LA LLEGENDA DEL PONT VELL DE MANRESA

El Pont Vell de Manresa, a la ciutat i municipi del mateix nom, a la comarca del Bages, creua les aigües del riu Cardener i forma part, junt amb la Seu i la Cova de Sant Ignasi, de la silueta més característica d’aquesta vila. Construït en el pas del segle XIII al XIV sobre un antic pont romànic del segle XII, del qual encara es veuen les bases en els fonaments de l’arc central, aquest obra d’enginyeria dibuixa vuit arcs de mig punt amb una alçada màxima de 25 m sobre el cabal del riu, i té uns 113 m de longitud i 3’60 m d’amplada. Destruït en part al final de la guerra civil (24 de gener de 1939), l’arquitecte J. Pons Sorolla, de la Direcció General d’Arquitectura, en restaurà els arcs centrals en els anys 1960-62, i el tornà a deixar en el seu estat original. Però més enllà de la història, investiguem la seva llegenda...

La llegenda del Pont Vell de Manresa ens parla de diables i dimonis, però curiosament, en aquest cas, no sembla que aquests estiguin implicats en la construcció d’aquesta obra, com sol passar amb tants i tants ponts catalans. No, la llegenda va per un altre costat! En Joan Amades (1890-1959), recull aquesta llegenda en el seu Costumari català:

Explica la llegenda que, fa molts anys, un seguit de diables es van instal·lar sota el Pont Vell de Manresa maleint a tot aquell que s’atrevís a passar per ell. Era tal la desesperació dels manresans que sentien la incapacitat per poder vèncer a aquests diables que, les autoritats van decidir sol·licitar de forma insistent als monjos del monestir de Sant Benet del Bages les relíquies de Sant Valentí que s’hi custodiaven, pensant que, la presència d’un Sant faria fugir als diables alliberant el pont. Després de molt insistir els monjos van consentir a prestar-los les relíquies perquè s’obrés el miracle i, així va ser, després de dipositar les relíquies de Sant Valentí els diables van fugir i el pont va quedar lliure de la presència maligna.

Davant tal miracle, les autoritats van decidir no tornar les relíquies del Sant i deixar-les dipositades sota el Pont Vell, perquè mai més cap presència maligna tornés a apoderar-se del pont però, un dia, les relíquies van desaparèixer d’aquest lloc i, van aparèixer entre uns matolls a dalt d’un turó, entre Sant Fruitós de Bages i Sant Benet. Les relíquies del sant van ser trobades per una jove pastora que les va portar a les autoritats eclesiàstiques, en el lloc de la troballa s’hi construiria una petita capella. Avui ja no existeix aquesta capella, el pas dels anys ha esborrat la seva empremta, però sí que hi ha l’esbarzer, el qual, per més que el tallin, sempre torna a créixer.

A més a més d’aquesta llegenda, també s’explica,  sense cap versemblança ni fonament històric, que l’antic pont romànic sobre el que es va bastir l’actual pont, fou aixecat al lloc d’un antic pont romà del Baix Imperi, del qual hauria aprofitat els fonaments. És, en tot cas, el pont més antic de la ciutat, i és a partir del segle XIV, quan se’n fan d’altres per la ciutat, quan aquest pont comença a ser designat com a Pont Vell.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes de les fotografies que varem prendre del Pont Vell de Manresa, per tal de que us pugueu fer una idea aproximada de la seva situació i ambientar-vos molt millor en aquesta llegenda que us hem explicat.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.