 |
| El Pi de les Tres Branques. |
DEL SOMNI DE JAUME I SOTA EL PI DE LES TRES BRANQUES
Al llarg del temps, la figura de Jaume I el Conqueridor ha esdevingut una figura mítica envoltada de múltiples llegendes, que ens traslladen des del seu engendrament fins arribar a la seva tomba. Una d’aquestes històries, relativa a una part de la seva infantesa, ens parla del somni profètic que aquest va tenir quan descansava sota l’ombra de la copa del Pi de les Tres Branques. Tot i que l’origen d’aquesta llegenda és totalment literari, nascuda arrel del poema “Lo Pi de les Tres Branques” que Jacint Verdaguer va publicar l’any 1888, amb el temps ha esdevingut en llegenda oral per dret propi ja que s’ha anat transmetent de boca en boca, barrejant elements històrics amb elements llegendaris.
La història és ben senzilla. Durant la Croada albigesa, el rei Pere el Catòlic, pare de Jaume I, va entregar el seu fill, amb només 3 anys d’edat, a Simó de Monfort com a penyora, pactant de casar-lo amb la seva filla Amícia de Montfort per tal de trobar una sortida pacífica que evités la mort dels seus vassalls. Però quan aquest noble va tenir a l’infant sota el seu poder, el va recloure a la ciutat de Carcassona i va continuar atacant els vassalls albigesos del rei Pere sense miraments, imposant-se finalment la via militar com a única sortida al conflicte.
La cosa no va acabar pas bé. Després de la mort del rei Pere en la batalla de Muret, Simó de Monfort va continuar retenint a l’infant Jaume a Montpeller, quedant la Corona d’Aragó sense rei.
 |
| El Pi de les Tres Branques, amb Can Puigventós al fons. |
La mare de l’infant Jaume, Maria de Montpeller, va anar a Roma per pregar al Papa Innocenci III que obligués a Simó de Monfort a retornar-li el fill, mentre que la Corona d’Aragó també va enviar una delegació per tal de recuperar al seu legítim hereu. Davant la continua negativa de Simó de Monfort de retornar a l’infant Jaume, el Papa Innocenci III finalment trameté una nova carta al comte en què li manava que retornés l’infant i fes acatament i submissió al legat papal, que en una comitiva anà a Narbona per tal de restituir l’infant Jaume a la Corona d’Aragó i Catalunya, a l’empara de la Santa Seu. Entre altres membres d’aquesta comissió hi anava Guillem de Mont-rodon, mestre del Temple.
Jaume I encara era nen molt petit i, amb només 6 anys, partint de Narbona va venir a Catalunya. Segons els costums d’aquells temps, va fer el viatge a cavall i en diverses jornades.
En una d’aquestes jornades, quan la comitiva reial passava per l’indret conegut com el Pla de Campllong, entre el Cogulló d’Estela i la Serra de Queralt, camí de Berga, van tenir que fer parada i passar la nit al ras, i el petit Jaume va dormir sota l’ombra del Pi de les Tres Branques. Fou precisament en aquest punt on, segons explica la llegenda, va tenir un somni profètic: que sent ell gran, es convertiria en el monarca de tres regnes. En revelar el jove Jaume aquesta visió, el vell templer Guillem de Mont-rodon va declarar, en una pregaria, el Pi de les Tres Branques com l’arbre sagrat de la pàtria.
La visió d’aquell somni, afavorida pel simbòlic pi va donar al futur rei la inspiració per a no parar de lluitar fins a haver aconseguit la culminació d’aquell somni, és a dir, la conquesta de les Illes Balears i del Regne de València per afegir-les al Regne de Catalunya i Aragó.
 |
| Una ofrena floral entre les tres besses del Pi de les Tres Branques. |
EL PI DE LES TRES BRANQUES COM SÍMBOL DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT
Més enllà de la llegenda, que va néixer molt més tard, el cert és que durant el segle XVIII el Pi de les Tres Branques ja era citat com símbol de la Santíssima Trinitat -Pare, Fill i Esperit Sant-, representada en cada una de les seves branques, i el bisbe de Solsona, l’any 1746, fins i tot concedia indulgències a qui resés davant seu.
L’ORIGEN LITERARI D’UNA LLEGENDA
Com ja hem comentat prèviament, l’origen de la llegenda del Pi de les Tres Branques és totalment literari, i neix quan, l’any 1888, mossèn Jacint Verdaguer va escriure i publicar el poema “Lo pi de les tres branques”, on feia somiar al rei Jaume I, als peus d’aquest arbre, que seria rei del Regne d’Aragó i el Principat de Catalunya, Mallorca i València. Només amb l’esdevenir del temps que passaria a formar part, també, de la tradició oral i l’imaginari popular. A continuació us deixem aquest poema.
 |
| Jacint Verdaguer (1845-1902). |
LO PI DE LES TRES BRANQUES de Jacint Verdaguer
Per on baixa el Llobregat
dels Pirineus a la plana,
don Guillem de Mont-rodon
a trenc de dia davalla,
voltat de comtes i ducs
en ufanosa colcada.
De l’alta sella en l’arçó,
sobre arabesca gualdrapa,
seu en Jaume nostre rei;
no du més corona encara
que la de son cabell d’or
que algun àngel li ha deixada.
Lo tenia presoner
Narbona dins sa muralla:
al vencedor de Muret
Mont-rodon lo demanava;
Montfort no l’hi vol donar,
per gendre diu que se’l guarda.
Si serà son gendre o no
Mont-rodon ho diu al papa;
la resposta que li fa
al vell Montfort no li agrada:
-Que torne el rei a Aragó.-
i als Pirineus la seva àliga.
Catalunya, aixeca el front,
doble sol avui t’aguaita,
lo sol que et surt a Orient
i el que t’ix a tramontana.
Lo que et surt al Pirineu
te vol donar una ullada,
mes ell, infant de sis anys,
no vol esser vist encara,
ja el veuran a Lleida prou
davant la cort catalana.
Abans d’arribar a Berga
s’enfilen per la muntanya,
per entre Estela i Queralt
de Campllong envers la plana;
quan són al mig de Campllong
la nit fosca és arribada.
Lo Campllong té com un bres
dues serres per barana,
per coberta un bosc de pins
vers tot l’any com l’esmaragda.
Corona immensa de tots
és una hermosa pinassa,
pinetells semblen los pins
entorn de llur sobirana,
geganta dels Pirineus
que per sang té rius de saba.
Com una torre és son tronc
que s’esbadia en tres branques
com tres titans rabassuts
que sobre els núvols s’abracen,
per sostenir en lo cel
una cúpula de rama
que fa ombra a tot lo pla
com una nova muntanya.
Don Jaume cau de genolls
i ens son èxtasi exclama:
-Al Pare, Fill i Esperit
per tots los segles hosanna!
Tres persones i un sol Déu
que aquí sa firma ha posada,
com en l’arbre de Mambré
on Abraham reposava.
Fent lo senyal de la creu
se recolza a la pinassa,
i la son del paradís
a ses parpelles davalla.
Don Guillem de Mont-rodon,
que és son àngel de la guarda,
l’abriga amb son gran escut
on vermellegen les Barres.
Alça els ulls a l’Infinit
que obira en sa tenda blava
clavetejada d’estels
i al cim la lluna minvanta.
En dolça contemplació
lo sorprèn lo bes de l’alba;
al bes de l’alba i al seu
don Jaume se desvetllava:
-He somiat que era gran
i d’un bell país monarca,
d’un bell país com aqueix
entre el mar i la muntanya.
Com eix pi meravellós
mon regne posà tres branques,
foren tres regnes en un,
ma corona els coronava.
Esbrinant somni tan dolç
lo sol li dóna a la cara
i esporuguida a ponent
la Mitja lluna s’amaga.
Lo somni del Rei infant
lo vell templari l’acaba
en extàtica oració,
espill de visió més clara.
Veu Catalunya la gran
fer-se més gran i mes ampla,
robant als moros València,
prenent-los l’Illa Daurada.
Unides veu a les tres
com les tres cordes d’una arpa,
les tres nimfes d’eixa mar,
d’aqueix jardí de tres Gràcies.
Mes al veure desvetllar
lo lligador d’eixa garba,
profeta, al Conqueridor
sols lli diu eixa paraula:
-Preguem. Que sols Déu és gran,
los homes són ombra vana;
preguem que sia aqueix Pi
l’arbre sagrat de la pàtria.
Jacint Verdaguer (1845-1902)
Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario