lunes, 30 de julio de 2018

BRUIXERIA A SANTA MAGDALENA DE RUPIT I PRUIT

L’església de Santa Magdalena de Rupit i Pruit és una edificació religiosa del municipi del mateix nom, a la comarca d’Osona, que està situada a la banda de migdia de la població de Rupit, i a l’altra costat de la riera que passa per aquest poble. Tot i que està construïda de forma arcaica, el que de vegades la fa confondre amb una església romànica, sembla que és una edificació del segle XVII (de fet, les primeres notícies de la seva existència daten del 1660). En tot cas, aquí us deixem algunes llegendes relacionades amb l’església de Santa Magdalena i els seus contorns, totes elles dins de l’àmbit del món de la bruixeria.

L'església de Santa Magdalena (Rupit i Pruit).

LA TECLA, LA BRUIXA DE SANTA MAGDALENA

La Tecla era el nom amb que era coneguda una bruixa de Santa Magdalena. Es conta que tenia llibres d’on aprenia a transformar-se amb tota mena d’animals. Un dia fou trobada pel cantó del Perer, a Pruit, i es transformà en guilla. Uns masovers, que havien vist on havia amagat la roba, li van prendre i, quan de nou dona, es va voler vestir, no la va trobar enlloc i se’n va tenir que tornar a Santa Magdalena tota nua, de pèl a pèl, tal i com la seva mare l’havia dut al món.

SANTA MAGDALENA, CAP I CASAL DE LA BRUIXERIA LOCAL

El cas és que l’església de Santa Magdalena de Rupit era considerada cap i casal de la bruixeria local i s’hi feien sàbats en les nits de lluna plena, conjurs satànics, saraus i gresques en els que intervenia el dimoni, per al·ludit i invocat. Les bruixes es reunien al Pla de Santa Magdalena dansant, cantant i bevent en cercle, al temps que un monjo vell -que no se sap ben bé si era el monjo vell de Rupit o un altre- tocava el flabiol, potser esperançat de poder participar-hi d’una manera més propera. Però quan el diable feia acte de presència, ell s’enduia les bruixes, i el monjo es quedava, per ordre del dimoni, posant-hi música, tot sol com un mussol.

El aquelarre (1798), de Francisco de Goya y Lucientes.

EL MONJO VELL DE RUPIT

Segons Miquel Banús i Blanch, coneixedor de les llegendes i història de Rupit i Pruit i bona part del Collsacabra, el monjo vell de Rupit era el sobrenom amb el que es coneixia a un personatge real de carn i ossos que es deia Joan Boherats. Sembla ser que l’any 1620, el monjo vell de Rupit, acompanyat per les bruixes Joana Tries i Eufrasina Puig-de-rajols, fou processat per bruixeria i tots ells foren penjats a la forca, acusats de donar golls, enverinar el bestiar, fer neulir les collites i congriar tempestes. Tot i el seu sobrenom, no es pot assegurar que el seu fos l’antic ofici eclesiàstic que tenia com obligacions obrir i tancar les portes del temple parroquial, tocar les campanes, assistir al rector i celebrar la missa matinal, però sembla que hauria estat un religiós enclaustrat alhora sacristà i enterramorts.

L'església de Santa Magdalena (Rupit i Pruit).

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

domingo, 29 de julio de 2018

LLEGENDES DEL CASTELL DE RUPIT

El castell de Rupit, està situat just al cim d’un penyal de forma irregular enmig del poble del mateix nom, en el terme municipal de Rupit i Pruit, a la comarca d’Osona. Documentat per primera vegada l’any 1040, avui en dia de les seves restes en queden poca cosa: només algunes filades de mur fets amb pedra menuda però regular al voltant del turó on és situat, i un ampli mur conegut popularment com la Torre del Moro, de 5 m d’amplada, per 8 m d’alçada, i 2 m de profunditat. La resta de murs i estructures que es conserven se situen al subsòl tant del turó, com de les cases situades a la seva part inferior; aquestes cases podrien integrar murs i estructures del castell, corresponents a la muralla del recinte jussà. Actualment l’accés al mateix és impossible, ja que les cases del poble es van construir molt arran del mateix. Però anem per les llegendes!

La Torre del Moro, del castell de Rupit.

Segons la tradició, el castell de Rupit pertanyia als moros; no és pas casualitat que la part que més sobresurt de l’antic mur d’aquest castell encara sigui conegut com la Torre del Moro. De fet, les dues llegendes que he trobat sobre aquest castell els té per protagonistes.

EL SETGE PER LA FAM DEL CASTELL DE RUPIT

En un setge perllongat dels cristians en vers els moros, que en una època de la història foren els ocupadors originals d’aquest castell, sembla que aquests tenien un gat ensinistrat que els duia peix, escolant-se per una estreta mina (on s’ha d’entendre que potser no hi podien passar les persones), pescant així l’aliment pels assetjats, de manera que no els faltava menjar.

Rupit.

Recorda aquesta història una d’aquelles llegendes tan habituals que es dona a diversos castells catalans, conegudes com llegendes del setge per la fam, amb la diferència que si bé és habitual que en aquestes es parli de túnels secrets o cisternes que porten fins un riu on els assetjats obtenen peix fresc, en aquesta el qui pesca el peix no és un dels assetjats, sinó un animal -el gat- ensinistrat per aquests.

UN TÚNEL SECRET FINS LA VALL D’ARO

Més coneguda i popular és una altra llegenda que també ens parla d’un túnel secret d’aquest castell, o ves a saber si aquest no seria el mateix túnel o mina per on baixava aquell gat. El cas és que l’existència d’aquests túnels no degué passar inadvertit per la moreria, ja que arribats els temps difícils, en que els musulmans es començaren a retirar d’aquestes terres, sembla que van fugir per la mateixa mina o una altra de semblant, deixant amb un pam de nassos als assetjadors cristians que eren fora. Tant de temps passà fins que els de fora s’adonaren que el castell era buit, que per llavors els moros ja havien sortit per un cap de mina que donava a la Vall d’Aro -a la comarca del Baix Empordà!-, embarcat i navegat fins les aigües de l’Islam.

Cases al peu del castell de Rupit.

Així, ja us podeu fer una idea de la llargària d’aquest túnel o mina! Ja que tot i que no contéssim el seu desnivell i anéssim en línia recta des del castell de Rupit fins la Vall d’Aro, el trajecte mínim seria de 50 kilòmetres de longitud! I això, tot i que no haguéssim d’afegir la longitud de possibles voltes i revoltes per l’interior de la terra.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixo algunes de les fotografies que vàrem prendre del castell de Rupit i els seus  voltants que espero que serveixin per il·lustrar millor aquesta llegenda.

El turó del castell, al cim de Rupit.

Casa al peu del castell de Rupit.

Rupit, antic portal.

Rupit, antic finestral tapiat.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

miércoles, 18 de julio de 2018

LA FERA QUE VA DEVORAR UN NADÓ DEL MAS GIOL

El Mas Giol és un gran casal del segle XVI situat dins del petit nucli rural de Santa Coloma Sasserra, al terme municipal de Castellcir, a la comarca del Moianès. Antigament aquest mas, avui dia ampliat amb estables, graners i altres dependències, fou la rectoria de la parròquia romànica de Santa Coloma Sasserra, adossada al mateix edifici, i havia format un domus murallat del qual encara queden restes dels seus murs, tot i que avui  tot aquest espai es troba en mig d’un verd camp obert on també podem veure el roure del Giol, un impressionat arbre monumental amb llegenda pròpia que ja s’ha explicat en un article anterior. Però en aquest cas, només ens centrarem en una petita llegenda que circula al voltant del Mas Giol...

L'església de Santa Coloma Sasserra i el Mas Giol.

En el llibre Llegendes dels Castells del Vallès Oriental, de Glòria Campoy, Aloma Duran i Raquel Jurado, es recull una petita llegenda relacionada amb el Mas Giol.

Al Mas Giol s’explica aquesta història de pares a fills. El Casal de Santa Coloma es troba en una zona força salvatge amb gran boscúria anomenada la Sauva Negra. Diuen que segles enrere en aquest bosc hi havia moltes feres, com ara llops, senglars i óssos. Segons sembla, en una ocasió una dona del mas va sortir a buscar aigua deixant el seu fill nadó al bressol, tot sol. Quan va tornar, una enorme fera havia devorat el seu fill.

Una enorme fera havia devorat el seu fill...

En aquesta llegenda no s’explica gaire més, ni quin animal hauria devorat a l’infantó -tot i que s’insinua que la fera possiblement hauria estat un gran llop-, ni l’estat en que la desolada mare va trobar al nadó o les seves restes, o si aquest hauria estat arrabassat tot sencer del bressol... Possiblement el fet de deixar volar la imaginació de l’oient que escolta la història fa que aquesta resulti molt més aterradora.

El roure del Giol.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes de les fotografies que vàrem prendre del Mas Giol i els seus voltants que espero que serveixin per il·lustrar-vos aquesta llegenda.

L'església de Santa Coloma Sasserra i el Mas Giol.

L'església de Santa Coloma Sasserra.

L'església de Santa Coloma Sasserra.

El cementiri de Santa Coloma Sasserra.

El cementiri de Santa Coloma Sasserra.

Creu de terme de Santa Coloma Sasserra.

La Rectoria.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

martes, 17 de julio de 2018

LA LLEGENDA DE L’ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE RIUDAURA

L’església parroquial de Santa Maria de Riudaura, també coneguda com abadia o monestir de Santa Maria de Riudaura, es troba al poble i municipi del mateix nom, a la comarca de la Garrotxa. Malmesa pels terratrèmols del segle XV, que van afectar bona part de les terres catalanes, fou refeta posteriorment, i modificada novament el 1779 amb un portal barroc. Al costat de l’església, hi ha una casa anomenada el Monestir o l’Abadia, amb una petita torre medieval rodona coneguda com la torre del Colom, que junt amb l’església és tot el que resta de l’antic monestir. Aquí us deixem la seva llegenda...

L'església de Santa Maria de Riudaura.

Segons va recollir l’estiu de l’any 1951, de la veu de Rafael Busquet i Guinar -com explica Josep Romeu i Figueras en el seu llibre Llegendes de la Garrotxa-, es conta que l’església de Riudaura la volien alçar a l’entrada del poble, al Mas Verdaguer, que n’està massa apartat. Van començar a fer els fonaments, però cada matí els paletes es trobaven les eines al lloc mateix on avui s’alça el temple, i acabaren per judicar que era el voler de Déu que l’església fos construida en aquest punt.

Portal de l'església de Santa Maria de Riudaura.

Aquesta narració molt probablement entronca amb les llegendes de les marededéus trobades, en les que sovint s’explica la trobada d’una d’aquestes imatges i la seva ubicació definitiva davant la seva persistència a desaparèixer i tornar al lloc on la van trobar o algun altre lloc del seu gust.

L'església de Santa Maria de Riudaura i la torre del Colom..

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

martes, 10 de julio de 2018

L’ORIGEN LLEGENDARI DE TUIXENT

Tuixent és un poble d’alta muntanya situat al municipi de Josa i Tuixén, a la comarca de l’Alt Urgell, que tradicionalment s’havia dedicat a la ramaderia i l’explotació dels recursos naturals del seus boscos. Durant molt de temps, bona part de les dones d’aquest poble -així com d’altres poblacions veïnes- practicaren l’ofici de les trementinaires: es dedicaven a la recol·lecció de plantes per elaborar diversos remeis a partir de les mateixes, i posteriorment comercialitzar-los a gran part del territori català. Potser per aquest motiu, la veu popular va pretendre lligar al nom de Tuixent amb el nom d’una planta...

Tuixent.

Tot i que l’origen del nom del poble de Tuixent és incert, i possiblement sigui  un antroponímic -és a dir, el seu origen estaria relacionat amb el nom d’una persona o família-, popularment es creia que el nom de Tuixent venia a significar “ Terra de teixos”, i que els veïns d’aquest poble feien un oli de remei a partir d’aquests mateixos arbres per anar a vendre’l pel món.

LES TREMENTINAIRES

Les trementinaires foren un bon grapat de dones de la vall de la Vansa -el que inclou Tuixent- que, entre mitjans del segle XIX i mitjans del segle XX, elaboraven i venien tota mena d’herbes, olis i remeis arreu del territori català. El seu nom els venia donat per la trementina, que era un dels remeis naturals que més utilitzaven i venien, tot i que tenien un ampli coneixement de tot un conjunt d’altres remeis naturals amb el que anaven “guarint i curant tots els mals”.

Les trementinaires.

El Museu de les Trementinaires, inaugurat l’any 1998 i situat a la planta baixa de l’Ajuntament de Josa i Tuixén, al mateix poble de Tuixent, explica l’ofici de les trementinaires. A més a més, i vinculat a aquest museu i aquest vell ofici, el Jardí Botànic de les Trementinaires està situat a l’entrada del poble i recull una àmplia varietat de les espècies autòctones de la vall amb propietats aromàtiques i medicinals, utilitzades en aquest ofici per a elaborar els diferents ungüents i remeis. Algunes d’aquestes espècies són presents també al Jardí Botànic Urbà de les Trementinaires, que està format per un conjunt de mostres situades al llarg del poble.

SOBRE EL TEIX...

El teix (taxus baccata) és una conífera que té fama des de l’antiguitat d’emmenagog -i per tant, remeier o medicinal- i narcòtic. Però el cert és que tot ell és tòxic -tronc, arrels, fulles, llavors...-, excepte l’aril vermell que envolta la llavor, que és comestible. Aquesta planta és molt verinosa a causa d’un alcaloide que conté, la taxina, que produeix hipotensió, depressió cardíaca i finalment la mort. Tot i així, la taxina no actua de la mateixa manera per a tots els animals, ja que alguns remugants, especialment les cabres i les vaques, la toleren relativament bé -encara que les vaques poden tenir avortaments a causa de la mateixa-, però pels èquids és mortal, i per a l’ésser humà, altament perillosa.

Teix.

L’aspecte bonic d’aquest arbre, però a la vegada tenebrós, ha donat lloc a una bona quantitat de llegendes i històries, més o menys certes, però sempre interessants. Es creu que aquest arbre tenia un significat místic i sagrat en cultes pagans precristians i, a vegades, hi ha teixos prop de les esglésies cristianes.

Els fruits vermellosos del teix.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes de les fotografies que vàrem prendre del petit poble de Tuixent, i part dels carrers del poble que espero que serveixin per il·lustrar-vos.

Tuixent.

Un portal de Tuixent.

Un card cardener i altres herbes...

Tuixent.

Tuixent.

Una font del poble...

Un brocal de la font.

El toixó de Tuixent? El Super de Tuixent.
Tuixent.

L'església de Sant Esteve de Tuixent.

Vistes des de Tuixent...

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

lunes, 9 de julio de 2018

L’OR DE LA RIERA DE RIUDAURA

Riudaura és un poble i municipi de la comarca de la Garrotxa que està situat en mig d’un paratge natural privilegiat format per boscos i muntanyes a tot el seu voltant, i envoltat per les cristallines aigües de la riera de Riudaura. El nom d’aquest poble i aquesta riera estan units per la llegenda...

La riera de Riudaura.

Popularment s’explicava que el nom de Riudaura volia dir riera d’or, car a la propera riera d’aquest poble s’hi feien palets daurats. Efectivament, la gent explicava que el riu havia portat petites porcions d’or molt temps enrere, i encara hi ha qui puntualitza que van ser els antics romans els qui en van treure profit.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixo algunes de les fotografies que vàrem prendre de la riera de Riudaura, just en el punt en que aquesta riera passa per sota del poble.

La riera de Riudaura.

Aigües pures i cristallines...

La riera de Riudaura.

L'escut de Riudaura en la barana d'un pont...

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

miércoles, 4 de julio de 2018

LA LLEGENDA DEL CASTELL DE GÒSOL (LA LLEGENDA DE L’AVI PORC)

El conjunt monumental del castell de Gósol, l’església de Santa Maria del Castell de Gósol i l’antic nucli de població de Gósol que avui dia es coneix com la Vila Vella i rau abandonat, es troben dins del recinte murallat que descansa en el puig que hi ha sobre el poble de Gósol, al municipi del mateix nom, a la comarca del Berguedà. D’aquest castell ja es té constància de la seva existència el segle XI, i no li falta pas història -que en té molta- ni llegenda. Com aficionats que som a caçar llegendes i visitar els llocs on suposadament succeïren aquests fets, o part d’ells, no podíem fer un altra cosa que oferir-vos la llegenda d’aquest castell...

El castell de Gósol i l'església de Santa Maria del Castell de Gósol.

El castell de Gósol era el més gran i el més fort de tota aquesta part del Pirineu. Tenia una torre tan alta que des del seu cim diuen que es veia el mar. Els vassalls del senyor que podien pujar dalt de tot de la torre i contemplar el panorama que s’estenia al seu davant, i amb ell el mar, es tenien per venturosos i consideraven el cas com un honor i una distinció.

El senyor de Gósol tenia setze fills i una sola filla, que s’estimava com les ninetes dels seus ulls. El senyor tenia un servent jove i gallard, valent i gentil com cap d’altra mai s’hagués vist. El servent, a les hores de lleure, solia anar a esplaiar-se al cim de la torre per tal de fruir del gran panorama, costum que també tenia la filla del senyor. A força de molt anar l’un i l’altra a passar estones a la torre a veure’s i conversar, de la conversa va venir la franquesa i de la franquesa l’enamorament.

Ruïnes de la Vila Vella de Gósol.

Quan el senyor de Gósol es va adonar que la seva filla festejava d’amagat amb el seu servent en va tenir un gran disgust, ja que de cap manera no podia tolerar que la seva filla única, per molt que l’estimés, no es casés amb un senyor, com pertocava al seu rang i a la seva nissaga. Per tal d’evitar tota complicació, decidí casar ràpidament la seva filla amb el senyor de Lladurs, que ja alguna vegada li havia fet indicacions en aquest sentit. I per gosat i atrevit féu tancar el servent en la presó més fosca del castell.

Van celebrar-se unes bodes molt pomposes i galanes, com pertocava a persones de tanta categoria. I perquè en ocasió d’unes festes tan grans no hi hagués ningú al castell que hagués de plorar, la núvia va demanar al seu pare que tragués de la presó al servent. El senyor va escoltar la demanda de la seva filla i va donar llibertat a tots els presos que tenia tancats.

La torre del castell de Gósol.

El senyor de Lladurs era un home adust, poc expansiu i poc parlador, tenia una afecció boja per la cacera i només pensava en isards, cérvols, senglars, óssos i altres feres. Es passava el dia caçant i moltes nits dormia fora de casa. I quan hi era gairebé no obria boca i només pensava en la seva fal·lera. Tant és així que al cap d’un any de matrimoni no havia tingut amb la seva esposa una dotzena de converses una mica llargues. Aquesta fredor feia molt més viu en el cor de la dama el record del seu primer amor amb el servent, que seguia estimant calladament.

Heus aquí que, al cap de molt temps, un dia el senyor de Gósol va enviar el servent que havia estat galant de la seva filla a una comanda urgent. Quan va ser fora, va reparar que la dama s’encaminava cap a la torre més alta, on tant havia fruït i festejat amb el servent. El pare va notar que el servent trigava a tornar més temps del que necessitava per a complir l’encàrrec, i va témer que potser estava al peu de la torre parlant amb la seva filla. Tot seguit va sortir del castell i, allà lluny, va veure el servent tot embadalit que mirava la torre amb ulls de gran enamorament. El senyor, irat, s’hi va acostar fins a tocar-lo, sense que el fadrí se n’adonés de tant encantat que estava i, sense dir-li paraula, el senyor ventà una forta bufetada al minyó que tot va trontollar. Quan el servent va reaccionar es va treure l’espasa, es tirà damunt del senyor, el féu caure a terra i li anava a tallar el coll, però sobtadament es va detenir, pensant que era el pare de la seva estimada, i aquest record el va moure a respectar-li la vida. El fadrí se’n va anar i no va tornar mai més al castell.

L'església de Santa Maria del Castell de Gósol.

Feia molt de temps que els senglars devastaven aquella contrada, sobretot de nit. Malmetien els sembrats i altres conreus i atacaven el bestiar. Havien sortit nombroses partides de caçadors que els havien donat batudes i els havien morts tots, llevat d’un que era el més vell i, sobretot, el més astut de tots ells. Ja li deien l’Avi Porc. Quan l’animal es va veure sol perquè li havien mort tota la companyia, va tornar-se encara més terrible que abans, i no es limitava a atacar el bestiar, sinó que s’encarava amb la gent, sobretot amb els infants i la gent jove, i havia mort i esquarterat diverses persones. Era l’estrall de totes aquelles muntanyes i la gent no gosava sortir en despoblat. Calia prendre un bon determini per tal de veure si es podia matar aquella fera terrible.

Els caçadors més decidits de la contrada es van reunir i van decidir cridar més gent per fer-hi una bona batuda. Fixaren un dia i van comparèixer caçadors de tot arreu, perquè la fama de la bèstia que anaven a caçar era molt estesa. Tothom creia que el millor caçador de tots era el senyor de Lladurs, i decidiren fer-lo capità de la cacera.

Ruïnes de la Vila Vella de Gósol.

El senyor de Gósol féu veure al seu gendre que era massa eixut i adust amb la seva esposa, que era convenient que la convidés a anar amb ell a la cacera, perquè molts dels seus caçadors anaven acompanyats de llurs esposes i filles. I el senyor de Lladurs, que s’estimava deu vegades més qualsevol dels seus servents ganduls que la seva muller, es va veure obligat a convidar-la a aquella important cacera. Pare i marit van creure que el millor punt per a poder veure la fera era un pontet que s’estenia damunt del Llobregat, entre Guardiola i Fígols, puix que des d’allí es dominava tota la vall del riu i tots els cims. I allí va situar-se la dama de Gósol amb el seu marit, que estava al seu costat com un ninot i no es recordava d’ella perquè tenia tota l’atenció i tot l’afany posats en la cacera.

Caçadors, cavalls, gossos, corns, trompetes, tot estava en joc per agafar el murri senglar, que la sabia més llarga que tots ells. Per tota aquella contornada ressonava un gran brogit de la gran gentada que anava i venia i que es bellugava a desdir dirigida pel senyor de Lladurs. Entres tots van acorralar la fera, precisament ben a la vora del pont, des d’on s’ho mirava el matrimoni, però amb tanta gentada i amb tants bons caçadors, a ningú se li va acudir que el senglar podia passar a l’altra banda del riu per damunt del pont, com va fer quan es va veure acorralat. Quan el senyor de Lladurs va veure que el senglar enfilava el pont amb un pam de boca oberta i amb set pams d’ullals que ensenyava i grinyolant com un dimoni, es va espantar i, sense recordar-se de la seva dona, es va tirar al riu; el senglar, amb quatre queixalades de ràbia i de fúria, va esquarterar la pobre dama de Gósol i, llesta la malifeta, va fugir per l’altra banda del riu sense que ningú el molestés per res, ja que entre els caçadors va estendre’s un gran pànic i una gran confusió.

L'Avi Porc, amb set pams d’ullals...

Al cap d’una mesada va córrer la veu que s’havia trobat el senglar mort d’una ganivetada al cim del pont del Llobregat. Molt aviat va arribar la nova a coneixement del senyor de Gósol, que havia manat que ningú no toqués la bèstia del mateix lloc on havia estat trobada. Tot seguit ell hi va anar, va reconèixer el ganivet que la fera tenia clavat al cor i va veure que era del seu servent galant de la seva filla. S’estirava els cabells perquè no li havia donat per marit el qui ella estimava, però aleshores ja era tard. Per esborrar el record de la desgràcia, va manar que fos enrunat el pont. Va tornar-se com boig i a tothom i tothora no parava de murmurar:

- Ai, pares que teniu filles!,
no les caseu a disgust,
no els hi doneu un marit,
com el senyor de Lladurs.

A les ribes del Llobregat, entre Guardiola i Fígols, hi ha un punt que la gent vella encara anomena Pas de l’Avi Porc, que correspon a l’indret on, segons la tradició, s’aixecava el pont, teatre de la llegenda.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixo algunes de les fotografies que vàrem prendre del castell de Gósol, Santa Maria del Castell de Gósol, la Vila Vella o l’ermita del Roser, que es troben en els límits o dins del conjunt murallat, que espero que us ajudin a situar-vos una mica millor en aquesta llegenda que us hem explicat.

El castell de Gósol i l'església de Santa Maria del Castell de Gósol.

El castell de Gósol i l'església de Santa Maria del Castell de Gósol.

El castell de Gósol i l'església de Santa Maria del Castell de Gósol.

El castell de Gósol i l'església de Santa Maria del Castell de Gósol.

Interior de l'església de Santa Maria del Castell de Gósol.

Interior de l'església de Santa Maria del Castell de Gósol.

Un dels finestrals de l'església...

Vistes al camí del Molí de Gósol.

El cementiri vell.

El cementiri vell.

La torre del castell de Gósol.

Al cim de la torre...

El castell de Gósol.

El castell de Gósol.

Ruïnes de la Vila Vella de Gósol.

Ruïnes de la Vila Vella de Gósol.

Ruïnes de la Vila Vella de Gósol.

Ruïnes de la Vila Vella de Gósol.

Ruïnes de la Vila Vella de Gósol.

Ruïnes de la Vila Vella de Gósol.

Ruïnes de la Vila Vella de Gósol.

Ruïnes de la Vila Vella de Gósol.

L'ermita del Roser.

Porta de l'ermita del Roser.

L'ermita del Roser, interior.

L'ermita del Roser.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.