Resa un cartell que hi ha al voltant del castell del que avui és el poble de Siurana, aquestes paraules: “Enlairat sobre una cinglera colossal des de la qual es domina el riu Siurana a l’esquerra i el torrent d’Estopinyà a la dreta, el castell de Siurana fou un important nucli defensiu andalusí. Conquerit vers 1153-54, esdevingué l’últim reducte musulmà de Catalunya a ser sotmès, després d’un setge que originà la llegenda del Salt de la Reina Mora. Un cop subjugat, Ramon Berenguer IV atorgà carta de poblament a Bertran de Castellet i més tard a Albert de Castellvell. El 1324 passà a formar part del comtat de Prades. El castell fou utilitzat des del segle XIII com a presó de membres de l’aristocràcia, entre els quals destaca Carles el Coix, príncep de Salern i després rei de Nàpols. Després de la Guerra dels Segadors, Felip IV en va ordenar la destrucció.”
Dades històriques apart, com veiem, aquest cartell ens parla d’una llegenda força coneguda arreu de totes les terres catalanes i més enllà d’aquestes, el Salt de la Reina Mora. Però s’ha de dir, que d’aquesta història o narració en circulen diferents versions: unes nascudes de la tradició oral de la gent de poble, i altres versions més literàries, però potser més allunyades d’aquest sentit llegendari al que ens referim.
Quina és, doncs, aquesta llegenda del Salt de la Reina Mora que envolta el castell de Siurana? Bé, de llegenda només n’hi ha una, però té tantes variants que podríem dir que n’hi ha moltes. Sigui com sigui, us intentaré explicar la història, incloent-hi totes les variants, perquè pugueu triar així la versió que més us satisfaci.
Era cap l’any 1153. De tots els forts andalusins que hi havia més enllà del sud de les terres de l’Ebre, ja només un es mantenia ferm inexpugnable i inconquistable davant les forces dels cavallers i soldats catalans cristians; era el castell de Siurana!
Deien que en aquest castell, enguany centre d’un ampli territori dominat i ocupat pels musulmans andalusins, s’hi havia fet fort un valí o rei moro que no parava de fer la guerra contra els cristians, que ja ocupaven totes les terres al voltant, que havien anat conquerint. Efectivament, per aquelles dates, Siurana ja restava reclosa, aïllada i rodejada pels quatre costats, i la seva caiguda era qüestió només de temps. I aquí comença la nostra història...
Segons expliquen uns, aquest valí o rei moro tenia una filla –esposa, en algunes versions- anomenada Abd-al-azia (Abdel Assia), que era una dona d’una bellesa incomparable, posseïdora de totes les gràcies i els encants a que una dona podria aspirar, i per aquest mateix fet, ja fossin cristians o musulmans, tothom en quedava admirat.
Fos com fos, i sense quedar clar si a aquestes alçades de la història Abd-al-azia era òrfena o viuda, ja que en aquest punt totes les versions escamotegen la figura del valí o del rei moro, sigui pare o marit, dins del castell de Siurana tots se sentien segurs i protegits de l’invasor cristià, ja que consideraven que aquesta fortalesa era totalment inexpugnable, havent resistit, com havia resistit durant anys, tota força enemiga.
Sembla ser que en certa ocasió que les forces morisques estaven lluitant amb les forces del cristià Amat de Claramunt, senyor de Tarragona, Abd-al-azia, la Reina Mora, va decidir celebrar un abundós banquet amb els seus cortesans i altra gent notable per allunyar de l’ombra fosca de la guerra, tot i que la lluita era tan propera al castell, que des de la taula se sentia perfectament la fressa dels crits i les armes. De sobte, al començar a brindar, una fletxa cristiana va caure damunt al mig de la taula produint de sobte un pànic terrible entre els comensals, al adonar-se que els cristians havien pres el castell. Tots van prendre les armes, però ja era tard, doncs els cristians ja havien entrat al patí interior.
Amb tot això, en aquest punt també difereixen les diferents versions, doncs uns altres expliquen que la Reina Mora no celebrava cap banquet, sinó que quans els cristians van entrar al castell, aquesta estava pentinant-se i perfumant-se a la seva cambra, o bé que s’estava banyant tota nua.
Fos com fos, sembla ser que els cristians van arribar al castell, aclamant a llur capità Canagó, que fou qui conquerí l’interior d’aquell edifici considerat inconquistable. Com van poder penetrar els cristians aquella fortalesa?
Moltes vegades això no s’explicà, però d’altres vegades la veu popular manifesta que aquesta conquesta només es va poder aconseguir mitjançant la traïdoria. I sembla ser que un jueu va ser el qui va lliurar les claus de Siurana als cabdills cristians que havien emprès la conquesta d’aquelles terres. Segons diuen, la testa petrificada d’aquest jueu encara es pot observar en una gran pedra de la Gritella -serra situada entre els municipis de Cornudella de Montsant i de Prades- ofereix una semblança sorprenent amb el perfil d’un rostre humà, de nas aguilenc i barbeta prominent.
Si bé una altra versió explica que aquella nit es presentaren al recinte del castell uns vassalls del comte de Prades, duent, cadascú d’ells, un càntir amb una atxa encesa. Qui sap si arribaren pel seu compte o bé hi van arribar amb l’ajuda del ja anomenat traïdor jueu, el cas és que, de sobte, els cristians van trencar els càntirs que duien i es produí una claror tan intensa que va espantar els moros de tal manera que tots els que van poder, van fugir.
Sigui el cas que fos –en un banquet amb els seus súbdits, pentinant-se i perfumant-se tota sola a la seva cambra o prenent-se un bany tota nua-, diuen que en mig de tota aquesta confusió en la que els cristians prenien el castell, Abd-al-azia fou prou llesta per muntar el seu cavall (vestida, o tota nua en la versió en que prenia un bany despullada) i escapant va dirigir-se cap a la timba que hi ha al peu del castell. En veure que la reina fugia, els soldats cristians corregueren per prendre-la. La reina, veient-se perduda i que anava a caure presonera, encarà el cavall devers l’abisme, i tapant-li els ulls un tros de roba o vena-, l’esperonà i amb la seva cavalcadura es llançà daltabaix del cingle.
Fou tanta la fúria i embranzida que va prendre el cavall en escometre l’abisme, que deixà marcada a la roca viva de la vora la seva potada, que la forma de la seva peülla encara avui dia es pot veure gravada en aquell lloc, just en el punt que avui en dia es coneix com el Salt de la Reina Mora.
Algunes variants afirmen que la reina va ser sorpresa pels cristians de tal manera que va poder ser capturada. Però admirats de la seva bellesa, li prometeren la vida si es convertia al cristianisme. La reina els digué que s’hi avenia i els demanà que la deixessin vestir-se apropiadament per poder ser batejada al moment. Però mentre els cristians es creien que es posava les seves gales, ella baixà a la quadra, prengué el cavall i es tirà a l’abisme.
En una altra versió on la reina va caure presonera dels cristians, a mitjanit es va vestir com de noces i va convidar al nou senyor del castell a sortir a admirar la bellesa de la nit. Li va demanar el seu cavall, i un cop a la gropa, el va esperonar amb fúria. El cavall va arrencar en una cursa folla fins al cingle, i es llança daltabaix.
La versió més pobre de la llegenda, diu simplement que Abd-al-azia va muntar el cavall i es va precipitar a l’abisme. L’acte de desesper no sembla desfigurat per la idea de que potser va ser un simple intent de trencar les línees enemigues i fugir, i caure, potser, daltabaix del precipici accidentalment. Però l’heroisme d’aquest personatge es basa en el determini preconcebut de que la Reina Mora va voler extingir-se junt amb el castell i la seva gent abans que rendir-se a les prerrogatives dels cabdills cristians que l’haurien sotmès als seus capricis.
Al costat de l’església de Siurana, encara avui dia s’hi pot veure el sarcòfag de pedra on es diu que es guarden les despulles de la Reina Mora. Posat en terra sagrada, aquesta tomba se suposa que hauria de contenir cendres cristianes, però... qui som nosaltres per discutir la llegenda?
Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario