LA LLEGENDA DE L’OVELLA DAURADA DE CAN VERDERA DE LA MOTA

Can Verdera de la Mota és un antic mas fortificat del segle XVI-XVII situat dins del terme municipal de Palol de Revardit, a la comarca del Pla de l’Estany. Per arribar a aquest mas, avui en dia en un estat ruïnós, s’ha d’agafar un camí de terra que surt de la carretera que hi ha just al davant de l’església de Sant Martí de la Mota, direcció al Mas Clarà, edifici emblemàtic on el 4 de gener de 1960 el maquis Quico Sabater i el seu grup foren encerclats per la Guàrdia Civil i, després d’un intens tiroteig, van morir tots els homes de la partida de Quico excepte ell mateix, que greument ferit va emprendre una espectacular fugida fins que fou mort el dia següent, 5 de gener de 1960, a Sant Celoni, a la comarca del Vallès Oriental.

EL TRESOR DE CAN VERDERA DE LA MOTA

Sembla ser que des de sempre s’havia dit que cap els verals de la propietat de Can Verdera de la Mota, anant cap a la font de la Mina d’en Parades, s’amagava un tresor, una ovella daurada que fins i tot s’ havia buscat en l’interior desgavellat d’aquest antic mas, però sense èxit, ja que no es va trobar mai.

XAIS, BOUS I OLLES D’OR

L’origen llegendari de molts tresors representats amb la forma de xais, bous o altres animals daurats -és a dir, construïts amb or- sembla que va sorgir d’un antic costum. Antigament era molt freqüent que les cases i masos forts que es trobaven en llocs solitaris o molt apartats guardessin bona part dels seus estalvis, riqueses i objectes més preuats en algun punt secret de la casa o les seves rodalies per tal d’evitar que fos trobada pels lladres, bandolers o altres malfactors en cas d’un atac. Per protegir aquests tresors de les inclemències atmosfèriques, la terra o la pols, aquests es ficaven dins d’una pell de xai o bou cosida, que a la vegada era introduïda dins d’una olla de fang, i un cop fet això, aquesta olla es podia enterrar o amagar en algun mur o sota la llar de la casa. Quan algú parlava d’un xai, bou o olla d’or, feia referència a aquestes pells o olles on es guardaven les riqueses d’una casa o família, que no necessàriament tenien que ser peces d’aquest metall.

Amb el temps, però, aquesta expressió -xais, bous o olles d’or- portaria a que la gent s’imaginés autèntiques escultures amb forma d’animals daurats construïdes amb l’or de la casa o família en qüestió, o bé a imaginar-se olles repletes de monedes d’or. I tant fossin les unes com les altres, aquestes sempre eren amagades amb tant de zel -generalment en algun lloc de la casa, mas o castell on es deia que es localitzaven aquests tresors, o en algun lloc indeterminat de les seves rodalies-, que ningú les podia trobar.

El perquè els habitants d’aquests llocs no s’havien dut aquestes riqueses amb ells a l’abandonar-los podia quedar sense explicació o bé atribuir-se a diferents causes: en algunes ocasions es deia que aquests havien tingut de marxar tan de pressa que no havien pogut carregar amb tot l’or que tenien i l’havien amagat en una olla o bé l’havien fos tot per fer l’escultura daurada d’un animal, en altres ocasions, simplement s’explicava que els antics propietaris de la casa, mas o castell tenien intenció de tornar passat un temps, però o bé mai ho feien, o bé, quan tornaven cap membre de la família recordava on s’amagava l’or ja que els que l’havien amagat havien mort sense explicar a ningú el lloc on aquest es trobava a ningú, de manera que el tresor quedava amagat per sempre més, esperant que algun afortunat el descobrís.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixo algunes fotografies de Can Verdera de la Mota que us poden servir per complementar aquesta llegenda.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.