EL BOIG DEL TÚNEL DE VIELLA

En aquesta ocasió vull oferir-vos no una llegenda tradicional catalana, com sol ser l’habitual en aquesta secció, sinó un llegenda urbana situada en un punt molt concret de la nostra geografia: el Túnel de Viella. El Túnel de Viella està situat  al municipi de Viella i Mitjaran (Vielha e Mijaran, en aranès), a la comarca de la Vall d’Aran (Val d’Aran), unint aquesta comarca, mitjançant la carretera N-230, amb la comarca de l’Alta Ribagorça. Vaig escoltar aquest relat per primer cop a principis de la dècada de 1980, a Vilanova i la Geltrú, pel que temporalment aquesta història hauria de situar-se en els anys englobats entre les dècades de 1960 i 1980, quan només existia un túnel (actualment s’ha desdoblat en dos). Com sol passar amb moltes llegendes urbanes, aquesta història ha anat corrent de veu en veu per molts llocs del món i s’ha anat renovant i actualitzant, pel que podem trobar-la situada a molts altres indrets. En tot cas aquí us deixo la deixo tal i com jo la conec, relatant-la amb les meves pròpies paraules.

El boig del Túnel de Viella, una llegenda urbana.

SOBRE LES LLEGENDES URBANES

Més enllà de les llegendes tradicionals, arreu de les terres catalanes també proliferen tot tipus de llegendes urbanes, algunes de les quals han esdevingut tradicionals amb el temps, com pot ser el cas de la popular llegenda de l’autoestopista fantasma, molt comuna en diferents indrets de la nostra geografia, o la d’aquell submarinista que és atrapat per un hidroavió i llençat al mig d’un incendi forestal, morint ofegat, esclafat o cremat segons qui expliqui la història.

Les llegendes urbanes, per norma general, són històries, rumors públics, enraonies o contes extravagants, sovint amb algun element de caire fantàstic o terrorífic, que resulten prou creïbles. Aquest tipus d’històries s’adapten dins d’un marc contextual conegut tant per qui les explica com per qui les escolta, el que li dona un aire de versemblança més autèntic, ja que van adquirint noves dades i matisos a mida que corren de boca en boca, explicant-se com si fossin fets reals que van succeïr en algun moment i lloc determinats, o fan referència personatges i llocs públics prou coneguts.

Boscos amb misteri a l'entrada del Túnel de Viella, vessant nord.

Tot i així, una característica comuna que distingeix les llegendes urbanes dels fets reals és que en aquest tipus d’històries gairebé és impossible trobar el participant o un testimoni directe del succés narrat, ja que generalment aquesta sempre va succeir “a l’amic d’un amic” (qui aquí diu amic, pot dir parent o qualsevol altre conegut) del qui explica la història, i això es repeteix ad infinitum, resultant impossible trobar el seu origen.

La història del boig del Túnel de Viella, si bé no és tan coneguda com les ja mencionades de l’autoestopista fantasma o el submarinista atrapat per un hidroavió, entra clarament dins de la categoria de llegenda urbana terrorífica, envoltada d’elements d’atmosfera macabra.

Entrada al Túnel de Viella nou, vessant sud.

UNA BREU HISTÒRIA DE L’ANTIC TÚNEL DE VIELLA

L’antic Túnel de Viella (anomenat Túnel Alfons XIII, en contraposició al nou, anomenat Túnel Joan Carles I) fou inaugurat l’any 1948, i amb els seus 5240 metres de llargària, en el seu temps, va ser el túnel de carretera més llarg del món, fins que l’any 1964 es va inaugurar el Túnel del Gran Sant Bernat, de 5854 metres, que connecta Suïssa amb Itàlia. Amb el pas dels anys, el Túnel de Viella va començar a patir tota una sèrie de deficiències, i entre les més visibles, apart d’una escassa il·luminació, estava el fet que de les seves parets i el seu sostre regalimava aigua contínuament, talment com si hi plogués, o les fortes corrents d’aire que de vegades s’originaven al seu interior.

Entrada del vessant sud de l'antic Túnel de Viella; detall d'una postal.

A principis de la dècada de 1980 el túnel es va condicionar, construint un encofrat de formigó a les dues boques del túnel per evitar els forts corrents d’aire, es va canviar i millorar l’enllumenat, s’hi van col·locar unes plaques aïllants a l’interior, es va tornar a asfaltar, i es varen fer altres petites millores, però això no va evitar que l’any 2000 fos considerat el túnel més perillós d’Europa, degut a la deficiència de mesures de seguretat i emergència. Finalment, l’any 2007, després de la inauguració del nou Túnel de Viella, l’antic túnel va passar a ser utilitzat només com un túnel auxiliar per el transport de mercaderies perilloses o per ser utilitzat com galeria d’emergència.

LA LLEGENDA DEL BOIG DEL TÚNEL DE VIELLA

La història s’explicava com un fet verídic i l’inici de la mateixa solia situar-se en una tarda-nit de tardor o hivern, al voltant de les set del vespre.

Sembla ser que anys enrere, una jove parella -que algunes versions asseguren que era de Barcelona, i marxava de lluna de mel- es dirigia a la Vall d’Aran quan, ja caiguda la foscor, va ser sorpresa per gran una tempesta poc abans d’entrar al túnel de Viella. Ja fos per aquella climatologia adversa, que no convidava pas a sortir de casa -que alguns us diran que era de pluja, i altres de neu-, o ja fos per l’hora intempestiva, no es veia ni una sola ànima en tota la carretera; els camioners probablement havien optat per parar el motor dels seus camions, i prendre aixopluc i passar la nit en un lloc arrecerat.

Deixant enrere l'entrada del vessant sud del Túnel de Viella.

Fos com fos, trobant-se a kilòmetres de qualsevol zona habitada com estaven, la jove parella va decidir seguir el seu camí, potser per por de que no tallessin l’accés al túnel com succeïa de vegades en ocasions similars, i van entrar a l’interior del mateix amb la perspectiva d’arribar ben aviat a Viella. Però just quan es trobaven a l’alçada de mig camí de la sortida, el cotxe els va començar a fallar i finalment es va parar. Va ser llavors quan s’adonaren que durant l’última hora havien viatjat pràcticament amb el dipòsit buit i el combustible finalment s’havia acabat. Atrapats en mig del túnel, i davant la perspectiva de tenir que passar allà tota la nit, l’home va decidir agafar un petit bidó buit i una llanterna que duia al cotxe, i marxar a peu fins la gasolinera més propera. Això era un camí llarg: fins a Viella tenia ben bé uns 9 kilòmetres de distància des del punt on trobaven, i entre una o dues hores de camí a peu.

L’home tranquil·litzà a la noia dient-li que es quedés en el cotxe, i tan aviat com pogués tornaria amb ella duent gasolina o amb ajuda, i que mentre, tanqués el cotxe i descansés o escoltés la radio. I així, amb només amb aquell petit bidó buit i una llanterna es va anar allunyant poc a poc direcció a Viella, fins que finalment només va ser una petita llum en algun punt d’aquell túnel fosc, i la llum s’esvaí.

Una tètrica imatge de l'antic Túnel de Viella; detall d'una postal.

La noia va encendre la radio i es va  trobar una emissora local que emetia música, i vinga esperar i esperar, finalment es va dormir. Tot d’una es va despertar. Semblava que la música de la radio s’havia interromput perquè donaven alguna noticia o comunicat urgent: la tempesta havia tallat la llum de bona part de la Vall d’Aran, i aprofitant aquest fet s’havia escapat un boig summament perillós del manicomi de Viella, pel que recomanaven que ningú sortís de casa i busquessin aixopluc mentre els agents locals i la Guàrdia Civil buscaven al boig fugat.

No cal dir que després d’escoltar aquesta noticia, sola, allà al mig del túnel, la noia s’intranquil·litzà. Mirant el rellotge va veure que ja feia quasi bé dues hores que la seva parella havia marxat. L’emissora continuà emetent música… Ja fos pel cansament o per l’estat en nervis en que es trobava, la noia novament s’esvaí o adormí…

Al cap de un temps, de sobte, la noia es va despertar sobresaltada. “Bum! Bum! Bum!.. Bum! Bum! Bum!... Bum! Bum! Bum!...”. Què era aquell soroll? Sobre el sostre del cotxe s’escoltava una espècie de cops estranys. “Bum! Bum! Bum!” La noia estava espantada, en el túnel només es veia la llum ataronjada de les llums de posició i l’aigua que regalimava pel sostre i les parets. Va apagar la radio per escoltar millor, intentant esbrinar que podia ser aquell so…

“Bum! Bum! Bum!”

Per l'interior del túnel nou...

Una altra vegada aquell soroll atordidor. Què podia ser? Seria l’aigua que es filtrava a través de les parets del túnel, que queia damunt del sostre del cotxe? Des de dins del cotxe, a través del reflex de la poca llum que havia, podia entreveure regalims i goteres que rajaven del sostre o les parets. “Bum! Bum! Bum!” Tenia por, no s’atrevia a sortir del cotxe. Quan feia que la seva parella havia marxat cap de Viella, deixant-la enrere? Tres hores, ja!

“Bum! Bum! Bum!.. Bum! Bum! Bum!... Bum! Bum! Bum!...”

Aquells cops sobre el sostre del cotxe continuaven rítmicament, de vegades deixant passar només uns segons entre ells, d’altres vegades uns minuts. Però no parava de sonar. “Bum! Bum! Bum!.. Bum! Bum! Bum!... Bum! Bum! Bum!...” És com si tingués aquell soroll dins del seu cervell. Angoixada, espantada, amb llàgrimes rajant-li dels ulls de pura por, es va arraulir al seu seient.

El nou túnel buit, sense trànsit...

De cop, es va tornar a despertar! Novament s’havia adormit, però es trobava en un estat deplorable. Aquell soroll rítmic sobre el cotxe continuava sonant. “Bum! Bum! Bum!.. Bum! Bum! Bum!...”

De cop i volta, li va semblar veure que, de banda i banda del túnel, arribaven unes llums multicolors que poc a poc s’acostaven. Sí, eren llums! Llums blanques, taronges, blaves… tot de llums multicolors! De sobte, es van aturar a uns cent metres del cotxe i va sentir una veu, una veu que semblava sortir d’un megàfon:

-Senyora, escolti’ns amb atenció! Necessitem que ens escolti atentament! Quan li diguem, volem que surti del cotxe i vingui cap aquí corrent a tota velocitat! No miri enrere! Corri directament cap aquí, i no giri el cap! Ens ha entès?

Va escoltar aquest missatge tres vegades, i finalment, la noia, mirant a través del vidre de la finestra, va reaccionar i va contestar afirmativament amb el cap.

-Bé, senyoreta! A continuació, doncs, contarem fins a tres! Quan digui tres, surti corrent del cotxe i vingui aquí a tota presa! No miri enrere i corri! Està preparada?

Novament la noia, amb un gest, contestà afirmativament.

-Bé,  doncs! Una… Està preparada?... Una... dues… TRES!

Entrada de l'antic Túnel de Viella, vessant nord.

La noia va obrir la porta i, atemorida, va sortir corrent a tota velocitat cap el punt d’on havia sortit aquella veu del megàfon, va córrer com mai ho havia fet, mentre de nou li semblava escoltar nous cops sobre el sostre del cotxe. “Bum! Bum! Bum!... Bum! Bum! Bum!...” No va girar al cap, ans el contrari, va córrer tan de pressa que mai hagués pogut imaginar que podia córrer tant. A mida que s’acostava a aquelles llums, veié a diverses persones: la policia, la guàrdia civil, una ambulància, els bombers… Cada cop més a prop, més a prop, estenent els seus braços cap a ella, avançant-se en un gest protector. Quan va sentir uns braços que per fi l’agafaven, va girar el seu rostre i va mirar cap el cotxe que havia deixat enrere, descobrint un fet esgarrifós...

Sobre el sostre del cotxe hi havia un individu estrany, estrafolari, de mirada perduda, brut, tot tacat de sang, que en una de les seves mans subjectava un embalum fosc i rodó. Aixecant aquell embalum, va colpejar amb el mateix el sostre del cotxe. “Bum! Bum! Bum!... Bum! Bum! Bum!...”

Aquell embalum no era un altra cosa que el cap tallat de la seva parella, amb que el boig havia colpejat durant tota la nit el sostre del cotxe on la noia es trobava.

“BUM! BUM! BUM!”

Entrada del Túnel de Viella nou, vessant nord.

Algunes versions expliquen que després de veure això la noia va embogir i ja no va recuperar el seny, i que ara, ella mateixa, roman tancada en un manicomi.

ALGUNS PUNTS DE LA LLEGENDA QUE POCS QÜESTIONAVEN

Temps enrere -no sé si avui en dia encara ho serà- aquesta era una història típica de campaments o de colònies, d’aquelles que s’explicaven a la vora del foc o acompanyats només amb la llum de les llanternes. Els oients, generalment eren nens o adolescents, poques vegades posaven en dubte la veracitat de la mateixa tot i alguns punts febles de la història, com l’existència d’un manicomi a Viella, o que es pogués escoltar una emissora de ràdio dins del túnel de Viella.

Entrada de l'antic Túnel de Viella, vessant sud.

No hi ha constància de que a la localitat de Viella, ni a cap poblet de la Vall d’Aran, hagi hagut mai de cap manicomi o institució similar, com explica aquesta llegenda, però quan la gent explicava aquesta història ningú posava en dubte que fos així.

En algunes versions la noia no arriba a escoltar la radio dins del túnel, cosa que de fet resulta pràcticament impossible si es té en compte que les ones de radio difícilment poden arribar a penetrar l’interior d’un túnel de certa llargària si no és mitjançant sistemes auxiliars. En algunes versions aquest problema es resol fàcilment; la parella protagonista simplement escolta la noticia de la fuga del boig assassí d’un manicomi poc abans d’entrar al túnel (cosa que sembla més coherent). Quan el cotxe s’avaria al mig del túnel, la noia ja té por, però el noi li treu importància al fet i marxa decidit a buscar gasolina afirmant que no passarà res. Llavors la noia escolta música ficant unes cintes de radiocasset al cotxe, però pel demés la història segueix el mateix patró que la història que ja us he explicat.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.