 |
| El Forat de Sant Ou. |
CARACTERÍSTIQUES
El Forat de Sant Ou és un profund avenc subterrani que des de temps immemorials ha despertat la imaginació popular de la gent que vivia o treballava en la feréstega terra de la Serra de Montgrony, en la comarca del Ripollès. Aquest pou natural que s’enfonsa i desapareix a l’interior de la terra va despertar, des de sempre, la imaginació de la gent senzilla de poble donant origen a tot un conjunt d’innumerables llegendes.
 |
| Tall esquemàtic del Forat de Sant Ou. |
Situat a la Serra de Montgrony (o Mogrony, si ens atenem a la seva etimologia original, que fa referència a la paraula “mugró” -del llatí mucronio-, i no a la paraula “mont” o “muntanya”, com un podria pensar erròniament degut modernització del seu nom), es troba a prop del Santuari de Montgrony, a una mitja hora de camí.
Aquesta cavitat de uns 74 metres de profunditat té una sala final de 13 metres de longitud per 3,5 metres d’amplada mitjana, i fou explorat el 1901 per Mossèn Norbert Font i Sagué i un equip de col·laboradors. Fou tal l’interès despertat per la por i la curiositat populars que havien suscitat les malèfiques contalles, que el dia del descens s’aplegaren al voltant de la cova unes 300 persones, que seguiren des de fora les incidències de l’exploració durant set hores.
 |
| Mossèn Norbert Font i Sagué. |
SANT OU I LA DESAPARICIÓ DEL CASTELL DE MONTGRONY
El castell de Mogrony (nom original), de Montgrony o de Sant Ou era una vella fortificació defensiva de la que avui ja no en queden restes, tot i que se sap que aquest castell estava situat a prop de l’església de Sant Pere de Montgrony, just a sobre del cingle on es troba el Santuari de Santa Maria de Montgrony. Les primeres notícies documentals d’aquest castell ja es remunten als anys 885 o 887, quan el comte Guifré comprà al bisbe intrús d‘Urgell, anomenat Esclua, el castell i després el donà al monestir de Sant Joan de les Abadesses. Segurament, aquesta fortalesa desaparegué molt aviat i del seu nom només en quedà la parròquia com a organització civil i religiosa, mentre que l’organització defensiva passà al castell de Blancafort, situat a Cercs (ja en la comarca del Berguedà), que era relativament proper. Sigui com sigui, de la prompta desaparició d’aquest castell, la veu popular aviat se’n feu ressò mitjançant una llegenda que n’explicava el motiu, lligada estretament amb la figura de Sant Ou.
 |
| Sant Pere de Montgrony. |
Ou és la forma popular del nom culte Eudald. Segons expliquen, Sant Ou es un sant de nom curt però fets llargs, i així ho va tenir que aprendre el mal senyor del Castell de Mogrony o Montgrony. Aquest castell s’aixecava, segons explica la veu popular, al cim d’un cingle espadat que es troba a la carena del Montgrony, a una mitja hora del santuari del mateix nom, en el terme de Gombrèn, a la comarca del Ripollès.
Efectivament, aquest senyor era un dèspota en tot el que pertocava a les dones, especialment joves. Si en cobejava una, se l’havia d’endur al sarró, encara que fos casant-s’hi. Un cop feta la feina i tipa d’ella, no tenia cap problema en desfer-se’n, doncs un avenc o pou natural proper al castell ja li bastava pel cas, encara que la dona volgués protestar al ésser llençada pel mateix; ni temps tenia per a la queixa! Diuen que cinquanta dones desaparegueren així, per aquest forat. Però vet aquí que la dona que feia cinquanta-una era la germana de Sant Ou. Ella, però, tingué temps d’iniciar una fuga i, si no assolí d’escapar a la mort, almenys trobà el conhort que en comptes de morir estimbada, ho fou de morir per una espassada del marit, que li aixecà el cap. Ou, que sentí el plany de conhort, s’avançà, cercant el cos de la germana, i quan la trobà li posà la testa, la tornà a la vida, i va anar cap el castell, on trucà a les seves portes. Però el mal cunyat es va recloure, ves a saber si per covardia o despit, sense donar resposta. Així, el sant finalment va llençar una pedra contra el castell, i aquest es va ensorrar, sent engolit per l’avenc conegut des d’aquell moment com el Forat de Sant Ou.
 |
| Sant Pere de Montgrony, detall. |
Aquesta llegenda té diferentes versions, i en algunes d’elles, el mal senyor del castell no és altre que el Comte Arnau, del que ja parlarem més abaix.
LES GOGES O ENCANTADES DEL FORAT DE SANT OU
Segons s’explica, si un s’acostava prou al Forat de Sant Ou a certes hores o dates senyalades, podia escoltar el so que feien les goges o encantades celebrant llurs festes i orgies entre rialles i el dringar de copes i plats, sortint d’aquell avenc subterrani i fosc. Aquest so no tenia el seu origen en el mateix forat, sinó que sembla ser que tot aquest rebombori de sons provenia de les Coves de Ribes, uns quants kilòmetres més enllà, que era el lloc on les encantades tenien llur refugi. Això no és gens sorprenent, tenint en compte que la veu popular diu que el Forat de Sant Ou està connectat a les Coves de Ribes mitjançant un llarg corredor subterrani, i aquestes, a la vegada, estan connectades amb el llegendari monestir o convent de les monges de Sant Amanç, situat a la Serra del mateix nom, prop de Sant Joan de les Abadesses.
 |
| Vista des de la Serralada de Montgrony. |
LA PASTORETA I EL FORAT DE SANT OU
Hi ha qui diu que aquest pou és tant profund, que mai se n’ha pogut assolir el fons. Una vegada, una pastoreta que filava per aquells verals mentre guardava el ramat, volgué saber si el forat era gaire profund, i va començar engegar fil pou avall. Ja n’havia amollat tretze fusades i encara no notava senyals que arribés al capdavall. Tot d’una, va sentir una veu estranya, ronca i rogallosa que des del fons deia:
“Tira fil, tira fil; bé en pots tirar
fins que el món s’acabarà”
Ni cal dir que la pastoreta va fugir esporuguida, cames ajudeu-me, ja podeu comptar!
 |
| El Forat de Sant Ou. |
AL FORAT DE SANT OU HI HA UNA DE LES PORTES DE L’INFERN
La veu popular deia que aquest avenc misteriós, del qual se’n desconeixia la fondària, era una de les portes que portaven a l’Infern, com tantes i tantes altres n’hi ha repartides arreu del territori català. Tot i així, aquesta porta potser era molt més temuda que d’altres, doncs d’ella, any rere any, sorgia la figura de l’ànima damnada del Comte Arnau, tot rodejat de flames, quan cavalcant sobre el seu cavall infernal una llarga carrera entre els boscos i el cel, seguit d’un gran nombre de gossos i llops, els udols dels quals es confonia amb el vent.
EL COMTE ARNAU I EL FORAT DE SANT OU
Com ja es pot intuir per algunes de les llegendes que hem explicat més amunt, el Forat de Sant Ou està estretament lligat a la figura del Comte Arnau, un dels personatges més representatius de la mitologia catalana. Tot i que aquest avenc forma només una petita part dins de la història de la figura del Comte Arnau, que es mou per molts altres indrets de la comarca del Ripollès i de Catalunya, són nombroses les llegendes on el seu nom gira al voltant de l’avenc del Forat de Sant Ou, ja sigui en la seva figura en vida, ja sigui en la seva figura en mort, com a ànima damnada.
 |
| El Comte Arnau, ànima damnada. |
En vida del comte, la tradició ens explica que el Comte Arnau anava a veure a les monges de Sant Amanç o del monestir de Sant Joan de les Abadesses, passant pel conducte subterrani que anava des del Forat de Sant Ou fins a les Coves de Ribes, i d’allà fins a Sant Amanç, muntanya situada a prop de Sant Joan de les Abadesses, o bé directament al monestir d’aquesta mateixa població. No es donen gaires més detalls sobre aquest misteriós pas que passa per l’interior de la terra, que en tot cas devia ser prou ample i alt com per permetre que el comte hi passés muntat sobre el seu cavall, doncs així es com la llegenda ens explica que hi anava, especificant en alguns casos que quan feia aquest viatge el comte ferrava les peülles del seu cavall al revés, de manera que quan anava, un pensés que en tornava. També es menciona que per recórrer aquesta mina calien set hores, un s’imagina que anant a peu, tot i que pel Comte Arnau això no era pas un problema, doncs si bé en algunes versions viatja amb el seu cavall, que se suposa d’origen natural, en altres versions ho fa muntant un cavall de foc, capaç de volar com el llamp, que li enviava el Diable per tal de que el comte pogués pecar i cometre sacrilegi amb les monges, tenint, d’aquesta manera, la seva ànima assegurada.
Però si bé hi ha una llegenda en vida, també hi ha una llegenda en mort, doncs una de les atribucions més destacables del Comte Arnau, un cop mort, és la de ser una ànima damnada.
 |
| El Comte Arnau i la seva cavalcadura infernal envoltats de flames. |
Efectivament, diuen que al punt de les dotze de la nit, la nit de Sant Joan, o en algunes nits de tardor freda, del Forat de Sant Ou, surt l’ànima del Comte Arnau, que s’escapa de l’Infern a cavall d’un corser negre com el pecat, arborat de foc i que treu guspires i centelles pel nas i boca. I no viatja sol, doncs va seguit d’una immensa llodrigada de gossos i llops folls, i de tota una munió de condemnats i d’encantats com ell, que volant per l’aire, van cridant i udolant, corren com esperitats, darrera d’una pressa fantàstica i invisible, que volen atrapar i caçar i només veuen ells i ningú més. I així viatgen entre boscos o pel cel, i si un té la dissort de topar-se amb aquesta infernal comitiva, corre el risc de caure ell mateix encantat.
I ja fora de la llegenda, encara ens queda per mencionar que en el poema Lo comte Arnau (1901) de Jacint Verdaguer, el poeta comenta que el comte tenia dos cavalls, un de blanc i un de negre. I aquest últim era el dimoni mateix que el va dur a la mort al despenyar-lo, com no!, per l’avenc del Forat de Sant Ou.
 |
| La cacera salvatge del Comte Arnau. |
Però no acaben aquí les contarelles del Comte Arnau relacionades amb el Forat de Sant Ou. He volgut deixar per un apartat apart algunes de les llegendes molt especials...
ELS GATS DEL COMTE ARNAU
Són diverses les llegendes que fan referència al Comte Arnau i els gats que aquest tenia al Forat de Sant Ou, tot i que en aquestes històries també es mencionen altres indrets propers de la zona, com són el Castell de Mataplana i la serralada del Montgrony, i de vegades hi apareixen altres gats que hi juguen diferents papers.
Diuen que en una ocasió que el Comte Arnau passava el rosari al Castell de Mataplana, que era l’indret on vivia el comte, se li aparegueren una munió de gats que feien un gran soroll i fressa. Intentà vanament d’apartar-los amb els rosaris, fins que els hi tirà, cometent d’aquesta manera un acte de sacrilegi. A l’instant va sentir-se una veu que baixava del cel que va dir això:
“Qui tira rosaris al gat
del cel resta condemnat.”
I des d’aleshores, així que tractava d’acostar-se a una església, una força invisible l’apartava. Aquest, al dir d’alguns, fou l’acte que el va condemnar a l’Infern, i des de llavors el comte va quedar voltat de flames.
 |
| Els gats del Comte Arnau. |
Però més sinistres que aquests gats, són el gat o els dos gats que el servien al Comte Arnau, un d’ells, anomenat, com el mateix comte, Arnau o Gat Arnau. Aquests felins, a més de atribuir-los les característiques físiques d’uns enormes gatassos negres, semblen tenir el do d’una intel•ligència sobrenatural, i sovint també gaudeixen d’altres característiques infernals, com veurem ben aviat.
Segons s’explica, a mig aire del canó del pou del Forat de Sant Ou, el comte hi tenia una cambra secreta que li servia de catau, i era on tenia aquests dos gats. Quan sopava al Forat de Sant Ou o, a voltes, al Castell de Mataplana, li feien llum amb dos ciris o dues candeles negres que mentre més cremaven més creixien, i de vegades n’era servit i tot.
 |
| Li feien llum amb dos ciris... |
Conten que una nit, el comte tornava de Gombrèn cap el Forat de Sant Ou o cap el Castell de Mataplana, després de fer algunes malvestats, i pel camí -més concretament a l’alçada de la Roca del Gall, vora del Gorg dels Banyuts-, es trobà al gat Arnau, que li va dir que el seguís, per, en un moment donat, abraonar-se-li de cop al damunt qui sap ben bé amb quines intencions. El comte va lluitar amb ell, i finalment el va vèncer i el matà. Quan arriba al seu destí, fos aquest el Forat de Sant Ou o el Castell de Mataplana, ho explica a l’altre gat i aquest exclamà: “-L’Arnau has mort? Era el meu germà! L’única cosa que m’estimava d’aquest món!”, i es acte seguit, fet una fúria, es tirà damunt del comte, llançant-se al seu coll, i agafant-lo fortament el matà, i se’l va dur a directe l’Infern. En altres versions, però, el gat no mata al comte, sinó que es limita a desaparèixer.
 |
| La lluita del Comte Arnau contra el gat Arnau. |
Aquesta última llegenda, de vegades es fusiona amb una altre llegenda d’aparicions o fantasmes. S’explica que el Comte Arnau, en una ocasió, va ser el padrí d’una criatura i, com els pares eren molt pobres, com a padrí hagué de comprar-li un vestit. Però vet aquí que pocs dies després d’haver-la batejada, la criatura morí i Arnau, sense mostrar cap mena de tristesa o remordiment, reclamà el vestit als pares. Tal va ser el cas, que se li aparegué l’infant mort amb el vestit a la mà i li donà les gràcies. Però quan el comte se’n tornà a casa li sortiren al pas uns gats que parlaven com persones i l’atacaren abraonant-se-li al damunt, i en la lluita Arnau aconseguí matar-ne un abans de foragitar a la resta. El cas és que quan va arribar al Montgrony (suposadament al Forat de Sant Ou), contà al gat que habitualment li feia llum amb un ciri la matança que havia fet. El gat, en sentir la noticia, li va dir que havia mort el seu germà, i acte seguit aparegueren tota una munió de felins que s’emportaren al Comte Arnau a l’Infern.
 |
| Vista des del Montgrony. |
De ben segur que hi ha moltes altres llegendes relatives al Forat de Sant Ou, però aquestes que us he contat són lo que sé...
Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario