domingo, 23 de julio de 2017

URBEX: VIEJO QUITANIEVES EN EL BOSQUE

Texto y fotografías: Joan Ramon Santasusana Gallardo.
Fecha: 25 de junio de 2017. Lugar: En algún lugar de la comarca de la Vall d'Aran, provincia de Lleida, Cataluña, España.
Total fotografías tomadas: 22. Total fotografías publicadas: 15.
Si quieres saber qué es el urbex: Urbex: exploración urbana.
Si quieres ver otros archivos urbex: Archivos urbex.


Cumplió su propósito. Tiempo atrás se dedicó arduamente a la tarea de apartar las nieves que cubrían las carreteras y camino de montaña en esos bosques pirenaicos donde hoy en día descansa. Era pura fuerza, la maquinaria del hombre contra de fuerza de la naturaleza. Pero los tiempos cambian, las máquinas se modernizan, y finalmente fue desechada, abandonada, cerca de un viejo camino de montaña.


¡No importa! Los elementos fueron haciendo mella en su estructura, que aún hoy en día se muestra imponente, pese a las cicatrices y los desperfectos que cubren su cuerpo. No importa, pues pese haber quedado abandonado, el viejo quitanieves poco a poco va fundiéndose con los bosques y montañas que ha amado. Puede que haya quedado olvidada, relegada, pero hoy por hoy disfruta del suave abrazo de la naturaleza, convirtiéndose a su vez en refugio de plantas y animales.














TIRAS DE POLLO CRUJIENTE AL ESTILO CAJÚN


Dificultad de preparación: Fácil.
Disponibilidad de los ingredientes: Comunes.
Tiempo: 30 minutos.
Precio: Medio.

Más recetas en: Las recetas del cocinillas.

Pulsar en la foto para agrandar la imagen.


INGREDIENTES

  • 4 pechugas de pollo
  • 2 tazas de leche
  • 1 limón
  • 10 cucharadas soperas de harina
  • 2 cucharadas de postre de pimentón dulce
  • 2 cucharadas de postre de pimentón picante
  • 2 cucharadas de postre de cayena molida
  • 2 cucharadas de postre de pimienta negra
  • 2 cucharadas de postre de curry 
  • 2 cucharadas de postre de ajo en polvo
  • 2 cucharadas de postre de orégano
  • 2 cucharadas de postre tomillo
  • 1 cucharada sopera de sal
  • 250-300 gramos de maíz tostado
  • 2-3 huevos
  • Aceite de oliva
  • Sal
  • Ketchup o salsa barbacoa (opcional)

PREPARACIÓN

Receta picante ideal para formar plato de un menú o, simplemente, para servir como aperitivos o tapas. Las tiras de pollo crujiente al estilo cajún serán una delicia para aquellos que aman la comida picante y condimentada.

¡Pasemos a su elaboración!

Una vez tengamos todos los ingredientes preparados, procederemos a limpiar las pechugas de pollos y las cortaremos en tiras gruesas de aproximadamente un centímetro de grosor.

Una vez hayamos cortado todas las tiras, procederemos a llenar un bol hondo con dos tazas de leche y el zumo de un limón, removiéndolo para que la leche y el limón se mezclen; si la leche se corta, no os preocupéis, es totalmente normal que suceda. Una vez lo hayamos mezclado, meteremos en él las tiras de pollo, dejándolas marinar durante 15-20 minutos, para que queden tiernas cuando friamos el pollo.

Mientras el pollo se marina, echaremos toda la harina en otro bol y le añadiremos todas las especias, las hierbas aromáticas y la sal, y lo mezclaremos todo de modo que obtengamos la mezcla de especias cajún.

Por otro lado, trituraremos el maíz tostado, de modo que quede picado en pequeños trocitos, colocándolo por separado en un plato hondo.

Una vez hayamos hecho todo esto, batiremos los huevos en un plato hondo aparte..

Una vez el pollo esté marinado, lo meteremos en una escurridera para que deje ir la leche y el zumo de limón sobrante, y metemos las tiras de pollo dentro del bol que contiene la mezcla de especias cajún, removiéndolo todo para que las tiras de pollos queden bien rebozadas y especiadas.

Una vez las hayamos rebozado de este modo, las iremos impregnando con el huevo batido y acto seguido las rebozaremos de nuevo con el maíz tostado triturado, de modo que al freírlas queden bien crujientes. Hecho esto, iremos metiendo las tiras de pollo doblemente rebozadas dentro de una paella con abundante aceite, que habremos calentado previamente, friéndolas hasta que queden totalmente doradas por ambos lados, y las iremos colocando en una fuente o plato aparte.

Al servirlas en la mesa, podemos servir las tiras de pollo crujientes al estilo cajún fritas tal cual, en la misma fuente o por platos separados, o bien acompañarlas con un bol con ketchup o salsa barbacoa para que cada cual las sazone a su gusto.


Algunos consejos:

  • A la mezcla de especias y hierbas aromáticas cajún referida, podemos añadirle otros condimentos o finas hierbas de todo tipo, aparte de los ya mencionados: comino, perejil, albahaca o romero, por poner unos ejemplos. Del mismo modo, podríamos añadir a la mezcla cebolla o tomate seco triturado, obteniendo de este modo nuevos sabores.

sábado, 15 de julio de 2017

LLEGENDES DE LA CASA DEL SENYOR D’ARRÒS

Si visitem el petit poble d’Arròs, dins del terme municipal de Viella i Mitjaran (Vielha e Mijaran, en aranès), a la comarca de la Vall d’Aran (Val d’Aran), i passem pel Carrer Major d’aquesta vila, podrem veure la Casa del Senyor d’Arròs (o Torre de Çò deth Senhor d’Arròs, en aranès), que és el nom amb que és coneix popularment la Casa Ademar, que avui en dia és l’Archiu Istoric General d’Aran -que forma part de la Xarxa d’Arxius de la Generalitat de Catalunya- i seu institucional del Conselh Generau d’Aran. Sembla ser que la construcció d’aquest edifici va durar molt de temps, el que va donar origen a algunes llegendes que giren al voltant de la casa en qüestió, així com de llurs propietaris, els Ademar d’Arròs.

La Casa del Senyor d'Arròs.

EL TRESOR DE LA CASA DEL SENYOR D’ARRÒS

Francesc Ademà Subirà bastí l’actual Casa Ademar l’any 1820, tal com resen les pedres que hi ha al voltant de l’ull de bou que hi ha sobre de la porta principal, tot i que ja hi han referències d’una casa anterior en el segle XVI. La llegenda popular explica que, quan el senyor d’Arròs va fer construir la Casa del Senyor, aquest va fer posar una dobleta d’or a l’interior de cada una de les pilastres que hi ha a la façana de l’edifici, raó per la qual aquestes contindrien un autèntic petit  tresor. Segons expliquen, cada dobleta d’or equivalia a 16 duros d’or d’aquell temps.

Ull de bou a la Casa del Senyor d'Arròs.

LES PEDRES DE LA CASA DEL SENYOR D’ARRÒS

És tradició diu que les pedres que es van utilitzar per a bastir la Casa del Senyor d’Arròs foren dutes des de Sant Beat (França), vila francesa a l’altre costat de la frontera, a uns 30 kilòmetres del petit poblet d’Arròs, que és coneguda per les seves canteres de marbre.

La Casa del Senyor d'Arròs.

EL SENYOR D’ARRÒS SEMPRE PARAVA A CASA SEVA

Entre els segles XVIII i XIX, a la Vall d’Aran, els ramblers (persones que es dedicaven a la compra i venda d’animals de peu rodó, com ara cavalls, mules i rucs) i els marxants ramaders prosperaren molt. Per la seva manera de viure, aquells que es dedicaven a aquest ofici eren considerats persones de certa categoria social -ja que sovint transportaven mercaderies valuoses i, de vegades, molts diners al comptat-, i també s’entenia que tenien certa experiència del món, ja que viatjaven contínuament.

Placa de l'Archiu Istoric Generau d'Aran, a la Casa del Senyor d'Arròs.

El senyor d’Arròs fou un d’aquests homes de negocis, ja que era l’amo d’una bona part dels prats de Garona, des d’Aubert fins a la Bordeta, així com d’un establiment industrial. I per si això no fos prou, a més a més, amplià el negoci tradicional del seu ofici amb la venda de bestiar de carn, que duia directament al mercat de Barcelona.

Sembla ser que per raó d’aquests negocis, el senyor d’Arròs, de tant en tant, anava a cavall a Barcelona, però per llarg que fos el viatge, sempre feia parada a casa seva. És a dir, que totes les posades on parava per fer nit eren de la seva propietat. Per això diuen que el senyor d’Arròs sempre parava a casa seva.

La Casa del Senyor d'Arròs.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

lunes, 10 de julio de 2017

LLEGENDES DEL CASTELL DEL QUER

Les restes del castell del Quer (documentat al segle XII) es troben just al cim de la penya rocosa que hi ha a l’esquerra de l’entrada del poble del Querforadat, agregat del municipi de Cava, a la comarca de l’Alt Urgell. D’aquest antic castell en resta ja ben poca cosa: algun mur en ruïnes i una torre que ha quedat adossada a una casa que descansa just al peu de la roca. Sigui com sigui, en la memòria del poble encara queda constància de l’existència d’aquest castell en un petit conjunt de llegendes que giren al voltant de l’existència del mateix, de les que, a continuació, us deixem un petit recull.

El castell del Quer.

LA LLEGENDA DEL CASTELL DEL QUER I EL SETGE DE LA FAM

Hi ha una llegenda que explica que el nom de la població del Querforadat prové d’aquella època en que els estralls de la guerra entre moros i cristians van arribar a aquesta terra. Un quer, cal dir-ho, és un mot que sembla ser d’origen preromà, amb el qual es designa una gran roca o un conjunt rocós que forma una penya. Bé, el cas és que, segons la llegenda, sembla ser que al castell del Quer hi havia un forat que travessava la roca sobre la que descansava aquesta fortificació, que portava fins a un punt indeterminat proper al torrent del Coll del Quer (o potser, fins i tot, una mica més avall,  al riu Naval, on desemboca l’anomenat torrent), cosa que els permetia esquivar els setges.

Així, per demostrar que no passaven gana, els habitants del castell ensenyaven cada dia truites fresques als assetjadors enemics, que desanimats, finalment sempre optaven per marxar.

El castell del Quer.

Bé, això és el que ens explica una versió d’aquesta llegenda, però hi ha una versió ben diferent que us explicarem a continuació...

UNA ALTRA VERSIÓ DE LA LLEGENDA...

Una altra versió d’aquesta llegenda, molt més extensa, que Joan Bellmunt i Figueras recull en el seu llibre 500 històries i llegendes de les terres de Lleida, explica que el castell del Quer fou assetjat en temps de lluites i invasions per tropes enemigues.

El poble de Querforadat vist des del castell del Quer.

Quan ja feia una quants dies que els assetjadors havien tancat tota possibilitat d’entrada i sortida del recinte del castell, a l’espera d’una rendició immediata per fam i set, l’alcaid de la fortalesa va sortir al cim de les muralles del castell mostrant unes truites ben fresques que encara cuetejaven, les quals provenien de les cisternes del castell. Adreçant-se als que feien setge els digué: “Si penseu que ens fareu retre per fam i per set aneu ben equivocats, perquè no ens manca ni menjar ni beure, ja que la roca on s’asseu el castell és foradada i podem sortir quan volem a proveir-nos. La seva sortida està en un lloc tan amagat que mai la trobareu!”

Davant aquestes paraules, i veient aquells peixos tan frescos que encara eren vius, els assetjadors van quedar tan desanimats i amb la moral tan baixa que van decidir aixecar el setge, ja que suposaren que, efectivament, la roca del Querforadat estava foradada i els seus habitants podien baixar fins al riu sense ser vistos ni descoberts.

Castell del Quer, restes d'un mur.

La mentida i l’enginy de l’alcaid van donar el seu fruit, ja que l’enemic marxava, i ho feia en un moment clau, ja que les reserves de menjar i d’aigua del castell finalment s’havien exhaurit en aquella darrera galleda treta de la cisterna del castell, d’on havien sortit aquelles truites que foren la salvació de tots els del Querforadat.

Per descomptat que a la roca del castell de Quer no hi havia cap sortida secreta, ni cap forat ni túnel secret, però gràcies a aquest fet llegendari, li va quedar per sempre més el nom de Querforadat, és a dir, pedra foradada.

EL FORAT DEL QUER

Una altra llegenda conta que una vegada un viatger va demanar a un del Quer si li ensenyaria el famós forat, i el del Quer li va contestar que “Al Quer, el forat tothom se’l té!”. Feia referència, evidentment, al forat del cul, ja que tothom en té un!

L'ésglésia de Sant Genís de Querforadat, amb el castell del Quer al fons.

EL FANTASMA DE LA DAMA DEL CASTELL DEL QUER

Un altre llegenda ens parla d’una dama que era la filla del senyor del castell del Quer. Durant un dels molts setges que aquest castell va patir per part dels moros, la jove es va enamorar del cabdill dels assetjadors. Una nit que tots dos van decidir trobar-se, la dama, en baixar per la roca del castell, va relliscar, va caure al buit i va morir.

El cabdill moro, que l’estava esperant, al veure que ella no apareixia, finalment va tornar-se al campament pensant que la noia ja no el volia veure més, i va fer que els assetjadors ho recollissin tot ràpidament, deixant el campament totalment buit. L’endemà, astorats, els habitants del Querforadat van descobrir que tots els assetjadors havien marxat.

La roca del Quer amb restes del mur al seu cim.

La història acaba explicant que encara avui en dia, algunes nits, a Querforadat, es veu una noia vestida de blanc baixant de les runes del castell del Quer direcció al lloc on hi havia hagut el campament dels assetjadors, en busca del seu enamorat.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies que vàrem prendre de les restes del castell de Quer i el petit poble del Querforadat, que espero que us puguin servir per complementar part d’aquestes llegendes.

Part de l'edifici conegut com castell del Quer.

Casa adosada a la roca del Quer.

Restes d'un mur del castell del Quer.

Restes d'un altre mur del castell del Quer.

El petit poble del Querforadat vist des del castell del Quer.

El castell del Quer vist des del Querforadat.

Vistes des del castell del Quer.

Vistes des del castell del Quer.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

sábado, 8 de julio de 2017

LA LLEGENDA DE LES LLASTRES DE LA MORTA

Les Llastres de la Morta és una zona rocosa que es troba dins el terme municipal de la Vall de Boí, a la comarca de l’Alta Ribagorça, i dins del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Situat a mig camí del pantà de Cavallers i el Refugi Joan Ventosa i Calvell (vora l’Estany Negre), seguint a peu un corriol estret que porta fins l’esmentat refugi, aquest element orogràfic s’estén entre els 1.900 i els 2.250 metres d’altitud. Cobert de pedres anomenades popularment llastres -que són rocs normalment grans, plans, llisos i poc gruixuts-, algunes pastures i petits boscos d’avets, no és gens difícil imaginar les dures condicions climatològiques d’aquesta zona, i s’entén perfectament la llegenda que sembla ser que va donar origen al nom d’aquest indret.

Les Llastres de la Morta.

Les Llastres de la Morta és un lloc que abans de fer l’estret camí actual que porta fins l’Estany Negre -apte només per fer senderisme- era de molt difícil accés i, per tant, només freqüentat per els pastors de bous que corrien per aquestes muntanyes, així com algun transeünt ocasional que travessava aquestes muntanyes per dirigir-se cap a França passant pel Port de Caldes, una collada que es troba en el límit dels termes municipals de la Vall de Boí (Alta Ribagorça) i de Naut Aran (Vall d’Aran), situada a 2.567 metres d’altitud.

El pantà de Cavallers amb les Llastres de la Morta, al fons.

Segons explica una llegenda, una dona d’aquestes contrades es dirigia a França pel Port de Caldes, però quan passava per aquest lloc, el temps va fer un canvi sobtat i va caure una forta nevada. La temperatura va baixar de manera tan immediata i tant espectacularment, que va propiciar que aquella pobra dona morís congelada. Passats els mesos d’hivern, uns pastors que duien els bous a pasturar per aquelles contrades, van trobar el seu cos.

En motiu d’aquest fet, a partir de llavors, a aquest lloc va passar a anomenar-se les Llastres de la Morta.

La presa del pantà de Cavallers.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

jueves, 6 de julio de 2017

LA LLEGENDA DEL MORT DEL CEMENTIRI DE SANT ESTEVE D’ESTAÍS

Sant Esteve és l’església parroquial del petit poble d’Estaís, que està adscrit dins del municipi d’Espot, a la comarca del Pallars Sobirà, just a la part llevant del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Envoltada de muntanyes i boscos, aquesta petita església d’origen romànic, que ha patit forces modificacions al llarg dels anys, es troba just a les foranies del poble. És fàcil imaginar-se, per tant, que anys enrere, quan encara no hi havia llum elèctrica i la gent creia en fantasmes, morts i esperits, de nit aquest edifici, amb el seu cementiri, podia inspirar certa por, il·luminada tan sols per la llum de la lluna o els estels. D’això ens parla aquesta llegenda...

Sant Esteve d'Estaís.

Sembla ser que, anys enrere, va haver-hi un que va voler-se fer el valent i, ja fos per una simple aposta o per demostrar el seu suposat valor, va decidir anar de nit al cementiri de l’església del poble per clavar un ganivet en una tomba com senyal de que hi havia anat a hores fosques.

L'església de Sant Esteve d'Estaís.

Així doncs, amb el ganivet en una mà i ben embolcallat d’una capa per protegir-se del fred nocturn, aquest valent es dirigí al cementiri i va clavar el ganivet al terra de la tomba escollida, però, ja fos a causa de la mala fortuna o per les preses per marxar ben aviat d’aquell lloc, al clavar el ganivet va enganxar-se la capa de tal manera que no es podia aixecar. Al no ser capaç de veure res en aquella impenetrable foscor, va pensar que qui estirava d’aquella peça de roba no era un altre que la mà del mort que descansava en aquella tomba, de manera que va quedar-se ben rígid allà mateix, i així el van trobar al matí següent, sense vida. Aquell pobre desventurat va morir a causa de la seva pròpia por!

El cementiri de Sant Esteve d'Estaís.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

miércoles, 5 de julio de 2017

LLEGENDES DEL CASTELL D’ORCAU

El castell d’Orcau és el castell de l’antiga vila d’Orcau, que va néixer als peus del mateix castell, i actualment està englobada dins del municipi de Isona i Conca Dellà, a la comarca del Pallars Jussà. Aquest castell es va construir en la frontera que separava els comtats catalans dels sarraïns, al voltant del canvi del primer mil·lenni, i ja consta documentat per primer cop l’any 1010. De la mateixa manera, l’antiga capella romànica del castell, la Mare de Déu de la Pietat, que es troba a pocs metres del mateix, consta documentada l’any 1074. Amb molta història al darrera, a aquest castell no li falten pas, tampoc, les llegendes.

El castell d'Orcau.

L’ORÍGEN LLEGENDARI D’ORCAU

Les etimologies populars referents a la toponímia sovint han donat lloc a moltes llegendes que no s’emparen sota cap cap mena de base científica. Aquest és el cas de la petita vila d’Orcau, que es troba als peu mateix de la muntanya on descansa el castell d’Orcau. Segons la llegenda, temps enrere el senyor del castell d’Orcau estava en crua guerra amb el comte de Pallars. Finalment, però, ambdós nobles feren les paus i el senyor d’Orcau casà la seva filla amb el cavaller de Pallars. Per celebrar aquests dos esdeveniments llançà des del castell una pluja de monedes d’or i els vassalls al collir-les, deien “Or cau! Or cau!”. D’aquí el nom d’aquest poble.

Restes del castell d'Orcau.

Una versió molt similar d’aquesta llegenda ens explica que els senyors d’Orcau volgueren ser generosos amb els seus vassalls quan aquests es trobaven molt flagel·lats per pestes, sequeres i altres malures i, mostrant una gran pietat envers ells, deixaren anar del castell estant grans quantitats de monedes d’or, acumulades en les lluites contra els sarraïns. Tal i com ja hem explicat en l’anterior versió de la llegenda, quan els vilatans veieren aquella inesperada pluja daurada, començaren a cridar “Or cau! Or cau!”.

EL TRESOR DEL CASTELL D’ORCAU

Segons la llegenda, en les ruïnes del castell d’Orcau s’hi guarda un gran tresor encantat guardat per una grossa i ferotge serpent que porta una gran clau a la boca, amb la qual s’ha d’obrir la cambra on es guarda el tresor. Aquest rèptil prodigiós no es deixa prendre la clau de cap manera, excepte al bell punt de la mitjanit de Sant Joan, quan esdevé manyaga i es deixa agafar planerament la clau. Però coincideix que aquesta nit es produeixen al castell els sorolls més terribles i esgarrifosos: udols de feres, sorolls de cadenes, vents, trons i terratrèmols que espanten el més valent. Es diu de molts que han provat d’anar-hi i cap no ha arribat a trobar-se amb aquesta serp encantada perquè finalment la por els ha vençut.

Restes del castell d'Orcau.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies que vàrem prendre de les restes del castell d’Orcau, la Mare de Déu de la Pietat i la vila d’Orcau, que espero que us puguin servir per complementar part d’aquestes llegendes.

De camí cap el castell...

Restes del castell d'Orcau.

Torre del castell d'Orcau.

Restes del castell d'Orcau.

Restes del castell d'Orcau.

Part interior del castell d'Orcau.

El castell d'Orcau.

Restes del castell d'Orcau, amb la Mare de Déu de la Pietat al fons.

Restes de l'església de la Mare de Déu de la Pietat.

Restes de l'església de la Mare de Déu de la Pietat.

Restes de l'església de la Mare de Déu de la Pietat.

Restes de l'església de la Mare de Déu de la Pietat.

Altar de la Mare de Déu de la Pietat.

Restes de l'església de la Mare de Déu de la Pietat.

Edifici de l'Abadia d'Orcau.

Sant Joan d'Orcau i el poble antic.

Vistes des del castell...

Vistes des del castell, amb un petit mur de castell en primer pla.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.