Mundos propios: LA LLEGENDA DEL CASTELL DE PRADES

Les restes del castell de Prades, d’origen islàmic, tot i que posteriorment seria ampliat i modificat pels comtes catalans que conqueriren aquestes terres, es troben dins del terme de la mateixa vila de Prades, a la comarca del Baix Camp. Coneguda popularment com la “Vila Vermella”, a causa del color rogenc de la pedra dels seus edificis i muralles, dins dels estrets carrers de Prades encara s’hi destil·la l’atmosfera d’una altre època, adequada per recordar una de les seves llegendes...

El castell de Prades.

Del castell de Prades actualment queda ben poc, ja que quan aquest restà definitivament abandonat fou repartit entre diferents cases d’aquesta població, que van modificar totalment la seva estructura, fent difícil la seva interpretació arquitectònica. De tot el seu conjunt, el més ben conservat ha estat el de la capella o església de Sant Miquel, la qual, juntament amb una sèrie de carrers -els de la Costa del Castell, Alt del Castell, Baix del Castell, i passatge del Castell- ens poden indicar aproximadament la ubicació de l’antic castell, al sector alt de la vila, arredossat al pany septentrional de la muralla per la seva part interior. Per un altre costat, del clos emmurallat de Prades encara se’n conserven fragments significatius, com el portal de la Creu -a l'exterior del qual hi ha la creu de terme- o el portal del Planet del Pont, junt algunes restes de murs, una torre de defensa, la Plaça Major -on antigament s’hi feia el mercat- i l’església de Santa Maria, la nau de la qual sobresurt fora dels murs medievals.

La capella o església de Sant Miquel del Castell.

UNA VERSIÓ DE LA LLEGENDA...

Després de ser conquerit als sarraïns Prades va passar a passar a mans cristianes i fou administrat pels comtes catalans.

Prades, Santa Maria de Prades i el portal de la Creu.

Expliquen que un dels comtes de Prades va tenir una filla anomenada Blanca, d’una bellesa sense parió. Tota la noblesa del seu temps hauria tingut en gran goig i honra poder-la tenir per muller. No hi havia cavaller fadrí que no li hagués demanat la mà, però ella menyspreava tothom. El comte estava intrigat per aquest comportament, doncs no entenia el desdeny de la seva filla. Un dia, per fi, la va descobrir amb íntima relació amorosa amb un dels seus patges, i la indignació del comte fou tan gran que va fer matar el patge i tancar la seva filla en una cova a prop de Siurana, on va passar la resta de la seva vida fent penitència. Aquesta cova encara és coneguda avui en dia com la cova de Donya Blanca, tot i que també és coneguda com la Cova del Tití, ja que sembla que aquest va ser el nom d’un dels seus antics propietaris.

... I UNA ALTRA

Una altra versió de la llegenda, que sembla molt més completa, ens explica aquesta història d’una manera un xic diferent. Sembla ser que aquest comte de Prades que ja hem mencionat era dur i adust i, vidu com havia restat, va encomanar la cura de la filla del seu matrimoni a una vella serventa de la seva difunta muller. Blanca, que aquest era el nom de la seva filla, era una donzella amb tota mena de qualitats.

Restes del mur del castell de Prades.

Un dia arribà al castell de Prades un jove trobador perdut, que demanà acolliment. Tot i el caràcter del comte, aquest fou emparat, i el destí va voler que joglar i comtesseta s’enamoressin, però els seus amors foren contradits: el joglar acomiadat i la comtesseta resclosa. Però, no se sap com, els enamorats seguiren veient-se i estimant-se; i d’aquesta estima la comtesseta va gestar un fill. En adonar-se’n el seu pare, enfurit, féu penjar el patge, féu cremar de viu en viu la serventa que vigilava la comtesseta, i féu posar al capçal del llit d’aquesta el casquet, el llaüt i la corda que havia escanyat el joglar. I, nascut el fill, la crueltat sense parió del comte feu precipitar al nadó des de l’abisme del Salt de la Reina Mora, a Siurana.

Després de tot això, Donya Blanca només demanava la mort, que Déu, de moment, no li concedí. Una mica refeta dels tràngols succeïts, el comte l’envià a fer penitència a una cova de Siurana i allí visqué reclosa i abandonada, ja que només li era permès a un pagès de Siurana que li portés pa, aigua i alguna cosa més una vegada a la setmana, i que aquest l’acompanyés a missa tots els dies preceptuats. Ningú més podia acostar-se a la cova ni parlar amb Donya Blanca. Així, poc a poc Blanca es va anar consumint durant un any i mig, que fou el temps que trigà la mort en arribar-li.

Fou enterrada al cementiri de Siurana, però la despietat del seu pare era tal que ni un cop morta volgué deixar cap senyal extern que en fes memòria del seu nom ni del seu record, ni tan sols que una rústega creu feta amb dos troncs de pi vetllés el seu son etern.

Tot així, el poble no la va oblidar, tal i com demostra aquesta llegenda, i el record que quedà del seu nom en aquella mateixa cova on va passar els últims dies de la seva vida, que seria recordada com la cova de Donya Blanca.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes de les fotografies que vàrem prendre a Prades, de les restes del seu castell, els seus carrers i alguns dels seus edificis emblemàtics, que espero que us puguin servir per il·lustrar molt millor aquesta llegenda.