viernes, 23 de septiembre de 2016

LA LLEGENDA DEL VAMPIR DELS AGULLANA

Si anem a la ciutat de Girona i visitem el Barri Vell, seguint la Pujada de Sant Domènec, ens trobarem amb l’edifici del Palau dels Agullana, un dels llocs més emblemàtics de la ciutat. Aquest peculiar edifici es troba dividit en dos parts ben diferenciades, la casa vella i la casa nova, i ambdues estan unides mitjançant uns arcs i un pont cobert que s’estén per sobre del carrer. Si observem bé, un cop creuat aquest pont cobert, donant-nos la volta i mirant cap a munt amb atenció, veurem que hi ha un curiós escut de pedra repicada del qual ja no se’n conserva el dibuix, però a sobre del qual encara hi ha la figura d’un ratpenat amb les ales ben obertes. Aquest ratpenat és conegut a la ciutat com el vampir dels Agullana o del Palau dels Agullana... i aquesta és la seva llegenda!

El Palau dels Agullana, Girona.

El Palau dels Agullana, també conegut com Casa Agullana, és un edifici que ha sofert diverses modificacions al llarg dels segles, observant dues parts ben diferenciades del mateix, que estan separades per les costerudes escales que porten fins la intersecció de la Pujada de Sant Domènec amb el carrer de l’Escola Pia, abans de que aquest primer prossegueixi amb l’últim tram de camí fins a la Plaça de Sant Domènec. Aquests dos edificis principals són la casa vella dels Agullana, del segle XIV, situada a la dreta, al costar de l’amplia escalinata que condueix directament a la façana de l’església de Sant Martí Sacosta, una mica més amunt, i la casa nova, situada a l’esquerra, que probablement data del segle XVI, l’època de major esplendor de la família Agullana.

Posteriorment aquest dos edificis formarien una única edificació al ser units mitjançant dos arcs i un pont cobert que passa per sobre d’una part de les escales de la Pujada de Sant Domènec, en el que descansen algunes habitacions del palau. Aquest pont cobert va ser construït en el segle XVII (més concretament l’any 1631). Si observem bé per sobre del primer arc, veurem que hi ha l’escut dels Agullana, però per l’altre costat, passat el segon arc i a sobre d’aquest, només podrem veure la figura no identificable d’un escut que anys enrere va ser repicat (esborrat a consciència, que dirien alguns), que està presidit, per sobre, per la figura d’un ratpenat, que és l’únic element identificable del mateix que sembla mantenir-se intacte.

El misteri de l'escut repicat.

L’explicació històrica d’aquest fet sembla ser molt lògica: el ratpenat formava part de l’escut d’un noble aragonès que es va casar amb la filla dels Agullana. I sembla ser que l’escut es va repicar perquè, en un moment que es va voler tapar l’escut amb una paret, aquest sobresortia massa. Però el cas és que, de l’escut, avui en dia només queda el ratpenat, i a sobre del contorn de l’escut no sembla haver cap paret que el tapi. Això de per sí ja és un misteri, però encara hi ha més...

Es dona la curiosa circumstància de que, quan els últims membres de la família Agullana van vendre l’edifici a les monges del Servei Domèstic (Religioses de Maria Immaculada), van posar com condició que aquestes no podrien traslladar del lloc els cossos que reposaven a les dues sepultures familiars que hi havia a la cripta que es troba a sota de la capella del palau. I així va néixer la llegenda...

Encara que sense cap mena de fonament lògic, era impossible evitar unir la idea d’uns cossos que no podien ser moguts d’un lloc concret sota cap circumstancia, amb el fet de que aquest edifici estigués presidit per dos escuts, en un dels quals hi havia la figura d’un ratpenat sobre un escut de pedra repicada i esborrada a consciència, com si algú hagués volgut amagar el seu origen o fos l’escut d’un nom maleït que s’havia volgut esborrar de la memòria.

El ratpenat o "vampir" dels Agullana.

Temps enrere, quan estudiava a la Facultat de d’Educació i Psicologia de la Universitat de Girona, que confronta precisament amb la Pujada i la Plaça de Sant Domènec, recordo que algú em van explicar que les monges que havien residit en l’antic Palau dels Agullana havien convertit aquest edifici en una mena d’hospital o residència per gent gran, ja ancians, i que sembla ser que molts d’aquests morien misteriosament debilitats. Algunes persones ho atribuïen a l’avançada edat d’aquests venerables avis, però d’altres deien que morien a causa dels esperits de l’últim o últims dels Agullana, i que aquest o aquests -era un o dos segons la versió de qui ho expliqués- en realitat eren vampirs que s’alimentaven de la seva energia o la seva sang.

Efectivament, al cap d’un temps, diuen que davant d’aquestes misterioses morts, es van decidir a obrir les tombes dels Agullana, i dins d’una d’aquestes tombes encara hi havia el cos o cossos incorruptes de l’últim o últims dels Agullana, que encara que molt pàl·lids, semblaven estar en molt bon estat de conservació. Si dels cos o cossos se’n va fer alguna cosa, ja no recordo si m’ho van explicar, però sí recordo que en alguna ocasió algú em va dir que semblava ser que l’últim dels Agullana no era un altre que aquell misteriós senyor que possiblement s’havia cassat amb la filla dels Agullana, i que a dir d’alguns havia viatjat o provenia d’una terra europea molt llunyana. Hem de suposar que si un era aquest senyor, l’altre vampir, en cas de no ser l’únic, seria la filla dels Agullana, que va ser la seva muller en vida.

Realment desconec si és veritat que les monges van utilitzar alguna vegada aquest edifici com una mena d’hospici, hospital o centre geriàtric (no crec que fos gaire difícil esbrinar-ho), però aquesta és la història que em van contar, que per alguns afegits, sospito que és bastant moderna, al voler-la emparentar directament amb el mite dels vampirs centreeuropeus. Sigui com sigui, esperits o vampirs, un de sol, una parella o tota la família Agullana, l’únic vampir dels Agullana del que avui en dia tenim constància és el del petit ratpenat que presideix aquell misteriós escut de pedra repicada. Però aquest és el misteri de les llegendes!

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

No hay comentarios:

Publicar un comentario