URBEX: LA CABAÑA DEL CRÓMLECH

Texto y fotografías: Joan Ramon Santasusana Gallardo.
Fecha: 08 de diciembre de 2016. Lugar: En algún lugar de la comarca del Alt Empordà, provincia de Girona, Cataluña, España.
Total fotografías tomadas: 14. Total fotografías publicadas: 10.
Si quieres saber qué es el urbex: Urbex: exploración urbana.
Si quieres ver otros archivos urbex: Archivos urbex.

Visitando cierto paraje natural rico en monumentos megalíticos, tropecé con una pequeña cabaña de obra que situada en las proximidades de un crómlech. Era una barraca vacía, en cuyo interior sólo había una pequeña chimenea, una mesa y un par de bancos hechos de obra, una vieja silla plegable, algunas rocas, algo de leña y los restos de una alambrada oxidada que colgaba de la pared. Supongo que esa pequeña edificación sería una cabaña de pastor o un refugio para cazadores, aunque no lo sabría decir a ciencia cierta. La fotografié por simple curiosidad, ya que me llamó la atención por el simple hecho de hallarse en medio de aquel páramo desolado cubierto de rocas, hierbas, matorrales y algún que otro ocasional árbol. Tras hacer esa pequeña incursión al interior de aquella cabaña, decidí emprender mi camino de nuevo, y después de caminar unos pocos cientos de metros más allá, por fin descubrí el  crómlech que me había llevado hasta allí. No es difícil adivinar el porqué, entonces, decidí bautizar aquella barraca con el nombre de la cabaña del crómlech, ¿no?

LA LLEGENDA DE LA MARE DE DÉU DEL ROURE

El monestir de Santa Maria del Roure o de la Mare de Déu del Roure és un antic monestir i santuari situat al nord-oest de Pont de Molins, municipi al qual pertany, a la comarca de l’Alt Empordà. Segons conta la tradició, en algun lloc d’aquesta zona fou amagada, i posteriorment trobada de manera miraculosa, la Mare de Déu del Roure, que passaria alguns anys en aquest monestir abans que, a l’any 1793, la seva imatge fos portada a la vila de Llers, on avui en dia encara podem trobar una rèplica de la mateixa. Aquest article és un breu recordatori de la llegenda de la seva troballa, així com d’alguns dels fets miraculosos que s’atribueixen a aquesta verge trobada...

Monestir de Santa Maria del Roure.

LA LLEGENDA DE LA TROBALLA DE LA MARE DE DÉU DEL ROURE

Diu la llegenda que durant la guerra dels remences (1462-1486), la comunitat del monestir de la Santa Maria es veié obligada a fugir o fou expulsada del santuari, però sembla ser que abans de marxar del lloc alguns dels monjos -o, a dir d’alguns, el sacerdot paborde que, no podent viure al monestir, residia a Pont de Molins- amagaren en secret la imatge de la Mare de Déu a dalt de les branques d’un gran roure que hi havia per l’entorn d’aquelles contrades, de tal manera que a simple vista no pogués ser vista des d’enlloc, per tal de preservar-la de perills.

Porta d'accés al claustre.

Amb la pau del 1486, acabada ja la guerra, els monjos van tornar al monestir, però cap d’ells sabia on es trobava la imatge de la Mare de Déu que alguns d’ells –sinó, el mencionat paborde- havien amagat amb tanta cura. La buscaren però no la trobaren enlloc i així van passar els anys... fins que a l’arribar a la segona dècada del següent segle, però abans de l’any 1617, es produí el fet miraculós de la seva troballa.

Es veu que en aquella època, el bestiar de Can Jordà de Pont de Molins anava a pasturar tot sovint a l’indret on es trobava aquell roure on hi havia la Mare de Déu amagada, i un bou o un toro d’aquest mas solia deturar-se tots els dissabtes davant d’aquell arbre fent uns bramuls estranys, gratant la terra mentre bramava, cosa que va cridar l’atenció del pastor que es feia càrrec del bestiar -algunes versions afirmen, però, que varen ser els mateixos monjos del monestir-, el qual, atret per l’estranya actitud de l’animal, descobrí entre les branques, quan aquestes varen separar-se per si soles obrint una clariana en el dens fullam, la imatge de la Mare de Déu mostrant-se en tot el seu esplendor.

Part interior del monestir.

I així es com es formà la llegenda de la troballa de la Mare de Déu que des d’aquell moment va passar a ser anomenada com Mare de Déu del Roure. I, segons diu la tradició, la soca d’aquell mateix roure on la trobaren va servir per construir el pedestal de fusta sobre el que descansava aquesta Mare de Déu, la fusta que, segons s’afirmava, al ser tocada tenia la propietat de prevenir o guarir les malures o malalties.

L'antic claustre del monestir.

QUAN EL ROSTRE DE LA MARE DE DÉU SUA, GUERRA SEGURA

La història de la Mare de Déu del Roure podria acabar aquí si no fos perquè pocs anys més tard una sèrie de fets suposadament miraculosos -alguns d’ells documentats- varen tornar a despertar l’admiració entre els més fidels i devots, ja que el rostre de la Mare de Déu del Roure semblava suar amb una espècie de suor similar a la dels éssers humans. Més enllà de la documentació històrica recollida sobre aquests fets, nosaltres ens atendrem al que diu la tradició o la llegenda. Efectivament, segons explica la tradició, la imatge d’aquesta verge tenia la propietat de suar, però només suava el rostre de la Mare de Déu, no així el seu cos ni la figura de l’Infant Jesús. Quan la Mare de Déu del Roure suava, era presagi de grans guerres i calamitats, i segons expliquen va suar abans de la Guerra dels Segadors (1640-1652), la Guerra de Successió Espanyola (1701-1715), la Guerra Gran (1793-1795) -amb la famosa Batalla del Roure, que culminà als voltants del mateix monestir de Santa Maria del Roure-, i l’arribada de les tropes franceses, just a l’inici de la Guerra del Francès (1808-1814).

Fotografia del cap de la Mare de Déu del Roure original.

EL DESTÍ FINAL DE LA MARE DE DÉU DEL ROURE

El dia 14 de maig de 1793, quatre homes de Llers anaren a buscar la imatge de la Mare de Déu del Roure amb una caixa de ferro feta a mida, i la portaren fins l’església parroquial de Llers, on s’hi estigué fins l’arribada la Guerra Civil, en que la parròquia fou destruïda l’any 1939. Durant molt temps la figura es va donar per perduda, però uns anys després fou retrobat el seu cap, que avui en dia encara es conserva en la nova església parroquial de Sant Julià de Llers, com un recordatori mut del rostre d’aquella verge que suava. En el mateix edifici, també podrem trobar una copia d’alabastre de la Mare de Déu del Roure, feta per l’escultor Frederic Marès (1893-1991), inspirada en la talla original.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixem algunes altres fotografies que vam prendre durant aquesta visita al monestir de Santa Maria del Roure que esperem que puguin servir per il·lustrar millor aquesta llegenda.

Lateral de l'antiga esglèsia de Santa Maria del Roure i façana principal del monestir.

Façana principal del monestir.

Porta d'accés al claustre.

L'escut del monestir.

Interior del monestir.

Interior del monestir, detall de finestra.

Interior del monestir.

Interior del monestir.

Interior del monestir.

Interior del monestir.

Part posterior del monestir.

Part posterior del monestir, detall.

L'església nova de Santa Maria del Roure.

L'església nova de Santa Maria del Roure.

L'església nova de Santa Maria del Roure, nau interior.

L'església nova de Santa Maria del Roure, nau interior.

L'església nova de Santa Maria del Roure, lateral de la nau interior.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

L'ERMITA DE SANTA LLÚCIA DE TRENTERES I LES PEDRES DE SANTA LLÚCIA

L’ermita o església de Santa Llúcia de Trenteres es troba en el nucli poblacional de Santa Llúcia, dins del municipi de Santa Pau, a la privilegiada comarca de la Garrotxa. Des d’aquest lloc meravellòs, rodejats de boscos, muntanya i natura, hem volgut recordar part de la llegenda de Santa Llúcia -patrona dels cecs i guaridora dels mals de vista-, així com recollir algunes mostres testimonials de les curioses pedres rodones que es troben al voltant d’aquest fantàstic llogaret, conegudes popularment com pedres de Santa Llúcia.

Ermita o església de Santa Llúcia de Trenteres.

Per arribar a l’ermita de Santa Llúcia de Trenteres, sortirem de Santa Pau direcció a Olot, seguint la carretera GI-524 durant, aproximadament, uns 2 kilòmetres. Allà, en un trencant de camí de terra que surt cap a l’esquerra, i a pocs metres per sota de la carretera, trobarem aquesta petita església d’una sola nau dedicada a Santa Llúcia des de principis del segle XVIII, tot i que ja es té constància de l’existència d’aquest temple des del segle XV, quan estava dedicat a Sant Simplici.

Nummulits de Santa Llúcia de Trenteres.

Envoltats per l’esplendorosa natura de la comarca garrotxina, i no gaire lluny del volcà de Santa Margarida, del volcà del Croscat i la Fageda d’en Jordà, ens trobem en un lloc privilegiat, gairebé màgic, ideal per reviure part d’aquest món llegendari del passat.

LES PEDRES DE SANTA LLÚCIA

En l’aplec de Santa Llúcia, que es celebra cada any el dia 13 de desembre a Santa Llúcia de Trenteres, molt a prop de Santa Pau, la gent recull del terra que hi ha al voltant de l’ermita unes pedres rodones que es coneixen popularment com pedres de Santa Llúcia, que, segons assegura la tradició, són bones pels ulls.

Nummulits de Santa Llúcia de Trenteres, mides comparatives.

No és sorprenent que s’atorgui aquesta atribució “màgica” referida a la vista a aquestes pedres, ja que per les seves mides i forma, les pedres de Santa Llúcia poden recordar-nos fàcilment al cristal·lí dels ulls o al mateix iris ocular. Aquestes pedres, però, no són una altra cosa que nummulits, fòssils lenticulars molt apreciats en geologia com a fòssils guia, el nom dels quals, “nummulites”, no es una altra cosa que una forma diminutiva del llatí nummulus, que significa “petita moneda”, en referència a la seva mida i forma.

Nummulits de Santa Llúcia de Trenteres.

De fet, a Catalunya hi ha nombroses restes fòssils de nummulits, sent un dels exemples més coneguts el dels nummulits que es poden veure a les escales de la catedral de Girona (i a alguns edificis adjacents a aquestes), on els esglaons estan fets amb pedres que contenen nombrosos exemplars d’aquests fòssils.

Nummulits de Santa Llúcia de Trenteres, mides comparatives.

LA LLEGENDA DE SANTA LLÚCIA

A la façana principal de l’església de Santa Llúcia de Trenteres hi ha una fornícula amb la imatge de la seva patrona, Santa Llúcia. Llúcia de Siracusa (283?-304?), va ser una jove màrtir cristiana que és venerada com a santa per l’església catòlica i ortodoxa, la festivitat de la qual es celebra el dia 13 de desembre, la nit més llarga de l’any segons el primer calendari julià.

Ermita o església de Santa Llúcia de Trenteres.

Segons la creença popular, el pare de Llúcia va morir quan ella era una nena i Llúcia va decidir consagrar la seva vida a Déu i fer un vot de virginitat, però la seva mare Eutíquia la va prometre amb un home pagà. Per convèncer a la seva mare que l’alliberés del compromís, Llúcia la va portar a resar a la tomba de Santa Àgata per demanar-li que curés la disenteria que Eutíquia patia des de feia quatre anys, quedant miraculosament guarida. Davant d’aquest fet, Eutíquia va accedir a cancel·lar el prometatge i repartir el dot del mateix entre els pobres.

Santa Llúcia, fornícula de Santa Llúcia de Trenteres.

Però contrariat, el pretendent de Llúcia va denunciar-la com a cristiana a un tribunal romà, i aquesta va ser sotmesa a un judici en el qual s’intentà que abandonés la fe cristiana i adorés els déus pagans. Davant la negativa de Llúcia a venerar l’emperador Dioclecià com a Déu, va ser sotmesa a diverses tortures, la més coneguda de les quals va ser l’extracció dels seus ulls, tot i que segons explica la llegenda Llúcia va continuar veient, fins que finalment va ser decapitada.

Santa Llúcia de Trenteres, interior.

Com passa amb tots els màrtirs, Santa Llúcia és representada amb una palma i l’objecte del seu martiri (una espasa) com a atributs i tot sovint se la sol representar mostrant els dos ulls arrencats en una plata. En motiu del seu martiri, se la considera la patrona tradicional dels cecs i protectora i guaridora dels mals de vista, pel que, entre els seus atributs de vegades també s’inclou un llibre o un llum d’oli.

Ermita o església de Santa Llúcia de Trenteres.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA LLEGENDA DE LA SERP DE CAN PUIG DE LA MOTA

Can Puig de la Mota és un mas amagat entre els boscos de Sant Martí de la Mota, un petit nucli de població pertanyent al municipi de Palol de Revardit, a la comarca del Pla de l’Estany. Com en molts altres masos, al voltant d’aquest circula una llegenda, relativa, en aquest cas a una serp xucladora de llet... i de sang!

Can Puig de la Mota.

Segons explicaven, sembla ser que en Can Puig de la Mota hi havia una serp que xuclava la llet de la dida que donava el pit al nadó d’aquest mas i que també xuclava la sang d’aquesta mateix nadó. Els homes del mas van seguir el rastre de sang que deixava la serp, descobrint que aquesta s’amagava en una màrfega plena de pellons de la casa mateix, i així la van poder matar.

La llegenda de serps xucladores de llet, que veuen la llet directament del pit d’una dona, que pot ser la mare o dida d’un nadó, és freqüent dins del folklore català. Jo mateix havia escoltat explicar aquest tipus d’històries diverses vegades a la meva àvia Maria Orriols a Puig-Reig, en la comarca Berguedà. En la majoria de casos, se’ns descriu com la mare o dida és queda dormida mentre el nen li xucla el pit, però tot i alletar-lo freqüentment, la criatura cada vegada es va quedant més magre i seca, fins que algú de la casa descobreix que la causa d’això és que una serp apareix quan la dona s’adorm, fica la seva cua a la boca del nadó perquè mami, sense que aquest pugui obtenir aliment, mentre ella es veu la llet del pit de la dona.

... van seguir el rastre de sang que deixava la serp.

La història de la serp de Can Puig de la Mota difereix, però, en que la serp, a més d’alimentar-se de la llet de la dida, també s’alimenta de la sang del nadó, talment com si fos una espècie de serp-vampir.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA LLEGENDA DEL GOS RABIÓS DE CAN MARET DE LA MOTA

Can Maret de la Mota és un mas que, juntament amb l’edifici adjacent de Can Vilar, es troba amagat entre l’espessor dels boscos del veïnat de la Mota, pertanyent al municipi de Palol de Revardit, a la comarca del Pla de l’Estany. Al voltant d’aquest mas circula una història o llegenda, avui en dia pràcticament oblidada, que ens parla de l’encontre que va tenir un estadant de l’anomenat mas amb un gos rabiós.

Can Maret de la Mota.

S’explica que, una vegada, un estadant de Can Maret de la Mota es va topar amb un gos que, talment com si estigués foll i rabiós, li reganyava les dents, amenaçador. L’home, en veure’l venir, va tenir un gran ensurt per por a que aquella fera no l’ataqués, i  va invocar l’auxili de Santa Quitèria, santa que popularment era invocada contra els mals de ràbia, i la santa va mantenir aquell gos allunyat de l’home, que va poder desfer el camí cap el mas sense ser atacat. Més tard, el gos fou mort pels estadants del mas.

Es va topar amb un gos (...) que li reganyava les dents, amenaçador.

 Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

L’ORIGEN LLEGENDARI DE PUJALS DELS CAVALLERS I PUJALS DELS PAGESOS

Pujals dels Cavallers i Pujals dels Pagesos són dos petites poblacions que pertanyen al municipi de Cornellà del Terri, a la comarca del Pla de l’Estany. Possiblement, la proximitat de les dues poblacions així com la similitud dels seus noms, és la causa que va donar origen  a aquest senzilla llegenda que intenta explicar l’origen del seu nom.

Santa Maria de Pujals dels Pagesos.

L’existència dels pobles de Pujals dels Cavallers i Pujals dels Pagesos ja està documentada durant el segle XI amb els noms de Podialibus Militum i Podialibus Rusticorum; el primer fent referència al puig on vivien els cavallers, i el segon, al puig on vivien els pagesos que es veien a pagar delmes -un impost o cens del 10% sobre la collita dels camperols- als primers. Seria a partir de la construcció de l’església parroquial que Pujals dels Pagesos que aquest poble començaria a tenir una entitat pròpia.

Naturalment, la realitat de l’origen del nom d’aquestes poblacions pot ser aquesta, però com sol passar en aquests casos, la tradició popular li ha volgut donar una altra origen que explicarem a continuació.

Pujals dels Cavallers.

DE COM PUJALS DELS CAVALLERS I PUJALS DELS PAGESOS OBTINGUEREN EL SEU NOM

Segons la tradició, antigament els pobles de Pujals dels Cavallers i Pujals dels Pagesos portaven el sol nom de Pujals, raó per la qual, quan hi havia una qüestió o s’havia de resoldre algun assumpte, no es sabia de quin Pujals es tractava, el que portava més d’un mal de cap i molts malentesos. El cas és que un dia el rei va anar a Pujals -la llegenda no especifica de quin rei es tractava- i tots els veïns, al saber la noticia, varen córrer a rebre’l. I els uns van anar-hi vestits de pagès, amb faixa i trabuc, i els altres van anar-hi amb barret de copa i gambeto. El rei va quedar tan satisfet i cofoi d’aquella rebuda que els va dir que els concediria un privilegi. No va haver-hi gaire discussió, tant els uns com els altres varen demanar el mateix:

-Un títol per no confondre’ns els uns amb els altres.

-Concedit, vosaltres mateixos l’heu fet –va contestar-los el rei-. A partir d’avui uns sereu Pujals dels Cavallers  i els altres Pujals dels Pagesos.

I, efectivament, des d’aquell dia així va ser, I uns han estat Pujals dels Pagesos i els altres Pujals dels Cavallers, i tots veïns i ben avinguts.

Pujals dels Pagesos.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

L’ORIGEN LLEGENDARI DE CORNELLÀ DEL TERRI, CORTS I SORDS

Cornellà del Terri és un municipi de la comarca del Pla de l’Estany que actualment està format per deu entitats de població, entre les que, apart de la pròpia Cornellà del Terri, tenim Corts i Sords. Al voltant d’aquests tres nuclis poblacionals circula certa llegenda que intenta explicar l’antiga procedència dels seus noms dins d’una mateixa història...

Església de Sant Pere, Cornellà del Terri.

Abans de passar a explicar l’origen llegendari dels noms de Cornellà del Terri, Corts i Sords, farem un breu repàs del possible origen etimològic real del nom d’aquestes tres poblacions:

Sembla que el nom de Cornellà del Terri podria derivar del cognom romà Cornelu, Cornelio o Cornelià, referint-se al propietari d’una antiga explotació agrícola de la zona, al que posteriorment se li afegiria el topònim de Terri, fent referència al riu del mateix nom que circula a l’esquerra de la població, que es mencionat per primera vegada a mitjan del segle IX.

Església de Sant Julià, Corts.

Per un altre costat, el nom de  Corts deriva de les grafies més antigues de Corts que  donen les formes Curtes i Curtibus, de significat incert, tot i que popularment l’origen del topònim s’ha buscat sovint en les construccions, patis o corrals que popularment es feien servir per tancar el bestiar..

Finalment, el nom de Sords sembla que deriva de Sordibus, i la primera menció documentada data de l’any 986 sota la forma Surdis. Dos possibles orígens etimològics d’aquest nom podrien ser o bé el plural de la paraula Sort, o bé que provingués d’un poble del mateix nom que antigament va habitar les terres compreses entre l’Empordà i el Rosselló.

Església de Sant Esteve, Sords.

Però el cert és que prescindint del seu possible origen etimològic, sigui real o no, la cultura popular sempre ha volgut buscar i donar un significat als noms que sigui més proper a la pròpia vida i cultura, donant lloc al naixement de curioses llegendes, com la que explicarem a continuació.

EL SENYOR DE "CORN ALLÀ!" I L'ORIGEN LLEGENDARI DELS NOMS DE CORTS I SORDS

Sembla ser que antigament, quan a la zona on avui en dia hi ha el poble de Cornellà del Terri s’hi aixecava un castell, vivia en aquelles terres un senyor feudal al que agradava que després de fer sonar el corn tots els seus súbdits compareguessin davant seu. D’aquí va néixer la dita, entre els habitants d’aquella contrada, que cada cop que escoltaven sonar el corn diguessin “Corn allà!”, per marxar cap el castell, i d’aquí se’n derivés el nom de Cornellà.

El cas és que un dia el senyor del castell va tocar el corn i no comparegué cap súbdit davant seu, ni de la vora d’orient ni de la vora de ponent, com si tots s’haguessin posat d’acord. El senyor, una mica empipat, els féu avisar a tots per tal d’amonestar-los i demanar-los explicacions, i quan els tingué al davant els preguntà com és que al fer sonar el corn cap d’ells havia presentat al castell:

-I bé, com és que no heu vingut?

-Senyor, és que no ho hem sentit pas! Quan ha fet sonar el corn estàvem traient fems de les corts, i anàvem tan escarrassats amb la feina que no ens n’hem assabentat! –contestaren els veïns de les terres de ponent.

-I vosaltres també porteu excusa... –contestà el senyor del castell dirigint-se aquest cop als veïns de la vora d’orient- Uns per corts... i vosaltres que sou ben sords!

I com que no saberen pas què contestar ni els uns ni els altres, des d’aquell dia en endavant els veïns de la banda de ponent es varen anomenar els de Corts i els de la banda d’orient es varen anomenar els de Sords.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.