Mundos propios: LLEGENDES DEL CASTELL DE ROCABRUNA

Situat dins del municipi de Camprodon, a la comarca del Ripollès, el castell de Rocabruna està situat just al cim del Tossal del Castell, un turó de 995 m d’alçada envoltat de cingles que es troba a uns 18 minuts, transitant a peu, del veïnat de Rocabruna, molt a prop del petit poble medieval de Beget. En aquest punt podem trobar les restes del conjunt arquitectònic del castell, l’origen del qual es remunta al segle X, actualment abandonat, tot i que al voltant del mateix s’hi han fet diverses reformes. Format per les restes d’un doble recinte de muralles, diverses torres, i el conjunt de les antigues parts habitades del mateix i una petita capella dedicada a Sant Llorenç, al voltant d’aquesta vella edificació, i de les tutes o coves que té al voltant, s’han desenvolupat un bon grapat de llegendes, algunes de les quals hem recollit per reunir-les aquí.

El castell de Rocabruna.

EL SETGE DEL CASTELL DE ROCABRUNA

Temps enrere, quan encara hi havia àrabs per aquestes contrades, el castell de Rocabruna va ser assetjat pels sarraïns, de manera que els seus habitants van construir una llarga mina per anar a cercar aigua al riu, en una versió força curta de la clàssica llegenda del setge per la fam, tan habitual en molts altres castells.

Edifici principal del castell.

Tot i que en el cas de la llegenda de castell de Rocabruna no s’especifica res més, generalment, en aquestes altres llegendes que fan referència al setge de la fam, els assetjants sempre posaven fi al setge quan comproven que al castell no els faltava aigua ni menjar, que generalment consistia en peix fresc (tot i que podia consistir en altres viandes). Això podien esbrinar-ho simplement quan els assetjats els mostraven el queviures dels que disposaven des de les muralles del castell, o bé quan aquests oferien a l’enemic -ja fos com un present o mitjançant un banquet a l’interior del castell- l’aigua i els queviures en qüestió. Tenint present que un setge podia durar mesos i fins i tot anys, al comprovar que el castell no es rendiria per la fam, l’enemic es veia obligat a desistir.

LES TUTES DEL CASTELL DE ROCABRUNA

A l’anterior llegenda hem parlat d’una mina secreta que van construir els habitants del castell, però sembla ser que aquest no seria pas l’únic túnel o passadís secret del castell. A les faldes escarpades del turó del castell de Rocabruna, de naturalesa càrstica, hi abunden les coves, anomenades tutes, i això va fer que, al voltant de les mateixes, proliferessin diverses llegendes de passadissos secrets que portaven del castell fins a aquestes tutes.

Una de les tutes que hi ha a sota del castell.

De totes aquestes tutes, la més coneguda en aquest sentit llegendari, però no l’única, és la Tuta dels Maimons, sota la cinglera de Coll de la Mola, just al davant de la casa coneguda com La Guardiola. La memòria popular diu que d’aquesta cova entraven i sortien els cavallers que visitaven de nit el castell en busca de la donzella que hi vivia. I també s’explicava que en dies ventosos els follets sortien a recórrer aquells cims embolcallats amb un gran llençol, i que aquells que aconseguissin d’agafar i prendre’ls un d’aquests llençols, mai més no els faltaria roba a casa seva. Com a dada curiosa, també comentaren que antigament, a Beget, deien als infants que els nens els portaven de la Tuta dels Maimons.

EL BOU D’OR DEL CASTELL DE ROCABRUNA

Del castell de Rocabruna també s’explica la llegenda d’un tresor enterrat: un bou d’or. Aquesta creença era tan ferma i estava tan arrelada que, en certa ocasió que un llamp va caure al castell i va enderrocar un gran pany de la muralla, els veïns de la contrada van acudir-hi ràpidament, àvids de veure si l’enderroc havia posat al descobert l’envejat i famós bou d’or, sense que se’ns expliqui, però, si van arribar a trobar-hi res.

En algun punt del castell diuen que hi ha enterrat un bou d'or...

EL CORN D’OR DEL SENYOR DE ROCABRUNA

Més completa, tot i que menys coneguda, és la història d’un altre tresor secret: el corn d’or que el mateix Diable oferí al senyor de Rocabruna. Sembla ser que temps enrere, quan el castell encara era dempeus, el senyor de Rocabruna, assedegat, va renegar dient que volia beure encara que fos el mateix Cornut qui li proporcionés l’aigua. Dit i fet, al moment va sentir a la vora el raig abundós d’una font i tingué a les mans un corn d’or ple d’aigua fresca que el Maligne li féu arribar per mitjà d’una formosa donzella. El senyor de Rocabruna, espantat per la blasfèmia que acaba va de proferir, sense servir-se ni un xarrup, s’afanyà a enterrar aquell corn, i aneu a saber on el va colgar!