Mundos propios

lunes, 23 de enero de 2017

LA LLEGENDA DEL CASTELL D’ARBECA

De la magnificència del castell d’Arbeca, situat en el cim del tossal que domina el poble d’Arbeca, a la comarca de les Garrigues, ja queda ben poc. Les seves pedres foren utilitzades per aixecar l’església del poble i part de les cases veïnes, i a finals del segle XIX els dipòsits municipals d’aigua, i a mitjans del segle XX, una escola. Tot i així, si donem un passeig pel voltant de les restes d’aquest castell, i pels carrers que han foradat i aprofitat part de la seva muralla, fàcilment podrem endevinar la grandària i importància que degué tenir aquest castell-palau molts anys enrere. Tal era la seva esplendor, que el poble feu d’aquest fet una llegenda.

El castell d'Arbeca, torre.

El castell d’Arbeca va ser considerat el millor castell-palau nobiliari que existia a Catalunya durant el segle XIV, estatge ducal de la família Cardona, aleshores el llinatge més conspicu del país, fins al punt que entre els segles XV i XVIII el castell d’Arbeca té gran fama entre viatgers i la noblesa, com fan evidents les nombroses referències a la seva espectacularitat i bellesa recollides en documentació diversa. Era un magnífic edifici renaixentista, amb quatre torres d’angle i una gran torre central. Al voltant del pati central s’articulaven diversos espais i el recinte castral continuava en tota la banda oest amb una altra sèrie d’edificacions, entre les quals es trobava l’accés principal al recinte. Actualment es conserva part de la muralla, d’una torre rodona amb base atalussada, el sòcol d’una altra i part dels murs atalussats de la base.

El castell d'Arbeca, restes d'edifici principal i muralla interior.

LA LLEGENDA

La llegenda explica que el castell d’Arbeca era considerat el castell més gran i ric de Catalunya, fins el punt que es deia que tenia tres-centes seixanta-cinc finestres daurades, una per cada dia de l’any. Aquestes finestres daurades donaven a les cambres i habitacions dels senyors, però encara n’hi havia moltes més, que no eren daurades, que eren les finestres de les dependències i el servei. El castell tenia quatre cares, una per cada estació de l’any, i els senyors habitaven sempre les habitacions que donaven a la cara de l’estació de l’any en que es trobaven, ja que les cambres de cada cara del castell reunien condicions variables adequades per cada estació, segons fossin per viure-hi en temps de calor o de fred.

El castell d'Arbeca, part interior de la muralla.

El féu construir el duc de Cardona, el qual quedà tan meravellat de l’obra que sentí qui sap si enveja o por de que cap altre senyor pogués tenir un castell semblant, així que per evitar-ho va fer tallar les mans del constructor. En veure’s espunyat, el constructor digué que mentre tingués ulls per poder veure com treballaven els seus obrers encara es veia capaç de fer-ne un de més bonic. El duc, aleshores, li féu treure els ulls. El constructor encara no es donà per vençut i afegí que amb la llengua en tenia prou per donar ordres, i el duc de Cardona li feu tallar la llengua.

Hi ha versions que diuen, senzillament, que el féu matar perquè no fes un altre castell semblant.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies de les restes del castell d’Arbeca que vàrem poder prendre de nit. Sóc conscient que la qualitat no és massa bona, precisament per les condicions nocturnes en que les vàrem fer, però en tot cas espero que serveixin per il·lustrar aquesta llegenda. Les restes del castell, com ja hem comentat més a dalt es troben repartides entre el que és el palau-castell pròpiament dit -on avui hi ha una escola, el CEIP Albirka, i el dipòsit municipal d’aigües-, els carrers adjacents, que aprofiten bona part de les muralles i algunes estructures del castells, així com algun vell edifici que va treure profit de les seves pedres, com podria ser el cas de l’església de Sant Jaume.

El castell d'Arbeca, torre.

El castell d'Arbeca, torre i muralla interior.

El castell d'Arbeca, part de la muralla interior.

El castell d'Arbeca, part de la muralla.

El castell d'Arbeca, part de la muralla convertida en magatzems.

El castell d'Arbeca, porta adosada a la muralla.

Campanar de l'església de Sant Jaume.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LLEGENDES DEL VEÏNAT D'ESPASENS - Sobre castells, ermites, bruixes i pobles llegendaris

Dins del municipi de Fontcoberta, a la comarca del Pla de l’Estany, trobem el petit veïnat d’Espasens, en el que, al costat de l’ermita romànica de Santa Caterina d’Espasens encara podem localitzar les restes de l’antic castell d’Espasens. El paisatge d’aquest lloc té un encant meravellós, ja que combina la verdor esplendorosa dels boscos i camps de la terra d’aquesta comarca amb la vista de les muntanyes a la seva llunyania. És aquest un lloc on la tranquil·litat i algunes de les llegendes populars de la zona ens poden permetre fer volar una mica la imaginació...

El castell d'Espasens i l'ermita de Santa Caterina d'Espasens.

El veïnat d’Espasens ha estat habitat des de temps prehistòrics, i en ell s’han trobat restes ibèriques i d’un antic assentament romà. Més recents serien, per tant, les restes medievals del seu castell i l’ermita, restaurada i recuperada fa pocs anys. És, per tant, un lloc ric en història, al que tampoc li falta la seva part llegendària, com veure’m més avall.

Avui en dia, del castell d’Espasens només podem veure alguns murs arran de terra, acuradament excavats i netejats de runes, que ens permeten endevinar les antigues estances que tenia el seu pis inferior. A sobre d’aquests, un parell d’arcs de pedra, de construcció moderna, donen al conjunt un aspecte més complert. Del castell potser en queda poca cosa, però la nissaga dels Espasens hi ha força documentació al llarg de l’edat mitjana.

L'ermita de Santa Caterina d'Espasens.

Al costat d’ les runes del castell, trobem la construcció romànica del segle XII de l’Ermita de Santa Caterina d’Espasens, que antigament havia estat dedicada a Santa Maria. Aquest edifici d’una sola nau sobrealçada estava força malmès i deteriorat, fins al punt que a més d’estar cobert de matolls i bardisses, al seu interior havia crescut una monumental alsina i un pi, i bona part d’ell estava enterrat sota les seves pròpies runes que arribaven a l’alçada de dos metres. L’ermita, però va començar a ser recuperada a partir de l’any 1986, i a poc a poc, gràcies, sobretot a la col·laboració veïnal, ha aconseguit recuperar el seu fabulós aspecte actual, on actualment s’hi celebra l’aplec de Santa Caterina el primer diumenge de novembre.

L'ermita de Santa Caterina d'Espasens.

Però passem a les llegendes...

EL LLEGENDARI POBLE D’ESPASENS

El poble d’Espasens és un poble llegendari que hom suposa situat en algun punt del bosc del mateix nom, al costat de l’església de Sant Martí d’Ollers, al veïnat d’Ollers, dins del municipi de Vilademuls, i a uns tres kilòmetres del castell d’Espasens. Segons explica la llegenda, els veïns d’aquest poble, ara per ara llegendari, van combatre els moros tan ardidament que, en conquerir-lo aquests darrers, com represàlia o venjança l’enrunaren, el llauraren i el sembraren de sal per tal de fer-lo desaparèixer. Expliquen que en uns enderrocs a prop del lloc indicat, s’hi poden trobar restes de ceràmica i altres elements.

SOBRE EL SENYOR D’ESPASENS

Una tradició diu que el senyor d’Espasens guerrejava amb una espasa a cada mà, i una altra a la boca. Suposem que aquesta és l’explicació llegendària de l’origen de les tres espases que surten representades al seu escut de la nissaga dels Espasens, que avui en dia podem veure gravat dins d’una enorme llosa commemorativa que penja d’un dels murs que hi ha dins de l’ermita de Santa Caterina d’Espasens.

L'escut dels senyors d'Espasens.

EL PLA DE LES BRUIXES

Tot just davant del castell i l’ermita de Santa Caterina d’Espasens, darrera d’un petit mur que els separa, s’hi troba i estén el pla o camp de les Bruixes, on segons la creença popular les bruixes s’hi reunien.

El pla de les Bruixes.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies del castell d’Espasens, l’Ermita de Santa Caterina d’Espasens i el Pla de les Bruixes que poden ajudar-vos a situar millor aquestes llegendes, alhora qe us poden donar una idea del que podeu veure per la zona si algun cop us animeu fer una visita.

L'ermita de Santa Caterina d'Espasens.

L'ermita de Santa Caterina d'Espasens, campanar.

L'ermita de Santa Caterina d'Espasens.

L'ermita de Santa Caterina d'Espasens, interior.

L'escut dels senyors d'Espasens.

L'ermita de Santa Caterina d'Espasens.

El castell d'Espasens i l'ermita de Santa Caterina d'Espasens.

El castell d'Espasens.

El castell d'Espasens, mur.

El pla de les Bruixes.

El pla de les Bruixes... i un veí d'Espasens.

Vistes al Pla de l'Estany.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

sábado, 21 de enero de 2017

LLEGENDES DEL CASTELL DE CASTELLCIR O CASTELL DE LA POPA

El castell de Castellcir, el Castell Cir o simplement castell de la Popa -que rep aquest últim nom en al·lusió a la forma del penyal que li fa de base- és un castell romànic del terme municipal de Castellcir, a la comarca del Moianès, que està documentat des de l’any 1014. Com és tradicional en la majoria de castells, aquest també té alguna que altra llegenda, a les que farem referència en aquest petit article a continuació, documentant-les amb algunes de les fotografies que vàrem prendre durant la nostra visita al mencionat lloc, tal i com fem habitualment.

El castell de Castellcir o de la Popa.

El castell de Castellcir, Castell Cir o de la Popa és un imponent castell que val la pena visitar. Situat a sobre d’un enorme penyal, encara que força malmès, l’aspecte d’aquesta edificació és imponent, doncs encara conserva bona part dels seus murs, finestres i la portalada, i també part dels seus sostres. A més, al final del penyal també hi podem trobar l’antiga església romànica de Sant Martí de la Roca, que completa tot el conjunt.

EL SENYOR DEL CASTELL DE CASTELLCIR

D’aquesta llegenda podreu trobar diferents versions, però s’ha de dir que molts dels fets que s’hi narren són basats en fets reals i històrics que la veu popular s’encarregà de mantenir afegint-t’hi la seva. Sembla ser que els antics senyors del castell de Castellcir antigament havien mantingut bones relacions amb el monestir de Santa Maria de l’Estany, que depenia del Bisbat de Vic, però que, amb el temps, aquesta relació va anar deteriorant-se a causa de diverses disputes: la principal d’elles, els enfrontaments que hi havia entre la casa de Montcada i el bisbe de Vic. Militant els de Castellcir en el bàndol dels Montcada, els conflictes entre el senyor del castell i l’església foren constants... i aquí comença la llegenda, en moltes versions de la qual el nom del senyor del castell simplement es desconeix o s’amaga en l’anonimat, però en altres el seu nom és ben clar: Gilabert.

El castell de Castellcir o de la Popa.

El senyor de Castellcir, Gilabert, tenia fama de molt mala conducta: robava objectes d’esglésies i d’ermites, i fins i tot s’afirmava que havia atacat, ferit i mort un canonge de Vic. El rector de la seva parròquia sovint li recriminava la seva mala conducta, i per aquest motiu en Gilabert estava força molest amb ell. Un dia, a l’oficiar missa davant tot el poble, el rector va recriminar-li la seva conducta durant el sermó, i Gilabert, enutjat per les seves paraules, va matar-lo amb la seva ballesta en mig de la celebració i a la vista de tothom, però sent el senyor com era, ningú no va gosar-li dir res. El cas és que, ple de remordiment i penedit pel seu crim, Gilabert va anar fins a Roma a demanar penitència pel crim que havia comés. El Papa el va absoldre però a canvi li va imposar una condició: havia de construir una església del mateix estil i disposició a la de Sant Jaume de Galícia, alçada en un lloc de la seu parroquial des d’on el castell no pogués veure l’església ni des de l’església no es pogués veure el castell.

Visió des de la part inferior del castell.

En compliment de la penitència imposada i a la promesa feta, Gilabert féu construir una església completament igual a la de Sant Jaume de Galícia en forma i disposició, si bé més petita que aquesta. És la que en diuen l’església vella, al mateix poble de Castellcir, de la qual encara es conserva una bona part, i cal dir que tal com ho demanava la condició papal, aquesta es troba fora de la vista del castell de Castellcir o la Popa, i el castell de l’església, ja que l’anomenada Roca Sitjana els tapa l’un de l’altre.

Escales a la porta principal del castell.

EL PASSADÍS SECRET

Una altra llegenda ens parla de l’existència d’un túnel subterrani secret que uneix el castell de la Popa i la torre de defensa coneguda com la Torrassa dels Moros-també anomenada la Torrassa o la Torrota. Aquesta torre que també es troba dins del terme municipal de Castellcir i està a poc més d’un kilòmetre del castell si poguéssim dirigir-nos a ell en línia recta, pertanyia als comtes de Llar i avui en dia es troba en un estat totalment ruïnós, ja que només queda un quart de cercle de la torre original i la resta està esfondrat.

Dins del castell.

Segons expliquen, un cop el castell i la torre van quedar abandonats, la gent, plena de curiositat, més d’un cop s’havia ficat a dins d’aquest passadís secret, però un fort i misteriós vent sempre els apagava les torxes abans que no poguessin anar gaire lluny. Van passar molts anys, i els pagesos finalment van decidir tapar aquell forat, ja que dins del túnel sempre s’hi perdien xais i porcs.

Per cert, que a la Torrassa dels Moros també s’explica la llegenda de que hi ha un xai d’or enterrat, sense especificar-se on, i si avui en dia ja no hi és, es que potser algú ja l’ha trobat.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes altres fotografies que poden ajudar a situar-vos millor dins de l’atmosfera d’aquestes llegendes, alhora qe us poden donar una idea del que podeu trobar si algun cop us animeu a visitar aquest castell.