lunes, 15 de julio de 2019

LA DONA DE FUM I AIGUA DEL CALL D'ODÈN

El Call d’Odèn és un antic mas, avui dia reconvertit en casa rural, que es troba al municipi d’Odèn, a la comarca del Solsonès. Com molts altres masos catalans, aquest guarda dins de les seves parets la seva pròpia llegenda, relacionada, en aquest cas, amb la presència d’una dona de fum i aigua. A continuació us expliquen aquesta història que abasta altres indrets de la comarca...

El Call d'Odèn.

Sembla ser que, fa molts anys, a Cal Reguer de Canalda hi vivia una família la mestressa de la qual era una dona de fum i aigua. Cada nit, al bell punt de mitjanit, aquesta dona i la seva filla s’untaven d’un oli especial que guardaven sota la pedra de la llar de foc i al moment s’enfilaven xemeneia a mut i es fonien en la foscor. Val a dir que si bé era una dona de fum i aigua, alguna cosa de bruixa sembla ser que també tenia, tot i que sovint dones d’aigua i bruixes es confonen en la llegenda.

El cas és que un dia, un mosso nou, que cada nit a les dotze en punt veia llum al foc, intrigat va voler saber que era allò que passava en aquella casa, i amagat va esperar a que toquessin les dotze batallades. Arribat aquest moment, va veure com arribaven a poc a poc la mestressa de la casa i la seva filla, treien l’oli de sota la pedra de la llar de foc, se l’untaven, i s’enfilaven xemeneia amunt.

Davant d’això, ell també va voler provar-ho, però com tenia por va decidir lligar-se a un caixabanc -una mena de moble aparatós que és seient alhora que compleix la funció d’arca- i s’untà. I tal dit, tal fet, sense adonar-se també s’enfilà xemeneia amunt i tot d’una va anar a caure a la pregona vall d’Isanta.

Ben xafat de la caiguda -es veu que no deuria dominar gaire això del vol per falta de pràctica-, va tornar a la casa de Cal Reguer i li contà el que l’hi havia passat a l’amo, que sembla ser que ignorava les fugides nocturnes de la seva muller.

Dona de fum i aigua...

I què té que veure amb tot això el Call d’Odèn? Bé, sembla ser que això de ser dona de fum i aigua era hereditari. Quan la filla de Cal Reguer fou casadora, la maridaren amb el Call d’Odèn, i el mateix dia de les noces, la filla de Cal Reguer li va dir al seu marit: “Mai, per mai, per enfadat que estiguis, em diràs: dona de fum i aigua”. El marit s’hi va avenir.

Passats uns anys, un dia els esposos es tenen quatre mots per ves a saber quina facècia, i de cop i volta, l’home, irat, li venta aquestes paraules a la seva muller: “Ja no series dona de fum i aigua!”. Dit i fet, com un dèbil alè la dona s’esvaeix com el fum i els de casa passen dies i dies sense saber-ne res.

Un dia que les filles de la parella guardaven un ramat d’ovelles, tot d’una se’ls presenta la mare, les pentina, les arregla, i sobretot els prohibeix que ho diguin al seu pare i es fon. La primera vegada les filles callen; l’endemà se’ls torna a presentar la mare i no diuen res, però finalment, a la tercera vegada ho conten al pare, i aquest els diu que mentre els passi l’escarpidor pels cabells han de cosir les seves faldilles a la faldilla de la mare. Dòcils, les nenes s’avenen, i quan la mare se’ls torna a aparèixer, comencen a cosir les seves faldilles amb les de la mare. Advertint-lo, encesa crida: “Mai més em veureu!”. La mare es fon i les filles, com ànimes en pena, es planten a córrer fins al llindar de sa casa. Mai més la van tornar a veure.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

martes, 9 de julio de 2019

SANT ANDREU DE BAÉN I LA LLEGENDA DEL PARE DE LA NEU

Sant Andreu de Baén és l’església parroquial romànica del petit poble de Baén, al municipi del Baix Pallars, a la comarca del Pallars Sobirà. Com a altres indrets de Catalunya, sembla ser que aquest personatge personificava l’hivern, ja que antigament es creia que el dia de la seva festa (el 30 de novembre) era quan començaven a caure les primeres nevades. Això era abans de notar-se l’arribada del canvi climàtic, això sí! Aquest personatge era conegut popularment com Andreu, el Pare de la Neu o el Pare de les Oques, per diferents motius que us passarem a explicar a continuació.

Baén.

Segons expliquen al petit poble de Baén, el primer cop que la gent de muntanya va veure nevar els va causar molta estranyesa, ja que mai no havien vist que caiguessin aquelles coses tan blanques del cel, i com que era la primera vegada que veien, ja em direu vosaltres quina sorpresa!

Precisament aquella primera nevada va coincidir amb el dia del sant patró de Baén, Sant Andreu, però a més a més va resultar que els anys següents va succeir el mateix fenomen i sempre en el mateix dia. La gent de muntanya va començar a pensar que hi havia un home que regia i disposava d’aquell fet, al qual van posar el nom de Pare de la Neu.

L'església de Sant Andreu de Baén.

L’explicació que donaren fou que, precisament per celebrar la festa d’aquest personatge, al cel es celebrava un gran banquet amb milers de convidats. El menjar que se servia en aquest àpat excepcional no era un altre cosa que carn d’oca i per aquest motiu n’havien de sacrificar a milers. Com aquest banquet era tan fastuós i gran, els cocs del personatge preparaven les viandes des de dies abans; es passaven els dies i dies plomant oques i més oques -oques ben blanques, val a dir-, i es formaven uns munts de plomes tan grans que havien de tirar les plomes daltabaix, les quals queien a la terra amb forma de flocs o borrallons de neu.

Oca (Anser anser).

Com més flocs queien, més important devia ser el convit celestial d’aquell any i més oques s’havien sacrificat per servir-les als convidats. Per això, dies abans del 30 de novembre, cada any solia nevar a discreció, segons amb la importància de l’àpat. Aquesta fou l’explicació llegendària que es va donar per explicar les nevades que succeïen al voltant del dia de Sant Andreu.

Sembla ser que aquest personatge que personificava l’hivern finalment va ser cristianitzat com Sant Andreu, ja que es considerava que al voltant de la diada d’aquest sant era quan acostumaven a arribar les primeres nevades. Ja ho diu una dita popular: “Sant Andreu, pluja o neu, o fred molt greu”. Era doncs, considerat el dia en que ja s’havia acabat el bon temps i s’apropava l’hivern.

Grup d'oques passejant.

Baén no és l’únic indret de Catalunya on es parla d’aquest singular personatge, però havent visitat el poble i la seva petita església dedicada a Sant Andreu, no podíem fer menys que explicar-vos aquesta història que durant tant de temps va passar de pares a fills en aquest poble (com ho ha fet en molts altres).

I més oques, encara...

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixo algunes de les fotografies que vàrem prendre de l’església de Sant Andreu de Baén, que espero que us puguin ajudar a introduir-vos en aquesta llegenda.

Sant Andreu de Baén.

Sant Andreu de Baén; detall de les campanes.

Sant Andreu de Baén.

Sant Andreu de Baén.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.