LA LLEGENDA DEL DOLMEN DE LES CLOSES

El dolmen de les Closes -conegut també com dolmen de Can Congost, de Pujarnol o, més antigament, pedra d’en Crous- es troba situat dins del terme municipal de Porqueres (a la comarca del Pla de l’Estany). Per trobar-lo, seguirem la carretera GIV-5247 que surt des del punt on es troba el Balneari de la Font Pudosa -en el terme municipal de Banyoles- direcció a Pujarnol, per agafar el trencant que porta cap a la carretera de Puig Surís seguint aquesta fins a Can Closes, on haurem de fer l’última part del trajecte a peu. Allà, en mig de la bardissa salvatge del bosc, trobarem aquest dolmen baix, amb corredor i galeria, que possiblement fou construït, originalment, cap el 3000-2500 aC, tot i que posteriorment ha estat restaurat en diverses ocasions. Com molts altres monuments megalítics catalans, el llegendari popular l’hi ha atribuït un origen mític.

El dolmen de les Closes.

LA LLEGENDA DEL DOLMEN DE LES CLOSES

Del dolmen de les Closes es diu que va ser la tomba o sepultura d’un moro gegant, sense saber-ne més detalls de la història. També es comenta que allí s’hi va trobar un punyal amagat -enterrat, potser-, talment com si fos un tresor, sense saber-ne, però, cap de les característiques d’aquest.

En mig de l'espessa boscúria...

ELS MOROS: GEGANTS MÍTICS

Popularment als dòlmens se l’hi ha donat el nom de cabanes de moro, ja que segons la tradició, els moros eren una espècie de gegants primitius de pell fosca anteriors als cristians -i que res tenien que veure amb els sarraïns procedents del nord d’Àfrica-, que eren molt forçuts i sempre duien la casa al damunt; quan viatjaven, portaven una pedra a sota de cada braç i una altra ajaguda al cap. Quan volien descansar, simplement s’asseien al terra i les pedres quedaven dretes i li donaven aixopluc talment com si fos una cabana, d’aquí el nom “cabana de moro” que se li donava a aquestes construccions.

Gegant moro.

De fet, el mot “moro”,  dins d’aquest context sovint sol fer referència a tot allò que és antic, pre-cristià i pagà, i en especial, en el que fa referència a la construcció d’alguns monuments megalítics i altres obres de pedra, com poden ser algunes ermites, monestirs, torres de guaita i  castells preromànics o romànics, tot i que es considerava que, per norma general, els moros eren enemics dels cristians.

Dolmen de les Closes.

Aquesta faceta primitiva es veu emfatitzada quan sovint se’ns recorda que els moros  eren anteriors, fins i tot, als romans, i solien viure a la muntanya, a l’interior coves molt profundes on guardaven els seus tresors. De fet, tan antics eren, que quan es volia fer referència a temps molts remots, havia aquella dita que deia “Això és del temps dels moros...”

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixem algunes altres fotografies que vam prendre durant aquesta visita que esperem que puguin servir per il·lustrar millor aquesta llegenda.

Cartell indicador.

Així podem comparar mides...

Dolmen de les Closes, detall.

Dolmen de les Closes, detall lateral.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA LLEGENDA DE LA TORRE DE MEROLA I EL CASTELL DE MONTPALAU

En aquesta ocasió ens acostem fins a Pineda de Mar, a la costera comarca del Maresme, per visitar dos punts geogràfics pròxims però diferents: la torre de Merola i el castell de Montpalau. Units per la seva història, també estan units per la llegenda.

La torre de Merola.

Antigament la torre de Merola era una casa aloera del castell de Montpalau, ambdós dins del terme municipal de Pineda de Mar. Aquest casalot, l’origen del qual possiblement ja data del segle X, tot i que no està documentat fins el segle XII, va ser un important casalot de tres plantes del que actualment, però, només se’n conserva part de les seves parets, la seva torre de defensa de planta circular, la portalada d’accés, alguns finestrals i les restes de la capella dedicada a Santa Anna (del segle XVII o posterior), motiu pel qual aquest edifici també sol ser conegut popularment com torre de Santa Anna o Santa Anna de Merola.

La torre de Merola, detall.

Molt proper a la torre de Merola, al cim del turó de Montpalau (265 m), trobem les restes de l’antic castell homònim, del que només queden alguns murs i les restes de la torre de l’homenatge, caiguda en grans blocs així com les restes de les muralles del recinte superior, encara en una bona alçària, i d’una capella dedicada a Sant Miquel.

El castell de Montpalau.

Molts segles abans de la construcció del castell, ja en el segle IV abans de Crist, aquest lloc havia estat ocupat per un assentament ibèric que va deixar nombrosos vestigis de la seva presència, que va tenir continuïtat en època romana. Probablement, la major part de la pedra d’aquest antic assentament seria utilitzada més tard per a l’edificació del castell medieval, la jurisdicció senyorial del qual abastava un extens territori que comprenia una bona part de l’Alt Maresme, des d’Arenys fins a Hortsavinyà, al límit dels dominis del castell de Palafolls. El castell de Montpalau, però, tenia un paper de fortalesa, sense cap funció residencial o d’habitatge permanent. Tot i que ja està documentat al segle XI, es creu que al segle XV ja es trobava força malmès.

El castell de Montpalau, detall.

DE MINES I TÚNELS SECRETS

A Pineda de Mar s’explica que des de la torre de Merola -popularment coneguda també com torre de Santa Anna o Santa Anna de Merola- hi surt una mina subterrània que la comunica directament amb el castell de Montpalau, al cim de turó del mateix nom, a aproximadament 1,5 kilòmetres de distància l’un de l’altre si ens hi dirigíssim amb línia recta. Hi ha qui diu que, dins d’aquesta mina subterrània, s’hi han trobat escrits a dins, i també unes monedes conegudes com monedes de delme. Sembla ser que com que abans hi havia tantes guerres, aquest túnel era força utilitzat, ja que la gent podia escapar per allà per anar a refugiar-se al castell.

L'entrada subterrània al túnel de la Torre de Merola.

Segons ens explica un veí del carrer del Segrià, que es troba a poc més de 100 metres de la torre de Merola, avui en dia aquest edifici està en un estat totalment ruïnós. Segons ens detalla, des d’un punt d’aquest edifici hi surt un forat que portava a una espècie de túnel que conduïa fins al castell de Montpalau. Ell havia vist aquest forat quan era petit, i s’hi podia avançar fins una distància d’uns cinc metres abans de trobar un munt de terra que tapava el camí. Ara bé, del cert, no sabria dir si el túnel arribava al mateix recinte del castell o a les seves immediacions, en un d’aquells amagatalls que el bosc propicia, o bé simplement era un forat que s’endinsava pocs metres més enllà d’on ell havia vist.

Pou cobert proper al castell de Montpalau.

A tall d’anècdota, voldríem comentar que al visitar pujar a peu el turó de Montpalau, i a pocs metres ja del castell, ens vam trobar un curiós pou rodó que semblava quelcom a la sortida d’un túnel, ofegat o cobert de terra. Això ens va fer sospitar si aquell no seria el suposat forat de sortida del túnel de la torre de Merola que alguns creien que conduïa al castell, ja que la llegenda no ens aclareix si aquest duia directament al castell, o la seva sortida estava ubicada a les rodalies d’aquest.

ELS TRESORS ENTERRATS DEL CASTELL DE MONTPALAU

Segons el testimoni d’un vell pastor anomenat Quel, datat de 1878, en el castell de Montpalau hi ha uns pous plens de moneda, però ningú sap on són. No sabríem especificar si aquest tresor amagat estaria format per les mateixes monedes de delme de les que se’ns parla a la història de la mina de la torre Merola o serien d’un altre tipus.

DE QUAN LA MAR COBRIA TOTA LA PLANA DEL MARESME

També s’explicava que als peus del castell de Montpalau hi havia unes anelles de ferro avui en dia ja desaparegudes. Aquestes anelles servien perquè, quan antigament el mar cobria tota la plana del Maresme, els vaixells s’hi poguessin fermar.

Restes dels murs del castell de Montpalau.

DOCUMENTACIÓ FOTOGRÀFICA EXTRA

A continuació deixem algunes altres fotografies que vam prendre durant aquesta visita que esperem que puguin servir per il·lustrar millor aquesta llegenda.

Part de la torre de defensa de planta circular de la torre de Merola.

Portalada de la torre de Merola.

La torre de Merola, detall.

Restes de la torre d'homenatge del castell de Montpalau.

Restes de les muralles del castell de Montpalau.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LA LLEGENDA DEL CASTELL DE CARTELLÀ

El castell de Cartellà (documentat per primer cop al segle XIII), es troba a prop del petit poble de Cartellà, dins del municipi de Sant Gregori, a la comarca del Gironès, descansa en mig d’una gran esplanada triangular envoltada d’un fossat natural de considerable alçada format per la confluència del torrent de Gàrrep i el torrent de Pedrola, que marquen el terreny amagat entre la vegetació d’una forma abrupte, amb una amplada que pot anar dels 15-20 metres d’un costat a l’altre, i una fondària que ronda els 8-10 metres. La llegenda d’aquest castell fa referència a un cavaller anònim que simplement és conegut com el baró de Cartellà, tot i que en algunes ocasions aquest cavaller és identificat com Arnau de Cartellà, considerat el fundador mític de la nissaga del mateix nom, possiblement perquè la història es situa en aquella època fosca en que en aquestes terres gironines va trobar-se sota el domini dels sarraïns.

El castell de Cartellà.

EL BARÓ DE CARTELLÀ

Sembla ser que un dia, el baró del castell de Cartellà va sortir a fer una passejada a cavall i fou sorprès per un grup de sarraïns que recorrien la zona. En veure’l, els moros el perseguiren per capturar-lo i el baró va decidir girar cua i fugir cap al castell, amb la dissort de que es va trobar que el pont llevadís que conduïa a l’interior del castell -allà on avui dia trobem un pont de pedra- estava alçat i no hi havia cap soldat a la muralla al qual pogués prevenir del perill en que es trobava.

L'entrada al castell...

Veient que els moros ja s’acostaven i que amb tota seguretat anava a caure pres, no volent passar pel mal tràngol de la seva captura, decidí arriscar-se i, encomanant-se a la Mare de Déu de l’Esperança, esperonà el cavall i es llançà per damunt de l’abisme del fossat del castell, arribant miraculosament a l’altra costat del mateix, talment com si tant cavaller com cavalcadura haguessin estat transportats per una mà salvadora.

Els sarraïns, no se sap si valerosos o enfollits, veient ja al baró en poder de les seves mans, el volgueren imitar i també esperonaren les seves cavalcadures, però amb diferent resultat. Tots ells caigueren al fons del fossat amb les seves muntures, i si no van morir, degueren quedar ben escalabrats, malmesos, camatrencats, i més d’un degué deixar-s’hi la closca i l’enteniment en al fons d’aquell fossat per marxar amb la cua entre les cames.

Cap al pati d'armes...

En agraïment per aquest miracle que li va salvar la vida, el baró de Cartellà va fer construir una ermita dedicada a la Mare de Déu de l’Esperança, que avui en dia encara es troba tot just al costat del castell.

ARNAU DE CARTELLÀ

Segons explica una altra versió d’aquesta llegenda, pel demés similar a l’anterior, el senyor del castell de Cartellà no era un altre que Arnau de Cartellà, el fundador de la nissaga del mateix nom. Això és així, perquè Arnau de Cartellà va combatre al costat del rei Carlemany i les seves tropes, l’any 778, en la lluita per recuperar la ciutat de Girona de les mans dels sarraïns que l’havien conquerida.

Visió fortificada...

Aquesta versió ens explica que Arnau de Cartellà no sortia del castell de passejada, sinó tot el contrari, fugia d’una cruent batalla en els boscos de Taialà, en que els cristians anaven perdent contra els sarraïns. Per tal de salvar la seva vida, perseguit pels moros es va dirigir al castell, per veure com era acorralat davant del torrent de Gàrrep pels seus enemics, ja que el pont era aixecat. Encomanant-se a la Verge de l’Esperança perquè el seu cavall pogués saltar el fossar, va escapar miraculosament d’una mort segura, i en agraïment, el noble cavaller cristià, va fer erigir la capella que hi ha al costat del castell, que tenia dedicada a la Verge Maria, i que des d’aleshores en endavant es dedicà a la Mare de Déu de l’Esperança.

L'ermita de la Mare de Déu de l'Esperança.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

LLEGENDES DEL CASTELL DEL MALLOL

Documentat ja al segle XII, del castell del Mallol pràcticament no en queda res. Les poques restes que un pot trobar al cim del Puig del Mallol -a la petita vila del mateix nom, pertanyent al municipi de la Vall d’en Bas, a la comarca de la Garrotxa-, estan just al costat del petit cementiri de l’església de Sant Bartomeu. Tot i així, si bé del castell en queden molt poques restes, al voltant d’ell encara queden un bon grapat de llegendes.

L'esglèsia de Sant Bartomeu.

QUAN LA PLANA D’EN BAS ERA UN GRAN ESTANY

Segons diu la tradició, antigament la Plana d’en Bas era un gran estany en mig del qual sobresortia el Mallol amb el seu fort castell. Els moros el volien prendre i construïren grans i forts vaixells. Els cristians, sabedors de la maniobra mora, foradaren la muntanya pel costat de Sant Feliu de Pallerols, i en iniciar els moros la conquesta, obriren la foradada, desguassaren l’estany i feren estimbar l’esquadra mora marges i timbes avall. Per aquells boscos encara resten estelles d’aquells vaixells moros. Si algun llenyataire n’arreplega alguna, no li fa profit, puix que és llenya que no crema.

L'església de Sant Bartomeu i les restes del castell del Mallol.

LES BRUIXES DEL MALLOL

Diu una dita popular: “Al Mallol, de bruixes n’hi ha un vol. A Sant Privat, de bruixes n’hi ha un cabassat”. I és que el Mallol, com molt altres pobles catalans, tenia fama de ser un poble de bruixes. Potser per aquest motiu, no és casualitat que es digués que en el castell del Mallol residia la reina de les bruixes de tota la rodalia.

"Al Mallol, de bruixes n'hi ha un vol..."

ESTRUGA MAIGARDA, LA BRUIXA DEL MALLOL

La web oficial de l’Ajuntament de la Vall d’en Bas ens parla de Estruga Maigarda, la Bruixa del Mallol, fent referència al gegant -o geganta, hauríem de dir en aquest cas-, que la colla gegantera Xot’s del Mallol treu a ballar durant la Festa Major de la vila del Mallol o durant la Fira de Sant Nicolau, en l’anomenat Ball de la Bruixa.

Bé, el cas és que sembla ser que Estruga Maigarda va ser un personatge real, una dona que realment va existir i va ser jutjada per exercir la bruixeria a la Cúria de Bas, sense que se sàpiga, però, quina va ser el resultat de la sentència que li va recaure per aquest fet.

La cisterna del castell del Mallol.

Casada amb Bernat de Bellsolà -els Bellsolà eren una de les nissagues benestants del Mallol medieval-, l’Estruga va ser titllada de bruixa, el que va motivar un procés que va tenir lloc a la Cúria de Bas entre l’1 i el 3 d’agost de 1373, on fou acusada d’exercir la bruixeria des de feia catorze anys, dedicant la seva habilitat a fer i desfer matrimonis, o contribuir a la fecunditat de les parelles, doncs a canvi de diners, aconseguia que els esposos s’estimessin o s’avorrissin, o que poguessin tenir fills.

Durant el procés, va comparèixer i declarar una dona anomenada Elisenda, del Mas Isern. En aquesta declaració, l’Elisenda afirmà que “... estant de sobrepart, va menjar unes sopes de fogaça embruixades, donades per l’Estruga, i que des d’aleshores no va tenir més fills, i per la qual cosa es considerava sotmesa a bruixeria, i que per més vegades que va recórrer a la bruixa del Mallol, no va aconseguir ni la fecunditat ni l’amor del marit que l’havia avorrida”. El resultat va ser que l’Estruga li va fer gastar molts diners per mitjà de diversos remeis totalment inoperants.

Fos com fos, com ja hem dit, del resultat d’aquest procés contra l’Astruga Maigarda no se’n sap res.

LA DESAPARICIÓ DEL CASTELL DEL MALLOL

Segons ens explica una mestressa d’una casa veïna, del castell del Mallol ja només en queda la cisterna que hi ha al costat de l’església de Sant Bartomeu, ja que aquest es va ensorrar durant els terratrèmols que van afectar a Olot, i va quedar totalment derruït.

Restes del castell del Mallol.

La realitat és que, si bé el castell va quedar força malmès, quedant pràcticament destruït, durant els terratrèmols dels anys 1427 i 1428 -que efectivament van afectar a una bona part de Catalunya i el sud de França-, aquest va tornar a ser reconstruït. Les darreres notícies històriques referents al castell confirmen que durant el segle XVI aquest encara funcionava, i que aquest era utilitzat també com a presó. L’enderroc definitiu del castell del Mallol fou documentat l’any 1658, conseqüència de les lluites que van haver contra els miquelets després de la Guerra dels Segadors (1640-1652). Les restes del castell van ser aprofitades per bastir les cases del poble.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí. 

LA LLEGENDA DEL CASTELL DE MONTAGUT DE SANT JULIÀ DE RAMIS

El castell de Montagut, localitzat a Sant Julià de Ramis, a la comarca del Gironès, es una fortificació de gran valor estratègic, ja que antigament, des de l’anomenada Muntanya del Castell, dominava tota l’entrada de la vessant nord de Girona, Sarrià de Ter, les muntanyes de la Garrotxa i la vall de Banyoles. Encara que documentalment ens consta que el castell ja estava aixecat en el segle XIII, és probable un origen anterior del qual en romanguin restes en el subsòl i en part de les estructures visibles actualment.

Segons la tradició, antigament, el pla de Sarrià havia estat un gran estany i, de fet, així ho afirmen també moltes altres llegendes similars, que ens expliquen que pràcticament totes les terres del Gironès havien estat sota les aigües d’un gran llac, així com moltes de les terres d’altres comarques veïnes, com són les de l’Alt i Baix Empordà.

Bé, fos com fos, el cas és que per sobre d’aquestes aigües s’aixecava el castell de Montagut, i a la part del davall del castell hi havia unes pedres grosses que semblen una mena de muralla natural, i just damunt d’aquesta paret hi havia una mena de camí, dit el camí dels abeuradors, precisament perquè conduïa fins les aigües d’aquest estany. I així, un dia, els cavalls dels cristians que habitaven o servien al castell de Montagut, van baixar a l’enorme llac que s’estenia als peus de la muntanya o estava el castell per tal d’abeurar-s’hi.

Ai, Las! Els moros, cobejosos i amb l’afany de prendre aquells meravellosos animals, els perseguiren, i aquest fugiren cap a la seguretat del castell, quan tot d’una, aquelles pedres que protegien al castell com un mur natural es van alçar i caigueren damunt dels moros, precipitant-los al fons de l’estany, on s’ofegaren sota les seves aigües.

Podeu trobar més llegendes catalanes clicant aquí.

URBEX: UNA IGLESIA EN MEDIO DE LA ESPESURA DEL BOSQUE

Texto: Joan Ramon Santasusana Gallardo. Fotografías: Joan Ramon Santasusana Gallardo, Esther Ortega López.
Fecha:  06 de noviembre de 2016. Lugar: En algún lugar del Vallès Oriental, provincia de Barcelona, Cataluña, España.
Total fotografías tomadas: 51. Total fotografías publicadas: 35.
Si quieres saber qué es el urbex: Urbex: exploración urbana.
Si quieres ver otros archivos urbex: Archivos urbex.

Ocasionalmente, cuando te paseas en medio de la espesura del bosque siguiendo algún sinuoso sendero de tierra, te tropiezas con alguna vieja casa, torre o iglesia, en mejor o peor estado según la ocasión. Bien, pues ésta fue una de esas ocasiones en que tropezamos con una vieja iglesia que, aunque en ruinas, aún se conservaba con relativo buen estado.

Era un pequeño conjunto arquitectónico formado por una iglesia de una sola nave con su campanario, y una pequeña casa y cementerio adosados. Unos pasos más allá, y apenas a un metro de separación del conjunto mencionado, aún permanecían en pie las cuatro paredes de lo que sin duda fue una vieja casa que se hallaba justo al lado del edificio religioso.

Puede que la parte más antigua de esta iglesia, su ábside, date del siglo XII (o al menos eso dicen algunas de las fuentes que he hallado), pero se sabe que anteriormente a esa iglesia, en el siglo IX, en este lugar hubo una celda monástica donde los monjes vivían apartados. La iglesia, que aún conserva algunos restos románicos, y su conjunto fue creciendo y adaptándose con distintos elementos constructivos de diferentes épocas a lo largo de los siglos, aunque en algunas ocasiones quedó deshabitada y abandonada, para posteriormente volver a ser reformada.

Hoy, definitivamente abandonada, no ha dejado de formar parte, sin embargo, del Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, aunque eso no la haya salvado -al menos de momento- del olvido y la lenta degradación.