Mundos propios: octubre 2018

lunes, 29 de octubre de 2018

LLEGENDES DE BISCARRI VELL

Biscarri és un nucli de població enclavat dins del municipi d’Isona i Conca Dellà, a la comarca del Pallars Jussà, i que presenta dues parts ben diferenciades, ambdues disperses de tal manera que no arriben a formar ni plaça ni carrer: a la part alta (a 939 d’alçada), trobem l’església romànica de Sant Andreu de Biscarri i les ruïnes de Biscarri Vell, actualment abandonat, i a la part baixa, a tocar de la carretera C-1412b, la part habitada, coneguda simplement com a Biscarri. Biscarri Vell, antiga vila medieval que va créixer al voltant del seu castell, va patir un abandonament progressiu al llarg del primer terç dels segle XX, de manera que a l’any 1936, poc abans de l’inici de la Guerra Civil espanyola, ja no hi vivia pràcticament ningú. Fou l’any 1938 quan, ocupat pels fugitius del front de guerra republicà, rebé directament les conseqüències del dur enfrontament bèl·lic i quedà pràcticament del tot destruït. Avui en dia, potser només ens quedin les ruïnes del poble vell, però encara es conserva el record de la seva memòria i, amb ella, el record d’algunes de les seves llegendes, que tot seguit us contarem.

Biscarri vell.

L’ORIGEN ETIMOLÒGIC DEL NOM DE BISCARRI

Joan Coromines i Vigneaux (1905-1997), reconegut lingüista català, explica que el nom de Biscarri prové de l’iberobasc. Encara actualment en llengua basca l’arrel de la paraula significa llom, carena o cresta (de muntanya). És un dels abundosos topònims pallaresos que són mostres del substrat bascoide d’aquesta zona. El sufix -arri, que sembla indicar població es troba en molts altres noms de pobles pirinencs o propers: Benavarri, Ginestarre, Lasquarri, Unarre... Així doncs, Biscarri seria “el poble de la carena”.

Biscarri vell.

EL DIMONI RONDA PER BISCARRI VELL

Corre el rumor que el diable ronda pel Pedró de Biscarri Vell, que és el lloc des d’on antigament es beneïa tot el terme. La presència del diable en aquest punt s’explica així: sembla ser que un bon dia, quan el capellà va fer la benedicció des del mateix Pedró, tal i com era costum, just allà en el punt on algú havia deixat un xai que havia trobat pel camí, sobtadament s’alçà una flamarada amb olor de sofre. Aquest xai era el mateix dimoni, que s’havia fet passar per una bestiola innocent!

Biscarri vell.

LES BRUIXES DE BISCARRI VELL

Es parla de l’existència de bruixes per la zona de Biscarri Vell. Sembla ser que aquestes donotes, com feien en tants altres llocs, es dedicaven a fer malvestats de les seves, i que per tal d’evitar els seus atacs van haver de ser foragitades amb la construcció d’una capella. No s’esmenta, però, si aquesta capella va ser la capella de l’església romànica de Sant Andreu de Biscarri, o bé alguna altra de la que no tenim coneixement. Fos com fos, sembla ser que de les bruixes mai més no se’n va saber res.

L'església romànica de Sant Andreu de Biscarri.

LES ENCANTÀRIES DE BISCARRI

Antigament, el territori de Biscarri Vell era conegut per l’abundor i la bondat de les seves fonts, motiu pel qual en els seus entorns, en unes coves damunt del poble, hi vivien les encantàries o dones d’aigua. Tot i que no pas eren dolentes, eren capaces de llençar terribles malediccions si els humans actuaven malament, però si aquests actuaven de manera caritativa, donaven mostres de gran generositat.

Vistes des de les ruïnes de Biscarri Vell.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixo algunes de les fotografies que vàrem prendre del llogaret abandonat de Biscarri Vell, així com de l’església de Sant Andreu de Biscarri, que espero que us ajudin a submergir-vos en aquest seguit de llegendes que us hem explicat.

Camins enrunats.

Ruïnes de Biscarri Vell.

Biscarri Vell.

Vistes des de Biscarri Vell.

Restes de l'antic castell de Biscarri.

Runes a l'interior de l'antic castell de Biscarri.

Ruïnes de Biscarri Vell.

Taules de pedra davant l'església.

L'església de Sant Andreu de Biscarri.

L'església de Sant Andreu de Biscarri, detall de la portalada.

L'església de Sant Andreu de Biscarri, detall del cementiri.

Vistes des de l'església.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

domingo, 28 de octubre de 2018

LA LLEGENDA DEL CASTELL I EL BOSC DE COMIOLS

Comiols és un petit llogaret abandonat que pertany al municipi d’Artesa de Segre, a la comarca de la Noguera, que es troba a la part meridional de la Serra de Comiols, al port de la Serra que dóna entrada al Pallars Jussà, sobre la carretera que va d’Artesa de Segre a Tremp. Al cim d’un petit promontori rocós, trobem les restes del castell de Comiols, l’església de Sant Romà i tot un conjunt d’edificacions en ruïnes que, tot i així, han deixat empremta en aquesta terra i no han perdut part de l’encant i bellesa del que deurien gaudir en temps passats. En un llogaret com aquest, no hi havia de mancar pas la seva pròpia llegenda.

El castell de Comiols.

Si bé avui en dia Comiols és un lloc deshabitat, ha estat un punt on les llegendes es feren presents des de molt temps enrere.

Una d’aquestes llegendes ens explica que l’antic senyor del castell de Comiols tenia una filla d’una bellesa extraordinària, blanca com un lliri, però que, a causa de la claror del sol, s’emmorenia i això l’enlletgia.

L'antic poble de Comiols, amb el castell i l'església de Sant Romà al fons.

Desitjós el senyor de que la seva filla conservés la blancor de la cara, va acudir a una bruixa molt famosa de Anya -un petit poble que es troba dins del municipi d’Artesa de Segre- per tal de demanar-li consell i ajuda per solucionar semblant situació. La bruixa li va dir que prou li donaria un remei, i li feu pagar tres unces d’or, donant-li quatre llavors que havia de sembrar al punt de mitjanit de Nadal, tot dient-li que, si ho feia així, sortiria al voltant del castell un bosc tan espès que prou hi hauria treball per poder-lo travessar, i que dintre del bosc, on es quedaria el castell, no hi entraria ni un raig de sol a causa de l’espessor del brancatge.

El senyor del castell ho feu així i, arribada la mitjanit de Nadal d’aquell mateix any, va plantar aquelles llavors i va néixer un bosc tan espès al voltant del castell, que en aquell punt no hi entrava ni un raig de sol, i la filla del senyor va poder conservar-se blanca com un lliri. I sembla ser que el famós bosc de Comiols (que certament va existir) i segons la veu popular era un bosc enorme, salvatge i magnífic, hauria sorgit d’aquesta realitat llegendària.

Comiols, antic llogaret abandonat.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixo algunes de les fotografies que vàrem prendre del llogaret abandonat de Comiols, amb el castell, l’església de Sant Romà i les restes del petit poble que allí hi va haver, que espero que us ajudin a submergir dins d’aquesta llegenda que us hem explicat.