LA LLEGENDA DEL PONT VELL DE LLEIDA, LA PAGESA I EL BUROT

L’origen del Pont Vell de Lleida, a la comarca del Segrià, es perd en el temps, havent-hi constància històrica de que aquest ja existia, com a mínim, des de l’any 47 aC. Durant segles, la seva estructura de pedra va anar sofrint diferents obres i canvis a causa de les riuades del Segre que el malmeteren, fins que finalment fou enderrocat l’any 1911 per bastir un nou pont metàl·lic que discorria paral·lelament a l’antic pont de pedra, si bé conservant el punt de sortida de l’original; però aquest també es va perdre quan, el 3 d’abril del 1938, l’exèrcit republicà va volar-lo en la seva fugida de les tropes franquistes. Després d’això, l’any 1939, per tal d’assegurar les comunicacions, es va bastir un nou pont de fusta, segur i estable, mentre s’iniciava la construcció del pont que ens ha arribat avui en dia, que no seria finalitzat fins l’any 1944. Tot i haver perdut el pont original de pedra, l’actual Pont Vell de Lleida conserva el record de tots els seus predecessors, la seva història i, naturalment, la seva llegenda, que us explicarem a continuació...

El Pont Vell de Lleida, amb la Seu de fons.

Antigament, per poder entrar a la ciutat de Lleida tothom  havia de passar pel Pont Vell, cap a l’Arc del Pont, i d’allí a la Plaça de Sant Joan, on es feia el mercat. Al passar per aquest pont, tots havien de fer parada davant el burot, antic funcionari municipal encarregat de cobrar un tribut per l’entrada de certs articles comercials, i pagar la taxa corresponent.

El Pont Vell de Lleida.

Sembla ser que en certa ocasió que una pagesa va anar a Lleida amb una cistella carregada amb uns pocs ous, el burot va exigir-li que pagués un tribut per aquells ous que duia al cistell, i aquesta si va negar, dient que no, iniciant-se així una picabaralla entre el burot i una pagesa sobre si els pocs ous que aquesta portava a la cistella havien de pagar tribut o no. El burot assegurant que sí i la pagesa que no... Aquesta baralla dialectal i verbal poc a poc va anar pujant de to, degenerant en una discussió, paraules gruixudes i finalment en un fort enrenou que no semblava que portés a cap lloc, mentre la pagesa assegurava que no pagaria res per entrar a la ciutat amb aquells ous, i el burot assegurava que si no pagava una taxa, no entraria.

El Pont Vell de Lleida.

Finalment, la pagesa, farta de l’actitud del burot, esclafà un per un els ous que duia al damunt i anà bevent-se’ls tots allà mateix, i un cop acabat aquell àpat improvisat, va exclamar ben cofoia, mentre començava a caminar pont endins cap a la ciutat: Veus com sí que passaran sense pagar!

No cal dir que el burot va quedar-se amb un pam de nas.

L'antic Pont Vell de Lleida.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.