lunes, 16 de octubre de 2017

LLEGENDES DE LA ROCA DE LA PENA

La Roca de la Pena, coneguda també com la Roca dels Encantats, és una curiosa formació rocosa d’aspecte força peculiar que es troba situada dins del paratge natural del petit municipi d’Alpens, a la comarca d’Osona. Situada en mig del bosc, just a la vora d’un camí rural poc transitat, aquesta roca sembla una espècie de petit mur natural, tot  i que d’una alçada considerable si la comparem amb la mida d’un ésser humà, i això és encara més evident si baixem pel darrera, a la seva cara interior, la que mira cap el bosc. Tenint en compte la seva situació i el seu extraordinari aspecte, no és estrany, doncs, que al voltant d’aquesta roca proliferin un bon grapat de llegendes...

La Roca de la Pena o Roca dels Encantats.

ELS ENCANTATS DE LA ROCA DE LA PENA

Com ja s’ha mencionat més a dalt, a la Roca de la Pena se la coneix també com la Roca dels Encantats, i aquest nom no li vindria atorgat a l’atzar, ja que segons la veu popular, els encantats són els guardians d’aquesta roca.

La Roca de la Pena pel camí de la Font de Matamosses.

Aquests encantats serien una mena d’éssers màgics de certa majestat que sovint solen estar relacionats amb les encantades, esperits femenins molt similars a les dones d’aigua, si bé aquestes primeres solen estar molt més lligades a les coves o les roques que no pas a les aigües. Els encantats, lluny de sentir les penes i els dolors dels mortals, com la gana, la fam i el dolor, gaudeixen de la immortalitat o, al menys, d’una vida molt més llarga, i solen ser invisibles, ocultant la seva presència dels ulls dels mortals dins dels seus palaus de pedra. De nit, especialment sota la llum de la lluna, poden ser visibles com ombres esveltes, eteris o fugaços, tot i que segons les llegendes són més els que els han sentit que no pas vistos.

Els encantats, poble mític del llegendari català.

Una altra versió, en canvi, explica que lluny de tractar-se d’esperits pre-cristians, els encantats serien ànimes damnades que penarien els seus pecats, com una mena de purgatori sobre la terra.

Bé, sigui quin sigui el cas, el fet és que, segons la llegenda, quan es passava de nit pel voltant de la Roca de Pena, es podien escoltar gemecs i veus que de matinada desapareixien. És normal, doncs, que la gent del lloc evités acostar-s’hi aquelles hores en que la foscor s’havia estès pel món.

Però encara més inquietant era el que s’explicava que succeïa la nit de Sant Joan, i especialment quan aquesta nit coincidia amb lluna plena, doncs si un venia del cantó del d’aquesta roca que dóna a Alpens, podia escoltar clarament grans plors i gemecs provinents de la roca, mentre que, si continuava endavant, camí de la font de Matamosses, sentia grans rialles.

La Roca de la Pena, vista des de la seva base.

Antigament, era costum engalanar amb rams de boix els carrers del poble per on passava la processó del Santíssim, el dia de Corpus, després de Sant Joan. S’explica que una nit un pare cridà el seu fill, que jeia al llit. “Lleva’t, Josep, que demà és Sant Joan i demà passat Corpus, i anirem a buscar boix!”, li digué. El pare i el fill sortiren de casa seva ben aviat, abans de fer-se clar, i s’encaminaren al bosc per anar a tallar el boix. Encara era de nit quan passaren pel davant de la Roca de Pena, i ambdós sentiren uns grans plors. Esporuguit, el fill preguntà què era tot allò, però el seu pare, mostrant-se ben indiferent als gemecs, l’animà a tirar amunt i no fer cas. Quan ja eren a l’altra banda d’aquest mur petri, aleshores sentiren grans rialles. El pare i el fill feren els feixos de branques de boix i se’n tornaren al poble quan ja clarejava. En passar davant de la Roca de Pena ja no van sentir res més, perquè amb la llum del dia els encantats semblaven perdre llur poder o bé retornaven a descansar a l’interior de llur palau de pedra.

ELS TRESORS DE LA ROCA DE LA PENA

També s’explica que, en la nit de Sant Joan, qui aconsegueixi enfilar-se dalt de la roca obtindrà com a recompensa una bossa de plata. Possiblement aquesta bossa sigui un dels molts tresors que amaguen els encantats de la Roca de la Pena.

La Roca de la Pena, cara interior.

MUDAR DE SEXE A LA ROCA DE LA PENA

Una altra de les llegendes que circulen al voltant d’aquesta formació rocosa és aquella que afirma que si puges per un costat de la Roca de la Pena fins a dalt de tot i ets home, baixes sent dona; i si hi puges essent dona, baixes sent home. El que alguns no expliquen, o s’obliden d’explicar, és que si en l’intent de pujar a la Roca un cau daltabaix, de la trompada pot quedar fet miques i ni home ni dona serà, convertint-se així en un més dels llegendaris encantats  o esperits ploraners de Roca de Pena.

La Roca de la Pena, vista des del camí interior del bosc.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies que vàrem prendre de la Roca de la Pena que espero que us puguin servir per il·lustrar millor aquesta llegenda, així com er una mida comparativa d’aquesta roca en relació al cos humà.

La Roca de la Pena pel camí de la Font de Matamosses.

La Roca de la Pena vista de costat.

La Roca de la Pena pel camí de la Font de Matamosses.


Davant la Roca de la Pena pel camí de la Font de Matamosses.

Davant la Roca de la Pena pel camí de la Font de Matamosses.

La cara de la Roca de la Pena que dona al camí de la Font de Matamosses.

Reseguint la cara interior de la Roca de la Pena.

Als peus de la cara interior de la Roca de la Pena.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

miércoles, 11 de octubre de 2017

EL ROURE DE LA SENYORA

El Roure de la Senyora, conegut també com el Roure del Vilar o Roure Bonic, és un arbre monumental que es troba dins del terme municipal de Sant Boi del Lluçanès, a la comarca d’Osona. Una senzilla i curta llegenda ens explica l’origen del seu nom.


Sembla ser que antigament el Roure de la Senyora havia estat conegut amb el nom del Roure Bonic. Aquest nom, al dir d’alguns, li provenia no només pel seu imponent aspecte, ja que és un dels roures de soca ben gruixuda i amb més capçada de Catalunya, sinó pel fet de que cada primavera reverdejava mostrant-se en tot el seu esplendor, enamorant a tot aquell que el mirava.


El cas és que la tradició ens explica que Lotgarda de Perdals (o de Pedrals, segons qui us ho expliqui), la senyora del Vilar de Sant Boi del Lluçanès, una casa pairal molt propera a aquest arbre, tenia molta estimació per aquest roure i passava llargues estones a la seva ombra llegint o fent labors de ganxet. D’aquí que el seu nom passés a ser conegut popularment com el Roure de la Senyora o Roure del Vilar.


Lotgarda de Pedrals fou una rica pubilla de Puigcerdà que vers l’any 1850 es casà amb l’hereu Antoni de Vilar, ajuntant així dos immensos patrimonis que s’estenien per les comarques d’Osona, el Ripollès i la Cerdanya, de manera que, segons la memòria popular, els propietaris del Vilar podien anar des de la casa del Vilar fins a Puigcerdà passant sempre, només, pels seus propis terrenys.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies que vàrem prendre del Roure de la Senyora que espero que us puguin servir per il·lustrar millor aquesta llegenda, així com prendre consciència de la seva immensa mida d’aquest arbre.







Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

miércoles, 27 de septiembre de 2017

URBEX: LA VIEJA EBRO

Texto y fotografías: Joan Ramon Santasusana Gallardo.
Fecha: 23 de septiembre de 2017. Lugar: En algún lugar de la comarca del Pla de l'Estany, provincia de Girona, Cataluña, España.
Total fotografías tomadas: 42. Total fotografías publicadas: 32.
Si quieres saber qué es el urbex: Urbex: exploración urbana.
Si quieres ver otros archivos urbex: Archivos urbex.


La vieja Ebro está olvidada en medio de un pequeño oasis de vegetación situado entre campos de cultivos. Col el tiempo las hojas de la zarzaparrilla se han apoderado de la envoltura de sus neumáticos y los líquenes han ido cubriendo su chapa de pintura desgastada.


Puede que desde lo lejos os parezca el viejo esqueleto de un vehículo que carece de vida, pero en el interior de la vieja Ebro bulle la vida: hormigas de diversas especies anidan en el interior de su cabina, donde también hay rastros de ratones. Da igual, no importa demasiado. La dejaron olvidada, pero ha acabado formando parte del paisaje que la  rodea, un desecho que forma parte del mundo natural.