Mundos propios: LLEGENDES DEL CASTELL DEL MONTMELL I LA SERRA DEL MONTMELL

El castell del Montmell, documentat l’any 974, està situat al cim de la serra del Montmell, a uns 861 m sobre el nivell del mar, dins del municipi del Montmell, a la comarca del Baix Penedès. De difícil accés, d’aquest edifici actualment només queden part dels seus murs i escassos vestigis arruïnats dels quals no es pot treure cap conclusió de la seva estructura primitiva. Uns quants metres més avall del castell, a uns 781 m sobre el nivell del mar, trobem l’església romànica de Sant Miquel -datada al voltant del segle XI-, que posteriorment va ser substituïda per l’església nova de Sant Miquel -segle XVI-, que es troba més avall encara, a una altitud de 640 m sobre el nivell del mar, que és de més fàcil accés. Tot plegat, aquest conjunt arquitectònic està envoltat d’algunes llegendes relatives al castell del Montmell i a la mateixa muntanya o serra on aquests edificis estan localitzats.

L'església romànica de Sant Miquel.

LES CAMPANES D’OR DE MONTMELL

Va haver-hi un temps que al llarg dels pobles del Gaià l’anar i venir de sarraïns i cristians va ser constant. Fa mil anys, quan les terres del Penedès no eren terra de ningú i només hi havia uns quants castells i masos repartits per aquestes contrades, eren molt habituals les incursions pirates a les platges de Coma-ruga. Allí, aprofitaven per carregar l’aigua dolça que recollien de la petita surgència d’aigües termals que brolla a la vora de la platja mateix, coneguda com el Riuet, i es dedicaven a saquejar les contrades i segrestar a persones per demanar rescats o vendre’ls com esclaus a la moreria.

El Montmell, amb les restes del castell al seu cim.

Sembla que en una d’aquestes ocasions en que pretenien fer una ràtzia per tot el pla del Penedès, els del castell de Sant Vicenç de Calders van observar l’atac, motiu pel qual els pirates evitaren anar fins el Vendrell i seguint l’antic camí romà decidiren encaminar-se ràpidament cap a Vilafranca del Penedès, on, trobant la vila desprotegida per la rapidesa del seu atac, es van fer amb les campanes d’or de l’església de la ciutat, passant a molts habitants de la vila per la fulla de les seves armes. Al dir d’alguns, aquestes campanes eren campanes totalment corrents, però de mida considerable, això sí!, que duien el seu interior replet de totes les monedes, joies, or i riqueses que els pirates havien robat a la ciutat, però al dir d’altres eren campanes fetes totes elles d’or massís. Fos una cosa o l’altre, el que és clar és que eren un verdader tresor.

Bé, dit i fet, en quan tingueren les campanes, els pirates es donaren ràpidament a la fuga carregats amb aquell tresor cap el seu vaixell a Coma-ruga, però ben aviat van ser perseguits per bona part dels vilafranquins supervivents, als que s’hi van unir molts veïns provinents d’Olèrdola, Castellví, Penyafort, i els masos de la plana, organitzant un escamot que emprengué la persecució d’aquells malfactors.

L'església nova de Sant Miquel.

El pirates, amb tot el pes de les campanes al damunt, no podien anar tan de pressa com els hi hauria agradat, i a més a més, en la seva fugida es varen desorientar i per error van prendre el camí cap a Montblanc. Veient-se atrapats i que els hi anava la vida, decidiren plantar cara als seus perseguidors i en un intent de preservar el tresor robat enterraren les campanes en un avenc que van cobrir de tanta terra i rocs que formaren la muntanya del Montmell. Finalment, en aquest punt, a l’alçada de Juncosa de Montmell, va haver-hi una acarnissada batalla on tots els pirates van morir, com ho feren molts dels habitants defensors d’aquesta terra, sense que ningú descobrís el punt exacte on aquelles cobejades campanes havien estat enterrades. Des de llavors ningú coneix on poden trobar-se ocultes. Una cosa, però, sí expliquen els més vells, i és que aquestes es troben just en un punt concret del Montmell des del qual es poden albirar set campanars alhora, i que són aquests: els de Rodonyà, la Bisbal del Penedès, Masllorenç, la Juncosa de Montmell, el Vendrell, Albinyana, les Peces i Llorenç del Penedès. I com ningú ha aconseguit descobrir aquest punt, allà deuen continuar!

Vistes del Baix Penedès des del Montmell; a baix, l'església nova de Sant Miquel.

EL TRIBUT ANUAL DEL SENYOR DEL CASTELL DE MONTMELL

En el llibre Llegendes cavalleresques de Catalunya, de Pere Català i Roca, aquest explica una llegenda recollida per Joan Amades que diu:

Cada família subjecte a vassallatge del castell de Montmell, tenia l’obligació de lliurar a llur senyor dos ànecs i un got d’aigua com a tribut anual. El feudal, no pas mancat de plasenteria o de cinisme, en rebre el got hi bevia un glop i espargia al sòl la resta del contingut, fent per manera que l’aigua dibuixés com un semicercle. I llavors deia al portador que “quan aquesta aigua torni al got en què me l’heu dut, acabarà el meu senyoriu damunt vostre”. L’aigua és allò; però els dos ànecs... prou que recava, a cada família. D’haver-se’n de desprendre. El senyor, davant l’emmurriament de qui li duia els dos animalons, acostumava a dir-li que ningú millor que els mateixos ànecs per a dirimir el cas, i, tot agafant-los del coll, els preguntava “-Heu d’ésser meus, oi?”, i els oprimia fins ofegar-los. En no dir ni piu, els ànecs, i en fer valer, el senyor, la sentència que qui calla atorga, el tribut anual prosseguia, mentre que el tributari marxava cap cot. En una ocasió, un vassall es presentà al castell només que amb el got d’aigua i es condolgué, al senyor, que la temporada li havia estat tant fatal per a les cries d’ànec que caldria esperar a l’any vinent per a poder fer afectiu tot el tribut. Si el tributari es creia que el senyor s’havia empassat la maula anava ben errat, perquè l’endemà el senyor, acompanyat de dos servents, comparegué davant de la casa del seu vassall i, apa, a fer brogit, renou i eixordadissa, els tres arribats. El guirigall motivà que la tracalada d’ànecs que tenia el vassall se sumés al baladreig. Aleshores, el senyor manà als servents que agafessin , del corral, els dos ànecs més llustrosos i encebats.

Restes del castell del Montmell.

LES BOQUES CALENTES

Les Boques Calentes, conegudes també com Forats del Montmell, són unes esquerdes naturals situades al camí que puja cap el castell de Montmell, molt a prop ja de les ruïnes d’aquest edifici i, per tant, han estat conegudes des de sempre. Segons expliquen, aquestes tres esquerdes foren utilitzades com a pas inferior de la fortalesa. El forat més gran, segons dir de la gent, és la boca d’una misteriosa mina feta pels moros, dins de la qual hi ha unes llebres encantades, sense donar més dades sobre aquests animals encantats o en que consisteix l’encanteri que els envolta. Sobre les altres esquerdes conten que potser tenen comunicació amb alguna fonda corrent d’aigua calenta que es troba sota les roques del Montmell, el que explicaria que si hom s’atura al davant d’aquestes obertures senti una veritable escalfor que surt de l’interior d’aquestes esquerdes, fet que òbviament s’accentua més si un s’hi acosta a l’hivern.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies de les restes del castell de Montmell, l’antiga església romànica de Sant Miquel, l'església nova de Sant Miquel i algunes de les vistes que des d’aquell punt de la muntanya de Montmell es poden albirar.