LA LLEGENDA DE LA PEDRA DE LES GOGES DE VALLVANERA

La Pedra de les Goges de Vallvanera -coneguda també com Sa Pedra Aguda o Sa Pedra Aguda de Vallvanera- és un menhir antropomorf localitzat en el terme municipal de Castell-Platja d’Aro, a la comarca del Baix Empordà, dins dels límits del Club Golf d’Aro, tot i que se’l pot veure i fotografiar perfectament des de la carretera. La llegenda lliga aquesta pedra a les mateixes goges -espècie d’esperits eteris i femenins emparentats amb les dones d’aigua i encantades-  que li donen nom, atorgant-li, a més, altres propietats extraordinàries.

Corre la llegenda que la Pedra de les Goges de Vallvanera havia de formar part del pont de Girona segons uns, o el pont de Sarrià de Ter, segons altres, que en ambdós casos foren construïts en el transcurs d’una única nit, i que provenia d’una terra molt llunyana, sense concretar, més enllà del mar.

Uns conten que la reina de les goges portava aquesta pedra des de cent llegües mar endins, i que aquesta era l’última pedra que s’havia de col·locar en un dels dos ponts mencionats, però altres asseguren que qui portava la pedra no era una sola goja, sinó tot un estol d’aquests esperits, que duien la roca damunt el seu cap mentre no paraven de filar durant el trajecte. El cas és que, un cop arribades a terra ferma, passant per l’alçada del Mas de la Font, a Vallvanera, un gall negre va ser desvetllat per les campanades del santuari d’aquest lloc quan tocaven les dotze de la nit, de manera que confós pel so de la campana, es va posar a cantar. Va sentir el cant del gall que l’encanteri es desfeu i les fades es dispersaren en totes direccions, deixant caure la pedra allà mateix, que restà clavada i abandonada en mig del camp.

Aquest fet, ja de per sí seria meravellós i extraordinari, com solen ser totes les llegendes, però no s’acaba aquí la història, ja que  d’aquest roc també es diu que té la propietat de créixer i mudar de forma amb el temps, de manera que, si inicialment només estava uns pocs metres enfonsat en la terra (uns cinc metres, al dir d’alguns), sembla que va creixent per la seva part enfonsada, de manera que ja li deu quedar poc per tocar l’aigua del mar, que en aquell punt se suposa que està molt per sota de la línia de la costa.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.