LA LLEGENDA DE LA FUNDACIÓ D’ESCALADEI
De la llegenda que explica de la fundació d’Escaladei podem trobar diferents versions, però totes elles coincideixen en la base del seu cos principal, ometent o afegint una o altre detall segons el cas i depenent de qui us la conti. A continuació deixem dues versions de la mateixa:
Quan el rei Alfons I el Cast (1157-1196) va decidir fer donació d’unes terres a l’Ordre de la Cartoixa perquè construïssin un monestir, va manar a dos cavallers reials recórrer les terres catalanes per buscar una terra adient per aquest menester. Després d’uns dies caminant, els cavallers van arribar a certa zona prop de la vall de l’Oliver, on van veure un pastor amb el seu ramat i li van preguntar sobre les característiques de l’indret. El pastor va començar a parlar de les virtuts d’aquella terra: de l’aigua, les plantes medicinals, la tradició eremítica del Montsant, de la protecció que oferia la muntanya... i mentre ho feia, el pastor no parava d’assenyalar tota l’estona un pi que hi havia al bell mig d’aquella vall.
Els cavallers no entenien què tenia d’especial aquell pi, i a l’esmentar-lo el pastor els comentà que, després d’haver dinat, s’asseia al peu de la soca d’aquell pi amb el seu porró de vi i feia la migdiada. Llavors, en somnis se li apareixia una escala per la qual els àngels pujaven i baixaven del cel -o una escala al cim de la qual hi havia uns angelets que tocaven trompetes, segons altres versions-. Els cavallers van pensar llavors que havien trobat el lloc ideal on construir la cartoixa desitjada i també van trobar el nom que havia de tenir el monestir: Scala Dei o Escaladei, que vol dir “Escala cap a Déu”.
En altres versions d’aquesta mateixa llegenda, no són dos cavallers els que emprenen el camí per buscar una terra adient pel monestir, sinó que és la pròpia casa mare dels cartoixans qui envia uns monjos a fer la recerca. Igualment que a l’anterior versió, aquests es troben amb un pastor que els parla del somni recurrent que té al recer de l’ombra d’aquell pi on descansa quan pastura els ramats, i els monjos ho interpreten com un senyal de Déu i allí mateix construeixen el petit claustre que seria l’origen de la Cartoixa de Santa Maria d’Escaladei.
EL REI JAUME I, L’ABAT D’ESCALADEI I EL PORQUER
El rei Jaume I és el personatge central de moltes llegendes catalanes. Una d’aquestes llegendes el situa al monestir d’Escaladei, on protagonitza, juntament amb l’abat del monestir i un porquer de baixa escala social, una llegenda o rondalla de categoria universal, de la que existeixen diverses variants, que us explicarem a continuació.
Sembla ser, doncs, que un bon dia que el rei Jaume anava de cacera pel Priorat, es va perdre i es quedà sol amb tres o quatre dels seus cavallers. Després de molt caminar durant hores i hores sense saber on eren, van fer cap el monestir d’Escaladei, on van demanar que els acollissin i no cal dir que, de bon grat, els monjos els van acollir.
L’abat, volent-los regalar i obsequiar, no parava de fer preguntes al rei, afalagant-lo molt, per tal de ponderar la seva saviesa i talent. Però com el rei estava mol malhumorat perquè s’havia perdut, es sentia molt cansat i només tenia ganes de menjar i dormir, de cop i volta, per treure-se’l del damunt, amb un to rotund, li va formular aquestes tres preguntes a l’abat:
- Quin serà el darrer dia del món? Quan de temps es necessita per donar la volta al món? Quina és aquella cosa que jo tinc per certa però no ho és? Deu dies us dono perquè porteu al meu palau la resposta! Si les contesteu, el monestir obtindrà el títol de reial, del contrari, us faré penjar!
Quan el rei va marxar cap el seu palau, al monestir tot eren problemes i maldecaps, perquè ningú sabia com respondre aquelles tres preguntes que el rei havia formulat a l’abat, i els dies passaven sense que ningú aconseguís donar amb una solució. El cas és, però, que allí hi havia un boig, un llec mig beneitó, que se’n cuidava dels porcs, que al escoltar aquelles tres preguntes que es feien tots els monjos del monestir, va comentar a un altre llec que ell ben fàcilment les podria contestar. A l’arribar les paraules del porquer a oïdes de l’abat, aquest el feu cridar ràpidament, i fent-lo vestir amb les seves robes, va enviar-lo ràpidament al castell del rei per tal de que contestés aquelles tres preguntes en el seu lloc, tot i que ja el donava per mort.
Quan va arribar al castell, el boig va ser conduït davant la presència reial, i aquest va dir:
- Senyor, el món s’acabarà el darrer dia! La volta al món la donareu just amb vint-i-quatre hores si podeu penjar-vos de la lluna! I amb tot això, vos us penseu certament parlar amb el pare abat d’Escaladei i no feu res més que parlar amb el porquer de la comunitat!
El rei va haver de reconèixer que les tres difícils i complicades preguntes havien estat correctament contestades, i amb una bona rialla perdonà aquell porquer mig beneitó que va demostrar ser més espavilat que tots els monjos d’Escaladei, perdonà l’abat que havia substituït, i complint la seva paraula va donar el títol reial al monestir.
DONES DISFRESSADES DINS DEL MONESTIR
Com que la cartoixa d’Escaladei era un monestir d’estricta clausura, les dones hi tenien prohibida l’entrada. Aquesta era una manera d’evitar temptacions dins del recinte monàstic, mantenint l’harmonia i la pau interior dins de la comunitat. Tot i així, segons expliquen algunes llegendes, sembla que en més d’una ocasió alguna que altra dona va aconseguir entrar dins del monestir mitjançant l’enginy, disfressada d’home -com és el cas de la història de la reina Maria, esposa d’Alfons el Magnànim, que ja explicava Jaume Roig a l’Espill o Llibre de les dones al segle XV–. D’aquestes llegendes hi ha diverses variants pel que fa als personatges o les mesures que han de prendre els cartoixans un cop la protagonista femenina ha entrat dins de monestir.
EL BOIG DE VALLS I EL CARTOIXÀ D’ESCALADEI
A principis del segle XVII, la vila de Valls (a la comarca de l'Alt Camp) estava sotmesa a molts impostos de tipus civil i eclesiàstic, , entre els quals hi havia el dret de cobrament de la palmada que tenien els frares cartoixans d’Escaladei, i que la vila pagava a contracor perquè considerava que era una contribució injusta i poc clara.
Un any, poc abans d’escaure’s la data de cobrament, es passejava per Valls un home que es deia que era una mica boig, perquè s’entretenia a donar copets a la gent amb un saquet ple de cotó fluix que portava agafat a l’extremitat d’una corda. Anava per darrere i els picava al cap sense fer cap mal. Al principi tothom s’ho mirava amb mala cara, però al final ja s’ho prenien amb gràcia perquè veien que aquell home no hi tocava, i fins i tot els divertia la seva estranya afició.
Un dia de mercat, el cartoixà d’Escaladei va venir aquí a Valls, a cobrar els seus tributs, i mentre es passejava per la vila, es va trobar de cara aquest home que la gent prenia per boig, i que portava, com sempre, la seva corda i el saquet. El frare ja coneixia la història d’aquest pobre home i no li va donar importància. En girar-se, l’home va aixecar la corda i li va picar el cap. I al moment el frare va caure al terra com ferit per un terrible llamp: era mort. Ningú s’explicava com havia pogut passar, perquè no podia ser que el matés amb un filet i un saquet ple de cotó fluix. Però potser aquell home no era tan boig com deien, perquè aquell dia, justament, havia canviat el cotó fluix per arena, i sabia on havia de tocar per produir la mort del cobrador.
I per més que el poble féu molts escarafalls per la mala ocurrència del boig, el cas és que aquest no fou castigat i els frares no tornaren mai més a cobrar tribut, el qual fou substituït per una escriptura de cens anual. S’explicava que la gent estava cansada de tant pagar impostos i tributs, i que va decidir prendre’s la justícia per la seva banda, agafant el primer que s’hi prestà, explicant-li que havia de fer i, finalment, cometent l’acte criminal.
ELS TRESORS LLEGENDARIS D’ESCALADEI
Els vells dels pobles veïns d’Escaladei sempre sabran dir-vos d’on ve el patrimoni de les famílies més cabaloses d’aquestes contrades: un, us parlarà d’unes sàrries d’or que va treure de la cartoixa un hisendat; l’altre, d’una creu provinent de la cartoixa que era curulla de monedes al seu interior; un tercer, de la campana plena d’argent que va desenterrar algun conegut del poble... I així molts! I encara us contaran que pel voltant del monestir, si un sap buscar, està ple de tresors enterrats. Són tantes les històries d’aquest tipus que hi ha al voltant d’aquestes riqueses, que incloure-les totes aquí seria una missió impossible i mai les acabaríem d’explicar totes.
Als pobles del Priorat i algunes de les seves comarques veïnes, és creença comuna que els frares de la cartoixa d’Escaladei eren immensament rics, i per tots aquests llocs encara s’expliquen, avui dia, llegendes que parlen de les meravelloses riqueses dels cartoixans i de com algunes de les cases més importants d’aquestes contrades van veure augmentat, sobtadament, el seu patrimoni. Durant molts segles, la cartoixa va exercir el seu domini senyorial sobre els pobles del seu priorat, però, a més, tenia interessos i obtenia rendes en moltes altres poblacions d’altres senyorius que avui formen part de la comarca prioratina, de l’Alt Camp, el Baix Camp o les Garrigues.
Els cabals de riqueses acumulats pels frares -tant econòmics com culturals- foren importants, certament, però la tradició popular s’encarregà d’inflar molt més encara aquest patrimoni, com ens ho mostren nombroses contalles. Es diu, per exemple, que els cartoixans desitjaven obtenir les campanes del poble de Cabassers, les quals tenien fama per la seva sonoritat, i van oferir als vilatans el seu volum en monedes d’or. Malgrat això, la proposta no va ser acceptada per la gran estima que els del poble tenien a les seves campanes. També es recorden les calaixeres i els sacs plens d’or que omplien algunes sales del monestir i que els frares mostraven a la gent que anava a demanar caritat. Altres, però, conten que els cartoixans, quan van veure perillar el monestir, van amagar el seu or en diverses coves, dalt a Montsant, en gerres soterrades als masos que eren de la seva propietat o en un pou, al qual s’hi accedia per la soca foradada d’un xiprer.
La desfeta de la cartoixa va arribar el 1835 amb la desamortització dels seus béns. Els frares van fugir i el convent fou espoliat. Per tota la comarca es parla de l’enriquiment sobtat d’algunes cases gràcies a l’or d’Escaladei. En alguns casos perquè amagaren algun monjo, o al mateix prior, en aquells dies, rebent com a mostra d’agraïment algun sac ple de monedes. En d’altres, perquè, en la seva marxa precipitada, abandonaren la càrrega a les cases on havien fet nit. A Margalef de Montsant conten com els frares portaven l’or a espatlles d’animals i en gerres de terrissa. Les monedes anaven cobertes de gra i els frares es feien passar per traginers. Les portaven cap a Rasquera, a la comarca de Ribera d’Ebre, on sembla que el prior tenia parents. Alguna gerra, però, es va quedar pel camí i va portar la prosperitat a cal Casanova de Margalef.
L’amo d’una casa de Margalef era el prior de la Cartoixa d’Escaladei. Cada any aquest home feia portar dos càntirs d’oli per consagrar per Setmana Santa. Un senyor d’aquest poble de molta confiança era l’encarregat de portar-los. Un any, un altre home que l’ajudava a carregar els dos càntirs a la mula no es podia creure que dos càntirs d’oli pesessin tant, els va destapar i va veure que en comptes d’oli hi havia monedes d’or. El hereus d’aquesta casa en varen vendre un tros. Els nous propietaris, quan van fer obres, van trobar una gerra plena de monedes d’or enterrada a la paret.
Molts, però, van obtenir directament les seves riqueses de l’espoli de la cartoixa. Segons la tradició, aquells dies, els camins del Priorat anaven plens d’animals carregats fins a rebentar, les seves sàrries plenes de monedes i objectes d’or i plata. Arreu de la comarca s’explica la història de les mules carregades d’or que arribaven a una casa, i la d’aquella mula que, esgotada pel pes del metall, va caure morta just en arribar a la porta.
Hi ha, finalment, tresors que van restar un temps ocults o encara no s’han trobat. Anys després de la destrucció de la cartoixa, amb motiu d’obres, diuen que es van trobar a cal Llurba d’Ulldemolins una caixa plena d’unces d’or. També a Margalef, a cal Casanova, van trobar, colgats, un copó i una gerreta de dobletes d’or.
Passats uns anys, personatges misteriosos tornaven al Priorat a recollir allò que hi havien deixat, com en un mas de la Morera de Montsant que havia estat propietat de la cartoixa, on es van presentar als masovers dos senyors que volien veure la casa, potser per comprar-la. I van començar a mirar i a picar les parets i el terra. El masover, que s’ho mirava d’amagat, va sospitar que es tractava de dos antics monjos que volien recuperar alguna cosa que havien deixat per allí. I furgant on havia vist que s’aturaven, va trobar encara moltes monedes d’or.
Molts dels tresors, però, van quedar amagats dalt a Montsant. Els frares, fugint de la cartoixa, van enterrar l’or en alguna balma de les moltíssimes que hi ha a la muntanya, sense tornar mai a buscar-lo. Alguns, quan eren a punt de morir, ho van explicar a algun parent, però la majoria es van emportar el secret a la tomba i se suposa que encara hi ha riqueses amagades per descobrir a les coves de la muntanya.
A la Vilella Alta expliquen que encara hi deu haver dobletes d’or amagades per les cases. I es creu que a la torreta de Cal Sas, un edifici que destaca en el conjunt urbà de Bellmunt de Priorat, hi ha un grapat de monedes d’or en la peça que corona la teulada.
La creença en l’or d’Escaladei va arribar fins a temps ben recents, on la història i la llegenda es creuen en les campanyes d’excavació, propiciades des del govern, amb el suport de l’exèrcit, al recinte d’Escaladei a mitjan segle XIX, a la recerca de suposats tresors. Les runes del monestir foren regirades una i altra vegada, destruint-se d’aquesta manera alguns dels pocs elements arquitectònics que quedaven. Una anècdota prou coneguda és la d’un cor molt lluent que hi havia a la porta de l’església i que més d’un es pensava que era d’or. Fos com fos, aquesta deria pels tresors va acabar malmetent l’autèntic tresor patrimonial d'Escaladei, els seus majestuosos edificis, testimonis de les glòries passades.
DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA
A continuació deixo algunes fotografies que vàrem fer de les ruïnes d’Escaladei -que actualment depèn del Museu d’Història de Catalunya-, que espero que us puguin servir per complementar bona part d’aquestes llegendes.
Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario