesta història recollida per Isabel Artero i Novella en el seu llibre Pedraforca màgic, que intenta explicar l’origen llegendari del nom del Maçaners.

Cartell indicador just a l'entrada del poble.

Segons sembla, fa anys, molt temps enrere, quan els homes varen començar a poblar els peus del Pedraforca, hi havia un poble que no tenia nom. Per aquell temps, els camins de la zona sovint eren estrets i solitaris, i per ells circulaven només alguns pastors i ramaders amb els seus ramats, algun pagès que anava d’un poble a un altre i poc més, però en temps de bonança tot això canviava i les dreceres estaven molt transitades.

Església de Sant Serni de Maçaners.

Un dia, uns homes que anaven cap a Gósol tot pujant pel camí que seguia el riu, ja que en aquell temps els camins sovint es feien seguint el cursos d’aigua, de tant cansats que estaven, es van aturar a prop de la riba del riu i, com que tenien molta set van beure de les seves aigües; però vet aquí que al tastar-la, van trobar que aquella aigua era salada, a causa dels materials geològics que es troben en la seva font, com ja es conegut per molta gent de la zona. Quan aquells homes s’adonaren del sabor salat que tenia l’aigua, no feien una altra cosa que repetir “Massa n’és, de salada! Massa n’és! Massa n’és!...”

Card cardener en una porta de Maçaners.

Tots en van beure i tots ho repetiren, “Massa n’és, de salada! Massa n’és! Massa n’és!”, i per això, des d’aquell dia, a aquell poble tant proper a aquell punt on van beure d’aquelles aigües, i que no tenia nom, li van posar el nom de Massanés, que amb el temps es convertiria en Maçaners.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes de les fotografies que vàrem prendre de Maçaners, i des de Maçaners, en el cas del Pedraforca, que espero que ajudin a il·lustrar una mica millor aquesta llegenda.

Església de Sant Serni de Maçaners.

El carrer de l'Església.

El Pedraforca vist des de Maçaners.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

sábado, 23 de junio de 2018

LES ENCANTADES DE LA FONT MOIXINA

Dins del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa es troba el paratge dels Aiguamolls de la Moixina i la Font de la Deu, ja dins dels límits del terme municipal d’Olot. En aquest punt, l’aflorament continuat d’aigües subterrànies provinents de laqüífer del Bosc de Tosca i la Plana den Bas, fa sorgir tota una sèrie de petites rieres i basses durant tot l’any que inunden els boscos i camps de la zona, donant peu a l’existència d’una gran biodiversitat i una contínua atmosfera màgica que creix amb la remor de les aigües. No és pas estrany, doncs, que les llegendes convertissin aquest paratge humit i ombrívol en un cau d’encantades.

La Font Moixina.

Segons recull Josep Romeu i Figueres al seu llibre Llegendes de la Garrotxa, l’estiu de l’any 1951, a Batet de la Serra, la Caterina Planella li va explicar certa història sobre les encantades que, segons deien, corrien pels voltants de la Font Moixina. Segons explicava, “A Sant Cristòfol les Fonts, pels volts de la Font Moixina d’Olot, diuen que hi havia encantades en una balma que estenien roba a terra o damunt les pedres. Algú havia vist aquesta roba i va córrer per heure’n una peça amb tota cautela, perquè seria ric per tota la vida a causa de l’or que misteriosament contenia. Però les encantades es despertaven i la recollien amb tota prestesa.”

Una encantada davant les aigües.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes de les fotografies de la Font Moixina i els aiguamolls de la Deu i la Moixina, així com de Sant Cristòfol les Fonts, que espero que us ajudin a il·lustrar un xic més la llegenda que us hem explicat.

Emblema sobre la Font Moixina.

Un detall de la Font Moixina.

Capella de Santas Anna.

Santa Anna.

Passejant pels paratges de la Moixina.

Camins de la Moixina.

Paratges de la Moixina.

Les aigües són abundants.

Aigües entre camps i bosc...

Una abundor d'aigües...

... i basses repartides pel sól del bosc.

Les basses d'en Broc.

Les basses d'en Broc.

Basses dins del bosc...

Camins de la Moixina.

L'església de Sant Cristòfol les Fonts.

L'església de Sant Cristòfol les Fonts.

Sant Cristòfol les Fonts.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.