Mundos propios: LA LLEGENDA DE LA SERENA

Si visitem la vila de Gandesa, al municipi del mateix nom, a la comarca de la Terra Alta, i passem pel carrer Miravet, en un mur del mateix descobrirem una curiosa escultura metàl·lica que fa referència a la llegenda de la Serena, anomenada també com Cerena o Çerena. Aquesta criatura, pervivència de les antigues sirenes gregues que eren meitat dona i meitat ocell, és un monstre femení que, segons la tradició terraltenca, s’amaga en les properes serres de Pàndols i de Cavalls -repartides entre les comarques de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. Coneguem la seva llegenda…

La Serena, Gandesa.

LA SERENA EN LA TRADICIÓ ORAL DE LA TERRA ALTA

Diu la llegenda, que entre serres boscoses i rocoses de les serres de Pàndols i Cavalls s’amaga la Serena, una monstruosa criatura mig dona mig ocell, a la que es descriu com una preciosa dona de llarga cabellera d’un to rogenc, que com a boca té un bec petit i corbat, i dues grans ales de plomatge marró a les extremitats superiors, que acaben amb unes garres de moixó idèntiques a las que es troben als seus peus.

La serra de Pàndols.

Sembla ser que la Serena només sortia les nits de lluna plena, i d’aquí que en el vocabulari s’utilitzi aquest nom per designar les nits clares. Mai ningú va testimoniar haver-la vist, però se sabia que les nits de pleniluni atreia amb la dolçor de la música de la seva arpa als homes incauts que trescaven per aquestes muntanyes. Aquests, atrets pel so dolç del seu instrument, no dubtaven en apropar-se cap a ella encisats, i queien sotmesos als seus peus, en un estat de somnolència del qual no tornarien a despertar mai més.

La serra de Cavalls.

Segons la tradició oral ebrenca, la Serena gandesana originalment hauria estat una bella jove que es va transformar en la criatura monstruosa després de sofrir un rebuig amorós, sense especificar-se més detalls d’aquesta història. Arrel d’aquest fet, però, passaria a convertir-se en un ésser fantàstic de característiques luxurioses i venjatives que enganya als homes a través de la seva música, focalitzant-se la seva descripció molt més en la ferotgia del personatge i el temor que representa el seu físic, que no pas amb la càrrega o connotacions eròtiques de la seva figura femenina. De fet, en el context terraltenc, la Serena era empleada per espantar als més menuts, als qui se’ls amenaçava dient-los que, si no es portaven bé, se’ls enduria la bèstia, i sovint també se la descrivia com una bèstia ferotge, una autèntica depredadora que atacava els ramats dels pastors.

L'atac de la Serena.

L’ORIGEN CULT DE LA SERENA

La Serena, Cerena o Çerena és un ésser descrit en alguns bestiaris catalans, datats entre els segles XIV i XVI, on conjuga la bondat i malesa que podia tenir una dona segons l’imaginari medieval. El contingut al·legòric i moralitzador d’aquesta criatura reprova l’atracció per la bellesa i castiga els homes amb la mort quan es senten atrets per la seva música o encants, en una història que perseguia un discurs moralitzador on es desaprovava la luxúria, el plaer, la fantasia sexual i la bellesa.

La serra de Pàndols.

En aquests bestiaris, la Serena podia tenir tres formes, la de mig dona mig peix (la tradicional sirena marina), la que és mig dona mig cavall, o la que és mig dona mig ocell, equivalent a les sirenes mítiques gregues. A continuació es detalla la descripció d’aquestes última en un dels mencionats bestiaris:

“E quela que és mig oçell e mig fembra fa un ço de arpa tant dolç que tothom ve a hoir volenterós aquel ço, e plau ha hom tant, que adormse tot qui·l va a hoir; e axí matex aquesta serena l’osiu. […] Aquestes serenes podem nós acomparar a les àvols fembres, vills e de vil conditió, que enganyen als hòmens los quals se anamoren d’elles, y és per belea de cos, [o per belles paraules que elles los diuen], o per paraules ingenioses que·ls diguen, ho en altra manera que elles puguen enganyar a l’home; leshores l’ome se pot tenir per mort. [Car, sí s’és que, quant a Déu, mort és si les creu]; així com diu en algun loch: qui tothom qui lexa la amor de Déu per amor de la fembra, pot dir verament que és en mal port arribat; e si per son peccat mor en aquell estament, pot ben saber que serà perdut en cos e en ànima”

La Serena.

A finals dels anys 1970 eren poques les persones que coneixien la llegenda, ja fos en el seu origen culte o de tradició oral. Fou el gandesà Mateu Aubà qui s’interessà en recuperar aquest ésser mític, davant la possibilitat que pogués perdre’s. Unes dones grans del poble li transmeteren aquesta història, però tanmateix, no van poder-li detallar tots els aspectes concrets de la fisonomia física del personatge.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies que vàrem prendre durant la nostra visita a Gandesa i les serres de Pàndols i Cavalls, que espero que serveixin per il·lustrar millor aquesta llegenda que us hem explicat.