miércoles, 20 de febrero de 2019

LA LLEGENDA DE L’ARC D’ADAR I LA ROCA DE LA GALERA

El despoblat d’Adar es troba al municipi de Llardecans, a la comarca del Segrià. El lloc més interessant d’aquest indret és al planell que hi ha al cim del turó d’Adar, on es troben diverses restes de murs dels habitatges del poble que hi hagué a l’època medieval, tot i que l’element que més ens cridarà l’atenció serà, sense cap mena de dubte l’Arc d’Adar, un arc de diafragma apuntat que resta dret sense cap estructura a la vora. Gairebé no hi ha notícies sobre aquest lloc; algun autor ha considerat que podia haver estat el campament pompeià de la darrera fase de la batalla d’Ilerda l’any 49 aC, tot i que no hi ha cap prova que ho demostri. Tot i així, la seva llegenda ens explica tot el contrari.

L'Arc d'Adar.

En el seu llibre 500 històries i llegendes de les terres de Lleida, Joan Bellmunt i Figueres recull una llegenda que li fou explicada per Joan Ariza Segura a Maials (municipi veí de Llardecans).

Aquesta llegenda sobre aquesta roca, o millor dit, roques, ens remunta als temps en què els romans eren amos i senyors d’un gran imperi, dominant pràcticament la resta de pobles. Les roques de la Galera evoquen, en la seva llegenda, un combat dels homes de Juli Cèsar a les nostres terres...

L’imperi romà anà creixent i consolidant-se, i fou Juli Cèsar qui d’una manera decisiva, l’encimbellà i l’engrandí.

L'arc d'Adar i l'antiga capella de Sant Marc d'Adar.

Però una batalla fou decisiva per aquest encimbellament, la batalla que es produí, i que a donat nom a les Roques de la Galera, entre les forces de Pompeu i les de Juli Cèsar, que arribaren fins als vessants de la Serra Grossa. Cèsar, molt ben guiat per aquell nadiu de la contrada, coneixedor del terreny, car era fil d’aquí, i conegut de Cèsar amb el nom de “Sacsa”, dugué l’enemic vers el lloc que li convenia per presentar batalla. Però una vegada en el lloc on l’herba i l’aigua eren abundants, llavors sembla que Cèsar deixà el camp lliure a l’enemic, girant amunt, com si volgués dirigir els seus destins vers el Segre. Però una vegada fora de l’esguard dels pompeians, s’esmunyí per dins del barranc anomenat Goleta, i amb una galopada sortí més avall del campament enemic amb la seva cavalleria, mentre la infanteria pujà per damunt de les roques que tanquen el pantà per la part més fonda. Una vegada allí prengueren posició, de tal manera que en aquells moments els afraians (Afrani era el representant de Pompeu), convençut que l’enemic romà havia fugit, s’adreçaren a aquella part per tal d’omplir aigua per a les seves necessitats. Quan sentiren l’enrenou aixecaren els ulls, veient que al seu davant, i damunt de totes les roques, havien pres emplaçament els romans, situats de tal manera que donava la sensació que allò era una galera romana, amb els guerrers a punt d’assalt.

Diuen que es va lliurar una batalla molt cruel, on les tropes de Cèsar derrotaren totalment les tropes d’Afrani.

L'arc d'Adar.

Desordenadament els pocs supervivents fugiren cap el tossal d’Adar, amb l’intent de fer-se forts, però allí no s’acabà per a ells.

I diu la llegenda -que no la història- que al tossal d’Adar s’aixeca un arc per recordar la victòria de Juli Cèsar en aquest lloc, on la seva cavalleria destruí el grup de cetrats de les legions de Pompeu. La seva col·locació es pensada perquè es pugui veure de la major distància possible, car volia simbolitzar la gran victòria, i així d’arreu on es veiés, es coneixerien les seves gestes.

Aquest arc i les Roques de la Galera, ens recorden avui l’imperi romà en la nostra terra, i diuen que en aquest indret, si s’escolta amb atenció, amb l’orella posada a la roca, encara se sent la fressa de la lluita, com si fos una remor de mar llunyana.


Les roques de la Galera.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixem algunes fotografies que vàrem prendre de lindret d’Adar i el seu entorn, que esperem que us ajudin a il·lustrar una mica millor aquesta llegenda, i us animi a visitar aquest magnífic indret si teniu ocasió.

La capella de Sant Marc d'Adar.

La capella de Sant Marc d'Adar i l'Arc d'Adar.

La capella de Sant Marc d'Adar i l'Arc d'Adar.

La capella de Sant Marc d'Adar.

L'Arc d'Adar.

L'Arc d'Adar.

Sota l'Arc d'Adar.

Sota l'Arc d'Adar.

Sota l'Arc d'Adar.

L'Arc d'Adar.

La capella de Sant Marc d'Adar i l'Arc d'Adar, vista posterior.

La capella de Sant Marc d'Adar i l'Arc d'Adar, vista posterior.

El despoblat d'Adar.

Vistes cap a les roques de la Galera.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

domingo, 3 de febrero de 2019

LA LLEGENDA DEL GORG DE LA FONT DE LA TORRE DE CANET D’ADRI

El gorg de la Font de la Torre és troba dins del terme municipal del Canet d’Adri, a la comarca del Gironès, tot just uns metres per sota de l’antic mas de la Torre, seguint el pas de la riera de Canet. Aquest gorg, molt ben il·luminat, però entaforat entre roques, boscos, balmes obagues i petits salts d’aigua transparenta sembla com sorgit d’un conte de fades. Ben a prop hi passen un parell de ponts de pedra i un molí d’aigua encara gira mogut de forma atzarosa dins de les seves mateixes aigües. Seria un lloc idíl·lic, sinó fos perquè part d’aquesta màgia queda diluïda a causa de les diverses baranes de protecció, senyalitzacions i papereres metàl·liques, que remarquen la mà de l’home modern dins d’aquest indret natural de gran bellesa. Però si bé part de la màgia d’aquest indret pot haver desaparegut a causa d’aquest fet, sempre podem conservar la màgia que encara li queda a través de la seva llegenda.

El gorg de la Font de la Torre, Canet d'Adri.

Segons la llegenda, en el gorg de la Font de la Torre hi vivien els esperits femenins catalans per excel·lència: les dones d’aigua. Aquestes dones eren sempre joves i francament molt belles. A les nits sortien de les coves i les balmes que passen per la riera i anaven a rentar la roba tot cantant.

El forat del gorg, territori de les dones d'aigua.

De les aigües de la font que existeix en aquell indret, tot just a sobre del gorg, es diu que si una persona es renta la cara i el propi cos amb elles, mantindrà la pell jove de tal manera, que mai semblarà que un té l’edat que té, i li trauran anys. Si aquesta propietat és cosa de la qualitat de les mateixes aigües o bé una virtut que li han atorgat les dones d’aigua que potser encara viuen en aquest indret, ja no us ho sabria dir.

La Font de la Torre, just a dalt del gorg.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixem algunes fotografies que vàrem prendre del gorg de la Font de la Torre, així com de la seva font, que esperem que us ajudi a il·lustrar una mica millor aquesta llegenda, i us animi a visitar aquest indret si teniu ocasió.

El molí d'aigua vora les aigües del gorg.

Vistes del gorg de la Font de la Torre.

Vistes del gorg de la Font de la Torre.

El gorg de la Font de la Torre.

Pont de fusta sobre la riera de Canet.

Pont de fusta.

Contemplant les aigües del gorg des d'un dels ponts de fusta.

Un dels salts d'aigua sobre el gorg de la Font de la Torre.

Un dels petits salts d'aigua de la riera de Canet.

La part superior de la riera, misteriosa i ombrívola.

Un dels ponts de pedra que rodeja el gorg.

Vista de la riera de Canet des d'un dels ponts.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

sábado, 26 de enero de 2019

LA LLEGENDA DE L’ERMITA DE SANT FRANCISCO DE LA FATARELLA

L’ermita de Sant Francisco o de Sant Francesc es troba dins del terme municipal de la Fatarella, a la comarca de la Terra Alta. Aquest edifici d’estil barroc, de l’any 1700, està enclotat als peus del barranc de Sant Francisco, just al costat d’una riereta alimentada per la seva font. Tradicionalment, el dissabte després de Pasqua s’hi fa una romeria des de la Fatarella, que conta amb més de 300 anys d’història, l’origen de la qual s’explica mitjançant una llegenda.

L'ermita de Sant Francisco.

Segons la llegenda, arrel d’una epidèmia que va afectar la població de la Fatarella a finals del segle XVII, es va construir l’església dedicada a Sant Francesc -Sant Francisco, pels fatarellencs- i, des de llavors, d’una manera o altra, s’ha mantingut el costum de visitar l’ermita un cop a l’any, tradicionalment per a demanar al sant aigua per als camps i bones collites, o bé per donar-li les gràcies si ha plogut.

Al costat de l’ermita hi trobem la font de Sant Francisco, l’aigua de la qual, segons la tradició popular, protegeix la vista si hom es renta els ulls amb ella.

La font de l'ermita de Sant Francisco.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixem algunes fotografies que vàrem prendre de l’ermita de Sant Francisco, així com de la seva font, que esperem que us ajudi a il·lustrar una mica millor aquesta llegenda, i us animin a visitar-les si teniu ocasió.

L'ermita de Sant Francisco.

L'ermita de Sant Francisco.

L'ermita de Sant Francisco, detall de l'edifici principal.

L'ermita de Sant Francisco.

L'ermita de Sant Francisco, interior.

Senyal indicadora de l'ermita.

La font de l'ermita de Sant Francisco.

La font de l'ermita de Sant Francisco, detall amb Sant Francesc.

Capelleta dedicada a la Mare de Déu, a pocs metres de l'ermita.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA LLEGENDA DE LA FONT DE SANT FELIP NERI

Santa Fe, també conegut com a Santa Fe de Segarra, és un poble del  municipi de les Oluges, a la comarca de la Segarra, que val la pena visitar. Relativament a prop de l’Eix Transversal, la C-25, aquesta antiga vila closa medieval encara conserva el seu castell, transformat en casa senyorial, a la part més alta del poble, i podem observar algunes de les portalades i antigues muralles, una torre defensiva, l’església romànica de Sant Pere i altres edificacions antigues que fàcilment ens poden transportar a temps més remots. Ben a prop del poble, accedint per un petit camí esglaonat que baixa en pendent, trobem la Font de Sant Felip Neri, on, com Caçadors de Llegendes, anem atrets per una curiosa història que circula al voltant de la mateixa.

La Font de Sant Felip Neri.

En el seu llibre 500 històries i llegendes de les terres de Lleida, Joan Bellmunt i Figueras ens explica una llegenda de Santa Fe de Segarra que li fou explicada per Antoni Comaposada, Ramon Tarruella, Joan Tarruella i Antoni Botet en el mateix poble de Santa Fe de Segarra. La llegenda diu així:

Temps era temps que el poble de Santa Fe era pròsper. Hi havia treball, alegria i bona harmonia entre tots.

La gent era senzilla i feliç. Aquesta felicitat i convivència, però, no planyia gens a algú: al Banyeta.

Al poble hi havia una font on, a primera hora del matí, hi feien cap les mestresses amb càntirs i galledes, per tal d’omplir-les d’aigua que necessitaven persones i animals. El camí es feia amb joia i servia perquè les dones fessin la primera xerrada del dia. També aquella font servia per als caminants cansats, que a l’estiu podien apagar la set amb el doll d’aigua clara i fresca que hi baixava, i descansar sota l’ombra del roure gegant que la protegia.

Santa Fe.

Però com hem dit, tanta joia, felicitat i esperança, molestaven algú. Per això, rumiant, rumiant, pensà que la millor manera de fer perdre aquell beneït poble, era fer que l’aigua de la font sortís dolenta, empestada, i que causés la mort de les persones.

I així succeí, sense saber com ni per què, l’aigua de la font començà a sortir dolenta, empestada. La gent no ho sabia de moment, i en van continuar bevent. Així començaren a produir-se els primers morts del poble.

Tothom s’esverà, i pensà com podia solucionar aquest greu problema. Com sigui que tenien una estampa de sant Felip Neri, n’encomanaren una imatge, la qual consagraren i portaren en processó fins la font. Li feren vots.

L’aigua tornà a brollar bona. La fe i l’esperança havien vençut, un cop més, el mal.

La Font de Sant Felip Neri, dipòsit d'aigua al camp adjacent.

En record d’aquell temps passat, el dia 26 de maig el poble fa festa, i va en processó fins la font, on es fa la benedicció de l’aigua que brolla. Després s’omplen els cantirets, i es dóna aigua a tothom.

Ara es coneguda arreu, com la Font de Sant Felip Neri.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació us deixem algunes fotografies que vàrem prendre del petit poble de Santa Fe, mostrant-vos part de la vila, que esperem que us animin a visitar-la si teniu ocasió.

La Font de Sant Felip Neri.

La Font de Sant Felip Neri, detall.

La Font de Sant Felip Neri, detall.

El castell de Santa Fe.

El castell de Santa Fe.

El castell de Santa Fe.

Antigues muralles del castell de Santa Fe.

Portal del castell de Santa Fe.

Cal Franquesa, antiga torre de defensa.

L'església de Sant Pere.

L'església de Sant Pere.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.