Mundos propios: LA LLEGENDA DEL CAVALLER DEL CASTELL DE MEROLA

miércoles, 16 de agosto de 2017

LA LLEGENDA DEL CAVALLER DEL CASTELL DE MEROLA

El Castell de Merola, conegut també com la Torre de Merola, és un castell del municipi de Puig-reig, a la comarca del Berguedà, del que actualment queda ben poca cosa, només la paret de tramuntana de l’antiga torre d’homenatge. Com en el cas de molts altres castells, amb el temps, bona part de l’aparell de la torre i de l’antiga fortificació foren aprofitats durant els segles posteriors per bastir les masies del seu entorn. Tot i que Merola ja consta documentada com a fortalesa des de l’any 983, sembla ser que les restes d’aquest castell són del segle XII, i possiblement el feu construir Bernat de Merola, que s’enfrontà repetidament amb el bisbe de Vic, i amic del trobador Guillem de Berguedà. L’església parroquial de Santa Maria de Merola, que es troba just al costat de la Torre de Merola, fou construïda el segle XVII, substituint la vella església romànica de Santa Maria de Merola, que es troba a uns 2,5 kilòmetres de distància. Però deixem-nos d’explicacions i anem a la llegenda!

El Castell o la Torre de Merola.

EL CAVALLER DE MEROLA

Joan Amades recull una llegenda sobre el cavaller de Merola: Quan el rei Jaume I el Conqueridor va conquerir València, a Barcelona, en saber-se la notícia de la rendició de la ciutat, va haver-hi una gran alegria al palau, i la reina i les principals dames, mullers i filles dels cavallers que estaven a la campanya es van entusiasmar per a anar a València i donar una sorpresa a llurs marits i pares. I així ho van fer. Portades per l’entusiasme regnant entre la nostra gent, van voler arribar al límit de lloc que s’havia fixat com a frontera amb els moros, per tal de veure la mala carota que feien els sarraïns, i sense dir res a ningú van organitzar una llarga cavalcada que va anar-se’n terres enllà. Quan menys s’ho podien pensar, es van trobar voltades de moros que se’ls van abraonar, i segurament que les haurien fetes presoneres i les haurien mortes si no hagués estat per la diligència i el braó del cavaller de Merola, que es va adonar de l’entremaliadura i, acompanyat d’un estol de valents homes, va seguir la cavalcada de la vora per conjurar qualsevol possible contratemps. Per fer fugir els moros els guerrers van haver de lluitar molt aferrissadament.

El Castell o la Torre de Merola i restes d'un antic edifici.

Quan el rei Jaume I i els altres cavallers interessats van saber el que havia passat, van tenir un gran disgust, sobretot de pensar el dol que hauria entelat la gran victòria si la reina i les dames més principals haguessin caigut en mans dels moros. El rei va cridar el cavaller de Merola i li va dir que se sentia obligat amb ell, que demanés allò que volgués, que li fóra concedit, fos el que fos, puix que per al rei no hi havia res impossible. El de Merola no s’atrevia a demanar, i, davant de la insistència del rei, li digué que, allò a què ell aspirava, el rei no li ho voldria donar. El rei es va picar i li repetí que demanés allò que volgués, perquè per a un rei no hi havia res impossible. El senyor de Merola li va demanar una de les cinc barres que aleshores tenia l’escut reial de Catalunya. Efectivament, el rei va trobar que era molt demanar; però, com que la paraula de rei no torna enrere, i li havia promès donar-li allò que demanés, li va concedir el que volia.

L'església de Santa Maria de Merola, i el Castell o la Torre de Merola al fons.

Des d’aleshores que l’escut de Catalunya, que tenia cinc barres o pals, va tenir-ne només quatre. L’escut del cavaller i senyor de Merola, que feia unes aigües, va ostentar enmig un pal vermell de sang, com el de l’escut de Catalunya, concedit pel gran rei Jaume I.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies que vàrem prendre de les restes del castell de Merola i de l’ermita de Santa Maria de Merola per il·lustrar millor aquesta llegenda.