miércoles, 29 de febrero de 2012

L´ARBRE DELS NASSOS (versió en català)

Entre les criatures fantàstiques de les terres catalanes (i d´aquelles que de vegades anomenem com Països Catalans), sovint la gent oblida que, a part dels molts tipus de follets, fades, fantasmes, dracs i moltes altres criatures llegendàries d´aquestes terres, hi ha un petit grup d´éssers fantàstics corresponents al món vegetal. Un bon exemple d´aquests podrién ser l´herba manaironera, la flor de l´aigua, els bolets martinets, l´herba desferradora, l´espiga reina i l´espiga torta, entre d´altres. Entre aquestes espècies fantàstiques de vegetals, avui voldria parlar-vos de l´arbre dels nassos, un arbre extraordinari propi de Catalunya i la Catalunya Nord, i específicament de zones molt concretes d´aquests indrets.


Per les terres del Pirineu francès alguna persona s´ha trobat l´arbre dels nassos, el qual té tants nassos com dies té l´any; els esmentats nassos tenen forma de fulla, i quan l´arbre es moca es sotraga d´arrels a copa, totes les fulles alhora, i produeix un so molt fort, com correspon a tantes mocades simultànies. Aquesta mocada dura com una exhalació, i si bé són molts els que l´han sentida, pocs són els que l´han vista; de fet, aquest arbre és tan escàs que es pot dir que mai ningú no l´ha vist, encara que l´hagin oïda gran distància.

Un altre llegenda d´un arbre que és conegut com l´arbre dels nassos es trobava lligada a Cervera, al castell de Malacara (Estaràs, la Segarra). Sembla ser que el senyor d´aquest castell tenia un rostre ferotge (d´aquí el nom del castell), i s´enamorà d´una monja que professava al convent de la Conreria, en el terme de Tiana, a prop de Badalona. Aquesta monja li va preguntar que era el que volia i el captivava tant, per sentir-se tan apassionat. Al dir-li ell que la finor del seu nas, de línia delicada i exquisida ella es retirà, i al cap de poca estona sortí desnasada, portant-li el nas en una safata, doncs no volia abandonar el seus vots. El cavaller, esmaperdut, volgué abandonar el convent, però ella l´obligà a prendre el nas que li oferia. I ell, penedit, el va enterrar a prop del convent. Nasqué, doncs, en aquest lloc un arbre d´espècie nova, anomenat l´arbre dels nassos, amb fulles que prenen la forma de nas i són quelcom vermelloses. De la descendència d´aquest cavaller es diu que va patir sempre d´insuficiència nasal, i una altra versió diuen que tota la descendència de la familia dels Malacara es distingien per tenir el nas més llarg d´un pam. Fins que un cavaller d´aquesta casta va pregar perquè el seu fill tingués un nas petit; els seus precs van ser escoltats, i el nen va nèixer amb un nas tant petit i esquifit, que el cavaller només va poder exclamar: “-Massa n´és!”. Cognom, el de Massanés, que va quedar involucrat al dels senyors del castell de Malacara.

També se l´anomena arbre de foc amb motiu del color que tenen les seves flors.

Una endevinalla recull aquesta imatge:

Un arbre amb dotze branques (mesos),
a cada branca quatre nius (setmanes),
a cada niu set ouets (dies)
i cada ouet està batejadet (té el seu nom).

VOLVERÉ A SOÑAR CON LAS PLÉYADES


Anoche quise volver a contemplar las estrellas. Bajo los árboles de un bosque sobre el cual ya se había cernido la noche cuando aún no se había puesto el sol del todo, ya vislumbré la luna y el brillo de Marte.

Últimamente siento que de nuevo el universo fluye por mi mente, pero la suya es la corriente de un torrente que es incapaz de arrastrar mis pensamientos y llevárselos al mar del olvido; un mar donde desearía que se ahogasen todos ellos para así renacer de nuevo. Estoy cansado. A veces, las ideas, cuando se acumulan, no hacen otra cosa que estorbar. Necesito que mi cabeza descanse; que cuando cierre los ojos sea para encontrar paz y no unos torbellinos de ideas que hace que los sueños y recuerdos choquen unos con los otros impidiendo a lo nuevo encontrar su lugar. Necesito desatar una tormenta que lo arrase todo y luego se aplaque, para poder renacer de nuevo. Deseo la pequeña muerte que sólo el cansancio más absoluto me puede conseguir. Estoy cansado de hacer cosas para evitar pensar en lo que quiero dejar atrás. Me uno demasiado a los recuerdos del mismo modo que estoy demasiado unido a las personas. Fuente inagotable de reflexiones que no paran de manar. Necesito poner mi cerebro en off. Una pausa...

Caiga la noche sobre mí, pero no la noche que me despeja, sino el pensamiento que me desborda y me adormece de golpe. Mis ritmos circadianos se han convertido en mi condena biológica. Nací para vivir de noche, y sin embargo tengo que vivir de día. No va con mi naturaleza...

Contemplé el cielo nocturno, pero tan cerca de la ciudad donde vivo se me hace difícil ver esas nubes luminescentes formadas por millones y millones de estrellas que sólo se pueden contemplar en los cielos más limpios y oscuros.

Cada vez se me hace más dificil navegar en ese otro mar que es el cielo. Se desdibujan los astros, y sólo veo aguas oscuras en los que cada vez hay más claridad pero menos luces que me señalen el camino.

Estrellas que me dieron la paz que sólo el abrazo de una amante me pudo dar. Cuando sintiéndome enlazado por sus brazos podía abandonarme inmerso perdido sólo en la calidez, el cariño y el amor del momento. Si las luces de la ciudad me roba vuestro brillo, ¿qué me queda ya?

Volveré a soñar con las Pléyades. Porque si vuestra luz no me llega en la ciudad donde vivo, tendré que sobrevivir contemplando la luz de vuestro recuerdo.