4ª ZOMBIE WALK DE GIRONA (2015) – ACOCOLLONA’T (Versión en castellano)

Puedes leer este texto en catalán clicando aquí /
Pots llegir aquest text en català clicant aquí:

4a Zombie Walk de Girona (2015) - Acocollona't
(Versió en català)

Texto y fotografías de: Joan Ramon Santasusana Gallardo.

El 31 de octubre de 2015 se celebró la 4a Zombie Walk de Girona, que año tras año parece ir creciendo -entre zombis y supervivientes- en cuanto a número de asistentes, consolidándose, de este modo, como uno de los eventos clave que ofrece esta ciudad durante les Fires de Sant Narcís y, más concretamente, durante la Noche de Difuntos, que hoy en día nos ha dado en llamar, también, Halloween. ¿Y qué mejor modo de celebrar ese día, que permitiendo que esa noche los muertos vuelvan al mundo de los vivos, aunque sea con ansia de devorar carne humana?

La Zombie Walk de Girona nació cuatro años atrás como parte de la 2a edición del Acocollona’t, el festival de cine fantástico y de terror de Girona, que ofrece una pequeña muestra de algunos de los cortometrajes más actuales y punteros dentro de estos géneros, tanto de factura nacional como internacional, así como otro tipo de actividades relacionadas con éstos, como tertulias, presentaciones de libros o la mencionada zombie walk.

Este año, con la 5a edición del Acocollona’t, que ha realizado actividades desde el 30 de octubre hasta 7 de noviembre, siendo pues, su edición más larga, tenía que llegar, ¡como no!, una de sus actividades más esperadas, la Zombie Walk, atrayendo una nueva horda de muertos vivientes, en una actividad que, aunque forma parte del mencionado festival, funciona independientemente de éste, en la que participan adultos, jóvenes y niños.

Este año, el punto de salida escogido fue la Plaça del Vi (la plaza donde se encuentra el ayuntamiento de la ciudad), lejos ya de la emblemática catedral, iniciándose el evento unas horas antes de la salida de la plaga zombi por las calles de la ciudad de Girona.

El evento se inició a las 16:00 h, con una sesión de maquillaje para grandes y pequeños por tan sólo 2 euros, empezando una hora después, a las 17:00 h, la Photocall Zombie Walk, en la que los fotógrafos más avezados y temerarios podían dedicarse a realizar fotografías a las diferentes caracterizaciones de estos muertos en vida, aún a riesgo de ser atacados, infectados o devorados.

Pero sería una hora más tarde, ya cayendo la oscuridad, a las 18:00 h, cuando empezaría la concentración masiva de zombis -así como la de algunos soldados y supervivientes-, esperando el momento de la salida que les permitiría recorrer algunas de las calles de Girona, ya a las 19:00 h, tras la puesta del sol. Con la noche, pues, los muertos se dedicarían a recorrer las calles en busca de los vivos.

Una vez más, pues, la Zombie Walk de Girona ha atraído un gran número de participantes dentro de esta actividad que parece crecer, en cuanto número de asistentes, año tras año, aportando algo de vida extra -valga la contrariedad de la expresión- a la ciudad de Girona.

Después de otra nueva y exitosa campaña zombie, sólo podemos esperar que, de cara al año que viene, la epidemia zombi continúe extendiéndose, aumentando el número de sus filas, ya sea en forma de muertos vivientes, como de desesperados supervivientes.

FIRES DE GIRONA: CORREFOC 2015, O ELS DIABLES DE L'ONYAR A PLENA POTÈNCIA

Que s’encenguin les flames de l'infern, i cremin les nostres penes!

Últimament Girona s’ha vestit de foc. Fa unes setmanes va ser la Cerimònia del Foc, en motiu de la inauguració de la Temporada Alta, ahir el Castell de Focs que tancava les Fires de Sant Narcís. La setmana passada, el Correfoc de Fires, protagonitzat pels Diables de l’Onyar. Sé que aquestes fotos arriben tard, però realment l’actuació que van oferir els diables va ser espectacular, i a més d’exhibició pirotècnica, tenien una mica d’espectacle màgic i infernal. Partint de la Plaça del Vi, la comitiva diabòlica va recórrer alguns dels carrers del Barri Antic de Girona, per acabar  a la Plaça de Sant Domènec, on el gran Llucifer els esperava. I va ser allà on els Diables de l’Onyar van lluïr en tota la seva magnificència, acompanyats de tot un seguit de bèsties mecàniques, criatures infernals i mecanismes impossibles envoltats de flames. Com una petita mostra, les fotografies que deixo a continuació...

URBEX: LA BARRACA DE SERRALLONGA

Texto y fotografías: Joan Ramon Santasusana Gallardo.
Fecha: 30 de octubre de 2015. Lugar: En algún lugar de la comarca de la Selva, provincia de Girona, Cataluña, España.
Total fotografías tomadas: 21. Total fotografías publicadas: 17.
Si quieres saber qué es el urbex: Urbex: exploración urbana.
Si quieres ver otros archivos urbex: Archivos urbex.

La barraca de Serrallonga es el añadido adjunto a un viejo almacén descubierto que sin duda en su tiempo sirvió para apilar balas de paja, leña y, si acaso, productos de las cosechas que allí se hacían. A día de hoy, el lugar, como muchos otros así, parece que, aunque abandonado, ha sido aprovechado por algún campesino o agricultor de la zona para dejar allí apilados viejas cajas de madera y maquinaria agrícola obsoleta, y puede que aún, en alguna ocasión, sea utilizada, aunque sus puertas y ventanas permanecen abiertas.

La barraca está vacía, únicamente con dos sillas como mobiliario, y un viejo calendario del 2001 que nos recuerda que quizás no hace tanto el lugar aún era utilizado. El suelo de madera cruje, algunas de sus tablas sueltas. Rodeada de campos y bosques, la barraca nos abre su puerta, iluminando la estancia con los rayos de sol que reflejan el polvo flotante de su interior.

LA LLEGENDA DELS ENCANTATS

Durant el mes d’octubre de l’any 2015 vaig visitar el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Aquesta visita em va conduir, precisament, a l’esmentat estany, des d’on es pot contemplar un dels pics més característics de la zona, els Encantats. Aquesta muntanya ens permet rememorar una de les llegendes catalanes més conegudes, la llegenda dels Encantats, que ens explica l’origen del seu nom. Com tota llegenda, d’aquesta història existeixen diferents...

Aixecant-se tot just davant de l’estany de Sant Maurici, els Encantats és una gran formació muntanyosa formada per dues grans agulles -el Gran Encantat (2.748,7 metres d’alçada) i el Petit Encantat (2.734,3 metres)- separades per una enorme enforcadura (2.630,7 metres). Si bé podem contemplar els Encantats des del peu de l’estany de Sant Maurici, és seguint el camí que bordegen les seves aigües, que condueix a l’estany de la Ratera, molt més amunt, des d’on podrem observar els Encantats en tota la seva plenitud.

De la llegenda dels Encantats, com de moltes altres, existeixen diferents versions. Si bé totes parteixen del mateix tret comú, parlant-nos de dos caçadors  que no volent guardar respecte per una diada santa, van llançar-se al bosc enduts per la fal•lera de caçar, quedant finalment encantats i convertits en pedra a causa de la seva irreverència religiosa, no totes s’expliquen de la mateixa manera. Sigui com sigui, a continuació passaré a explicar-vos aquesta història, tot desgranant-ne les seves petites diferències, i que cadascú triï la que més li plagui. Comencem, doncs!

Segons uns, aquesta història succeí un Dijous Sant, segons altres, va passar el dia de la festa de Sant Maurici, patró d’Espot, que és precisament la població més propera a l’estany que rep el mateix nom, davant la qual, com ja us he dit, avui dia s’hi troba la muntanya dels Encantats. Dit i fet, potser la data o diada que es celebrava no té tanta importància com el fet que sembla que aquell dia tot el poble d’Espot s’havia adreçat en romeria a l’ermita que tenien dedicada al sant, que per aquells temps no es trobava on hi ha l’actual ermita de Sant Maurici d’Espot (ja a prop de l’estany), sinó a prop però una mica més al nord-oest d’aquesta. Un cop allà, van començar el solemne ofici de la missa.

El cas és que, aquell dia, dos caçadors –forasters, al dir d’uns-, rondaven per aquells verals buscant una peça, sense respectar aquella diada santa. Quan van veure tota aquella gentada escoltant la missa al voltant de l’ermita, van començar a fer burla de tothom, rient-se d’uns i altres, comentant de la fotesa de que perdessin el temps adorant l’estàtua de pedra del seu sant, que era tan sols una figura de pedra que ni se’ls escoltava, mentre podrien estar caçant com ells ja feien. Aquestes paraules, sembla ser, van ferir a alguns devots, que se sentiren dolguts al veure que se’n reien del seu sant patró, i encara hi ha qui diu que alguns van pregar perquè aquella burla no quedés sense càstig.

Després d’haver fet befa i broma, els dos caçadors van continuar ascendint muntanya amunt amb el seu gos a la recerca d’una bona peça de caça, i aviat els sorgí un isard com no havien vist mai, de pèl ben lluent i bell, i amb unes banyes ben grosses. Una meravella d’animal! En veure’l, els dos caçadors iniciaren la persecució i l’isard s’enfila muntanya amunt! Tan se val, que per molt que l’isard corrés, els dos caçadors i el seu gos li anaven al darrera, però per molt que l’empaitessin, mai l’acabaven d’atrapar. L’isard va començar a pujar muntanya amunt, per les costes més abruptes, però tot i que cansats, els caçadors no es rendiren i el perseguiren, fins que l’isard arribà al cim de la muntanya, a l’enforcadura dels dos pics, i allà el perderen de vista sense saber on pogués haver anat o pogués haver-se amagat tan magnífica peça.

Fou en aquell precís moment, quan els caçadors i el seu gos arribaren a l’enforcadura d’aquelles dues agulles de pedra, quan a l’ermita, molt més avall, el capellà va alçar a Déu (això és, quan arribà el moment de l’elevació de l’hòstia). A l’instant, caigué un llamp allà mateix, sobre els dos caçadors, que els deixà petrificats, gos inclòs, convertits per sempre més en estàtues de pedra.

I és en aquest punt on alguna gent encara no es posa d’acord, ja que uns us diran que els dos caçadors encantats –i el seu gos- es troben just a l’enforcadura dels dos cims, mentre que d’altres us asseguraran que els dos caçadors són els dos cossos gegants que formen els dos pics o agulles que s’eleven de la muntanya. Sigui com sigui, si us i fixeu bé, o feu servir uns prismàtics, avui en dia encara podreu veure les seves figures retallant-se nítides allà dalt, convertits en pedra, i és per això mateix que a aquesta muntanya se l’anomena Els Encantats, perquè, ja siguin les petites roques o elevacions que es troben tot just en mig de l’enforcadura que separa aquests dos pics, o ja siguin aquests dos pics mateixos, talment són com dues figures humanes aixecades.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.