ELS ÉSSERS FANTÀSTICS DEL NADAL ALS PAÏSOS CATALANS

Text escrit i recollit per: Joan Ramon Santasusana Gallardo.
Dibuixos i il·lustracions: Joan Ramon Santasusana Gallardo.

DEDICATS A TOTS AQUELLS QUE ENCARA CREUEN EN L'AUTÈNTICA MAGIA D'AQUESTES FESTES...

Amb l’arribada de l’hivern arriben les festes de Nadal, i aquestes venen acompanyades de tota una munió d’esperits i éssers fantàstics que personifiquen aquestes dates, alguns d’ells pervivències de genis anteriors a l’arribada del cristianisme a aquestes terres. Des d’un punt de vista astronòmic, a les nostres terres l’hivern comença amb el solstici d’hivern al voltant del 23 de desembre i acaba amb l’equinocci de primavera, al voltant del 21 de març, variant les dates lleument segons l’any. Des d’una òptica meteorològica, en canvi, se solen considerar hivernals els mesos sencers de desembre, gener i febrer.

La Nit de Nadal és, juntament amb la nit de Sant Joan, una de les dues nits màgiques per excel·lència, tot i que en el calendari català n’hi ha altres de remarcables, com són la nit de Sant Silvestre o de cap d’any o la nit de reis, per posar només uns exemples dins d’aquestes dates tan remarcables de Nadal.

Encara que podríem dir que dins de les nostres terres les festes de Nadal pròpiament dites comencen la nit de Nadal (24 de desembre) i duren fins el dia de Reis (6 de gener), aquestes ja tenen un inici a finals de novembre o principis de desembre, amb la celebració de l’Advent. En aquest article, doncs, format per una altra sèrie de petits articles, intentarem seguir un petit ordre en aquestes dates tan especials, tot i que seguint certa flexibilitat, segons els temes tractats. Espero que ho gaudiu, i sigueu gratament sorpresos per algunes d’aquestes llegendes i històries que ens remeten a un passat no gaire llunyà.

BISBETONS, ABATS DELS BOIGS I REIS DE LES FAVES

Probablement pervivències de les antigues saturnalies romanes, durant les festes d’Advent i festes de Nadal fan la seva aparició els primers reis de la burla que aniran apareixent a partir del mes de desembre, fins arribar a les festes de Carnaval. Farem referència aquí, en aquest article, només a aquells reis de la burla que es troben englobats dins de les dates que abracen l’Advent i les festes de Nadal. Antigament, precedint al Carnaval, durant l’Advent es feien els Carnestoltes de Nadal, dels que encara queden moltes reminiscències: el Dia dels Innocents, la carassa del Moro Manani, que escup confits i caramels, la tria del bisbetó...

Ja entrat l’Advent, època prèvia a les festes de Nadal pròpiament dites, per Sant Nicolau (6 de desembre) a l’abadia de Montserrat se celebra la Festa del Bisbetó, emparentada amb les antigues festes d’inversió de papers tan típiques en festes carnavalesques. Antigament, el bisbetó era un jove de l’escolania escollit pels altres escolans, en una votació solemne feta amb tots els cerimonials. Durant vint-i-quatre hores el bisbetó podia regir com bisbe dels nois, amb tota la categoria i deferència bisbals, oficiant, sermonejant, i reproduint l’activitat dels bisbes de la seva diòcesis, i gaudia de totes les seves prerrogatives. Antigament aquesta tradició, que era molt més estesa, i podia durar fins el Dia dels Innocents (28 de desembre) o el Dia de Sant Silvestre (31 de desembre). Aquesta figura també era coneguda como el bisbe dels boigs, bisbe dels innocents, bisbe dels nois o Papa dels boigs.

Talment com el bisbetó, per cap d’any (1 de gener) sortia un personatge molt popular a diverses contrades: era l’abat dels boigs, el director de les festes dels boigs. Un dels seus actes era l’extravagant missa de l’ase, que feia referència a l’ase que hi havia a l’estable on nasqué Jesús i a l’ase que conduí la Sagrada Família a Egipte. El nom d’abat dels boigs, és una de les moltes designacions dels típics reis de la burla carnestoltescos medievals, instauradors de les abadies dels desgovern. Aquests reis de la burla eren anomenats per la murrialla, sovint en cerimònies de bufonades en catedrals i monestirs: abat, bisbe o papa dels boigs, abat de Cucanya, etc. Anaven disfressats amb mitres i tiares de broma, capa llarga i bàcul.

Ja arribat el Dia de Reis (6 de gener), i una figura molt comuna encara avui en dia, fa la seva aparició el rei de la fava. Amb aquest nom és designat aquell que troba la fava dins del tortell o la coca de reis, menja típica d’aquest dia. Avui en dia, es diu que l’afortunat que troba la fava dins del tortell és l’encarregat de pagar-lo, i la corona que va adjunta al tortell cau al cap de qui troba la figureta del rei (molt més recent), dividint d’aquesta manera la figura original del rei de la fava. Antigament, aquell que trobava la fava simplement restava escollit rei i era qui anava a la funció de l’església en representació de la família per adorar el nadó de Betlem. És una romanalla de l’antic costum d’anomenar un rei a les grans festes dels temps clàssics.

EL PARE LLOP

Antigament, quan encara hi havia molts llops per les contrades muntanyeses, un personatge, el Pare Llop, que tenia la propietat de governar i dominar els llops, compartia l’amistat i la simpatia dels homes, ja que aquest personatge era d’una gran valor pels homes, perquè evitava que els llops que ell manava ataquessin els ramats i malmetessin els conreus dels seus amics, i sobretot, dels qui li pagaven com una mena de tributs o contribució, el qual ell passava a cobrar normalment el dia 21 de desembre, per tal de poder passar un bon Nadal. Tothom solia donar-li quelcom per salvar-se, ell i llurs interessos, de la fúria dels llops. Les gents que tenien hisendes i ramats li donaven més que els altres i a proporció del que tenien que perdre. Els carnissers també li pagaven un tribut de carn, consistent en costelles i cuixes. Ells, és clar, tenien gran interès que els llops respectessin els ramats, perquè si els llops haguessin volgut, no hi hauria restat bestiar de llana, i els carnissers no haurien pogut subsistir. ai, d’aquell que no li dones aixopluc o li pagués el que demanava! El Pare Llop li enviaria als seus animals, i la casa no tornaria a prosperar fins que fessin les paus amb aquest.

El Pare Llop era de feréstega expressió i conductor de famèlics grups de llops disposats a devorar el bestiar de tots aquells pagesos que no li donessin hospitalitat a llur amo en les seves masies. Vivia en el més profund i travat dels boscos i baixava en les jornades de més fred per fer captació de menjar o altre bens.

Tot i així, els camperols tenien una oració per espantar a aquest personatge, o bé invocaven a Sant Llop, protector dels ramats contra els atacs dels llops, i contra totes les malalties de la gola, especialment l’afonia o mudesa, ja que sembla ser que era creença que si un llop veia a un home, aquest quedava mur, i a l’inrevés. La festivitat de Sant Llop se celebra el dia 1 de setembre, amb retoc de campanes i missa per tot l’alt, acudint molt especialment totes aquelles persones afectades d’algun mal de la veu, ja sigui mudesa, quequeig, etc.

EL TIÓ DE NADAL

El tió es coneix arreu de Catalunya, encara que rep diferents noms segons els llocs: la rabassa de Navidad (Castilló de Sos - Ribagorça), la rabassa (Bellanos - Pallars Sobirà), la tronca de Nadal (Pont de Suert, Esterri d’Àneu), la tronca (Vilaller, Llesp, Cóll, Taúll, Durro), la soca (Balaguer), el Nadau tidún o tió de Nadal (vall d’Aran), o el tió de Nadal (Vall d’Àneu, Vall de Ribes, Alt Empordà, Plana de Vic, Lluçanès, Vallès, Pla de Barcelona, Penedès, Conca de Barberà, la Segarra, Tortosa, etc.). També se l’anomena Conco.

La nit de Nadal, dins de l’escalf de la llar es posa el tió, tros de tronc (o de soca) sagrat, que té la virtut de donar a la mainada llaminadures, regals i diners, que els deixa sortir per un dels seus molts forats o escletxes que té. És molt probable que al seu interior hi visquin els esperits dels avantpassats o animetes que viuen a la llar de foc, que viuen a la flama enjogassada i bellugadissa, i volen estar presents aquesta nit sagrada i fer un tribut a la família i a llurs descendents en vida. És per això que es fa cagar al tió, per poc que pugui ser, a la cuina i a vora del foc, i cal mimar-lo i cuidar-lo, tapar-lo i cobrir-lo bé amb una manta quan faci fred, etc. Certs tiós cal, també, alimentar-los amb paper, fulles de col, faves, ordi, o fins i tot, dur-los a pasturar per prats amb herba ben bona per tal de que agafi gana i obri força.

Per que obri cal fer oracions al cel i colpejar-lo dient:

"Caga tió,

xocolata i torró,

si no, et dono

un cop de bastó"

i altres frases similars.

Normalment, quan el tió ja no pot obrar més, i s’asseca fins l’any vinent, s’orina al terra, llença cendres o caga una arengada, i queda eixut. Llavors cal cremar-lo durant el llarg de les festes nadalenques fins a dia de Reis, o guardar-lo en algun racó, sempre, però, ben sec i abrigat.

Si bé és possible que el tió estigui habitat per les animetes o esperits dels avantpassats, també és possible que en el seu interior i visquin petits follets, o algun geni del bosc, ja que el tió és també un símbol de les velles divinitats pairals. Sigui com sigui, sempre està habitat per esperits benèfics capaços d’allunyar als dimonis i esperits malèfics durant aquestes festes. Se’l considera habitat per un geni tutelar i protector de la casa.

La cerimònia i encesa del tió de Nadal es té com una festa infantil i familiar, plena de bellesa i poesia nadalenca. Aquest tronc té un significat mític a la faisó d’un geni protector de la llar, ja que s’havia d’encendre amb el foc del vell tió el del nou; perpetuant-se així, sempre viu, el foc de la llar domèstica, venerat en un altre temps com un veritable déu.

Si al tió se l’embolica amb una manta, sua més, i per tant raja més. Tot i que aquesta festa se celebra la nit de Nadal, abans de la missa del gall, a alguns indrets la festa es fa el matí del Nadal, o fins i tot al migdia.

Un cop cremat el tió, l’últim tros del tronc es guarda, ja que té la propietat de guardar la casa, corrals i palleres del foc i del llamp, i als seus habitants de la mort sobtada.

Que el tió té un geni o és un geni en si mateix ens deixa constància aquella contarella que ens diu que una nit hivernal, quan els mossos s’escalfaven a la llar de foc de la masia del Soler de Secabecs (Sant Quintí de Mediona), van sentir una veu profunda i insistent pel forat de la xemeneia que deia: “Ai, que baixo! Ai que baixo!”. Espantats, però una mica farts ja de que la cosa que fos no baixés, li diuen que baixi d’una vegada. I vet aquí que cau xemeneia avall un gros tió, i darrere d’aquest quatre més. Els aparten, i per encanteri s’uneixen i agafen la forma d’un estrany homenet (fet de fusta, talment com un home de l’escorça), tot vellard. Llavors li mana al amo del mas que el segueixi i el fa cavar al terra del celler, a on troba un tresor d’or. Però l’estrany geni li diu que no en gasti ni una unça. Ans al contrari, ha de donar tot l’or a un captaire que vindrà al matí següent. L’amo així ho fa, i havent-se complit el que li demanà el geni, mai més va faltar la fortuna a casa.

Antigament, pel Nadal, hom posava a la llar de foc un gros tió que hauria de cremar lentament dia i nit durant tot l’any. Aquell tronc nadalenc mantindria el caliu de la llar, de la comunitat familiar, sense apagar-se mai. Era una mena d’amulet casolà, protector dels camps, dels ramats, del bestiar, i de tota la gent de casa. Com que difícilment duraria encès tot l’any, abans no es consumís el tió era retirat i guardat per poder encendre amb el seu foc el tió de l’any següent. Només en cas de tempesta o d’altres danys se’l retornava a la llar perquè preservés a la casa de tot mal.

El tió era venerat com una divinitat tutelar de la casa, la seva presència era sagrada i se li feien libacions. Amb la seva brasa s’encenia el foc cada matí. Les seves cendres, espargides pels camps procuraven la fertilitat i preservaven de llamps i pedregades. Aquest antic geni, actualment esdevé un esdeveniment familiar esperat per la mainada, i actualment se’l representa amb un rostre i potes, característiques aquestes totalment modernes, ja que el tió clàssic era només un gros tros tronc de fusta, sovint esberlat per algun costat, per on es deia que sortien els regals o llaminadures.

ALTRES PERSONATGES DE LA NIT DE NADAL: DISPENSADORS DE REGALS I ESPANTACRIATURES

A l’Empordanès i a la Costa Brava, la Nit de Nadal, apareix al sostre de la llar en Fumera, que ha baixat per la xemeneia. Aquest ésser té la forma d’un home que sembla un ninot, i té set ulls: quatre al davant, a la cara, i tres al darrera, al clatell. Tot ho veu i tot ho sent, espia als nens d’amagat, i és, a dir d’alguns, qui informa al Tió, als Reis o a altres genis nadalencs quin és el comportament dels nens, perquè els hi portin els bens, presents i regals nadalencs, segons hagi estat el seu comportament. Quan acaben aquestes festes nadalenques, arribada l’Epifania, es retira de la casa xemeneia amunt, o bé se l’agafa i se’l crema davant dels ulls dels que tant el van témer, entre gran gatzara dels infants. Però en Fumera no és present només per les festes de Nadal, ja que la resta de l’any també és utilitzat com espantainfants, encara que no faci presència física dins de la casa, i els fa por o se’ls emporta amb ells. Actualment, en alguns llocs, forma part del seguici de ses majestats, els Reis Mags d’Orient.

Per la Garrotxa, a Bàscara, Montagut i Tortellà entre altres indrets, la nit de Nadal ve el Pelut, un homenàs alt i gros com un gegant o un roure, negre com el sutge i pelut com un ós, que porta un gran sac al coll i passa per les cases per tal de saber el comportament de la mainada; als infants dolents els fica dins del sac i se’ls emporta per cruspir-se’ls i passar unes bones Santes Pasqües de Nadal. Si algun infant és incorregible i de mal dominar, la realitat de l’amenaça és patent; apareix a la casa tapat de cara i amb una pell d’ós que li cobreix el cos. Parla de manera brusca, estentòria i estrafeta, que fa por, i vol ficar per totes les passades, a l’entremaliat dins del sac, però els precs dels pares, i les esmenes que prometi el rebec el faran desistir, i potser s’allunyi, amb el seu sac ple d’infants dolents que ha anat arreplegant per poder fer un bon Nadal a casa menjant-se’ls a cremadent. Udolava amb el vent. També compleix el paper d’informant dels Reis Mags, i els diu quins mereixen regals i quins mereixen carbó.

A l’Espluga de Francolí, després de la cerimònia del tió, en alguna casa, els pares recomanen a les criatures que es posin sota la xemeneia de la llar, mirant enlaire tot reganyant els dents, perquè la sinyora del teulat, que passa en aquest dia de Nadal pels teulats a tirar torrons per la xemeneia, els en tirarà a ells.

El Pare Noël és un personatge d’origen nòrdic i forani, semblant al Santa Claus o Sant Nicolau, que ve del nord en el seu trineu tirat per rens a deixar regals el dia de Nadal. Vesteix de vermell, amb barret i tot, talment com els follets i té una enorme barbassa blanca i una panxa que d’un i do. Ha guanyat força rellevància amb competència directa amb el tió i els Reis Mags sobretot gràcies al marqueting i al cinema. En alguns països del nord diuen que el Pare Noël ve de Mallorca, que és el lloc on viu.

La nit de Nadal, al punt de mitjanit, també surt la Ventura del seu amagatall i corre esbojarrada d’ací a allà més de pressa que el vent i sense deturar-se enlloc ni per res. Es creu que a tothom un cop a la vida, la Ventura, l’empaita i l’empeny per tal que s’adoni d’ella; li passa repetides vegades per la vora, i li balla l’aigua davant els ulls. Si hom se n’adona, pot agafar-la amb tota facilitat i assegurar-se el benestar per sempre, però si se la deixa escapar, és inútil que maldi tota la vida per heure-la, car no la podrà atrapar.

Per aquesta època, sinó tot l’any, s’anomena a les llufes, esperits eteris com el vent o l’alè, talment com un follet femení, que també són conegudes com dones de fum, o encantades de vent i fum, que ronden per enredar a la gent o fer-ne mofa

Pel Pirineu Oriental -a l’Alt Empordà (Roses, Cap de Creus) i Baix Empordà (Pals i Palamós)- vaguen aquests éssers femenins fantàstics, eteris i imprecisos, incorporis com l’aire o el vent, més aviat benèvols que no pas dolents, que campegen pel bosc: són possibles romanalles de velles divinitats, probablement silvanes, que el cristianisme ha esborrat i diluït. Aquests éssers se’ls representen amb les llufes o ninots de papers que es pengen pels Sants Innocents (28 de desembre), on se’ls reconeix possiblement, un origen mític. A més, d’aquests ninots de papers que es pengen a l’esquena, i de les llufes mateixes, és diu que tenen la missió de informar als Reis Mags del comportament dels més petits. Són invocades com espantacriatures, però no pas per la seva crueltat sinó per la seva set de justícia.

Les llufes són uns éssers sobrenaturals femenins de figura bellíssima, però molt sentides, esquerpes per a qui els hi feia mal i agraïdes amb qui els hi feia bé; d’intencions rectes i justicieres Són elles les que provoquen els tornaveus enganyosos a les muntanyes, que fan la comèdia d’escarnir tot el que senten. Encantades de vent i de fum que semblaven una alenada i que eren les dones més boniques que mai s’hagin pogut veure. Al Baix Empordà se les defineix com encantades de vent i fum, i el seu comportament seria més semblant al dels follets. També se les relaciona amb les dones de fum. Se les utilitza també com espantainfants, i també es diu que són informants dels Reis Mags, perquè aquest obrin en conseqüència segons el comportament dels nens.

Les llufes vivien a redossa del castell de Pals (el Baix Empordà) i escarmentaren a un conterrani que un dia exclamà, sense més ni més: “-Voto a les llufes!”. Cada nit li abocaven els sacs del graner, li estiraven la roba del llit, li ho trasbalsaven tot, i, per més que ell encengués el llum, no veia ningú. Fins que l’home, després d’haver rumiat molt, pensà en les llufes i, pel que pogués ésser, les beneí. L’ordre tornà a la casa.

A la Garrotxa creuen que la llufa és més aviat una espècie de follet d’aspecte imprecís, al qual li agrada de fer bromes pesades a les cases on viu, tot i que a l’apreciar bastant a la gent amb que viu, els hi sol donar un cop de mà en els temps difícils. Diuen que sol portar una pedra blanca bastant semblant a les pedres de certs follets. Qui posseeixi aquesta pedra serà l’amo de la llufa mentre la mantingui en el seu poder. Però si es provoca gaire a la llufa, pot arribar a maleïr i destruir als habitants de la casa que el cobreix.

Una cançó tradicionals relaciona les llufes que es pengen a l’esquena dels embromats el dia dels Sants Innocents (28 de desembre), amb les animetes dels innocents, els nadons que Herodes feu degollar, semblants a esperits, com les llufes, que ens envolten:

Els innocents no tenen dents;

no tenen pa per a menjar,

no tenen vi per a dormir.

SALUDADORS, SENYADORS I ALTRES GUARIDORS NASCUTS PEL NADAL

Els qui neixen la nit de Nadal o de Sant Joan tenen el do de guarir de gràcia, sense remeis i per sola inspiració divina. Tenen una creu al paladar, sota la llengua o al palmell de la mà esquerra, entre las múltiples ratlles que la travessen. La gràcia dels saludadors és sensiblement més intensa si han nascut a mitjanit. Guareixen la ràbia, tota mena de nafres i de ferides, àdhuc a la gangrena, només xuclant o fent la senyal de la creu damunt de la part malalta. Veuen a traves dels cossos opacs, i per l’estil de les bruixes, poden saber ben bé l’òrgan danyat d’un malalt qualsevol, puix que, en mirar-lo, li veuen tots els dintres i on té el mal. Per saber si una persona està rabiosa o no, posen una greala d’aigua clara al sol, miren al fons i hi veuen la fisonomia del gos que la va mossegar; si no hi veuen cap gos, el malat no és rabiós. Poden, també, apagar un foc, per paorós que sigui, només amb tres bufets. Hi ha qui diu que poden guarir una ferida només llepant-la de dues passades, formant una creu. La seva gràcia resideix en la seva saliva.

Al Roselló, als que es dediquen a l’art de guarir el mal senyant-lo a voltes amb un gra de blat i recitant oracions, són els senyadors. Els beneïdors assoleixen el mateix efecte només beneint el mal, igual que els adobadors. Tots aquests guaridors s’inicien la nit de sant Joan o de Nadal.

Els senyadors són una espècie d’oracioners (i deuen la seva virtut a la mateixa circumstància de naixement), però a diferència d’aquests, mentre que els oracioners deixen tota la virtut curativa a l’oració neta i crua, els senyadors la complementen senyant i fent signes cabalístics sobre la part afectada. Al Rosselló Ripollès i altres indrets de muntanya només coneixen als senyadors, mentre que al Camp de Tarragona i la Conca del Barberà sols es coneixen als oracioners. Per aquest motiu és freqüent que es confonguin tot sovint aquestes dues menes de bruixots positius.

BRUIXES, DIABLES I MALS ESPERITS

Encara que durant les festes de Nadal sol disminuir el poder del Maligne i llur cohort de diables, dimonis i bruixes, no per aquest fet deixen de fer la seva aparició.

Es diu que quan es deixa sol a un infant a casa, sobretot la nit de Nadal, hom corre el perill de que se l’enduguin les bruixes. Cal recordar que l’última nit de l’any, la nit de Sant Silvestre (31 de desembre), patró de les bruixes, és la festa major de les bruixes, i hom creu que és el dia que tenen més poder (talment com succeeix la nit de Sant Joan). Aquesta nit és perillós d’anar per despoblat o acostar-se allà on elles es reuneixen –ja sigui a la Vall d’Àger, al Pedraforca, al Pla de Beret, al cim del Montsant, entre molts altres llocs-, on celebren orgies, ballen despullades i adoren al dimoni, que toca un violí.

Durant les festes de Nadal, la figura del diable és present a diverses històries, llegendes i fins i tot a algunes nadales que es canten. El diable és un personatge enormement popular ja sigui en representacions com Els Pastorets, com als correfocs. La figura del diable a Catalunya es casi bé sempre casolana i fins i tot divertida. Si bé a moltes rondalles es presenta com el dolent, sempre buscant fer-ne una de grossa o endur-se alguna ànima a l’infern, no són poques les rondalles on també es presenta com una figura fins i tot amistosa, després, això sí, d’haver rebut per endavant un bon escarment. Llavors recorda més la figura d’un geni protector que no pas la d’un demoniot dedicat exclusivament a fer el mal. Segons la veu popular, el diable és alt, escardalenc i amb el cos cobert de pèl. Molts cops se’l descriu amb la figura d’un home amb un parell de banyes, cua, i mans i peus substituïdes per unes urpes espantoses. En altres representacions té cap d’home o de boc, ales de ratpenat, banyes, cua llarga i peluda, i fins i tot de vegades llueix uns bons pits de dona. Però les bruixes, que són qui més l’han tractat, i no es fixen en tants dibuixos, sempre el descriuen com un boc enorme, raó per la qual les altres descripcions són probablement més fantasies dels seus admiradors, que no pas dels seus seguidors. Quan li convé pot prendre l’aparença que vol, ja sigui com un boc, marrà, cabra, un llop, un gos, porc, cavall, ruc o mula, gall i fins i tot perdiu. També pot prendre l’aspecte d’un home o dona de formós aspecte, de vegades amb la característica de que és lleument coix, i moltes vegades es presenta ben vestit, però amb el cap cobert per evitar que se li vegin les banyes. És dimoni és el mestre de l’engany, però a l’hora, és molt fàcil d’enganyar.

Hi han algunes llegendes i històries sobre el diable situades per aquestes dates, més enllà de la coneguda i popular història d’Els Pastorets, amb totes les seves variacions.

Una llegenda força coneguda és la de la Roca del Diable, que es troba per sota del Monestir de Montserrat. L’àngel merlenc (un dels molts noms que se li dona al diable) va voler estimbar un cingle sobre el monestir una nit de Sant Silvestre (31 de desembre), mentre els monjos dormien, però aquestos que se’n oloraven una del maleït trapella van resar i pregar amb devoció a la Moreneta, perquè els deslliurés del mal esperit. La Moreneta, doncs va fer baixar unes cadenes d’or fi, que decantaren la roca, que del ràfec només se’n va dur cinc o sis teules, i -Oh, meravella!- el dimoni va rebre la patacada al veure’s agafat pel mig.

Els dimonis, a Catalunya, sempre han tingut una personalitat molt casolana: són domèstics, divertits, burletes, malcarats i sobretot inofensius. Segurament els nostres diables festius estan emparentats amb els personatges de la mitologia camperola. Això mateix ja es pot veure en el color verd amb el que sovint s’identifica als diables catalans. En tot cas són antics genis amollats a la iconografia catalana, i que s’han convertit en el plat principal de diferents entremesos festius, com poden ser els balls de diables o Els Pastorets.

Conta una tradició que la nit de Nadal, els dimonis que baixen per la xemeneia en busca de borraines els hi cau la cua.

Al Bufarut, Bofarut, Bofarull o Follet (no confondre amb el follet de la llar) se’l menciona al Ripollès. En altres comarques només se’l menciona com el nom d’un tipus de vent (Ripollès, Garrotxa, Berguedà, Vallès, Empordà, Lluçanès i el Pirineu). És el vent arremolinat que duu el dimoni dins, o bé és l’ésser que viatja dins d’aquest vent arremolinat. Pel Ripollès creuen que el Bufarut o Follet és una espècie d’ésser molt petit que volta sobretot de nits, embolicat en els remolins de vent per tal de no ésser vist. En els mesos ventosos de novembre i desembre sol voltar fins a Nadal, en què fuig per no veure l’Infant Jesús, perquè li té gran avorriment i li vol mal, i segons altres, perquè el Jesuset el fa morir. I encara hi ha qui diu que el Diable s’embolicava en la capa del vent bufarut per desbaratar el naixement del nen Jesús any rere any, fins que, fins ara, mai ho hagi aconseguit. Quan el vent empenyia, hom se senyava, per por que el dimoni no volgués arrabassar-lo i endur-se’l a l’infern.

També deien que si el vent bufarut passava en mig d’un ramat, hi hauria pedregada segura, doncs es duia el pèl de les cabres per poder congriar una tempesta. Hom creia que a dins d’aquest vent hi anava una bruixa, i si passava per damunt del ramat el feia emmalaltir només que el toqués el vent i embruixava al bestiar.

Aquesta mateixa nit, la nit del 24 de desembre, el mal esperit, que també sovinteja el món per la nit de Sant Joan, volta per damunt la terra, i que no és aconsellable anar a hores fosques per despoblat, per tal d’evitar de topar-s’hi i caure sota la seva influència. L’envolta una gran claror, la qual fa semblar com si brilles la lluna plena. Té la forma d’un animal immensament negre i profusament pelut, que varia contínuament de figura. Tan aviat es fa tan llarg que es perd de vista, i tan alt que sembla que arribi als estels, com esdevé tan baix, tan pla i tan ample, que sembla un pop immens aplanat a terra. Va sempre al davant d’aquell a qui vol temptar, i contínuament varia, com ja dèiem. A voltes és absolutament mut i d’altres udola, grinyola i esgaripa tan fort, tan de pressa i tan intensament, que sembla que s’apaga la gran claror que sempre l’envolta, i es fon sense deixar ni rastre. Els qui el topen, per alliberar-se de la seva influència i acció, cal que no parin mai de senyar-se, de resar o de passar el rosari.

El mal esperit es sol presentar amb forma d’animal, temptadora i atraient, que fa regruar al qui la veu si tracta d’agafar-la, i el fa perdre si no se n’adona. És molt estesa la contarella de l’aparició d’una llebre blanca bastant grossa que corre davant mateix dels peus i hom gairebé la toca, però sense arribar a assolir-la. Aquesta llebre recorda a aquella que feu condemnar al Mal Caçador, i més d’un diu que aquesta era el mal esperit.

Pels Pirineus, entre Empordà i Rosselló, per la Jonquera, el Bolú, el Pertús i Cantallops la nit de Sant Joan i de Nadal surt la mala bèstia (també anomenada com la bèstia o la bèstia negra), animalot terrible i ferotge de forma contínuament variable que s’estira i s’arronsa, i que tant aviat és xica com molt gran i enorme. Altres la descriuen simplement com un llopàs negre de tamany enorme. Aquesta espècie de bèstia té certa similitud amb el mal esperit, i com ella, sembla estar emparentada amb el diable.

ENCANTADES, GOGES, CUCALES I ALTRES ÉSSERS FANTÀSTICS FEMENINS EN LA NIT DE NADAL

Les encantades són uns éssers femenins de bellesa excepcional, molt similars a les dones d’aigua, encara que marcades per petites diferències, que de nit, sobretot al punt de les dotze, celebren grans festes, de les quals hom pot sentir el dringar de la vaixella i les harmonies dels cants i les músiques. També se les sent rentar la roba i, sobretot, els grans cops del picador. Estenen llur bogada a la claror de la lluna, part de fora de llurs cataus. El desventurat que, atret per la curiositat, s’hi acosta, s'arrisca a restar encantat i convertit en pedra, o bé en un ésser anodí, obligat a viure dins de la cova amb les encantades i a fer vida amb elles pels segles dels segles. Havia temença de trobar-se pel bosc a mitjanit per por de topar-se amb elles; es dedicaven a fer joguina dels mortals a qui ensopegaven: els feien ballar, si us plau per força; els terrabastejaven tant com podien, i els feien temes de mil vituperis, que, per bé que no feien mal, resultaven pesats i ingrats. Feien perdre a la gent pel bosc i se’n burlaven i els hi feien temes de llurs mofes. La nit de Nadal, però, les encantades perden força, i hom pot acostar-se a llurs coves i àdhuc entrar-hi amb tota impunitat.

A diversos llocs dels Pirineus era costum, la nit de cap d’any (31 de desembre), atraure’s a les encantades a la llar. Per tal efecte, disposaven a la millor habitació de la casa, o bé a taula, un mantell ben blanc, amb pa acabat de coure, un ganivet, un got (o una garrafa, segons el cas) d’aigua i un de vi, i un parell de candeles enceses. I sobre tot, calia no oblidar, abans de marxar de la cambra obrir portes i finestres perquè poguessin entrar.

També molt semblant a les dones d’aigua o les encantades són les goges o aloges, esperits femenins relacionats amb la natura i les aigües. Antigament, a Torroella de Montgrí, la gent creia que la nit de Nadal i la de sant Joan, eren les úniques de l’any en que les goges perdien llur força i virtut i que hom podia transitar, impunement i sense perill després del toc d’oració de les nou del vespre, puix que els altres dies, les goges encantaven i se n’emportaven els qui més tard d’aquella hora fins a l’alba trobaven per despoblat. Cada nit feien bugada i quan sortien, sempre de fosca, bufetejaven la persona que se’ls creués pel camí, perquè no volia que se’ls interferís ningú. Una vegada, un valentàs anomenat Garriga se les topà, en la obscuritat, amb un farcell de roba plegada per les goges, i amb un bastó de nou nusos que empunyava, hi ventà una garrotada tan forta que el bolic anà enlaire i es desféu, deixant caure munió de peces d’or que convertiren l’ardit Garriga en un home folrat de diner.

Pel Camp de Tarragona, tocades les nou del vespre, surt la cucala, que surreja i apallissa tant fort com pot al qui troba, fins i tot aquells que treuen el cap per la finestra. Es tracta d’una aparició insubstancial, amb la forma d’una dona bellíssima envoltada per una aura de llum blanca. Algunes persones conten que encara que no ataca als viatgers, els mira tristament i llavors s’esvaeix en l’aire; això es considera de mal averany, doncs tots aquells que l’hagin vist, tindran la dissort de sofrir un accident, probablement mortal, en menys de set dies. Diuen que la nit de Nadal, però, és beneficiosa, i no només no es rep cap mal, sinó que el viatger li podrà preguntar pel seu futur, encara que aquesta li respondrà amb paraules enigmàtiques. Els anys en que el 29 d’abril cau en divendres, la cucala canvia les seves costums; és maligna la nit de Nadal, i beneficiosa la resta de l’any.

Pel mateix nom, cucala, és coneix un ésser espantós semblant a un ocellot negre que vola les nits fosques; no es veu, però se’l pot sentir alenar fortament. Apallissa de valent a tothom qui troba i la seva presència porta mal averany. Però la nit de Nadal perd tota la força i no surt, i així tothom pot anar a la missa del Gall sense por; en canvi, és arriscat topar-la la nit de Sant Joan. Aquesta mena de bestiola és molt semblant el gambutzí o feram, propis de la Ribera d’Ebre i el Camp de Tarragona.

Hi ha serpents (mena de serp gegant de característiques meravelloses) que són noies que han estat encantades i generalment fan de guardianes de grans tresors. Per desfer l’encís que les ha convertit en serpent, se’ls ha de tirar dins de la boca un objecte que acostuma a ser un anell o una moneda d’or. L’encanteri només es pot desfer en nits molt concretes, de solstici, o per Sant Joan o per Nadal. Moltes vegades la noia serp espera amb deler la presència del seu salvador i quan veu algú que s’hi acosta, obre la boca ben oberta esperant que li tirin l’objecte salvador. El valent, al veure els temibles dents, encara que tingui la intenció de desencantar-la, comença a tremolar com una fulla i erra la tirada. La serpent, que ja es veia desencantada, s’enfurisma i es llança sobre el desgraciat, aixafant-lo com un cuc.

La Bibliana, Bilbiana, Dama Bibliana, Dama Bilbiana, Dama Llúdriga, Dama Nútria és un ésser mític aragonès que habita al fons de la Clamor o el penya-segat d’Artal. Viu sota les aigües i surt la nit del 6 de gener a buscar els nens que han anat a veure als Reis Mags. Per defendre’s de la Dama Nútria és necessari proveir-se d’una “zoqueta”, un pal arrodonit amb la punta assecada al foc, fet pels pastors, i colpejar a la Dama Bilbiana al cap, entre les orelles.

L’HERBA QUE FA PERDRE

Un altre dels perills dels que tresquen pel bosc la nit de Nadal, risquen de trepitjar l’herba que fa perdre, la qual neix, floreix, grana i mor aquesta mateixa nit, i no és visible ni trobable en cap altre moment de l’any. El qui té la desventura de trepitjar-la, perd l’esma, es desorienta, i li costa molt poder-se aclarir: per més esforços que faci, no ho pot assolir fins que surti el sol, i això aconseguint-lo aviat. Hom parla de qui ha estat fins set dies perdut per dins del bosc sense saber trobar el camí ni carrera per a sortir-ne.

LA PESANTA NO SURT PER LA NIT DE NADAL

Diuen que, la nit de Nadal, la pesanta no surt per tal de no espantar als devots que van a missa. Aquesta mena de bestiola, que comparteix alguns trets comuns amb el follet, també és anomenada passarillo, pesadilla o pesadillo. Anomenada per la Garrotxa i les Valls d’Olot -Santa Pau, Finestres i Olot-, sembla una mena de animaló molt pelut -un gos o un gat negre al parer d’uns o altres-, amb una mà de ferro (o les quatre potes) foradada, que camina sense moure gens de fressa malgrat tenir els peus més pesants que el plom, circumstància de la que li ve el nom. Només volta de nit, i surreja als qui troba pels carrers i per despoblat. Es fica per les cases, passant per sota de les portes i per el forat del pany o les escletxes, i s’asseu damunt del pit dels qui dormen boca enlaire. Els qui escull per fer-los servir de jaç senten una pesantor que els hi oprimeix el pit i els ofega, i tenen somnis desesperats i esgarrifosos. Molts són els qui diuen que la pessanta només s’apareix la nit en que un no s’ha senyat. Sigui com sigui, per la nit de Nadal, la pesanta no surt i un pot dormir tranquil.

EL MORO MANANI

El cap tallat del Moro Manani, també conegut com la Carassa, cobra vida movent els seus ulls d’un cantó a un altre per les dates de Nadal (Nadal, Sant Esteve, cap d’any...). D’ulls sobresortints i mostatxos i barbes negres com el sutge i llargs com la cua d’un cavall, escup caramels de la seva bocassa enorme. Diu la llegenda que el cap del príncep turc derrotat a la batalla de Lepant fou tallat i penjat a l’orgue de la Catedral de Barcelona, des d’on llençava tota classe de llaminadures que els infants recollien delectosos. Tot i això, la brega per obtenir llaminadures havia arribat a ser tan ferotge, que hom va suprimir aquesta Carassa a diferents dates històriques. Aquesta tradició, que ja data del segle XIV (abans de la guerra de Lepant, al segle XVI) no només la trobem a Barcelona, sinó a més a més a altres termes i viles com poden ser Arenys de Mar, Manresa, Mataró, Vilafranca del Penedès o Vilanova i la Geltrú.

DAMNATS DE LA NIT DE NADAL I LA NIT DE REIS

Durant la nit de Nadal, es mouen sobre la terra, també, tota una sèrie d’ànimes en pena i damnats que, per haver fet alguna cosa contra la figura de Déu, estan condemnats a vagar per l’eternitat. De totes aquestes figures, la més representativa és la figura del Mal Caçador, part la llegenda del qual ha passat a format part també a la llegenda del Comte Arnau, el Comte Mal i demés. Aquests esperits moltes vegades van lligats a certes dates del calendari, especialment als solsticis de l’estiu i l’hivern, com les nits de Sant Joan o Nadal.

La llegenda del Mal Caçador, també conegut com el Caçador, el Caçador del Rei, el Gran Caçador, o pel nom propi de Ferran, és, juntament la figura del Comte Arnau, una de les figures damnades més anomenades per les contrades catalanes, i l’origen de la seva llegenda sovint se situa en una nit de Nadal.

De versions i llegendes sobre el Mal Caçador n’hi ha d’abundants, remetent-nos aquí a una de les més conegudes. La història explica que  un caçador empedreït, que no pensava res més que a caçar, feia temps que anava darrera d’una llebre blanca molt grossa i moltes vegades l’havia encalçada, però mai no l’havia poguda heure. Portat per l’afany de la cacera, en anar a les matines la nit de Nadal, es va posar a la porta del temple, per tal de trobar-se més aviat al bosc en acabar la funció. Tot d’una va passar pels seus peus la llebre blanca, la qual ell tan perseguia, i, sense recordar-se’n del sant sacrifici de la missa, li va engegar un tret, que va sonar, just, al moment de l’elevació. Per aquest sacrilegi fou condemnat a haver de caçar tota la vida, mentre el món serà món. I contínuament volta, seguit d’un allau de gossos que sense descans lladreguen i clapeixen. En la seva incessant volta pel món, cada set anys se’ls sent passar en forma de ventada perillosa i esgarrifosa, però, a més, la nit de Nadal, volta arreu per despoblat, i sobretot, al sortir de les matines, és perillós topar-lo i veure’l fora poblat, puix que porta mala desventura. Hom diu que va a passar a Montserrat, a Poblet, a Santes Creus, a Ripoll, a Sant Martí del Canigó i altres indrets. A Barcelona diuen que el cas va produir-se a l’esglesiola romànica de Santa Eulàlia de Provenen, que s’aixeca al terme de l’Hospitalet, vers la marina, encara que aquesta llegenda està més relacionada amb la d’Artús.

Alguns situen aquest cas del Mal Caçador a Santa Llúcia de Puigmal, i diuen que passa cada set anys, però pel dia de Santa Llúcia (13 de desembre), un grapat de dies abans de la nit de Nadal, situant-nos així en l’Advent. Des de llavors corre pel cel i se’l sent xiular als gossos, i de darrera fons el clapir d’aquestos, en especial les nits de vent i mal temps.

Algunes llegendes del Mal Caçador suposen que aquest fou condemnat a tornar-se estel, com ho foren a tornar-s’hi els seus gossos i els animals que empaitava, condemnats, a més, a voltar tota l’eternitat i mentre el món serà món, però no per terra i a traves de les muntanyes, sinó pel cel i sota la forma d’estels. Hom qualifica de caçador dos o tres estels de la constel·lació d’Orió, vora del qual, com en la faula clàssica, tresquen el Ca Gros i el Ca Petit, empaitant tots tres la famosa llebre blanca d’ulls blaus, que el van fer condemnar, i a més un colom, del qual la tradició no ens parla.

Alguns dels elements del Mal Caçador han estat cedits al mite del Comte Arnau, tal com és l’estol de gossos que l’acompanyen, i de rebot al mallorquí Comte Mal, així com altres moltes llegendes de caçadors damnats a córrer mentre el món serà món cercant una peça impossible.

El Comte Arnau, també conegut com Arnau o Comte l’Arnau, és un dels personatges més mítics del llegendari català. La gent del Ripollès conten que el Comte Arnau, muntat en un cavall tot encès de foc, voltava per tot arreu dels seus dominis de Mataplana i empaitava i encenia les colles que des de les masies s’encaminaven cap a l’esglèsia, puix que tenia interès en fer mal a tots els bons cristians i, en tal nit com la de Nadal, esbravava la seva fúria. El popular se l’imagina tot voltat de flames, que li cobreixen mans, peus, ulls, orelles i nassos... La seva llegenda és una de les més extenses del llegendari català, però aquí no ens extendre’m més enllà del que està relacionat amb la nit de Nadal pròpiament dita.

Una altra història similar és la d’Artús, també anomenat Artús el damnat o el Rei Artús. Aquesta llegenda probablement va néixer inspirada en els mites artúrics, sí, tot i que no està emparentat amb ells ni amb el seu cicle, ni podem considerar aquest Rei Artús el mateix rei mític de les llegendes anglosaxones. Aquesta llegenda està lligada a l’esglesieta de Santa Eulàlia de Provençana, al voltant de Barcelona.

Segons la llegenda aquest personatge era estranger i la seva febre per la cacera va fer que s’exhaurís tota la caça del seu país; per aquest motiu va venir a Catalunya, on encara hi havia prou caça. Encara que una altra versió ens diu que el Rei Artús (segons una “tradició catalana”, que diu l’autor), destronat de son regne del Nord, arribà a Catalunya, i aviat s’enamorà de les boques del Llobregat, lliurant-se de ple a la seva passió de sempre, la cacera... A primers de desembre es topà amb una llebre formosíssima que, malgrat tot, no la pogué encalçà. I així, perseguint un impossible que contínuament se li escapava de les mans, ja que se li aparegué la fatídica llebre en altres dies successius, arribà a la nit de Nadal, vetlla en què la bona gent celebra el goig més senzill i inefable de la Redempció. La campana de l’esglesieta de Santa Eulàlia de Provençana repicava cridant als creients. Artús, més aviat arrossegat pels seus subalterns, a tres quarts de dotze anà a parar a l’ermita. A les dotze, en començar la missa del gall, lluïnt el temple un devessall de llum que aclaria els afores, car la porta principal era oberta, els criats deixaren a la placeta les armes, vigilades pels gossos. No així Artús, que, armat i del canell estant, de tant en tant, girava el cap vers la porta. En el moment de la consagració, quan el sacerdot tenia enlaire la sublim forma, fervorosament venerada per la gent que, humil, gairebé tocant de cap a terra, l’esguardava, Artús dirigí d’esquitllentes els ulls a fora. Oh cas inaudit! Calmosa, la llebre sospirada, passava pel davant. Els gossos fermats als arbres, clapien terriblement. Artús s’aixecà: posseït del vertigen de la cacera, s’oblidà del lloc sant en què es trobava i sortí en persecució de la llebre d’ulls guspirejadors donant l’udol atiador que té quelcom de bèl·lic. Amb l’aldarull sortiren darrere seu els servents, i es llançaren tots plegats a una correguda boja. Mai més s’han vist ni caçador ni acompanyants. En les nits fosques, especialment la de Nadal, es sent passar Artús corrent amb els criats i gossos darrera la llebre, damnat eternament a viure perseguint sense parar. I ai del caçador que el troba! El desig de caçar l’arrossega, i, sense adonar-se’n, cau a un riu o un estany. No cal dir que aquesta llegenda es relaciona amb el Mal Caçador, el Caçador de la Lluna i d’altres encara.

Del Caçador Negre o el Gran Caçador, un mític personatge, molts n’han sentit a parlar però ningú no l’ha vist: condemnat a córrer eternament. Segons uns, apareix cada set anys, temps que tarda en donar la volta al món, mentre que segons d’altres, passa cada nit de Sant Joan, amb el seu seguici ancestral, format per gossos o per dimonis. Diu la llegenda que s’han sentit els llòbregs esgarips dels seus gossos les nits d’hivern, barrejats amb els xiulets que el vent del nord fa en penetrar les finestres.

El Caçador de la Lluna és un caçador empedreït, que per un pecat semblant al del Mal Caçador, també va ser condemnat a viure en la lluna i córrer eternament darrera d’un conill espectral.

En les llegendes dels caçadors damnats hi ha tota una sèrie d’animals encantats que es repeteixen: els cavalls fantasmals de característiques infernals sobre el que cavalquen alguns d’aquests caçadors, els gossos encantats (de vegades fins i tot es parla de llops), que formen part de l’estol de cans que serveixen al caçador en qüestió, i la presa, que acostuma a ser una llebre blanca que de vegades és substituïda per un conill fantasmal.

La llebre blanca que persegueix el Mal Caçador és la causa de la seva condemnació, i sovint se l’emparenta amb un mal esperit o amb el mateix Diable. La llegenda diu que aquesta llebre era blanca, tenia els ulls blaus i era gran com un gos. Hi ha qui suposa, i fins i tot hi ha qui diu que parlava, que va ser la mateixa llebre que va dir les paraules que varen condemnar al caçador.

No tot és benèfic la nit de Reis. La nit de Reis és perillós anar per despoblat pel risc de trobar-se amb el rei Herodes i el seu seguici infernal, que damnat a voltar pel món per tota l’eternitat, aquesta nit corre furiós, seguit per una immensa i insaciable cort de patges i servents, i de gossos i de llops que s’han afegit al seu seguici infernal; tots udolen i clapeixen desesperadament, i el rei Herodes no para mai de atiar-los. El qui té la desventura de topar-se amb aquesta gran caterva, resta encantat i reduït, fins al punt que, portat per una temptació insuperable de seguir-los, s’afegeix a la colla, i com ells, haurà de vagar per sempre més en cursa esbojarrada i desenfrenada mentre el món serà món. Hem de pensar que aquest Herodes és el rei Herodes el Gran, un dels diversos reis Herodes que es mencionen en el Nou Testament, el seu crim del qual seria la matança dels infants de Betlem, amb l’intent d’acabar amb la vida de nostre Senyor.

EL CASTELL DELS MOROS ES DESENCANTA LA NIT DE NADAL (O DE SANT SILVESTRE)

A l’enderrocat Castell dels Moros, a Prenafeta i al voltant de la Vilafreda (Montblanc, la Conca del Barberà), la nit de Nadal, o la nit de Sant Silvestre, a parer d’altres, es mostra el castell amb tot el seu antic esplendor sarraí, i els seus tresors que han estat encantats la resta de l’any, s’ofereixen a l’abast. Una vegada va anar un pare amb els seus dos fills i la seva mula, però amb la dissort de que, captivats per una bella donzella mora, s’entretingueren imitant els gestos i les paraules d’un moro (tots tres estaven lloant, sense saber que feien, el nom d’Al·là). El pare i el fill gran sortiren amb la mula tan carregada d’or, que l’animal, afeixugat, casi no podia ni caminar, per tal que l’havien  de dur pel ronsal i la cua. Pel pes, al passar per una timba caigué a l’abisme arrossegant al pare i al fill. L’or que duia s’escampà i es convertí en un pedruscall. El fill petit encisat al castell per la mora, va quedar encantat amb l’altre gent del castell. Cada nit, les ànimes en pena dels tres pagesos ronden, amb llur mula, pels voltants de Vilafreda. Perjurs de la fe cristiana vaguen amunt i avall del caminot malpujadís, sense repòs. Els muntanyencs que han vist les ombres de llurs esperits esgarriats, concorden en afirmar que si van serra amunt, els espectres són tres (quatre si contem el de la mula); però si van serra avall, només són dos (i la mula) les figures que es retallen en la negror.

L’HOME DELS NASSOS, L’HOME DE LES ORELLES I L’ARBRE DELS NASSOS

L’home de les orelles és el company de l’home dels nassos, però com que les orelles són dues, aquest personatge visita a la gent de Barcelona quan a l’any encara li queden dos dies, i per tant només coincideix amb ell en el vell punt de mitjanit. El 30 de desembre és molt visible “l’home de tantes orelles com dies té l’any”, i  el 31, “el de tants nassos”.

El dia 31 de desembre, per Barcelona, passa l’ésser fantàstic més monstruós que hagi pogut crear la fantasia més fecunda, l’home dels nassos, personatge que posseeix tants nassos com dia té l’any. Com el dia 31 de desembre és el darrer del calendari, el personatge al·ludit té, com tothom, un sol nas, i per tant, l’home dels nassos pot ser tothom. Els infants surten al carrer a la recerca d’aquell home que hagués pogut tenir tres-cents seixanta-cinc nassos (tres-cents seixanta-sis si és any de traspàs). Això, no obstant tenir un sol nas, quan es moca la nassada, embruta una dotzena de llençols. Diuen que és un personatge excèntric, que passa de camí, aquest dia mencionat, vers una terra imprecisa; fa esgarips, grinyols i estranyeses, i a vegades dona llaminadures pels nens. Se’l pot veure per tot arreu: Barcelona, Girona, Palafurgell, Igualada... per ciutat, a l’església, fins i tot a la casa pròpia.

L’home dels nassos sembla ser la degeneració d’un personatge mític que tractava de simbolitzar l’any, element que havia estat representat per un arbre, l’arbre dels nassos. Pel Pirineu francès oriental expliquen que l’home dels nassos viu dins de la soca d’un arbre anomenat l’arbre dels nassos, i que al punt de rompre el matí del dia 31 de desembre, surt del seu amagatall, es vesteix tot ell de fulles de dotze arbres diferents, i de quatre colors, i es posa de camí des de la gavatxeria, on viu, cap a Catalunya, i si un està ben a l’aguait, el pot veure passar. És possible per el dit anteriorment, que l’home dels nassos sigui un antic esperit o geni de la vegetació.

Cal recordar, com ja hem dit abans, que en alguns indrets, es considera que l’Home dels Nassos té un company: l’home de les orelles. Pot ser que l’home dels nassos sigui una pervivència del déu romà Janus, déu de les portes de les cases i les ciutats, a qui se li atribuïen dos cares, una que mirava al passat i l’altre al futur, ja que representa el canvi d’any, i del qual prové el nom del primer mes de l’any, gener. Possiblement un altre personatge del cicle nadalenc, en Fumera, també estigui emparentat d’alguna manera amb aquest déu, ja que té “quatre ulls davant i tres darrera”. També hi ha qui el considera un informant dels Reis Mags, en relació a la conducta dels nens.

Per la Terra Alta s’utilitza a l’home dels nassos com espantainfants. Allà visita les cases on hi ha nens per endur-se’ls entre amenaces, amb veu fingida i cavernosa, i vestint de manera estrafolària. Es costum que per fer-lo marxar els nens li ofereixin una moneda. Però el seu record perdura, doncs quan s’acosten aquestes dates els nens es senten temorosos. En altres indrets també se’l descriu com una espècie de vell anacoreta estrany, que només surt aquest dia de l’any.

Per les terres dels Pirineus Francès alguna persona s’ha trobat l’arbre dels nassos, el qual té tants nassos com dies té l’any; els esmentats nassos tenen forma de fulla, i quan l’arbre es moca se sotraga d’arrels a copa, totes les fulles alhora, i produeix un so molt fort, com correspon a tantes mocades simultànies. Aquesta mocada dura com una exhalació, i si bé són molts els que l’han sentida, pocs són els que l’han vista; de fet, aquest arbre és tan escàs que es pot dir que mai ningú no l’ha vist, encara que l’hagin oïda gran distància. Hi ha qui diu que probablement aquest arbre tan rar sigui la llar de algun esperit de la vegetació, probablement l’home dels nassos.

Un altre llegenda, més complexa, d’un arbre que és conegut com l’arbre dels nassos, i ja deslligada de l’home dels nassos, es pot trobar al següent article: “L’arbre dels nassos”.

Una endevinalla recull aquesta imatge:

Un arbre amb dotze branques (mesos),

a cada branca quatre nius (setmanes),

a cada niu set ouets (dies)

i cada ouest està batejadet (té el seu nom).

ELS DOS REIS: EL REI BLANC I EL REI PELUT

A la regió de Montserrat diuen que els Reis no són tres, sinó dos, els dos reis: un de blanc, el rei blanc, i un de pelut, el rei pelut. Aquests reis, a més a més no venen el 6 de gener, sinó a l’última nit de l’any, la nit del 31 de desembre. Un d’aquests dos reis baixa a cada casa per la xemeneia, a la qual s’hi enfila amb una escala de seda i enmig de molta música. Així, en la casa on els nens han estat bons, el rei blanc, pelat, jove gentil i bondadós, porta grapats de figues als bons minyons, i les deixa al damunt de la taula, on les troben a l’endemà al llevar-se, farà una visita. Però si s’ha estat dolent serà el rei pelut, negre com el sutge i pelut com un ós, qui s’enfili per l’escala cercant els infants dolents per menjar-se’ls, només visitant les cases dels qui no fan bondat.

EL FAMELIÀ S’OBTÉ D’UNA HERBETA QUE CREIX PER CAP D’ANY AL DESPUNTAR L’ALBA

El famelià, també anomenat com fameliar, familià, familiar, familiano, familió, familion o femilià, és una mena de follet del qual se’n parla a la comarca d’Urgell, a Catalunya, i a les illes de Formentera i Eivissa, a les Illes Balears. És al famelià eivissenc al que ens referirem en aquest article.

El famelià prové d’una herba molt petita que neix a sota del pont vell del riu de Santa Eulària, a Eivissa, del qual es diu que va ser construït pel Diable). Aquesta herba anomenada herbeta d’es famelià o d’es fameliar cal recollir-la en un dia assenyalat, a punta de sol del dia de Sant Joan o de Cap d’Any (1 de gener), i s’ha de ficar dins d’una ampolla negra (buida o, al parer d’alguns, plena d’aigua beneïda) i tapar-la tot d’una, puix que neix i descompareix tot d’una. Al cap d’uns dies, però, si es destapa l’ampolla sortirà, en mig de grans flamarades, el famelià, amb aspecte d’un nan deforme i horrible, de caparrot gros i lleig, pelat com una nou, de boca fora de mida i dentegada, i una veuarra espantosa. Té els braços molt llargs i prims, com sarments, que li arriben casi bé fins a terra, el cosset també prim i unes cametes i peus petits. Molt petit tot ell, però s’infla al sortir de l’ampolla que el conté, i té una força descomunal.

Així es troba a fora de l’ampolla –o es troben, ja que de vegades venen en grup-, comença a saltar d’un cantó a l’altre, cridant “Feina o menjar!”, fent les feines més penoses de la llar i tot allò que se li mani. “Feina o menjar! Feina o menjar!”, al famelià se li ha de donar una cosa o una altra, però sempre en abundància.

I més val donar-li feina o es cruspirà tot el que trobi a taula, al rebost, als corrals... Però mai al seu amo, el que no deixa de ser un consol, si pensem que els maneirons catalans, molts similars a aquests en quant a costums no dubten de fer-ho. I creieu-me quan us dic que a l’hora de menjar pot fer també proeses, doncs es ben capaç de menjar-se tota la pitança d’una família d’un sol àpat, i més encara si pogués. Si hem de creure les llegendes, la seva fam arriba als extrems que si ni se’ls dona feina en pocs minuts es poden menjar tot el que hi ha al rebost, l’aviram dels corrals i el bestiar de les corts. Per fer-lo tornar a l’ampolla cal dir una mena d’oració i se’l podrà tancar de nou, però aquesta sembla haver-se perdut en el temps, i només era coneguda pels homes dins del matrimoni.

“Feina o menjar! Feina o menjar!” Sembla que només repeteixen això, fins que algú vol despellegar-se’n; llavors els esclata la xerrera si es donen compte de que es volen despellegar-se’n d’ells. En cas de que no se’ls doni ni una cosa ni l’altra, es tornen molestos, fent-se insuportables, dedicant-se a fer de les seves, i fent impossible la vida dels demés.

Al contrari que llurs parentela, maneirons o familianos catalans, mostra més enginy que aquests éssers, raó per la qual no es tan fàcil d’enredar-lo demanant-li tasques impossibles, ja que ell mateix pot enredar a llurs amos. Per exemple, si se li mana rentar un velló negre fins que sigui blanc i un de blanc fins que sigui negre, simplement canviarà un velló per un altre assegurant que la feina ja es acabada.

SIRENES, EL MOLÀ, EL PEIX D’OR I ALTRES LLEGENDES MARINERES DE NADAL I LA NIT DE CAP D’ANY

Les sirenes, reines de la mar, senyores i mestresses dels peixos, també surten dels seus palaus encantats de meravellosa bellesa, de safirs i maragdes, amagats sota l’aigua, en el fons més pregon de la mar, on passen tota la hivernada, i es passegen pel damunt de les aigües amb llur cabellera de brillants tota estesa i fluctuant per damunt de les ones, confosa amb l’escuma espurnejant, i mentre neden no paren de cantar, acompanyant-se de guitarrins de so tan dolç com la seva veu, per tal d’encisar els mariners que no tinguin prou precisió i coratge per fugir ben lluny per no veure-les ni sentir-les. El pobre que se les escolta queda seduït pel seu cant i per la gràcia de totes elles i, sense adonar-se’n, les segueix fins a llurs palaus, on queda encantat per sempre i mai més pot sortir del fons del mar. De totes maneres, es diu que quan algú les defuig o ignora el seu cant, s’enfaden tant que desencadenen furioses tempestes, especialment quan són mariners, amb els que intenten enfonsar-los amb les seves naus.

La gent vella de la badia de Roses creu que és perillós trobar-se pel carrer i per el despoblat a mitjanit, puix hom corre el risc de ser encantat per les sirenes. Aquests éssers meravellosos mig dones i mig peixos, quan no troben pescadors ni gents de mar per encantar, se’n entren terra endins i encanten terrassans i gent de la gleva. Conten que un any dos fadrins que anaven a la missa del Gall a Sant Pere de Roda, per la nit de Nadal, van sentir els cants encisadors de les sirenes, que havien pujat a la muntanya, i es van girar a mirar-les, tot seguint les seves veus, quedant encantats per elles, convertits en dues immenses roques, les quals encara pot veure avui al cim del cap de Norfeu, vora del mar, conegudes pel nom dels Fadrins Encantats.

A les Balears hi viu el peix d’or, espècie fantàstica que només surt i es pot pescar l’última nit de l’any, el 31 de desembre. Aquest peixarro és tot d’or massís i la seva pesca pot representar una riquesa fabulosa per tota la vida. Qui l’ha pescat diu que quan queda atrapat dins de la xarxa, fa uns esbalecs i uns bramuls molt estranys. Cal treure’l ràpid de la xarxa, o les seves escates daurades, així com el seu propi pes, trenquen la xarxa i el permeten d’escapar.

A Vilanova i la Geltrú, la gent de mar deia que aquesta mateixa nit, la nit de cap d’any, cada set anys, passava el molà, conegut també com peix molà, peix molar o Mare Balena. Aquest molà (nom amb el que es coneix a les balenes i els catxalots, que a voltes també se’n veien a les costes vilanovines en altres èpoques de l’any), és considerablement més gran i gros que els altres, i ve a ser com un rei dels molàs, de tots els altres peixos i de la mar en general. És el peix més gran de la mar, i el seu pas causa fortes pertorbacions; llança uns bruels esgarrifosos i escup pels nassos uns raigs d’aigua tant alts, que gairebé arriben als estels. De tan gros que és, sembla una muntanya que corri o navegui, i les barques que tenen la desventura de trobar-se a la seva vora quan passa, són engolides pel remolí que mou. Té una cua tan voluminosa que amb un cop d’ella pot llençar al fons marí un vaixell ben gros. Així, la nit del 31 de desembre, és perillós sortir en mar per por de topar-se amb aquest monstre immens. El molà, per raó de la seva vellesa, és molt savi i coneix tots els secrets del mar; quan es produeixen conflictes amb els peixos, aquestos, acudeixen al consell del molà. Diuen que la Mare Balena té un immens palau de corall i pedres precioses al fons del mar, amb parets d’argent, mobles d’or massís, i les sedes, cortinatges i miralls hi són en abundància. Peixos de tots colors són els seus servents.

Conten també les antigues llegendes que la nit de Nadal no és bo trobar-se en la mar, ja que un corre el perill i la dissort de trobar-se amb el bergantell del Patró Martell, vaixell fantàstic que té la propietat d’estirar-se tant, que de barqueta pot passar a bergantell de tres pals, i eixamplar-se de tal manera que mentre el mascaró de proa s’escau davant del cap de Creus, la popa ve a parar davant de la illa de Buda, al delta de l’Ebre, a la seva gola, i a vegades fins i tot davant del cap de Sant Vicenç, més enllà d’Alacant. El pont, des d’on el patró dirigeix la maniobra, s’escau davant de Montjuïc, a Barcelona. Tan llarg és d’eslora (cinc dies navegant vent en popa) que els tripulants no senten les ordres que dona els seu patró. I sort d’un servicial esparrelló i d’un xanguet eixerit que transmeten diligents les ordres del capità d’un cap a l’altre de la nau amb gran rapidesa. Si no fos per aquests peixets tan amatents, les maniobres resultarien impossibles i el bergantell estaria a risc d’encallar o d’estavellar-se a qualsevol escull. Poca gent ha vist la seva silueta agegantar-se en la foscant, ni ha copsat el seu velam tremolar al vent escandalosament. Més val contar-ho sense haver-ho vist, que haver-ho vist i no poder contar-ho, ja que la vista d’aquest bergantí, que ara és tant xic com una barca de mitjana, i ara llarg com s’ha esmentat, és tinguda de mal averany.

Aquest no és l’únic vaixell fantasmal que un pot trobar a la mar per la nit de Nadal, doncs també es corre perill de topar-se amb el vaixell fantasma. Efectivament, qualsevol que s’embarqués de nit un divendres qualsevol, per Nadal, Setmana Santa, o pels volts del Dia dels Morts, a entrada de fosc, corria el perill de topar-se amb el vaixell fantasma, un dels molts vaixells funestos que ronden per la mar blava catalana. Aquest vaixell va envoltat de calitja, com un tèrbol sudari, i l’anuncia el so lúgubre i fondo del corn marí. Navega a la deriva mentre el món serà món, fins al dia del judici final i es manté a l’horitzó, lluny de la costa. No fondeja en cap cala ni atraca a cap port. Mai no es detura ni es deturarà, com un ànima en pena. El seu buc és negre i negres són les seves veles, sempre inflades per una espècie de baf misteriós, per més que faci xitxa. És fet amb les ungles dels que han mort ofegats o dels que han mort en mar i han estat llençats a les seves aigües. Per això sempre creix i augmenta de gruixària. Al capdamunt de l’arbre mestre voleia una tètrica bandera negra amb un cap de mort i dues tíbies creuades. De l’arbre de mitjana i del trinquet, com estendards sinistres, en pengen esquelets humans fent macabres ballarugues. Són les carronyes d’uns mariners descreguts que una nit de Nadal es van negar a anar a la missa del Gall fent burla del misteri cristià. Les aus marines el fugen grallant esperitades, com de la mort mateixa. Per això, veure un esbart d’ocells batent les ales espaordits damunt la mar és una premonició de la proximitat del vaixell fantasma. Naufragi cert! Ningú dels qui se li ha posat al punt de mira ha sobreviscut. Tothom que l’ha vist ha mort negat.

ELS REIS MAGS I EL SEU SEGUICI

El dia 5 de gener, ja caigut el vespre, arriben a terres d’occident els Reis Mags, acompanyats de tot el seu seguici, a portar els regals de tots els nens; és la popular cavalcada dels Reis Mags d’Orient. La mainada els acull amb fanalets, cridòria, i van dedicant-li cançons i poemes tot recitant, mentre ells van desfilant:

Visca els tres Reis

de l'Orient

que porten coses

a tota la gent.

Una botifarra per la meva mare,

un porró de vi pel meu padrí,

un tros de coca per la meva boca,

i un tall de pa pel meu germà.

... i altres tonades similars.

Mentre, els caramels van caient entre els nens que frisen en atrapar-ne un. Antigament, allà on no havien cavalcades es sortia, ja caiguda la fosca, i es deia que els reis passaven pel cel muntats en cavalls que tenien ales, mentre queien caramels.

Però no és fins la nit del 6 de gener, en que aniran visitant les cases d’una en una, un cop els nens ja s’han adormit. Els tres reis mags d’Orient, que porten regals per tota la gent, van envoltats d’un seguit de patges, alguns força coneguts, soldats, cavalls i camells, entrant per xemeneies, finestres o portes. Són tres: Melcior, el rei blanc, Gaspar, el rei ros i Baltasar, el rei negre. De fet, en cap lloc dels evangelis es dona cap nombre determinat de reis, ni el color de la seva pell o les seves cabelleres, ni es diu que els seus noms fossin Melcior, Gaspar i Baltasar. Però possiblement aquests tres reis representaven les tres races conegudes per aquells temps: blanca, groga i negre. Eren uns grans savis i mags que van poder predeïr l’arribada del nen Jesuset, i li van oferir un regals. En virtut d’això, cada Nadal també reparteixen regals entre tots els nens de la Terra. Segons la tradició, després d’haver pogut adorar i admirar al nen Jesús, de retorn a llurs països, van repartir entre la gent que trobaven durant el camí tot allò que portaven, en un gest d’expansiva alegria. En record d’aquesta joia reial cada any es reprodueix llur generós i es prodiguen els presents portats pels Reis. Per rebre els regals se sol posar les sabates o espardenyes a algun lloc de la casa, i un plat d’aigua o similar per que abeurin els camells o cavalls dels reis.

Actualment es costum enviar-los una carta per correu demanant aquells regals que pugui voler el vailet, i si a més a més es redacta els desitjos i virtuts de cada nen dins d’aquesta, millor que millor.

Els Reis Mags d’Orient disposen, a més de tota una sèrie d’informants, com són el Criat Gregori, en Fumera, l’Home dels Nassos, el Pelut o el Gos de Pimpí, entre d’altres.

A Terrassa a partir de Sant Esteve (26 de desembre) corre el patge Xiu-Xiu, també anomenat Xiu-Xiu, tal qual, un personatge del cicle nadalenc, que ve a recollir les cartes dels nens i els espia per vigilar llur conducta i xiuxejar-li als Reis Mags quins nens han estat bons i quins han estat dolents. Els gats l’informen del comportament dels nens i fins l’emissora local li ha servit d’instrument per fer públics els noms dels petits trapelles, que en sentir-se anomenats a la ràdio, evidentment s’ho repensen abans de tornar a fer de les seves. A Igualada el dia dels Innocents arriba el patge Faruk, i a Cornellà de Llobregat s’ha fet famós el Mag Maginet.

Barcelona. Les festes dels reis comencen amb uns preparatius que van a càrrec d’en Gregori. Els Reis Mags d’Orient tenen un emissari fidel, el criat Gregori, ferreny i malcarat, de molt mal geni, i amb uns bigotis llargs com un semaler, de manera que quan va pel mig del carrer li toquen cada banda del carrer. Aquest servent té orelles llargues que tot ho senten, per lluny i baix que s’enraoni, i uns ulls fins com una mostela que hi veuen més enllà de set llegües. Per vigilar de tal manera baixa per la xemeneia, vigila per sota la porta, i pel forat del pany. Amb aquestes facultats li és molt fàcil saber la conducta de tota la quitxalla; quan passen els Reis els hi explica fil per randa el com i el què de tot allò que han fet els nens i les nenes, tant si és bo com si és dolent. I els Reis obren en conseqüència. Naturalment és tan bo fent la seva feina que ningú no l’ha vist mai.

El Gos de Pimpí és una espècie de gossot enorme, negre i pelut que a Tortosa actua com espia dels Reis Mags, ja que les nens no el reconeixen, amb qui acudeix a dialogar la vigília de Reis en un lloc anomenat Pimpí, per informar-los de les conductes dels nens.

ALTRES

Hi ha tot un altre conjunt d’éssers fantàstics que apareixen també, aproximadament, per aquestes dates, però que no incloc aquí, ja que el seu caràcter és diferent, desmarcant-se del Nadal per entrar de ple a la representació de l’hivern. Figures com el Gos Nonell, l’Hivernás, el Pare de la Neu o el Gegant del Gel... entre altres! Aquests éssers, potser els deixarem per una altra ocasió!

Si t'ha agradat aquest article, poster vols llegir:

• Els éssers fantàstics de la nit de Sant Joan als Països Catalans.
• Homes llops i altres homes bèstia de Catalunya i els Països Catalans.
• Sobre la Centllums, la màgica, capellans, llums de carbur, aparicions i la por.