lunes, 15 de julio de 2019

LA DONA DE FUM I AIGUA DEL CALL D'ODÈN

El Call d’Odèn és un antic mas, avui dia reconvertit en casa rural, que es troba al municipi d’Odèn, a la comarca del Solsonès. Com molts altres masos catalans, aquest guarda dins de les seves parets la seva pròpia llegenda, relacionada, en aquest cas, amb la presència d’una dona de fum i aigua. A continuació us expliquen aquesta història que abasta altres indrets de la comarca...

El Call d'Odèn.

Sembla ser que, fa molts anys, a Cal Reguer de Canalda hi vivia una família la mestressa de la qual era una dona de fum i aigua. Cada nit, al bell punt de mitjanit, aquesta dona i la seva filla s’untaven d’un oli especial que guardaven sota la pedra de la llar de foc i al moment s’enfilaven xemeneia a mut i es fonien en la foscor. Val a dir que si bé era una dona de fum i aigua, alguna cosa de bruixa sembla ser que també tenia, tot i que sovint dones d’aigua i bruixes es confonen en la llegenda.

El cas és que un dia, un mosso nou, que cada nit a les dotze en punt veia llum al foc, intrigat va voler saber que era allò que passava en aquella casa, i amagat va esperar a que toquessin les dotze batallades. Arribat aquest moment, va veure com arribaven a poc a poc la mestressa de la casa i la seva filla, treien l’oli de sota la pedra de la llar de foc, se l’untaven, i s’enfilaven xemeneia amunt.

Davant d’això, ell també va voler provar-ho, però com tenia por va decidir lligar-se a un caixabanc -una mena de moble aparatós que és seient alhora que compleix la funció d’arca- i s’untà. I tal dit, tal fet, sense adonar-se també s’enfilà xemeneia amunt i tot d’una va anar a caure a la pregona vall d’Isanta.

Ben xafat de la caiguda -es veu que no deuria dominar gaire això del vol per falta de pràctica-, va tornar a la casa de Cal Reguer i li contà el que l’hi havia passat a l’amo, que sembla ser que ignorava les fugides nocturnes de la seva muller.

Dona de fum i aigua...

I què té que veure amb tot això el Call d’Odèn? Bé, sembla ser que això de ser dona de fum i aigua era hereditari. Quan la filla de Cal Reguer fou casadora, la maridaren amb el Call d’Odèn, i el mateix dia de les noces, la filla de Cal Reguer li va dir al seu marit: “Mai, per mai, per enfadat que estiguis, em diràs: dona de fum i aigua”. El marit s’hi va avenir.

Passats uns anys, un dia els esposos es tenen quatre mots per ves a saber quina facècia, i de cop i volta, l’home, irat, li venta aquestes paraules a la seva muller: “Ja no series dona de fum i aigua!”. Dit i fet, com un dèbil alè la dona s’esvaeix com el fum i els de casa passen dies i dies sense saber-ne res.

Un dia que les filles de la parella guardaven un ramat d’ovelles, tot d’una se’ls presenta la mare, les pentina, les arregla, i sobretot els prohibeix que ho diguin al seu pare i es fon. La primera vegada les filles callen; l’endemà se’ls torna a presentar la mare i no diuen res, però finalment, a la tercera vegada ho conten al pare, i aquest els diu que mentre els passi l’escarpidor pels cabells han de cosir les seves faldilles a la faldilla de la mare. Dòcils, les nenes s’avenen, i quan la mare se’ls torna a aparèixer, comencen a cosir les seves faldilles amb les de la mare. Advertint-lo, encesa crida: “Mai més em veureu!”. La mare es fon i les filles, com ànimes en pena, es planten a córrer fins al llindar de sa casa. Mai més la van tornar a veure.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

martes, 9 de julio de 2019

SANT ANDREU DE BAÉN I LA LLEGENDA DEL PARE DE LA NEU

Sant Andreu de Baén és l’església parroquial romànica del petit poble de Baén, al municipi del Baix Pallars, a la comarca del Pallars Sobirà. Com a altres indrets de Catalunya, sembla ser que aquest personatge personificava l’hivern, ja que antigament es creia que el dia de la seva festa (el 30 de novembre) era quan començaven a caure les primeres nevades. Això era abans de notar-se l’arribada del canvi climàtic, això sí! Aquest personatge era conegut popularment com Andreu, el Pare de la Neu o el Pare de les Oques, per diferents motius que us passarem a explicar a continuació.

Baén.

Segons expliquen al petit poble de Baén, el primer cop que la gent de muntanya va veure nevar els va causar molta estranyesa, ja que mai no havien vist que caiguessin aquelles coses tan blanques del cel, i com que era la primera vegada que veien, ja em direu vosaltres quina sorpresa!

Precisament aquella primera nevada va coincidir amb el dia del sant patró de Baén, Sant Andreu, però a més a més va resultar que els anys següents va succeir el mateix fenomen i sempre en el mateix dia. La gent de muntanya va començar a pensar que hi havia un home que regia i disposava d’aquell fet, al qual van posar el nom de Pare de la Neu.

L'església de Sant Andreu de Baén.

L’explicació que donaren fou que, precisament per celebrar la festa d’aquest personatge, al cel es celebrava un gran banquet amb milers de convidats. El menjar que se servia en aquest àpat excepcional no era un altre cosa que carn d’oca i per aquest motiu n’havien de sacrificar a milers. Com aquest banquet era tan fastuós i gran, els cocs del personatge preparaven les viandes des de dies abans; es passaven els dies i dies plomant oques i més oques -oques ben blanques, val a dir-, i es formaven uns munts de plomes tan grans que havien de tirar les plomes daltabaix, les quals queien a la terra amb forma de flocs o borrallons de neu.

Oca (Anser anser).

Com més flocs queien, més important devia ser el convit celestial d’aquell any i més oques s’havien sacrificat per servir-les als convidats. Per això, dies abans del 30 de novembre, cada any solia nevar a discreció, segons amb la importància de l’àpat. Aquesta fou l’explicació llegendària que es va donar per explicar les nevades que succeïen al voltant del dia de Sant Andreu.

Sembla ser que aquest personatge que personificava l’hivern finalment va ser cristianitzat com Sant Andreu, ja que es considerava que al voltant de la diada d’aquest sant era quan acostumaven a arribar les primeres nevades. Ja ho diu una dita popular: “Sant Andreu, pluja o neu, o fred molt greu”. Era doncs, considerat el dia en que ja s’havia acabat el bon temps i s’apropava l’hivern.

Grup d'oques passejant.

Baén no és l’únic indret de Catalunya on es parla d’aquest singular personatge, però havent visitat el poble i la seva petita església dedicada a Sant Andreu, no podíem fer menys que explicar-vos aquesta història que durant tant de temps va passar de pares a fills en aquest poble (com ho ha fet en molts altres).

I més oques, encara...

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixo algunes de les fotografies que vàrem prendre de l’església de Sant Andreu de Baén, que espero que us puguin ajudar a introduir-vos en aquesta llegenda.

Sant Andreu de Baén.

Sant Andreu de Baén; detall de les campanes.

Sant Andreu de Baén.

Sant Andreu de Baén.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

miércoles, 26 de junio de 2019

LA LLEGENDA DE L’ERMITA DE SANT ANTONI DE PÀDUA DE VILANOVA DE PRADES

L’ermita de Sant Antoni de Pàdua -o simplement de Sant Antoni-, al municipi de Vilanova de Prades, a la comarca de la Conca de Barberà, està situada a la sortida d’aquest poble direcció a Vallclara, just al costat de la carretera TV-7004. Sembla ser que l’existència d’aquesta ermita ja està constatada l’any 1672 i que l’any 1763 s’hi feren importants reformes. La coronava un campanar d’espadanya d’un sol ull que fou destruït per un llamp i també va patir els estralls de la Guerra Civil, però l’any 2004 l’ermita fou novament restaurada gràcies a una capta que es feu casa per casa.

L'ermita de Sant Antoni o Sant Antoni de Pàdua, Vilanova de Prades.

Segons la tradició, l’ermita de Sant Antoni de Pàdua va ésser encomanada i pagada per tres dones, que havien quedat vídues per alguna de les epidèmies que de tant en tant assolaven els pobles, potser la pesta o el còlera. Aquestes prometeren que si no morien pagarien l’edificació d’una ermita, i es van salvar. Complint la prometença, van donar al poble aquest nou espai de culte.

Sant Galdric, patró històric de la pagesia catalana, davant l'ermita.

Conten que es van casar amb tres germans, i que es posaren a viure al poble. L’un era fuster i es posaren a viure on avui és cal Quelo; l’altre era teixidor i es posà a viure on avui és cal Plagueta i el tercer germà era ferrer i es va posar a viure on avui es cal Tomasa.

Cartell que explica la història i la llegenda de l'ermita.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

martes, 25 de junio de 2019

LA LLEGENDA DE LA COVA DEL GAT

La Cova del Gat és un jaciment arqueològic que troba dins del terme municipal de Figuerola del Camp, a la comarca de lAlt Camp. Va ser utilitzada com a cova sepulcral durant l’inici de l’Edat del Bronze, i en el seu interior s’han trobat diversos ossos humans i l’aixovar que els acompanyava, format per diferents vasos, tenalles i bols ceràmics, puntes de sílex foliaformes, molins barquiformes de mà, denes de collaret d’ós i esteatita, un fragment d’aixada i restes d’animals. Tot i que no va ser intervingut com a jaciment arqueològic fins l’any 1934, la cova ja era coneguda de molt abans.

La cova del Gat, part exterior.

D’aquesta cova, situada la partida del Mas del Llop, s’explica que una vegada un gat que voltava a prop de la cova hi va entrar i no va poder sortir mai més. I diuen que encara hi és i que per això es diu Cova del Gat.

El gat de la cova.

Una altra versió explica que, quan la cova no tenia nom, van deixar-hi dins un gat per veure si sortia, i va sortir-ne per un altre costat.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixo algunes de les fotografies que vàrem prendre de la Cova del Gat, que espero que us puguin ajudar a introduir-vos en aquesta llegenda.

La cova del Gat, cartell indicador.

La Cova del Gat.

La Cova del Gat.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA LLEGENDA DE LA TORRE DE LA MIXARDA

La Torre de la Mixarda, coneguda també com la Torre dels Moros, és un monument protegit del municipi de Figuerola del Camp, a la comarca de l’Alt Camp. Aquesta torre de guaita moderna -tot i que hi ha qui assenyala que en el seu origen podria datar del segle XII- destaca per a seva singular bellesa en mig de la plana agrícola de la zona on s’aixeca.


Expliquen que la torre de la Mixarda, situada en mig d’una zona planera de camps de cultiu a cinc quilòmetres del nucli urbà de Figuerola del Camp, es comunicava a través d’un passadís soterrani i secret amb la cova d’en Jordà, que es trobaria en un punt indeterminat del Tossal Gros o Jordà de Prenafeta, que separa les comarques de l’Alt Camp i la Conca de Barberà. Sembla ser que en aquest indret, fa molts anys es van amagar grans tresors, tot i que no s’aclareix qui va amagar aquests tresors ni perquè. Només podem conjecturar que aquests tresors podrien haver estat amagats i abandonats allí pels antics sarraïns que vivien en aquestes terres, o bé deixats allà pels antics propietaris del castell de Prenafeta, o potser amagats pels monjos del Monestir de Poblet o d’algun altre punt proper.


DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixo algunes de les fotografies que vàrem prendre de la Torre de la Mixarda, que espero que us puguin ajudar a introduir-vos en aquesta llegenda.






Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

lunes, 24 de junio de 2019

LLEGENDES DEL CASTELL D’ÒDENA

El castell d’Òdena es troba al capdamunt del turó del mateix nom que corona el poble i municipi d’Òdena, a la comarca de l’Anoia. Dominant la Conca d’Òdena, avui en dia del castell en queda ben poca cosa: només una gran torre poligonal d’onze cares i set metres d’alçada -molt ben conservada, això sí!- i la resta d’algun mur. En el punt on antigament s’alçava el castell, avui en dia podem trobar les restes del poble vell d’Òdena, que probablement havia estat una vila closa, i les restes de l’antiga explotació d’on s’extreia guix.

El castell d'Òdena.

EL SENYOR DEL CASTELL D’ÒDENA I EL SENYOR DEL CASTELL DE JORBA

S’explica que el senyor del castell d’Òdena volia casar-se amb la filla del veí senyor de Jorba i que aquest no el volia pas com a gendre, ja que el considerava de categoria inferior. Ell volia algú més important per la seva filla!

El castell d'Òdena.

Ignorat pel senyor del castell de Jorba, l’enamorat pretendent va fer cobrir amb rajoles d’or massís el trajecte entre els dos castells, alliçonant d’aquesta manera al seu futur sogre, demostrant-li que ell podia festejar la seva filla sense ni haver de trepitjar la terra com tothom.

DELS TRACTES DEL SENYOR DEL CASTELL D’ÒDENA AMB EL DIABLE

Es veu que antigament la Conca d’Òdena estava ocupada per un immens estany: Aqualata, que significa ni més ni menys que “aigua extensa”. La comarca era regida pel senyor del castell d’Òdena, un noble tan avariciós que cap jornaler volia treballar als seus camps, ja que era mal pagador. Per això, tenint molta feina per fer però ca treballador al seu càrrec per fer-la, un dia, amoïnat, el senyor del castell va exclamar allò de: “Al dimoni em donaria, si em vingués a ajudar!”. I dit i fet! En Banyeta, que té bona oïda per aquestes qüestions, se li presentà al castell.

El castell d'Òdena.

El Dolent, coneixent-li la flaca de l’avarícia, se li oferí com a jubilat disposat a fer tota la feina que li encarregués, a canvi de l’ànima. El senyor, veient-lo xaquiós, xaruc i desanat, veié la partida guanyada i li encarregà, de moment, algunes coses i cosetes. Aviat s’adonà que se les havia amb un feinater formidable. Volgué treure-se’l de sobre i li manà un treball que judicà impossible: l’assecament de l’estany d’Aqualata o Aigualada. El diable, furiosament, a cops de magall, tirà a terra en poca estona una de les muntanyes que voltaven l’estany i que formaven l’embassament; l’aigua s’escorregué ràpidament i convertí la gran sotalada en una gemada plana on més tard els veïns d’Òdena construïren la ciutat d’Igualada.

Com no se’ns explica pas el contrari, hem de concloure que d’aquest mal negoci el senyor del castell d’Òdena finalment va perdre l’ànima.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixo algunes de les fotografies que vaig prendre del castell d’Òdena i el poble vell d’Òdena, que espero que us puguin ajudar a entrar en situació.

Murs del poble vell d'Òdena.

El poble vell d'Òdena, amb el poble modern al darrere.

El poble vell d'Òdena.

El poble vell d'Òdena, detall.

El poble vell d'Òdena.

El poble vell d'Òdena.

El poble vell d'Òdena.

El poble vell d'Òdena.

El poble vell d'Òdena.

El poble vell d'Òdena.

El poble vell d'Òdena.

La plaça del Castell.

La plaça del Castell.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

L’ORIGEN LLEGENDARI DE TORREGROSSA

Torregrossa és un poble i municipi de la comarca del Pla d’Urgell, que sembla tenir els seus orígens en l’època romana del Baix Imperi, com ho confirmarien les restes arqueològiques trobades a la mateixa zona. Durant molt de temps, Torregrossa va estar sota el domini musulmà, fins que fou conquerit pels comtes catalans a mitjans del segle XII. Seguint aquest petit fil històric, és com es comença a formar l’origen llegendari del seu nom...

El castell de Torregrossa.

Segons la llegenda popular, el nom del poble de Torregrossa prové d’una antiga torre que els sarraïns van aixecar en el mateix lloc on avui dia es troben les restes de l’antic castell i l’església de Santa Maria de l’Assumpció. Sembla ser que aquesta torre s’hauria derruït o desmuntat després de la conquesta d’aquestes terres per part dels cristians, per aprofitar les seves pedres per construir algunes cases del poble i, possiblement, el mateix castell.

Si aquesta torre realment va existir, avui en dia no quedaria cap altre rastre d’ella que el record que es reflexa en la mateixa torre que forma part de l’escut de la població. Algunes persones han volgut veure en uns blocs d’època romana que formen part de la base del castell les restes d’aquesta antiga torre.

El castell de Torregrossa.

En tot cas, sembla ser que el nom de Torregrossa tindria el seu origen en el segle XI, quan els comtes de Barcelona, al referir-se als territoris d’aquesta zona no conquerits als àrabs, parlaven de l’almunia grossa. Una almunia era una finca campestre o explotació agrícola de certa extensió, alhora que també servia per designar petites fortificacions d’esbarjo controlades per alguns llinatges aristocràtics, que solien estar rodejades de jardins i terres de conreu.

Sigui com sigui, aquest nom coexistia a la zona amb el de turris, paraula llatina que es feia servir en referència a petites torres de vigilància o fortificacions, generalment construïdes pels romans i aprofitades pels àrabs per complir la mateixa funció. Finalment, va ser aquesta segona nomenclatura la que va agafar força per conèixer el poble com a turris grossa, Torregrossa.

Una antiga casa senyorial del carrer Major.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixo algunes de les fotografies que vàrem prendre del castell de Torregrossa, i altres indrets representatius del mateix municipi, que espero que us puguin ajudar a entrar en situació.

El castell de Torregrossa.

Escut sobre un portal del carrer Major.

L'església de Santa Maria de l'Assumpció.

L'església de Santa Maria de l'Assumpció.

L'Ajuntament de Torregrossa.

L'Ajuntament de Torregrossa, amb l'escut del municipi sobre la porta.

La capella de Sant Roc.

La capella de Sant Roc.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.