domingo, 31 de marzo de 2019

LA LLEGENDA DEL POBLE DE TREMONT I EL MAL CAÇADOR

El turó o muntanya de Tramunt (o Tremont), dividit entre Tramunt de Dalt i Tramunt de Baix, es troba dins del municipi de Girona, situat entre el poble de Campdorà i les entitats de població i barris gironins de Pont Major i Montjuïc, a la comarca del Gironès. Avui en dia, bona part del llogaret de Tramunt ha estat consumit per l’explotació minera a cel obert de la pedrera de Rubau i la pedrera de Can Camaret, però una altra part encara es troba coberta d’espessors, bosc i petites clarianes pels quals es pot transitar a traves de senders i camins on de quan en quan trobem algun que altre mur empedrat que ens pot fer pensar en temps passats. Però Tramunt o Tremont és alguna cosa més que un lloc; és una llegenda! I avui estem aquí per explicar-vos-la...

Restes de murs a Tramunt de Dalt.

Segons en Joan Amades, Tremont és el nom del poble llegendari que hom situa al turó del mateix nom -avui dia anomenat Tramunt-, entre les muntanyes de Montjuïc i Campdorà, al Gironès. Havia estat un poble molt florent i era port de mar, car en aquells temps el mar de Roses passava pel Congost i cobria tota la plana del Gironès; i no és aquesta, l’única llegenda que ens explica això, si bé hi ha alguna que altra llegenda que no ens parla d’un mar, sinó d’un enorme estany.

Els boscos de Tramunt.

Poc sabem dels habitants de Tremont, dels seus amors, les seves tristeses el seu art o les seves cançons, però sembla ser que, finalment, el poble de Tremont fou destruït per les petjades del Mal Caçador, un terrible i llegendari esperit conegut arreu de les terres catalanes que, complint la seva condemna, donava incessants voltes pel món acompanyat de la seva llopada de gossos, passant per Catalunya cada set anys. El cas és que, segons conten, quan venia per aquestes contrades posava un peu al Montseny, entre les Agudes i el Matagalls, i l’altre al cim de Tremont, per saltar d’allí a l’Empordà. I de tant trepitjar el poble de Tremont al passar, el va aplanar. Però també hi ha qui diu que el va destruir expressament amb una puntada de peu. El cas és que el poble va desaparèixer i d’ell no va quedar res, només el record de la seva llegenda.

Tramunt de Baix.

Si avui visiteu Tramunt, no hi trobareu cap poble, però qui sap si les seves restes no estaran enterrades!

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixo algunes fotografies de la nostra passejada per Tramunt de Baix i Tramunt de Dalt que espero que us serveixin per poder il·lustrar la llegenda que us hem explicat.

Fent camí per Tramunt de Dalt.

La pedrera de Rubau, a Tramunt de Dalt.

El sender de Tramunt de Baix.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

miércoles, 27 de marzo de 2019

LA LLEGENDA DEL VELL CEMENTIRI DE LA CIUTAT DE TORTOSA

La ciutat de Tortosa, ciutat, municipi i capital de  la comarca del Baix Ebre, és una població rica en llegendes, just l’excusa que necessitaven per anar a fer-hi una visita. Un dels molts dels llocs llegendaris que vàrem visitar, va ser la catedral de Santa Maria de Tortosa, ja que just en aquell punt on avui dia hi ha aquesta magnífica edificació, antigament sembla ser que hi havia un vell cementiri on passaven coses un xic estranyes...

La catedral de Santa Maria de Tortosa, elevada sobre un vell cementiri...

En el seu llibre La bruixa catalana, el folklorista català Cels Gomis Mestres (1841-1915), ens explica una curiosa llegenda que li va contar un pagès de Tortosa l’any 1885.

La llegenda en qüestió, diu així: “Una dona pobra, molt pobra, d’aquesta ciutat [Tortosa] tenia el costum d’anar cada dia a missa primera. Un matí que encara era fosc i negre, en passar per davant del lloc que avui és catedral i que aleshores era cementiri, veié una pila de conillets que anaven de dret cap a ella. La pobra dona pensà en la misèria que ella i els seus fillets patien, agafa uns quants conillets, se’ls ficà al manil i se’n tornà cap a casa tot pensant que aquell dia podria fer un bon dinar.

En arribar a casa i deixar en terra els conills, sentí un soroll d’ossos que sonaven d’una manera cavernosa. Mirà, i quina no fou sa sorpresa en veure que allò que ella havia pres per conills no eren més que caps de mort!

"... allò que ella havia pres per conills no eren més que caps de mort!"

Esporuguida, se’ls tornà a ficar al davantal i els portà de nou al cementiri. Més, amb prou feines els hagué deixat en terra, una altra volta se li tornaren conills. Els torna a agafar, els porta de nou a casa seva, i allí torna a trobar caps de mort.

La pobra dona, sense saber què li passava, els dugué una altra vegada al cementiri i anà a confessar-se.

D’aquell dia ençà mai més no li va faltar pa.”

Vista de la catedral des del castell de la Suda.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies d’algunes de les gàrgoles de la catedral de Santa Maria de Tortosa que espero que us serveixin per poder-vos ambientar més en aquesta tètrica llegenda, tot i que, com hem dit, per quan aquesta història va succeir, la catedral encara no existia.

Una de les gàrgoles de la catedral de Santa Maria de Tortosa.

I una altra...

I una més!

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

martes, 26 de marzo de 2019

LES CAMPANES DE SANT MARTÍ DELS ALAMÚS

Sant Martí dels Alamús és l’església parroquial del poble i municipi dels Alamús, a la comarca del Segrià. Esmentada ja l’any 1168, fou construïda sobre l’antiga mesquita de la zona i es va dedicar a Sant Martí de Tours. Tot i que conserva encara alguns vestigis de l’antiga església romànica, posteriorment fou molt reformada durant els segles XVI i XVIII, pel que també es considerada barroca. Al voltant d’aquesta església, i més concretament, de les seves campanes, circula una llegenda, que va ser l’excusa que necessitàvem per anar-la a visitar.

L'església de Sant Martí dels Alamús.

En el seu llibre 500 històries i llegendes de les terres de Lleida, Jaume Bellmunt i Figueras ens explica la llegenda de les campanes dels Alamús. Segons li van explicar “Els Alamús va ser conegut per tot arreu per les seves campanes. La cançoneta ja ho diu: “Al poble dels Alamús tenen gran campaneria, l’han guanyat fent timons al tossal d’Almeravilla”. Tenien dues campanes molt grans i de molt bon so. Amb una tocaven per desfer les tempestes d’estiu quan es presentaven amenaçadores, cosa que sempre aconseguien.

L’altra servia per a tocar el toc de sometent (les campanes, amb els seus tocs, parlaven al poble), que era l’encarregat de defensar el poble en cas de perill.

Diu que quan va haver-hi la Guerra de la Independència aquesta campana va tenir una gran importància a l’hora de vèncer les tropes franceses, ja que la gent dels Alamús van posar-se a tocar la campana frenèticament amb el toc de sometent, sense parar, i el seu so tan potent va anar estenent-se per tots els pobles de la rodalia. Els seus homes, en sentir-lo, van acudir armats amb tot allò que tenien a mà, forques, falç, bastons i alguna escopeta.

Les camapanes de Sant Martís dels Alamús.

La gent venia a corre-cuita pels diferents camins, acudint al crit de la campana dels Alamús, i en el seu caminar feien tanta polseguera que la pols pujava vers el cel com si es tractés d’una gran broma.

Els francesos, pensant que era un nombrós exèrcit que venia per diferents indrets, van fugir corrent abandonant el setge del poble. I fou d’aquesta manera com els Alamús es va poder salvar.

De totes maneres els francesos van tornar unes setmanes més tard amb un gran exèrcit i es van endur (en venjança) les campanes que havien estat motiu de la seva vergonyant derrota, com també van endur-se el calze, el copó i la creu de l’església.

Avui, les campanes dels Alamús han estat reposades i, quan toquen, ens recorden la gesta que van aconseguir amb una altra campana.”

La portalada de l'església de Sant Martí.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LLEGENDES DEL CASTELL DEL COLL

El castell del Coll o castell Coll, més que un castell és una casa fortificada convertida en masia que es troba dins del municipi d’Olot, a la comarca de la Garrotxa. Documentada ja l’any 1132, al voltant d’aquest edifici circulen tot un seguit de llegendes que van des de l’existència de túnels secrets a una petita llegenda novel·lada.


TÚNELS SECRETS AL CASTELL DEL COLL

Com tants i tants castells, al castell del Coll no li manquen pas passadissos secrets ni túnels i conductes subterranis que permetin escapar o accedir secretament a l’edifici en cas de perill.  La tradició parlava d’uns passadissos subterranis pels quals es podia fugir en cas d’atac. Segons expliquen, no fa gaires anys es descobriren uns d’aquests passadissos que menaven del castell a la Casa de la Torre de la Vall de Bianya. En tot cas, sembla que més coneguda era una mina que tenia la sortida al peu de la muralla, ben amagada pel boscam. També, segons explicaven, hi hauria un conducte subterrani que va des del baix del pla de la muntanya al castell del Coll, a un quilòmetre i mig de distància, si fa no fa, en direcció a Riudaura. En tot cas, deixem constància de tots ells.


Però si la llargària dels anteriors camins subterranis us pot sorprendre, més ho farà la llargària del conducte subterrani que diuen que surt de la cova dels Cristians, immediata al castell de Coll (si aquesta cova existeix, nosaltres no l’hem trobada), que diuen que travessant per sota les muntanyes, va a sortir molt endins del Rosselló, gràcies a la qual els sarraïns pogueren ser sorpresos i vençuts.

DE TRAÏCIÓ, VENJANCES I MONSTRES

Deixant les llegendes de túnels secrets enrere, passem ara, però, a una llegenda que fou fins i tot novel·lada en el seu moment, que recull tot un seguit de llegendes entrelligades i relacionades amb el castell del Coll i les seves rodalies. No hi manca aquí, tampoc, el túnel secret de rigor, però a més a més hi ha misteri, crims, enganys, segrestos, venjança i un terrible lluert. Veiem-la!

El castell del Coll pertanyia al baró del Coll, i era situat a la parròquia de Sant Andreu del Coll , prop de la Vall de Bianya. L’hereu de la baronia, Berenguer del Coll, havia marxat feia anys cap a guerrejar contra els moros i havia caigut presoner. Aquests demanaven per ell un fort rescat, que el baró cregué de fàcil obtenció demanant al seu germà que el redimís; però aquest, que s’havia fet amo del seu patrimoni i fet creure als vassalls que l’hereu era mort, no tenia pas ganes de rescatar-lo.


El fals baró era mol dur amb els seus vassalls i abusava de tots llurs drets. La mala conducta del baró tenia indignats als seus súbdits, fins al punt que aquest, tement una rebel·lió, s’havia proposat ser menys exigent i cruel i deslliurar sobretot als seus vassalls del dret de cuixa, promesa que féu a uns nuvis súbdits seus que estaven a punt de casar-se.

Un dia es presentà el germà gran, el veritable baró Berenguer del Coll, que havia estat alliberat pels frares mercenaris. Vingué amb el seu criat. El fals baró, sorprès per la inesperada presència del seu germà, que havia fet creure a tothom que era mort, digué que a ell mai li havia estat germà i que era un impostor que li volia arravatar el seu dret, i atià contra ell la seva gent d’armes i els seus vassalls, que es van abraonar sobre el dos arribats, i tallaren el cap d’un mentre que a l’altre es va escapar. El fals baró demanà que li fos presentada la testa de l’usurpador. I, en efecte, li fou presentada la testa de la víctima, tota escabellada, masegada i sagnant, de tal manera que no conegué que era la del criat. Berenguer del coll s’havia salvat de la brega!

Entre els soldats i vassalls del baró regnava malestar i fins i tot alguns dubtes sobre si aquell desconegut era o no el veritable baró. Els nuvis a qui el senyor havia promès que alliberava del dret de cuixa, es van casar i, com una cortesia, sortint de les noces van anar a saludar al baró. Però aquest, oblidant-se del que havia promès, feu donar l’ordre de que la minyona es quedés al castell i que el nuvi podia entornar-se’n. Aquesta actitud de baró desplagué en gran manera al poble, que s’indignà.


Berenguer, que vivia amagat en una casa del poble, sabé el cas i es prestà a ajudar al nuvi a alliberar a la seva muller. Es disfressà d’ermita i se n’anà al castell i digué que era suplent de l’ermità de Sant Miquel del Mont, que anava a demanar almoina al castell per veure si li podrien donar recapte. Els contà algunes rondalles i gràcies de les que sempre tenen els ermitans  per contar, i es guanyà la simpatia de la gent del castell, que àdhuc el convidaren a passar la nit allí, on estaria millor que a l’ermita. Ell, mentrestant, coneixedor de com era la disposició del castell, escodrinyà on era la núvia i on dormia el baró, i d’altres detalls que l’interessaven. Un cop sabé el que volia, va anar a trobar-se amb el nuvi i els seus.

Va indicar als parents de la noia una mina que tenia la sortida al peu de la muralla, ben amagada pel boscam. Els digué on donava i com s’ho podrien fer per arribar amb facilitat a la cambra del baró i a la del costat, on hi havia la núvia, que encara no havia vist el mal cavaller. Amb les indicacions del cavaller, el nuvi pujà al castell, lligà fortament al baró, que, sorprès i esmaperdut, no oferí cap resistència. Arribà fins on hi havia la seva muller, la qual s’emportà, i també s’apoderà de les claus d’ambdues cambres i de l’espasa i el gambeto del baró.

Un cop salvada la minyona, calia fugir a correcuita fins arribar fora dels dominis del baró, puix quan aquest s’adonaria del que havia passat, els faria perseguir i agafar, i en prendria forta venjança. Emprengueren el camí de Ripoll per posar-se sota la jurisdicció de l’abat d’aquell monestir.


Quan el baró es refeu i veié el que li havia passat, armà a tota la seva gent i sortí a la cerca dels fugitius. Si bé aquests portaven molt avantatge, la gent del baró anaven a cavall i ells, a peu. Tot el poble estava molt alarmat i la simpatia era tota per als nuvis. En passar per vora del cementiri, un minyó volgué ajudar en el que pogués als fugitius. S’embolica amb un llençol a tall de fantasma i, posant-se un corn a la boca per estrafer la veu, sortí al pas de la colla i tractà al baró d’assassí del seu germà talment com si ell fos la seva ànima. Els braus guerrers es van espantar al veure el fantasma i no volgueren seguir endavant. Van emprendre un altre camí, però calia fer una gran marrada, i això afavoria als nuvis.

Quan ja eren gairebé fora dels dominis del baró, en passar per Vallfogona, els sortí al pas el famós lluert o llangardaix gegant, que, ensenyant-los les urpes, amenaçava a menjar-se’ls a tots. El nuvi l’envestí mentre els altres seguien llur via, i armat amb l’espassa del baró, després de fera lluita, el va matar. Però la brega el va retenir una estona, la suficient per que l’atrapessin la gent del baró en el precís moment en que acabava de matar el terrible drac. La núvia i els altres parents es van salvar. Entre la gent del baró hi hagué gran discrepància, puix que mentre uns el tractaven de traïdor, d’altres el veien com un heroi que havia aconseguit matar al terrible lluert.

El nuvi fou tancat a les fosques presons del castell i, després d’alguns dies, condemnat a ésser penjat. La conducta del baró indignà als vassalls, que aleshores es posaren de part del nuvi. El dia que havien de matar-lo va armar-se un gran avalot i, dirigit per Berenguer, el poble es va llançar al castell per la mina secreta i va assassinar al fals baró. Tothom, soldats i vassalls, van reconèixer a Berenguer com a baró. Com que no tenia fills, feu donació de tots els seus béns i els seus dominis al jove nuvi que amb tant de braó havia mort el lluert de Vallfogona, estrall de la contrada. A l’església d’aquesta població ripollesa encara es pot veure la pell de la gran fera morta pel brau minyó.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies del castell del Coll que espero que us serveixin per poder-vos situar amb part d’aquestes llegendes.






Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LLEGENDES DEL CASTELL DE SALES

En aquesta ocasió, visitem el castell de Sales, que es troba dins dels límits del municipi de Sales de Llierca, a la comarca de la Garrotxa. Convertit en mas fortificat, avui en dia és de propietat privada i encara hi viu gent al seu interior, tot i que el castell no es troba en gaire bon estat i ha perdut bona part de la seva glòria passada: la seva torre, possiblement l’element més significatiu de tot l’edifici, ha perdut la meitat de la seva estructura, i al voltant de tot l’edifici s’hi poden observar nombroses esquerdes així com vegetació que cobreix part dels seus murs i del sostre. En tot cas, observant-lo, és fàcil imaginar com és que aquest castell va donar origen a unes quantes llegendes.


SOBRE TRESORS AMAGATS I GENT MISTERIOSA

Es creu que hi ha grans tresors amagats al seu interior. Una vegada van anar-hi uns desconeguts que van llogar gent, van fer una gran cavada al fons de la cisterna, i encarregaren, sobretot, que cap dels presents no renegués per res ni llancés cap mala paraula. Mentre la gent treballava, ells llegien grossos llibres i remugaven paraules estranyes. Un dels masovers del castell que treballava en la feina, en tocar una pedra amb el picot va engegar un renec i els desconeguts es van desesperar dient que amb aquella expressió ho havia tirat tot a perdre i que tot era inútil, puix que ja no trobarien res. També es diu que el senyor rector va comparèixer allí amb els asperges i que en fer-los servir, els desconeguts es van fondre com si haguessin estat fets de neu.


Una altra vegada, uns altres desconeguts van anar pel mateix. Feren cavar a baix a la quadra. Anaven proveïts de molts queviures, sobretot de bon vi. A mitja feina els treballadors begueren un vi molt bo i dolç que portaven aquella gent. La bullida del vi els va fer adormir a tots i, quant es van despertar, qui sap quan després d’haver-se adormit, no van trobar a cap dels desconeguts. Es creu que es van carregar d’or i van fugir.


I UNA DE FANTASMES...

I encara un altre! Diuen que un dels cavallers que havia estat amo del castell encara hi va tot sovint i fa un soroll estrany, sobretot a dalt de la teulada. De vegades sembla que arrenqui teules; d’altres, que mesuri blats remenant sacs plens i sotraguejant les mesures, i d’altres, com si trotés amb el cavall. Mai ningú no l’ha vist, però són molts el que l’han sentit (i d’això hi ha documentació històrica!). Era conegut pel Cavaller o per la Por. No s’explica el motiu de la presència d’aquest personatge.


Segons explicaven les veus, el senyor del castell de Sales durant molt de temps apareixia de nits cavalcant un cavall vermell; genet i corser es confonien en una sola flamarada. Voltaven pel castell i els servents temien llur aparició, perquè rebien cops de pedra i de patatesi sentien que els estiraven la roba.Fins que dos homesdecidits s’hi tornaren , engegant-los un reguitzell de pedres. D’ençà, la flamarada no ha estat mai més vista.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixem algunes fotografies més, que vàrem prendre del castell de Sales. Esperem que algun dia, aquestes castell sigui restaurat i recuperi part de la majestuositat que encara deixa entreveure.





Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

sábado, 23 de marzo de 2019

LA LLEGENDA DEL PLA DEL LLOP (PORQUERES)

Per arribar al Pla del Llop, també anomenat Clot del Llop, dins del municipi de Porqueres, a la comarca del Pla de l’Estany, haurem d’agafar la carretera GI-524 (que porta de Banyoles a Sant Miquel de Campmajor) i, a l’alçada de la Creu de Rodeja, agafar el trencant que porta direcció a l’ermita de Sant Bartomeu de Matamala. Entrarem en un camí rural de terra, i quan haurem fet aproximadament 300 metres de trajecte, passarem a través d’un petit pla on avui dia hi domina el pi blanc. Aquest és el lloc on succeeix aquesta llegenda, que segons qui us l’expliqui us dirà que és veritat. I qui som nosaltres per desmentir-ho?



Antigament, alguns artesans i comerciants es guanyaven la vida oferint els seus serveis de poble en poble, de porta a porta, i no era gens estrany que alguns d’aquests es desviessin dels camins principals, seguint camins i senders solitaris, per visitar fins i tots els masos més apartats, ja que sabien que allí sempre hi trobarien feina i serien ben rebuts.

Bé! El cas és que s’explica que en una ocasió, un peroler que anava de mas en mas a oferir els seus serveis -es a dir, a arreglar peroles, calderes i cassoles de metall-, en passar per una part boscosa del camí, ja fos per les hores, perquè no s’hi veia o perquè anava distret, va caure dins una trampa parada per agafar llops. Quan el nostre home encara no s’havia refet de l’ensurt de la caiguda i de veure’s atrapat en aquell foradot, va tenir un nou ensurt tant o més gros: dins el forat no estava sol, sinó que l’acompanyava un enorme lloparro que havia caigut abans que ell. Per tenir-lo a ratlla, l’home es posà a brandar les eines que duia a coll i a cridar tan fort com podia. Quan ja pensava que havia begut oli, sentí unes veus que demanaven:

-Peroler, on ets?

I aquest contestà:

-Aquí dins hi ha el peroler, i el llop... també!

Sembla que d’aquest fet, l’indret va passar a ser conegut amb el nom del Pla del Llop o Clot del Llop, encara que sempre hi haurà qui us dirà que aquesta història va venir després del nom, amb un intent de justificar-ho.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixem algunes fotografies que vàrem prendre de lindret del Pla del Llop i els boscos de pi blanc que lenvolten. Esperem que algun dia, aquestes contrades recuperin aquest magnífic animal i pugui aconseguir la convivència amb les activitats humanes.








Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

lunes, 18 de marzo de 2019

Microrrelato: DEMASIADAS COSAS EN LA CABEZA

Texto: Joan Ramon Santasusana Gallardo.


Era un alto cargo de estado muy ocupado que sentía constantemente migrañas y dolor de cabeza. El estrés y la responsabilidad, decían. “¡Tengo muchas cosas en la mente, multitud de ideas en el cerebro, demasiadas cosas en la cabeza!”. Siempre fue así. “¡Demasiadas cosas en la cabeza! Todas presionando por salir.” Y durante semanas, todo fue a peor. Empezó a hacer cosas extrañas, pérfidas y, hacia el final de su carrera, claramente retorcidas y malvadas. En aquella última reunión a puerta cerrada con otros altos cargos de estados vecinos, lo dijo: “Tengo demasiadas cosas en la cabeza. Demasiadas cosas… ¡Y la cabeza me va estallar!” Y así fue. Repentinamente su cabeza estalló, diseminando miles de extrañas larvas bulbosas y acéfalas de un extraño color azulado, que rápidamente penetraron por cualquier oquedad de los cuerpos de todos los allí presentes. Al salir de la reunión, todos se quejaron de sufrir un extraño dolor de cabeza y se notaban con sus estómagos anormalmente abultados. Tras de sí, solo quedó una sala vacía y un traje de ejecutivo vacío extrañamente manchado en una de las butacas. A uno de ellos ya no se lo volvió a ver jamás, y desde entonces, todos aquellos  altos cargos de otros tantos estados allí reunidos se han ido quejando de tener demasiadas cosas en la cabeza…

martes, 5 de marzo de 2019

Microrrelato: EL TÍTERE

Texto: Joan Ramon Santasusana Gallardo.


Únicamente quería dormir. ¡Sólo dormir! Hacía tanto tiempo que no descansaba. ¡Demasiado! No debí coger el coche aquella noche. El sueño, el cansancio, los reflejos... ¡La oscuridad! Con tan poca visibilidad y mi atención tan menguada, es natural que no viera aparecer de repente aquella figura desnuda en el estrecho arcén de aquella carretera tan poco transitada. No pude reaccionar. Lo arrollé, le pasé por encima, y sentí como la arrastré durante unos pocos metros a lo largo de mi abrupta frenada. Definitivamente no debí coger el coche aquella noche, no. Tras unos instantes de duda (¿Debía huir? ¿Estaba vivo?), puse las luces de posición y salí para ver aquel cuerpo destrozado que había dejado un par de metros más atrás. Algo no encajaba... aquello, aquel hombre, aquella cosa aplastada, tenía sus miembros anormalmente retorcidos, flácidos, casi como si no tuviera huesos, como si fuese únicamente algo hecho de goma o gelatina. Y aquellas manos y aquellos pies tenían unos dedos... demasiados dedos. ¡Demasiados! Y entonces aquella grotesca cabeza calva se giró para mostrarme su único gran ojo central enmarcado dentro de un extraño rostro carente de orejas y adornado con una gran boca en forma de estrella de mar. Lo escuché en mi mente: “Ahora... eres... mío”. Únicamente quería dormir. ¡Sólo dormir! Y desde entonces ya no ha dormido y sé que ya no dormiré jamás, siendo como soy, ahora y para siempre, su esclavo, un títere que le sirve para la eternidad.

lunes, 4 de marzo de 2019

EL CAMINO DE ADARA

Texto: Joan Ramon Santasusana Gallardo.


Siempre había tenido miedo de los cuentos y fábulas que se contaban sobre las criaturas que habitaban en aquel bosque. Historias de antiguos titanes y gigantes, de sátiros y ninfas, de lamias y centauros, y de toda suerte de espíritus invisibles… Aún así, a pesar del terror que le provocaban aquellas tétricas leyendas, haciendo acopio de valor, Adara viajó durante cinco días y cinco noches  a través de aquella región lúgubre y salvaje siguiendo senderos escabrosos y escondidos que sólo conocían las antiguas sacerdotisas, para así poder ahorrarse los diecisiete días de viaje extra que hubiera tenido que hacer de haber seguido el camino a que recorría las regiones más seguras atravesadas de campos y viñedos. Después de la muerte de su marido a manos de la terrible parca, necesitaba regresar con su familia.

Durante todo su viaje a través de aquella inhóspita selva se había sentido observada. Los susurros en el bosque, los leves pasos sobre las hojas, aquellas ramas que a pocos pasos de ella de repente parecían moverse misteriosamente, como si unos instantes antes alguien la hubiese acechado desde allí… todo ello la había mantenido constantemente alerta, con el miedo atenazando su corazón. Pero ahora, por fin, entreveía una luz al final del camino, una gota de esperanza: ya llegaba, por fin, al final de su camino. A lo lejos, la luz del sol parecía penetrar lo que sin duda marcaba los lindes finales de aquel bosque. Y un poco más allá, la figura de un ser humano: un hombre de ancha espalda que sostenía una lanza firmemente agarrada en su mano.

Al ver el porte regio de aquel desconocido se sintió más segura y se dirigió hacia él, dejando atrás sus miedos a medida de cada paso que avanzaba, intentando escapar de las sombras de aquella región olvidada por los dioses.

Fue justo al salir del límite del bosque, ya a pocos metros de aquel escultural hombre, cuando vio aquellas otras figuras humanas tendidas en el suelo, manchadas de sangre y dolor. Parecían ser los cuerpos de unos campesinos: un hombre, una mujer, tres niños…

Entonces, repentinamente, el guerrero se giró, dijo “¡Seis!”, y sonriendo, con un rápido movimiento hundió  profundamente su arma en el vientre de Adara.

Mientras caía, el último pensamiento de Adara fue éste: “Seis no. Siete…”. Pues con su muerte moría también el hijo o hija que llevaba dentro de sí. Y mientras yacía allí, en el suelo, moribunda, y veía que el hombre se acercaba a ella para rematar su trabajo, una última lágrima escapó de uno de sus ojos.

Desde el linde de aquel bosque sombrío y primigenio escapó entonces una especie de suspiro triste que alcanzó los oídos del guerrero. Eran los espíritus que hasta aquel día habían protegido a Adara del ataque de los lobos, del frío de la noche, de la picadura de la víbora, la araña y el escorpión… Los espíritus que le habían proporcionado bayas y raíces de alimento durante su trayecto, y aguas cristalinas y rocío para su sustento y la futura vida que llevaba en su interior. Eran los espíritus invisibles del bosque, los centauros y las lamias, las ninfas y los sátiros, los gigantes y los antiguos titanes.  Ellos también lloraban la muerte de Arada y su descendencia perdida.

Al oír aquel suspiro, el corazón de aquel salvaje guerrero se encogió y huyó atemorizado, dejando todos aquellos cuerpos tras de sí. Se contaban historias demasiado extrañas de aquella oscura espesura…