lunes, 5 de septiembre de 2016

LLEGENDES DE LES ESTUNES – Sobre goges, encantats... i palaus de pedra

Les Estunes -que antigament eren conegudes amb el nom del bosc de les Tunes, que amb el pas dels anys derivaria amb el nom de les “Estunes” amb el que se’l coneix actualment-, és un dels llocs més privilegiats de la comarca del Pla de l’Estany, lloc ja de per sí privilegiat. Pertanyent al municipi de Porqueres, aquest antic bosc d’alzines, roures i, també, algun que altre pi, es troba situat entre el peu de la serra de Sant Patllari i les aigües de l’estany de Banyoles. Les heures, falgueres i la molsa donen una frescor especial a la seva atmosfera encantada, creixent entre les arrels d’arbres prodigiosos i penetrant alhora a l’interior de les balmes, esquerdes, coves i passadissos de travertí, producte d’antics terratrèmols, convertint-lo un indret carregat de pau i bellesa de tocs misteriosos. No es estrany doncs, que la veu popular fes que d’aquest lloc, les Estunes, sorgissin tot un seguit de llegendes sobre goges, aloges i encantats que convertiren aquestes cavitats de la terra en la seva morada.

Entrant al bosc de les Estunes.

El paratge natural de les Estunes actualment és un lloc força accessible i transitable. Molt proper a les aigües de l’estany de Banyoles, tot just passat el paratge dels aiguamolls de la Puda, on es troba la Font de la Puda, seguint la carretera que porta de Banyoles a Mieres durant uns sis-cents cinquanta metres, trobarem un cartell on se’ns indica una petita zona on aparcar el cotxe per, a partir d’aquest punt, emprendre el camí a peu.

En aquest punt trobarem un gran panell informatiu que ens parla de les Estunes, del seu ecosistema, la seva geomorfologia, i també de part de la seva llegenda. Aquesta última part del panell resa així:

“LA LLEGENDA DE LES GOGES DE LES ESTUNES
(A partir de la versió de Pere Alsius recollida per Joan Vidal)

Visitant: abans d’endinsar-te al fons d’aquestes esquerdes, faries bé de conèixer què n’explica la llegenda, no fos cas que, per uns moments, fantasia i realitat deixessin de ser coses diferents...

Goges jugant i banyant-se a les aigües de l'estany.

Temps era temps vivien a Les Estunes uns éssers fantàstics eteris i invisibles, personificats en forma de dones de bellesa i finor extraordinàries.

Durant el dia s’amagaven, amb timidesa de la llum, per entre les ombres de les esquerdes i les balmes, gaudint del cant dels ocells o dels jocs i entreteniments que s’enginyaven en el seu palau de pedra. Cap mortal les podia sorprendre, però en la foscor de la nit es podia entreveure la llum resplendent dels vestits delicats amb que guarnien la gentil bellesa del seu cos quan sortien a esbargir-se a la claror de la llum de la lluna i les estrelles. Després d’haver senyalat el gall la mitja nit, i només aleshores, es manifestaven als vivents, ja ballant i emmirallant-se sobre les plàcides aigües de l’estany, ja entonant bells càntics als esperits dels boscos.

Aloja, altrament anomenada goja, enmirallant-se a les aigües.

En els palaus de pedra feien les aloges grans festes i convits que eren coneguts per la gent de la contrada per l’enlluernadora claror i per la cridòria dels xisclets que sortien d’esquerdes i balmes.

Elles no tenien cap tracte amb els mortals que vivien a prop de les Estunes i s’hi mostraven indiferents: de dies els defugien amagades als llocs més solitaris del bosc, gaudint de la intimitat dels seus palaus, i d’això se n’asseguraven teixint, amb un fil imperceptible, una finíssima xarxa que impedia el pas a curiosos i atrevits. Només hi entrarien aquells que desitgessin no retornar mai més al món dels mortals i quedar-se per sempre entre la fantasia màgica dels palaus rocosos de Les Estunes.”

En el bosc de les Estunes.

Des d’aquest punt, només ens caldrà caminar un centenar de metres per poder-nos endinsar a les balmes i esquerdes on, segons la veu popular, les goges i els encantats tenien llurs palaus.

Actualment aquest paratge es manté força net de matolls, respectant, això sí, aquest petit i singular ecosistema natural de suredes i roures. Hi han camins i senders clarament senyalitzats amb petites fades alades que ens marquen un itinerari a seguir, i en alguns punts s’han instal·lat uns petits ponts que travessen algunes de les grans esquerdes de travertí que s’enfonsen a l’interior de la terra.


Entrades a un món màgic.

Molts cops havíem visitat ja les Estunes, però per tal de poder il·lustrar part de les llegendes que aquí us volem explicar. En aquesta ocasió ens hi vàrem presentar equipats amb un parell de càmeres fotogràfiques i un bon llum frontal per tal de poder visitar també l’interior de les balmes. Era una hora tardana, quan ja el sol ja queia i el cel prenia les tonalitats rogenques i ataronjades del crepuscle, aquell moment màgic en que el món mundà s’arreplega i la fantasia sembla sortir dels seus cataus.

L’enormitat d’alguns dels roures i les alzines i les seves arrels, que entre la roca adopten formes capritxoses, la verdor de les heures  i les falgueres que creixen entre les parets de travertí que s’enfonsen a l’interior de la terra, i l’esponjositat de les molses, donen un toc fantàstic al seu entorn, i als penetrar per les enormes esquerdes que la llegenda diu que es palau de goges i encantats, els fils de fines teranyines que de vegades trobàvem, ens feien pensar si potser no serien els fils de les xarxes que les encantades teixeixen per evitar que els ulls humans les molestin dins de llurs palaus.

Part interior d'una balma de les Estunes.

Just en aquest punt de la nostra visita, és un bon moment per recordar algunes de les llegendes que d’aquí s’expliquen. Endinseu-vos, doncs, amb nosaltres, a la bellesa i el misteri de les llegendes les Estunes!

LES GOGES DE LES ESTUNES

Les goges o aloges són una mena fades, dones d’aigua o encantades, tots ells esperits femenins d’immensa bellesa i tocs eteris que en les llegendes catalanes es confonen molt sovint. Lluny de sentir les penes i els dolors dels mortals, com la gana, la fam i el dolor, gaudeixen de la immortalitat o, al menys, d’una vida molt més llarga, i gaudeixen dels plaers i les alegries que sovint estan vedats als humans.

Aloja, obra d'Apel·les Mestres.

Tot i que sovint les goges, dones d’aigua i les encantades es confonen, podem trobar petites diferències entre elles, i una d’aquestes, la més principal, és que mentre les dones d’aigua semblen més lligades a aquest element que els dona nom, les encantades solen estar més lligades a les coves o les roques, mentre que, pel que veiem, les goges o aloges semblen estar lligades a ambdós elements, però no ens enganyem, ja que això també passa tot sovint entre les dones d’aigua i encantades, i de vegades fins i tot amb algunes llegendes de bruixes. Com ja em dit més amunt, les llegendes d’aquests éssers fantàstics solen barrejar-se i confondre tot sovint.

De les goges de les Estunes s’explica que de dia són invisibles, ocultant la seva presència dels ulls dels mortals amagant-se a l’interior dels seus palaus de pedra, en les balmes i les esquerdes de travertí que al dir d’alguns només són les portes de llurs majestuosos santuaris. De nit, però, són visibles com ombres esveltes, etèries o fugaces sota la llum de la lluna, tot i que segons les llegendes són més els que les han sentides que no pas vistes.

Goges ballant sota la llum de la lluna vora les aigües d'un estany.

Actualment, si anem a visitar el bosc de les Estunes veurem molts cartells on, erròniament, es representa a les goges com petites dones alades d’orelles punxegudes, trets més característics de les fades angleses que no pas catalanes. No ens deixem enganyar, les fades catalanes tenen mesures i trets molt més humans, però gaudeixen, això sí, d’una gran bellesa -trets típics de la joventut o la maduresa ben portada- i certes qualitats etèries o sobrenaturals que les fan més atractives que una dona comú.

El seu caràcter sol ser benèvol, però també capritxós. Costa entendre el pensament d’una fada, sigui goja o aloja, dona d’aigua o encantada. Són ràpides en premiar, però també en castigar, i un no pot pretendre entendre que les guia.

Fada alada en un panell informatiu de les Estunes.


ELS ENCANTATS DE LES ESTUNES

Dins de l’imaginari del llegendari tradicional català abunden les llegendes sobre encantats. Amb aquest mot, “encantat”, s’hi engloben tot un conjunt d’éssers fantàstics de diferent mena, entre els quals hi ha el que sembla ser una contrapartida masculina de les encantades (de les que ja hem parlat més a dalt) que, d’alguna manera, semblen estar emparentades amb elles.

Si bé entre les llegendes que s’expliquen sobre les Estunes les més abundants són les que es refereixen a les goges o aloges, també circulen algunes històries sobre encantats, misteriosos éssers masculins de poderós estament que prenien un caràcter de majestat, amb les mans del color d’ivori i llargues cabelleres sedoses que pessigollejaven els seus braços nus.

Encantats i goges ballant.

D’ells s’explicaven moltes històries amb temença. Es deia que no es podia mormolar malament d’ells ni tan sols tutejar-los, doncs, ai del que ho fes! Una maledicció el perdria! No moriria de fum d’espelma, sinó de llamp, o cauria a l’infortuni amb llur família, se li enfebraria el seu bestiar i la collita no li donaria ni un tros de pa. Es deia que d’un que havia tingut la gosadia de maltitllar-los, fou arrossegat fins l’interior d’aquells averns de les Estunes, on acabà donant la seva vida giravoltant una enorme roda de molí mentre amb sogues nuades li assotaven l’espatlla.

Eren doncs, els encantats, gent malèvola? No, ans el contrari, eren caritatius i es compadien de les misèries sempre que les seves demandes fossin complides i escoltades.

Camins màgics de les Estunes.

EL PALAU DE LES FADES

El bosc de les Estunes també és conegut popularment com “el palau de les fades”, entenent que el mot “fada”, en aquest cas, és un mot genèric que fa referència a les goges o aloges que habiten aquesta zona i als encantats.

De dia, les Estunes es mostren com un conjunt de balmes i esquerdes que formen coves i passadissos en el seu interior, però de nit, per no se sap quin encanteri, segons conten les llegendes, aquest lloc canviava i cobrava vida.

De nit, aquest lloc canviava i cobrava vida...

És de nit quan de les balmes i esquerdes de les Estunes surt una deliciosa claror i es pot escoltar que de dintre aquells caus surt una deliciosa música barrejada amb el dringar de copes i vaixella, i gran quantitat de riallades, que donen a comprendre a qui això escolta, que en el seu interior s’hi celebra un gran festí. Segons explicaven uns, era en aquesta hora precisa quan les parets de les entranyes d’aquestes roques eren cobertes d’or, plata i tota mena de pedres precioses.

Per tal de no ser molestades, ni que cap mortal hi pugui entrar, les goges estenen davant els caus un filat tenuíssim, una mena de xarxa o malla fina i imperceptible que barra el pas als més agosarats, i si en algun moment algun atrevit arribava allí a aquelles altes hores de la nit, immediatament desapareixia tot camí i l’intrús acabava desorientat o restava encantat.

Les goges estenien un filat tenuíssim...

En nits turmentoses, de trons i llampeguera, es deia que els encantats corrien com orats dins de les galeries subterrànies de les Estunes, estirant-se dels cabells, xisclant i fent un rebombori que ni els dimonis de l’infern, fins arribar al punt que els transeünts que feien el camí per aquell indret, atemorits, s’escarmentaren i allunyant-se feren una gran roda per no haver passar per les Estunes, puix els astoraven tants gemecs i remors estranyes. Pel contrari, les nits de lluna, de calma i bonesa, s’oïa el finíssim i llunyà ressò d’una música fantàstica que sortia d’aquest lloc

VISITANT LES AIGÜES DE L’ESTANY DE BANYOLES

La tradició també ens explica que les goges sortien de les seves coves a toc d’oració, al capvespre, cantant i ballant. S’embolcallaven en gasses multicolors  i recorrien els boscos propers i volaven sobre l’estany, i els seus balls no finalitzaven fins a l’alba.


Segons les contarelles, les nits de lluna, les goges de les Estunes es banyen a les aigües de l’estany de Banyoles, i encara hi ha qui diu que volen o caminen sobre les seves aigües. És aquí precisament aquí, a la vora de l’estany, on les goges estenen llur bugada, feta d’una tela blanquíssima i lluent. Diuen que tot aquell que es pugui apoderar d’una peça de roba serà ric per sempre més, però, ai d’ell si les goges s’adonen que els la pren! No se’ns explica ben bé el càstig que patirà el dissortat, però podem deduir que no serà res de bo!

I encara hi havia qui assegurava que durant les nits de lluna, de calma i bonesa, havia vist, també, els encantats ballant la sardana sobre les aigües platejades de l’estany, mentre els seus peus bellugadissos jugaven temerosament sobre la tranquil·la superfície de l’aigua.

ALGUNES LLEGENDES SOBRE LES GOGES I ELS ENCANTATS DE LES ESTUNES

De relats, contes i llegendes sobre les goges, aloges i els encantats de les Estunes n’hi ha molts, i d’una mateixa història podem escoltar diverses versions, pel que difícilment les podríem explicar totes. En tot cas, tot seguit passaré a contar-vos algunes de les llegendes més representatives que dels éssers fantàstics d’aquestes contrades s’expliquen.

Una de les fades (que no goja) de les Estunes.

LA JOVE I LES GOGES DE LES ESTUNES

Diuen que un dia, passà prop de les Estunes una donzella que anava a rentar la roba a les aigües de l’estany de Banyoles. Les goges, que la veieren, es dirigiren a ella i li demanaren si els voldria rentar una panera plena de roba, perquè elles no en sabien. La donzella s’hi va avenir i les serví i quan aquesta els va tornar la panera plena de roba, com a pagament les goges li donaren una faldada de segó, que la noia llençà desdenyosament al terra al no trobar-li cap valor. Mal va fer, doncs molt després, quan va arribar a casa seva, va descobrir, per unes petites engrunes de segó que encara duia enganxades a la roba, que aquest s’havia tornat en or. De res li va servir tornar seguint les seves passes, doncs ja no va trobar res.

LA VELLA I LES GOGES DE LES ESTUNES

Molt similar a l’anterior és una altra història que ens diu que, una nit, una vella venia de la serra de Sant Patllari carregant un bon feix de llenya fou sorpresa al bell punt de mitjanit per les goges (algunes versions ens parlen d’encantats), que li preguntaren que feia trescant pel bosc en aquelles hores. La vella els contestà que com era vella i pobre es guanyava la vida fent llenya, però pel pes de la seva edat i la llenya que carregava, anava tant a poc a poc que s’havia endarrerit i se li havia fet de nit.

Una vella venia de la serra de Sant Patllari...

Les goges, compassives, li van dir que ja podia descarregar tota la llenya, doncs li donarien un do, i li ompliren la faldada de quelcom desconegut, tot dient-li, però, que no es mirés la falda fins haver travessat el llindar de la porta de casa seva. La vella, així carregada, deixant el feix de llenya al terra, va emprendre el seu camí sota la llum de la lluna, però cada vegada se sentia més encuriosida i intrigada per saber que era tot aquell pes desconegut que ara carregava. I així tot el camí!

Quan ja només li quedaven unes poques passes per arribar a casa seva, no podent més, la curiositat va guanyar-li la paciència i obrí la falda per contemplar que duia a sobre, i només va veure una faldada de segó. Enfadada, va llançar-lo tot ben bé allà al mig del camí, amb enuig i menyspreu.

Al travessar el dentell de la casa i encendre el llum d’oli per anar a dormir, però, s’adonà que unes poques restes de segó s’havien quedat enganxades a la roba, tot brillant, i que no era segó, sinó or fi.

Mala dissort! Tant ràpid com li ho van permetre les seves velles cames, va sortir de casa i es dirigí allà on ella havia llençat tot el segó, però el vent ja se l’havia endut.

LA DONA QUE VA SARGIR UNA PEÇA DE ROBA PER UN ENCANTAT DE LES ESTUNES

Un dia, un dels encantats de les Estunes va donar-li la seva túnica a una dona que rentava la roba vora les aigües de l’estany perquè li sargís. La bona dona no s’hi va negar i es passà la nit en blanc sargint-li la túnica, i tan bon punt va tenir arreglat el forat, quan clarejava, es presentà a les balmes de les Estunes amb l’esperança de cobrar esplèndidament. L’encantat li agraí a la dona el favor que l’hi havia fet i, en pagament, li entregà una arqueta d’aram tancada, tot dient-li que no l’obrís fins travessar la llinda de casa seva.

... i, en pagament, li entregà una arqueta d'aram tancada.

La dona s’acomiadà amablement, però de camí cap casa, allà a la vila, cada cop li temptava més la curiositat de que hi hauria dins d’aquella arqueta. Unes joies? Unes arracades? Unes pedres precioses? Un pilot d’unces? Què podia haver-hi a dins?

No podent contenir la seva curiositat, poc abans d’arribar a la vila va obrir l’arqueta, però quina fou la seva sorpresa quan només hi veié dos grapats de panís. La sorpresa li resultà tan desagradable que, l’arqueta li caigué de les seves mans tremoloses, buidant tot el seu contingut en mig del camí.

Tot i així, recollí l’arqueta d’aram, tancant-la, i deixant el panís que havia contingut allà al terra, va reprendre el camí cap a casa seva. Un cop va travessar la llinda de la porta de la casa, la dona va tornar a obrir novament l’arqueta i, oh, sort funesta! Uns pocs dels grans de panís que restaven agafats als racons de l’arqueta s’havien convertit en grans d’or fi! Portada per la cobdícia, sortí corrent de casa seva dirigint-se al punt on havia buidat el panís, però ja era massa tard, quan va arribar-hi els ocells ja se l’havien cruspit tot.

Oidà! -exclamà la dona- Oidà hagués acomplert la comanda de l’encantat!

IMATGES DEL BOSC DE LES ESTUNES




















IMATGES EXTERIORS DE LES ESQUERDES, BALMES I COVES DE LES ESTUNES
























IMATGES INTERIORS DE LES ESQUERDES, BALMES I COVES DE LES ESTUNES










I AIXÍ ACABEM...

I així, acabem, en aquesta ocasió, la nostra visita! El sol s'anava ponent a les Estunes, i la foscor queia per ocupar el lloc que pocs instants abans havia ocupat la llum del dia. Era el moment en que, temps enrere, la gent s’arreplegava a casa per sopar i explicar contarelles a la vora del foc o prenent la fresca a la llinda de les seves cases tot contemplant la llum dels estels i la lluna. Era la nit, la hora de la por, la fantasia, els somnis i la imaginació en un món rural que, en molts aspectes, ja s’ha perdut però que alguns de nosaltres encara guardem en els nostres cors!

Cau la foscor...

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

No hay comentarios:

Publicar un comentario