LA LLEGENDA DELS CAMPANARS DE SANT CLIMENT DE TAÜLL, SANTA EULÀLIA D’ERILL LA VALL I SANT JOAN DE BOÍ

El conjunt d’esglésies romàniques de la Vall de Boí, nou d’elles declarades com Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, es troben repartides entre els diferents pobles d’aquest municipi, a la comarca de l’Alta Ribagorça. De totes elles, tres en concret, no només comparteixen el mateix estil arquitectònic, sinó que a més a més estan estretament lligades per una llegenda comuna; són les esglésies de Sant Climent de Taüll, Santa Eulàlia d’Erill la Vall i Sant Joan de Boí. La història, que uneix el destí d’aquestes tres esglésies, i més concretament dels seus campanars, us la explicarem a continuació.

L'església de Sant Climent de Taüll.

En el seu llibre Muntanyes Maleïdes, Pep Coll recull una llegenda que ens explica que en temps antics, a Taüll, vivia un jove de bona planta i més bon cor encara, que es deia Climent, i era l’hereu de la millor hisenda del poble. No hi havia pobre que passés per aquest poble, que no fos acollit a casa seva i sortís ben content i servit. El cas és, que aquest jove festejava amb l’Eulàlia d’Erill la Vall, una fadrina tan virtuosa i de bona família com ell. Ambdós festejaven, i el Climent tot sovint baixava de Taüll per veure a l’Eulàlia a Erill la Vall, i allà passaven unes hores junts, però quan ell se n’havia de tornar cap amunt, la noia es quedava molt trista.

Així, per no passar tantes hores sense tenir noticies del seu estimat, l’Eulàlia va fer  alçar una torre de sis pisos, ben alta, de manera que pogués guaitar la casa de Taüll on vivia el seu xicot. Poc temps després, a Taüll, el xicot també edificava una torre similar, també de sis pisos d’alçada, de manera que, des de llavors, els dos amants podien passar llargues estones al cap d’aquell mirador fent-se l’aleta l’un a l’altre, de dia amb draps de colors i de nit amb teies.

Però com passa tant sovint, no hi ha dos sense tres! Així, resulta que un xicot anomenat Joan que vivia a Boí -just el poble que es troba a mig camí de Taüll i Erill la Vall-, també es va encapritxar de l’Eulàlia, ja fos per la seva bellesa o les seves maneres. Aquest jove era molt bon xicot però més pobre que una rata. Tot i això, per tal demostrar el seu amor a l’Eulàlia, el Joan va començar a bastir una torre a Boí  per tal de poder-la espiar des de casa i, atès que els tres pobles es troben alineats en línia recta, fer ombra al seu rival de Taüll, ja que li impediria la vista de la seva estimada. Però si falten els diners, alguns somnis mai s’aconsegueixen; així que, quan el Joan ja havia edificat tres pisos del mirador, la seva bossa va quedar ben buida i ho va tenir que deixar córrer. Durant molt de temps, el  pobre xicot observava, tot resignat, com els amants festejaven nit i dia amb senyals que es feien per damunt del seu cap. Com es pot suposar, la noia sabia que el Joan també li feia l’aleta, però ella preferia el Climent, que tenia millor hisenda.

L'església de Santa Eulàlia d'Erill la Vall.

Al cap d’un temps, quan tothom ja parlava de casament, el Climent es va posar malalt i va morir poc després. Uns dies més tard, l’Eulàlia va anar a trobar d’amagat el Joan. La noia, amb llàgrimes als ulls, li va confessar que esperava una criatura del Climent i li demanava que es casés amb ella perquè la relliscada no quedés al descobert, però advertint-lo que, a partir d’aquell punt, ella tenia la intenció de romandre pura pel que li quedés de vida. El Joan, tot i la duresa de la condició, ho va acceptar sense pensar-s’ho gaire, ja que, per tal de tenir l’Eulàlia a la vora, hauria fet tot el que ella li hagués demanat.

Uns mesos després de casats, va néixer la criatura, que el Joan tractà des del primer moment com a fill propi, encara que en realitat no hi tingués res a veure. La parella va dur una vida tan virtuosa i exemplar que, un cop morts, el Sant Pare de Roma els va canonitzar, juntament amb el Climent de Taüll, que com hem dit, també va ser molt bon xicot.

En homenatge, els pobles on havien nascut cadascun d’aquests  joves els van adoptar com sants patrons i van convertir les seves cases en esglésies, i les torres en els seus campanars.

Aquesta història explica per què els tres campanars de Taüll, Boí i Erill la Vall tracen una línia recta, i per què els de Taüll i Erill la Vall són més alts, esvelts i espigats, mentre que el de Boí és més baix i rabassut.

L'església de Sant Joan de Boí.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.