miércoles, 26 de junio de 2019

LA LLEGENDA DE L’ERMITA DE SANT ANTONI DE PÀDUA DE VILANOVA DE PRADES

L’ermita de Sant Antoni de Pàdua -o simplement de Sant Antoni-, al municipi de Vilanova de Prades, a la comarca de la Conca de Barberà, està situada a la sortida d’aquest poble direcció a Vallclara, just al costat de la carretera TV-7004. Sembla ser que l’existència d’aquesta ermita ja està constatada l’any 1672 i que l’any 1763 s’hi feren importants reformes. La coronava un campanar d’espadanya d’un sol ull que fou destruït per un llamp i també va patir els estralls de la Guerra Civil, però l’any 2004 l’ermita fou novament restaurada gràcies a una capta que es feu casa per casa.

L'ermita de Sant Antoni o Sant Antoni de Pàdua, Vilanova de Prades.

Segons la tradició, l’ermita de Sant Antoni de Pàdua va ésser encomanada i pagada per tres dones, que havien quedat vídues per alguna de les epidèmies que de tant en tant assolaven els pobles, potser la pesta o el còlera. Aquestes prometeren que si no morien pagarien l’edificació d’una ermita, i es van salvar. Complint la prometença, van donar al poble aquest nou espai de culte.

Sant Galdric, patró històric de la pagesia catalana, davant l'ermita.

Conten que es van casar amb tres germans, i que es posaren a viure al poble. L’un era fuster i es posaren a viure on avui és cal Quelo; l’altre era teixidor i es posà a viure on avui és cal Plagueta i el tercer germà era ferrer i es va posar a viure on avui es cal Tomasa.

Cartell que explica la història i la llegenda de l'ermita.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

martes, 25 de junio de 2019

LA LLEGENDA DE LA COVA DEL GAT

La Cova del Gat és un jaciment arqueològic que troba dins del terme municipal de Figuerola del Camp, a la comarca de lAlt Camp. Va ser utilitzada com a cova sepulcral durant l’inici de l’Edat del Bronze, i en el seu interior s’han trobat diversos ossos humans i l’aixovar que els acompanyava, format per diferents vasos, tenalles i bols ceràmics, puntes de sílex foliaformes, molins barquiformes de mà, denes de collaret d’ós i esteatita, un fragment d’aixada i restes d’animals. Tot i que no va ser intervingut com a jaciment arqueològic fins l’any 1934, la cova ja era coneguda de molt abans.

La cova del Gat, part exterior.

D’aquesta cova, situada la partida del Mas del Llop, s’explica que una vegada un gat que voltava a prop de la cova hi va entrar i no va poder sortir mai més. I diuen que encara hi és i que per això es diu Cova del Gat.

El gat de la cova.

Una altra versió explica que, quan la cova no tenia nom, van deixar-hi dins un gat per veure si sortia, i va sortir-ne per un altre costat.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixo algunes de les fotografies que vàrem prendre de la Cova del Gat, que espero que us puguin ajudar a introduir-vos en aquesta llegenda.

La cova del Gat, cartell indicador.

La Cova del Gat.

La Cova del Gat.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA LLEGENDA DE LA TORRE DE LA MIXARDA

La Torre de la Mixarda, coneguda també com la Torre dels Moros, és un monument protegit del municipi de Figuerola del Camp, a la comarca de l’Alt Camp. Aquesta torre de guaita moderna -tot i que hi ha qui assenyala que en el seu origen podria datar del segle XII- destaca per a seva singular bellesa en mig de la plana agrícola de la zona on s’aixeca.


Expliquen que la torre de la Mixarda, situada en mig d’una zona planera de camps de cultiu a cinc quilòmetres del nucli urbà de Figuerola del Camp, es comunicava a través d’un passadís soterrani i secret amb la cova d’en Jordà, que es trobaria en un punt indeterminat del Tossal Gros o Jordà de Prenafeta, que separa les comarques de l’Alt Camp i la Conca de Barberà. Sembla ser que en aquest indret, fa molts anys es van amagar grans tresors, tot i que no s’aclareix qui va amagar aquests tresors ni perquè. Només podem conjecturar que aquests tresors podrien haver estat amagats i abandonats allí pels antics sarraïns que vivien en aquestes terres, o bé deixats allà pels antics propietaris del castell de Prenafeta, o potser amagats pels monjos del Monestir de Poblet o d’algun altre punt proper.


DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixo algunes de les fotografies que vàrem prendre de la Torre de la Mixarda, que espero que us puguin ajudar a introduir-vos en aquesta llegenda.






Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

lunes, 24 de junio de 2019

LLEGENDES DEL CASTELL D’ÒDENA

El castell d’Òdena es troba al capdamunt del turó del mateix nom que corona el poble i municipi d’Òdena, a la comarca de l’Anoia. Dominant la Conca d’Òdena, avui en dia del castell en queda ben poca cosa: només una gran torre poligonal d’onze cares i set metres d’alçada -molt ben conservada, això sí!- i la resta d’algun mur. En el punt on antigament s’alçava el castell, avui en dia podem trobar les restes del poble vell d’Òdena, que probablement havia estat una vila closa, i les restes de l’antiga explotació d’on s’extreia guix.

El castell d'Òdena.

EL SENYOR DEL CASTELL D’ÒDENA I EL SENYOR DEL CASTELL DE JORBA

S’explica que el senyor del castell d’Òdena volia casar-se amb la filla del veí senyor de Jorba i que aquest no el volia pas com a gendre, ja que el considerava de categoria inferior. Ell volia algú més important per la seva filla!

El castell d'Òdena.

Ignorat pel senyor del castell de Jorba, l’enamorat pretendent va fer cobrir amb rajoles d’or massís el trajecte entre els dos castells, alliçonant d’aquesta manera al seu futur sogre, demostrant-li que ell podia festejar la seva filla sense ni haver de trepitjar la terra com tothom.

DELS TRACTES DEL SENYOR DEL CASTELL D’ÒDENA AMB EL DIABLE

Es veu que antigament la Conca d’Òdena estava ocupada per un immens estany: Aqualata, que significa ni més ni menys que “aigua extensa”. La comarca era regida pel senyor del castell d’Òdena, un noble tan avariciós que cap jornaler volia treballar als seus camps, ja que era mal pagador. Per això, tenint molta feina per fer però ca treballador al seu càrrec per fer-la, un dia, amoïnat, el senyor del castell va exclamar allò de: “Al dimoni em donaria, si em vingués a ajudar!”. I dit i fet! En Banyeta, que té bona oïda per aquestes qüestions, se li presentà al castell.

El castell d'Òdena.

El Dolent, coneixent-li la flaca de l’avarícia, se li oferí com a jubilat disposat a fer tota la feina que li encarregués, a canvi de l’ànima. El senyor, veient-lo xaquiós, xaruc i desanat, veié la partida guanyada i li encarregà, de moment, algunes coses i cosetes. Aviat s’adonà que se les havia amb un feinater formidable. Volgué treure-se’l de sobre i li manà un treball que judicà impossible: l’assecament de l’estany d’Aqualata o Aigualada. El diable, furiosament, a cops de magall, tirà a terra en poca estona una de les muntanyes que voltaven l’estany i que formaven l’embassament; l’aigua s’escorregué ràpidament i convertí la gran sotalada en una gemada plana on més tard els veïns d’Òdena construïren la ciutat d’Igualada.

Com no se’ns explica pas el contrari, hem de concloure que d’aquest mal negoci el senyor del castell d’Òdena finalment va perdre l’ànima.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixo algunes de les fotografies que vaig prendre del castell d’Òdena i el poble vell d’Òdena, que espero que us puguin ajudar a entrar en situació.

Murs del poble vell d'Òdena.

El poble vell d'Òdena, amb el poble modern al darrere.

El poble vell d'Òdena.

El poble vell d'Òdena, detall.

El poble vell d'Òdena.

El poble vell d'Òdena.

El poble vell d'Òdena.

El poble vell d'Òdena.

El poble vell d'Òdena.

El poble vell d'Òdena.

El poble vell d'Òdena.

La plaça del Castell.

La plaça del Castell.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

L’ORIGEN LLEGENDARI DE TORREGROSSA

Torregrossa és un poble i municipi de la comarca del Pla d’Urgell, que sembla tenir els seus orígens en l’època romana del Baix Imperi, com ho confirmarien les restes arqueològiques trobades a la mateixa zona. Durant molt de temps, Torregrossa va estar sota el domini musulmà, fins que fou conquerit pels comtes catalans a mitjans del segle XII. Seguint aquest petit fil històric, és com es comença a formar l’origen llegendari del seu nom...

El castell de Torregrossa.

Segons la llegenda popular, el nom del poble de Torregrossa prové d’una antiga torre que els sarraïns van aixecar en el mateix lloc on avui dia es troben les restes de l’antic castell i l’església de Santa Maria de l’Assumpció. Sembla ser que aquesta torre s’hauria derruït o desmuntat després de la conquesta d’aquestes terres per part dels cristians, per aprofitar les seves pedres per construir algunes cases del poble i, possiblement, el mateix castell.

Si aquesta torre realment va existir, avui en dia no quedaria cap altre rastre d’ella que el record que es reflexa en la mateixa torre que forma part de l’escut de la població. Algunes persones han volgut veure en uns blocs d’època romana que formen part de la base del castell les restes d’aquesta antiga torre.

El castell de Torregrossa.

En tot cas, sembla ser que el nom de Torregrossa tindria el seu origen en el segle XI, quan els comtes de Barcelona, al referir-se als territoris d’aquesta zona no conquerits als àrabs, parlaven de l’almunia grossa. Una almunia era una finca campestre o explotació agrícola de certa extensió, alhora que també servia per designar petites fortificacions d’esbarjo controlades per alguns llinatges aristocràtics, que solien estar rodejades de jardins i terres de conreu.

Sigui com sigui, aquest nom coexistia a la zona amb el de turris, paraula llatina que es feia servir en referència a petites torres de vigilància o fortificacions, generalment construïdes pels romans i aprofitades pels àrabs per complir la mateixa funció. Finalment, va ser aquesta segona nomenclatura la que va agafar força per conèixer el poble com a turris grossa, Torregrossa.

Una antiga casa senyorial del carrer Major.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixo algunes de les fotografies que vàrem prendre del castell de Torregrossa, i altres indrets representatius del mateix municipi, que espero que us puguin ajudar a entrar en situació.

El castell de Torregrossa.

Escut sobre un portal del carrer Major.

L'església de Santa Maria de l'Assumpció.

L'església de Santa Maria de l'Assumpció.

L'Ajuntament de Torregrossa.

L'Ajuntament de Torregrossa, amb l'escut del municipi sobre la porta.

La capella de Sant Roc.

La capella de Sant Roc.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

miércoles, 19 de junio de 2019

LA LLEGENDA DEL CAMÍ DEL DIMONI DEL PLA DE PUJALS

Si agafem la carretera GI-513 que va de Banyoles a Sant Esteve de Guialbes, tot just després de travessar el pont que passa per sobre de la riera de Garrumbert, en el municipi de Cornellà del Terri, trobarem un petit trencant de terra que s’endinsa en mig dels camps del Pla de Pujals. És just en aquest punt on es troba el Camí del Dimoni, que en època de sembra s’amaga en mig de camps de blat i altres cereals; segons la tradició, aquest curiós nom li ve donat per d’una petita llegenda que us explicarem a continuació.

El Camí del Dimoni.

En el seu llibre Llegendes del Pla de l’Estany, Àngel Vergés i Gifra recull la llegenda de Camí del Dimoni: “Es conta que una legió de dimonis anà a buscar pedres al poble de Centenys, al municipi d’Esponellà, per tal de fer un pont a Sarrià de Ter. Aquells dimonis traginaven enormes pedres i marcaven camí per tot allà on passaven. Aquesta via era ben visible en els sembrats del Pla de Pujals i anava paral·lel a la riera de Garrumbert. L’últim dimoni no va arribar a temps de col·locar la pedra que traginava i per això la va deixar anar de cop. Va quedar dreta al municipi de Sant Julià de Ramis, al Gironès.”

El Camí del Dimoni.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixo algunes de les fotografies que vaig prendre del Camí del Dimoni que travessa el Pla de Pujals, que espero que us puguin ajudar a entrar en situació.

El Camí del Dimoni.

El Camí del Dimoni.

El Camí del Dimoni.

El Pla de Pujals.

El Camí del Dimoni.

El Camí del Dimoni.

El Pla de Pujals.

El Pla de Pujals.

El Pla de Pujals.

El Pla de Pujals.

El Pla de Pujals.

El Pla de Pujals.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.