TÚNELS SECRETS AL CASTELL DEL COLL
Com tants i tants castells, al castell del Coll no li manquen pas passadissos secrets ni túnels i conductes subterranis que permetin escapar o accedir secretament a l’edifici en cas de perill. La tradició parlava d’uns passadissos subterranis pels quals es podia fugir en cas d’atac. Segons expliquen, no fa gaires anys es descobriren uns d’aquests passadissos que menaven del castell a la Casa de la Torre de la Vall de Bianya. En tot cas, sembla que més coneguda era una mina que tenia la sortida al peu de la muralla, ben amagada pel boscam. També, segons explicaven, hi hauria un conducte subterrani que va des del baix del pla de la muntanya al castell del Coll, a un quilòmetre i mig de distància, si fa no fa, en direcció a Riudaura. En tot cas, deixem constància de tots ells.
Però si la llargària dels anteriors camins subterranis us pot sorprendre, més ho farà la llargària del conducte subterrani que diuen que surt de la cova dels Cristians, immediata al castell de Coll (si aquesta cova existeix, nosaltres no l’hem trobada), que diuen que travessant per sota les muntanyes, va a sortir molt endins del Rosselló, gràcies a la qual els sarraïns pogueren ser sorpresos i vençuts.
DE TRAÏCIÓ, VENJANCES I MONSTRES
Deixant les llegendes de túnels secrets enrere, passem ara, però, a una llegenda que fou fins i tot novel·lada en el seu moment, que recull tot un seguit de llegendes entrelligades i relacionades amb el castell del Coll i les seves rodalies. No hi manca aquí, tampoc, el túnel secret de rigor, però a més a més hi ha misteri, crims, enganys, segrestos, venjança i un terrible lluert. Veiem-la!
El castell del Coll pertanyia al baró del Coll, i era situat a la parròquia de Sant Andreu del Coll , prop de la Vall de Bianya. L’hereu de la baronia, Berenguer del Coll, havia marxat feia anys cap a guerrejar contra els moros i havia caigut presoner. Aquests demanaven per ell un fort rescat, que el baró cregué de fàcil obtenció demanant al seu germà que el redimís; però aquest, que s’havia fet amo del seu patrimoni i fet creure als vassalls que l’hereu era mort, no tenia pas ganes de rescatar-lo.
El fals baró era mol dur amb els seus vassalls i abusava de tots llurs drets. La mala conducta del baró tenia indignats als seus súbdits, fins al punt que aquest, tement una rebel·lió, s’havia proposat ser menys exigent i cruel i deslliurar sobretot als seus vassalls del dret de cuixa, promesa que féu a uns nuvis súbdits seus que estaven a punt de casar-se.
Un dia es presentà el germà gran, el veritable baró Berenguer del Coll, que havia estat alliberat pels frares mercenaris. Vingué amb el seu criat. El fals baró, sorprès per la inesperada presència del seu germà, que havia fet creure a tothom que era mort, digué que a ell mai li havia estat germà i que era un impostor que li volia arravatar el seu dret, i atià contra ell la seva gent d’armes i els seus vassalls, que es van abraonar sobre el dos arribats, i tallaren el cap d’un mentre que a l’altre es va escapar. El fals baró demanà que li fos presentada la testa de l’usurpador. I, en efecte, li fou presentada la testa de la víctima, tota escabellada, masegada i sagnant, de tal manera que no conegué que era la del criat. Berenguer del coll s’havia salvat de la brega!
Entre els soldats i vassalls del baró regnava malestar i fins i tot alguns dubtes sobre si aquell desconegut era o no el veritable baró. Els nuvis a qui el senyor havia promès que alliberava del dret de cuixa, es van casar i, com una cortesia, sortint de les noces van anar a saludar al baró. Però aquest, oblidant-se del que havia promès, feu donar l’ordre de que la minyona es quedés al castell i que el nuvi podia entornar-se’n. Aquesta actitud de baró desplagué en gran manera al poble, que s’indignà.
Berenguer, que vivia amagat en una casa del poble, sabé el cas i es prestà a ajudar al nuvi a alliberar a la seva muller. Es disfressà d’ermita i se n’anà al castell i digué que era suplent de l’ermità de Sant Miquel del Mont, que anava a demanar almoina al castell per veure si li podrien donar recapte. Els contà algunes rondalles i gràcies de les que sempre tenen els ermitans per contar, i es guanyà la simpatia de la gent del castell, que àdhuc el convidaren a passar la nit allí, on estaria millor que a l’ermita. Ell, mentrestant, coneixedor de com era la disposició del castell, escodrinyà on era la núvia i on dormia el baró, i d’altres detalls que l’interessaven. Un cop sabé el que volia, va anar a trobar-se amb el nuvi i els seus.
Va indicar als parents de la noia una mina que tenia la sortida al peu de la muralla, ben amagada pel boscam. Els digué on donava i com s’ho podrien fer per arribar amb facilitat a la cambra del baró i a la del costat, on hi havia la núvia, que encara no havia vist el mal cavaller. Amb les indicacions del cavaller, el nuvi pujà al castell, lligà fortament al baró, que, sorprès i esmaperdut, no oferí cap resistència. Arribà fins on hi havia la seva muller, la qual s’emportà, i també s’apoderà de les claus d’ambdues cambres i de l’espasa i el gambeto del baró.
Un cop salvada la minyona, calia fugir a correcuita fins arribar fora dels dominis del baró, puix quan aquest s’adonaria del que havia passat, els faria perseguir i agafar, i en prendria forta venjança. Emprengueren el camí de Ripoll per posar-se sota la jurisdicció de l’abat d’aquell monestir.
Quan el baró es refeu i veié el que li havia passat, armà a tota la seva gent i sortí a la cerca dels fugitius. Si bé aquests portaven molt avantatge, la gent del baró anaven a cavall i ells, a peu. Tot el poble estava molt alarmat i la simpatia era tota per als nuvis. En passar per vora del cementiri, un minyó volgué ajudar en el que pogués als fugitius. S’embolica amb un llençol a tall de fantasma i, posant-se un corn a la boca per estrafer la veu, sortí al pas de la colla i tractà al baró d’assassí del seu germà talment com si ell fos la seva ànima. Els braus guerrers es van espantar al veure el fantasma i no volgueren seguir endavant. Van emprendre un altre camí, però calia fer una gran marrada, i això afavoria als nuvis.
Quan ja eren gairebé fora dels dominis del baró, en passar per Vallfogona, els sortí al pas el famós lluert o llangardaix gegant, que, ensenyant-los les urpes, amenaçava a menjar-se’ls a tots. El nuvi l’envestí mentre els altres seguien llur via, i armat amb l’espassa del baró, després de fera lluita, el va matar. Però la brega el va retenir una estona, la suficient per que l’atrapessin la gent del baró en el precís moment en que acabava de matar el terrible drac. La núvia i els altres parents es van salvar. Entre la gent del baró hi hagué gran discrepància, puix que mentre uns el tractaven de traïdor, d’altres el veien com un heroi que havia aconseguit matar al terrible lluert.
El nuvi fou tancat a les fosques presons del castell i, després d’alguns dies, condemnat a ésser penjat. La conducta del baró indignà als vassalls, que aleshores es posaren de part del nuvi. El dia que havien de matar-lo va armar-se un gran avalot i, dirigit per Berenguer, el poble es va llançar al castell per la mina secreta i va assassinar al fals baró. Tothom, soldats i vassalls, van reconèixer a Berenguer com a baró. Com que no tenia fills, feu donació de tots els seus béns i els seus dominis al jove nuvi que amb tant de braó havia mort el lluert de Vallfogona, estrall de la contrada. A l’església d’aquesta població ripollesa encara es pot veure la pell de la gran fera morta pel brau minyó.
DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA
A continuació deixo algunes fotografies del castell del Coll que espero que us serveixin per poder-vos situar amb part d’aquestes llegendes.
Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario