sábado, 25 de mayo de 2019

LA LLEGENDA DEL VAMPIR DE LA RAMBLA DE LA LLIBERTAT DE GIRONA

La ciutat de Girona, a la comarca del Gironès, és rica en històries i llegendes. Una d’aquestes, relativament moderna, fa referència a un curiós capitell que es troba situat sota les voltes de les arcades que hi ha davant del número 32 de la Rambla de la Llibertat d’aquesta ciutat. Efectivament, si visitem aquest lloc, podrem observar tres curiosos capitells que mostren tres figures ben diferents: un home que està tocant el sac de gemecs, una figura meitat home meitat cargol, que toca una mena de flauta i duu barret i, finalment, un vellet amb una barba molt llarga i ales de drac o rat-penat, que finalment, cap la dècada dels anys 60 del segle passat, la veu popular va convertir en un vampir (i aquest no és l’únic que hi ha a la ciutat!).


Si fem una passejada per sota de les arcades que hi ha a un costat de la Rambla de la Llibertat de Girona, en un punt determinat de les mateixes trobarem tres curioses escultures que formen part d’uns capitells; és molt probable que hi hagués una quarta peça que va desaparèixer en algun moment a causa de noves reformes de les edificacions (o potser es tractava d’un altre vampir, apart del que aquí us explicarem, que va volar!). Es desconeix el significat d’aquestes figures, però en la seva Guia d’escultures al carrer, Jaume Fabre dona dues explicacions sobre el significat d’aquestes tres peces, que segurament es tracta del record de tres persones executades per la Justícia. En una versió explica que són la representació de tres monjos del monestir de Banyoles (fra Pere Antoni Descall, infermer; fra Lluís Descall, sagristà, i fra Jeroni Cerrauta, capíscol) que el 31 de maig de 1622 van ser acusats d’haver causat la mort de l’abat Anton de Cartellà (Julià de Chia descriu aquesta història al llibre Bandos y bandoleros en Gerona). L’altra versió considera que els capitells recorden a tres gironins que van ser executats públicament pels francesos a la Rambla durant la invasió napoleònica. Segons Carles Rahola, es tractaria del mossèn Narcís Dòria, rector d’Arbúcies, i de Josep Font i Genís Camp, tots acusats d’haver format part de partides armades que actuaven contra els francesos al camí de Sarrià a Banyoles.


D’un parer diferent és Carles Vivó, que en Llegendes i misteris de Girona explica que “Sota les voltes de la Rambla [...], hi ha tres mènsules de pedra esculpides que segurament havien aguantat abans l’inici dels nervis d’una volta. La quarta ha desaparegut. Una d’elles és ben normal: figura un home que toca el sac de gemecs, la gaita gallega. Però les altres dues són més inquietants: una representa un home cargol, és a dir, un cap d’home amb un voluminós barret, que surt de la recargolada closca d’un cargol. L’altra, un estrany ancià amb llarga barba, amb dues vampiresques ales de ratapinyada. Segurament no tractaven de representar res concret sinó que, seguint la moda de l’art gòtic, copiaven les estranyes figures que se solien pintar als marges dels manuscrits medievals, els fantasiosos marginalia on l’il·luminador en lloc de dibuixar les pietoses imatges religioses de les figures centrals, deixava anar la seva fantasia inventant impossibles combinacions anatòmiques.”

El cas és, però, que d’aquestes tres enigmàtiques figures, d’una d’elles s’ha convertit en el peculiar Cupido de la ciutat de Girona: ni més ni menys que aquella figura que és popularment coneguda com el vampir de la Rambla.

Sembla ser que temps enrere els nois i noies de Girona venien a passejar a la Rambla de Girona per trobar-hi xicot o xicota. Segons es deia, si un noi o una noia aconseguia portar fins a sota del capitell del vampir de la Rambla el noi o la noia que li agradava i a més a més aconseguia d’ell o ella que li donés alguna cosa que li demanava -ja fos un caramel, un xiclet, un número de telèfon o un petó-, acabarien sent xicots. Segons diuen, més d’una parella gironina es va fer així.

Quan estudiava a la Universitat de Girona (a principis de la dècada dels 90), m’havien explicat aquesta mateixa història amb una petita variant: en aquest cas, m’havien contat que si t’agradava alguna noia, l’havies de portar fins posar-te ben bé a la vora o sota de la figura del vampir de la Rambla, i allà donar-li un petó. Si ho aconseguies, aquest noia es convertiria en la teva parella, si més no per un temps.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

sábado, 18 de mayo de 2019

Microrrelato: AMOR INMORTAL


Y el vampiro, con el aspecto de un adolescente joven y elegante, le dijo: “Te amaré para siempre y nuestro amor será eterno”. Y ante tal promesa, ella cayó rendida en sus brazos soñando que viviría una historia romántica de amor inmortal.

Aún no había pasado una semana cuando la policía encontró el cuerpo sin vida de la chica tirado como una muñeca rota en el sucio canal de una cuneta de carretera secundaria. Un cuerpo completamente lívido, seco, sin una gota de sangre.

Mientras, en otra ciudad, en ese mismo instante, aquel seductor vampiro volvía a repetir aquellas mismas palabras a otra ingenua adolescente: “Te amaré para siempre y nuestro amor será inmortal”. Como las otras, ella cayó rendida en sus brazos soñando que viviría una historia romántica de amor inmortal. Siempre lo hacían...

jueves, 16 de mayo de 2019

Microrrelato: EL CAZADOR


Se habló durante mucho tiempo de los Inquisidores, el Santo Oficio, los temidos cazadores de brujas que durante siglos azotaron Europa mediante el miedo, la tortura y la total impunidad de sus actos. Todo el mundo temía la Santa Inquisición. ¡La Santa Inquisición! Sus miembros se sentían prácticamente intocables, la Mano de Dios, los Elegidos. Intocables... ¡Qué error! Porque si bien ellos podían detener, humillar, torturar, y hacer confesar lo inconfesable mediante la aplicación del desgaste, el hambre y el dolor, para finalmente juzgar y condenar a la horca y la hoguera a los inocentes, ahora había llegado hasta ellos el rumor de una pesadilla que se acercaba, mucho peor que el propio Diablo al que pretendían erradicar.

Los Inquisidores oyeron los rumores y temblaron, pues existían ya pruebas evidentes de que algunos miembros de su orden habían desaparecido sin explicación alguna, y se había perdido el rastro de todos ellos.

Se decía que era un malnacido que venía dispuesto a cobrarse la muerte de todas aquellas mujeres inocentes que habían sido mutiladas o asesinadas en nombre de Dios, de aquellos indefensos que por sus deformidades habían sido considerados adoradores de demonios. Se comentaba entre susurros que empleaba sobre los Inquisidores los mismos métodos que éstos habían empleado con otros, y métodos mucho peores que nadie se atrevía a imaginar.

¡Los Inquisidores! Sus crímenes, realizados en nombre de Dios, ya eran demasiados, y debían aprender de una vez por todas que a veces incluso los cazadores son cazados. Así es como llegó él hasta estas tierras, surgido de la oscuridad: el Cazador de Inquisidores, el cazador de cazadores de brujas. Y no venía sólo para aplicar justicia, sino venganza.

domingo, 12 de mayo de 2019

LLEGENDES DE SANTA MARIA DE L’ALBA

L’església de Santa Maria de l’Alba és una obra d’estil barroc que es troba al centre del nucli antic de la vila i municipi de Tàrrega, a la comarca de l’Urgell. Erigida entre els anys 1672 i 1742, avui dia val la pena visitar aquest edifici no només pel monument arquitectònic que és, sinó també per les seves pintures murals, uns frescos de recent factura que sorprenentment, tot i la seva modernitat, no fan una altra cosa que potenciar la majestuositat d’aquesta edificació. Atrets per algunes de les llegendes que es relacionen al voltant d’aquest edifici, vàrem descobrir aquesta meravella artística que ha sabut combinar tant bé l’antic amb el modern.

Santa Maria de l'Alba.

L’APARICIÓ DE LA MARE DE DÉU A CARLEMANY

Diu la llegenda que molts anys enrere, Carlemany va sostenir una brega aferrissada contra els moros per treure’ls de la ciutat de Tàrrega on vivien confinats. Els moros eren molts i els cristians molt pocs, i Carlemany va comprendre que ell i la seva gent caurien en mans de la morisca, que els tenien envoltats.

L'església de Santa Maria de l'Alba, Tàrrega.

En arribar la fosca, la brega va parar segon costum guerrer d’aquell temps, i Carlemany, que es trobava al cim on ara hi ha l’ermita de Sant Eloi -també dins del municipi de Tàrrega-, va implorar fervorosament l’ajut de la Mare de Déu per tal de no caure a mans dels moros. De matinada, la Mare de Déu se li va aparèixer i li va dir que lluités amb fe i que venceria, puig que ella no l’abandonava. I lluità i vencé. A l’indret on es trobava el gran cabdill van aixecar-hi una capelleta.

Aquest fet llegendari també explica el motiu pel qual la Verge Maria es troba damunt d’un estol d’àngels i d’un núvol que simbolitzen la victòria sobre les hosts de la mitja lluna sarraïna. Aquesta és la llegenda, la tradició que generació rere generació s’ha anat transmetent fins arribar a mitjan segle XVII, en que aquella devoció popular va prendre peu i va instaurar-se en les festes de la població.

El campanar de Santa Maria de l'Alba, des del carrer del Carme.

LA LLEGENDA DE LES SANTES ESPINES DE TÀRREGA

La devoció dels targarins ha impregnat profundament tots els camps del teixit social que han habitat a la ciutat durant més de 500 anys, fins i tot avui, en una societat en què la temàtica religiosa cada cop es troba amb més dificultats aquí no ha davallat, i la gent continua tenint devoció i veneració vers les seves Santes Espines.

Sabem que Jesucrist fou coronat amb unes espines, i que aquella corona fou recollida pels primers cristians. De moment es guardà i després fou a parar al tresor de la cort de Constantinoble. Carlemany va obtenir de Constantí una part d’aquesta corona d’espines, que va posar per a la seva veneració a la cort.

Sant Crist de l'església de Santa Maria de l'Alba.

Segons la tradició popular, un dia estaven els fidels targarins fent pregària a l’església parroquial de Santa Maria, quan de cop i volta veieren entrar un pelegrí, i que així els ho féu creure la seva indumentària, i a més a més, en aquella època tots els veïns del lloc es coneixien uns als altres, i que aquell no era pas d’aquí. El pelegrí, amb pas pausat, s’acostà a l’altar principal, on va deixar-hi les dues Santes Espines. Sortí de nou de l’església, sotjat per les mirades de tots, i més d’un intuí que davall les robes de pelegrí s’hi amagava un àngel.

Va ser posteriorment, pels prodigis obrats, que s’esbrinà que aquelles dues espines pertanyien a la corona que Jesús duia quan el clavaren a la creu.

Les Santes Espines de Tàrrega.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixo algunes de les fotografies que vàrem prendre de l’església de Santa Maria de l’Alba -tant del seu exterior com del seu interior-, que espero que us serveixin per poder-vos ambientar una mica més amb la llegenda que us hem explicat, alhora que també podeu disfrutar de la visió d’alguns dels seus frescos, encara que en opinió del que escriu aquest mateix article, us aconsello visitar aquest indret en persona, doncs les fotografíes no li fan justícia.

Façana principal de Santa Maria de l'Alba.

Santa Maria de l'Alba, part posterior.

Santa Maria de l'Alba,part lateral.

Santa Maria de l'Alba, porta lateral.

Santa Maria de l'Alba, porta lateral.

Santa Maria de l'Alba,porta lateral.

Creu de terme del Pati, a la Plaça Major, davant l'església.

El campanar vist des de la Plaça Major.

El campanar vist des del carrer del Carme.

Interior de Santa Maria de l'Alba.

Santa Maria de l'Alba.

Interior de la cúpula de Santa Maria de l'Alba.

Cúpula de Santa Maria de l'Alba.

Altar de Santa Maria de l'Alba.

Santa Maria de l'Alba, interior.

Santa Maria de l'Alba, vitrall.

Santa Maria de l'Alba, nau.

Santa Maria de l'Alba, sostre interior.


Santa Maria de l'Alba, fresc de Josep Minguell i Cardenyes.

Santa Maria de l'Alba, fresc de Josep Minguell i Cardenyes.

Santa Maria de l'Alba, fresc de Josep Minguell i Cardenyes.

Santa Maria de l'Alba, fresc de Josep Minguell i Cardenyes.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

miércoles, 1 de mayo de 2019

LLEGENDES DE LA JULIANA DE SANT JULIÀ D’ARGENTONA

L’església gòtica de Sant Julià, a la vila i municipi d’Argentona, a la comarca del Maresme és l’antic edifici on es trobava la campana coneguda com la Juliana, encara recordada avui dia. Aquesta campana, malauradament avui dia desapareguda, era força popular, i sota el seu so van néixer tot un conjunt de llegendes que us explicarem a continuació.


LA JULIANA D’ARGENTONA

La Juliana era una campana que fou construïda el 10 de setembre de l’any 1690, per part del mestre campaner barceloní Joan Andreu, i que va ser col·locada a la cara de migdia del campanar de l’església de Sant Julià d’Argentona. Segons citen les fonts, el seu diàmetre màxim era de 1,30 m, que era exactament la mateixa mida que feia d’alçada. Desaparegué durant els fets de 1936, arrencada i fossa en motiu de la Guerra Civil, segurament per fer armament.

D’ON PROVENIA LA SONORITAT EXCEPCIONAL DE LA JULIANA

Segons expliquen, la sonoritat de la Juliana d’Argentona era excepcional a causa de que, quan fongueren el metall per fer-la, els fidels del poble tiraren moltes monedes de plata a l’interior del metall fos.

LA JULIANA COM PROTECCIÓ CONTRA LES BRUIXES I BRUIXOTS

El poble d’Argentona es troba molt proper a la zona de Burriac-Montcabrer, tradicional seu de bruixes de la comarca del Maresme i de més enllà. Així doncs, la campana de Sant Julià havia de ser necessàriament efectiva contra aquests éssers allunyant les tempestes. Tot i així, encara que la gent es refiava de la sonoritat de la campana, en cas de tempesta no deixaven d’invocar la protecció, per un igual, de Santa Bàrbara i de la bruixa de la pinta d’or (aquesta última, molt coneguda per diferents contrades del Maresme).


S’explica a Argentona que, ja fa anys, un dia es trobaven junts, assistint al vell de Can Polseguera, greument malalt, el Dr. Josep Vintró, metge d’Argentona, i el mossèn Vicenç Estadella. Una vegada feta la feina, la conversa girà entorn del mal temps que feia i en el perill de la pedregada. El bon vell explicà aleshores les excel·lències de la Juliana, i els va explicar que un tal Sicu, que durant catorze any havia fet de bruixot, li havia dit que quan ell i altres damnats venien carregats amb boires de pedra per descarregar-les a Argentona, tan bon punt passada la collada de Parpers, el so de la Juliana els amorrava a tots els nassos en el riu Mogent. Els bruixots prou volien entrar a Argentona, però el so de la campana els ho impedia, i finalment no tenien altre remei que canviar de direcció.

PERQUÈ ALS ARGENTONINS SE’LS CONEIX COM REPICATRUGES

La història explica que, un any a finals del segle XVII, la vila d’Argentona va rebre la visita inesperada del bisbe de Barcelona i que aquest, en veure les condicions en què estava la parròquia - l’aviram passejava i picotejava lliurement pel cementiri, un fet que considerava un sacrilegi i de molt mal gust-, va amonestar al capellà. Després d’això, el bisbe va decidir anunciar una segona visita per tal de comprovar si s’havien corregit les lamentables condicions en què es trobava l’església i el seu entorn. Aleshores, i durant algun temps, el poble i el seu mossèn van estar esperant, expectants, la visita del bisbe de Barcelona, un fet que en aquells temps constituïa un esdeveniment de grans dimensions degut a la rellevància de l’estament eclesiàstic barceloní.


El campaner -un noi al qui mai li sortia res bé, i que el capellà, compadit d’ell, un dia li va dir que si volia li donaria la feina d’encarregar-se de les campanes, que era ben senzilla- es va erigir en l’encarregat d’estar a l’aguait. Així, van acordar que el dia que el bisbe arribés al poble, en el moment precís que el campaner veiés una gran boira de pols pel camí, formada per la carrossa del bisbe i la seva comitiva, ho faria saber a toc de campana a tots els argentonins i argentonines, per tal de poder-li fer una bona rebuda.

Uns diuen que al pobre noi aquesta responsabilitat li va semblar tan gran, que no va poder dormir en tota la nit.

Arribat el dia, el campaner veié des de la torre una munió de pols que s’aixecava riera enllà en direcció al poble, i automàticament començà a repicar campanes per avisar que el bisbe s’acostava. Com qui duu el llamp, tots els argentonins van sortir al carrer per fer la rebuda al bisbe, però quina va ser la sorpresa de la gent del poble al veure que aquella polseguera no era pas la carrossa d’una autoritat religiosa sinó un carro d’un pagès amb dues truges ben bacones i una bona garrinada.

Des de llavors, i gràcies a aquesta història de confusió d’un bisbe per uns garrins, a la gent d’Argentona se la coneix com a repicatruges, i diuen que al bisbe encara li dura l’empipada.

Diversos elements de la imatgeria festiva d’Argentona fan referència a aquesta història, com els gegants del Centre Parroquial (un porc, una truja i dotze garrins petits), i la truja de foc de la colla de diables local.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixo algunes de les fotografies que vàrem prendre de l’església de Sant Julià d’Argentona que espero que us serveixin per poder-vos ambientar una mica més amb el seguit de llegendes que us hem explicat.







Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

EL FIN DEL MUNDO EN UNA JARRA DE CERVEZA

Y así, sentado frente aquella vacía mesa en una esquina de aquel vacío bar, contempló con sus fríos ojos grises la espumeante jarra de cerveza que acababa de llenar, dio un largo sorbo, cogió la pistola, y se voló la cabeza sin remordimientos, arrepentimiento ni tristeza. Lo había perdido todo, y ya no le quedaba ninguna razón para continuar. Fuera, las calles estaban vacías, desoladas: en menos de 57 horas una mortal virus había asolado a todos los pájaros y mamíferos de la Tierra y había acabado con la humanidad. Todos ellos llevaban más de cinco meses incubándolo, invisible, indetectable, simplemente esperando el momento adecuado para actuar.