jueves, 2 de enero de 2014

FA VINT ANYS QUE TINC VINT ANYS

Això ho vaig escriure el 21 de febrer del 2011 al meu perfil de Facebook, o sigui que ja podeu fer comptes...

A dia d´avui m´agradaria dir alguna cosa especial, però no se m´acut res que pugui dir millor que la lletra d´aquella cançó de Joan Manuel Serrat: "Fa vint anys que tinc vint anys" (que escric al final d´aquest escrit). Són 40 anys, ja, i els porto bé, crec. Jo, una mica més savi; el meu cos, una mica més vell; el meu esperit, una mica més jove. ;-)

Al meu perfil no hi ha el meu any de naixement. Els motius pels quals al meu perfil no el vaig posar són o eren més aviat pràctics. Però si algú em pregunta l´edat, mai l´he amagada. Sóc de l´any 71. Tinc la sort o privilegi de ser o semblar més jove, tant per caràcter com per físic. D´això en sóc conscient. Anys enrere, però, aquest fet era més aviat una maledicció... Quan recordo que amb 26 anys encara em demanaven el carnet per entrar a un  pub! XD En fi... ara ja fa temps que no em demanen el carnet, però la gent encara em treu anys.

Els anys...

És cert allò que diuen de que l´edat ens fa més savis. Més savis, potser, però no millors, ni, necessàriament, més intel·ligents; ni més bones persones, malauradament. Uns sí, i altres no... Jo no diré, doncs, ni jutjaré, si sóc millor o pitjor persona del que era abans. Això és feina dels demés.

A mesura que passen els anys, cada ésser humà cobra certa consciència d´aquesta saviesa que neix del pas del temps, però. Alguns ja ho sabeu. Ho heu experimentat. Altres ho descobrireu quan arribi el moment. És una saviesa intrínseca de cada individu. La pots intentar compartir, la pots intentar fer servir per aconsellar, pots escriure sobre ella... però només et pertany a tu mateix, i només tu mateix ets conscient de tot el seu significat i el seu valor, perquè forma part de les teves vivències i la teva pròpia evolució personal.

La saviesa és un coneixement de la vida, el que aprenem en base a la nostra pròpia experiència, del món i la gent que ens envolta. No és el que aprenem per tenir més o menys estudis, o per tenir un coeficient intel·lectual més o menys elevat. No. Tampoc és el que aprenem pel que ens diuen o llegim. No és allò que escoltem. És allò que vivim. La saviesa bé determinada per les coses que ens rodegen.

Jo he tingut la sort o el privilegi d´estar envoltat d´una gran família i uns grans amics. Alguns han desaparegut, i altres perduren. Però tots estan aquí, al meu cor! I puc recordar-los a tots ells, perquè la saviesa perdura en la memòria dels que estimem, i la seva memòria acaba formant part de la nostra memòria. No deixem de ser un cúmul de tots els actes anteriors dels nostres avantpassats, des de segles enrere, i a la vegada, els nostres propis actes determinen com seran els nostres successors e anys per devenir.

És la saviesa que em fa respectar als avis i gent que ha viscut molt més que jo. Que han vist temps de guerra o de fam. Que han estimat com cada un de nosaltres, i com nosaltres s´han sentit alegres o sols. Tristos o indiferents. Feliços o Que s´han commogut amb la mort d´un altre home o un animal, que s´han sentit indignats davant les injustícies comeses pels propis homes, i han lluitat per continuar endavant en els pitjors moments. Que s´han meravellat davant els prodigis de la naturalesa, talment com ja ho varen fer els nostres avantpassats, i de l´existència mateixa, i aquest do únic que és la vida.

La saviesa és un do natural, un do que ja tenia l´home, mils i mils d´anys abans que nosaltres. El món ha canviat molt, però en essència, els homes d´ara no son gens diferents als homes que havien fa cent mil anys.

Avui fa vint anys que tinc vint anys...

J. R. Santasusana


FA VINT ANYS QUE TINC VINT ANYS (de Joan Manuel Serrat)

Fa vint anys que tinc vint anys.
Vint anys i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.

I encara em sento capaç
de cantar si un altre canta.
Avui que encara tinc veu
i encara puc creure en déus...

Vull cantar a les pedres, la terra, l'aigua,
el blat i el camí que vaig trepitjant.
A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.

Vull alçar la veu,
per una tempesta,
per un raig de sol,
o pel rossinyol
que ha de cantar al vespre.

Fa vint anys que tinc vint anys.
Vint anys i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.

Fa vint anys que tinc vint anys.
i el cor, encara, s'embala,
per un moment d'estimar,
o en veure un infant plorar...

Vull cantar l'amor. Al primer. Al darrer.
Al que et fa patir. Al que vius un dia.
Vull plorar amb aquells que es troben tots sols
i sense cap amor van passant pel món.

Vull alçar la veu,
per cantar als homes
que han nascut dempeus,
que viuen dempeus,
i que dempeus moren.

Vull i vull i vull cantar
avui que encara tinc veu.
Qui sap si podré demà.

Fa vint anys que tinc vint anys.
Vint anys i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang...

No hay comentarios:

Publicar un comentario